A partir de l’últim terç del Vuit-cents no fou estrany veure companyies valencianes o peces de Bernat i Baldoví als escenaris mallorquins o catalans, o peces catalanes i balears adaptades a València.
Resulta impossible imaginar la quantitat de poetes que a partir dels primers anys seixanta del segle XIX posaren el seu poc o molt enginy al servei de l’escena domèstica, ja fora per entretenir el lleure del veïnat, ja fora per provar fortuna i obtenir alguns beneficis a través de les taules i, més col·lateralment, de l’edició d’unes peces breus, en un acte.
Eduard Escalante, Rafael Maria Liern, Joaquim Balader, Francesc Palanca i Roca, Frederic Soler, Eduard Vidal, Conrad Roure i tants i tants altres, esperonats per la irrupció de nous espais teatrals, empresaris, companyies de vers en llengua pròpia o d’un públic menestral que consumia una cartellera que demanava ser renovada dia sí, dia també, s’hi van dedicar.
Nascut a Palma el 1843, estudià a València per poder seguir l’ofici de mestre de cases, com ho havia estat son pare. Retornat a Mallorca prengué gust a escriure poesia, narracions costumistes, assajos, romanços i peces dramàtiques.
Pel que fa a la ciutat de Palma, d’una manera semblant al que estava succeint a Barcelona o a València, la figura de Pere d’Alcàntara Penya inaugurarà tota una etapa de teatre costumista que impulsà el teatre modern balear. Així, a partir de l’últim terç del Vuit-cents no fou estrany veure companyies valencianes o peces de Bernat i Baldoví als escenaris mallorquins o catalans, o peces catalanes i balears adaptades a València. En aquest context, juntament amb la figura de Pere d’A. Penya, destaca la de Bartomeu Ferrà, un escriptor molt popular en el seu temps.
Nascut a Palma el 1843, estudià a València per poder seguir l’ofici de mestre de cases, com ho havia estat son pare. Retornat a Mallorca prengué gust a escriure poesia, narracions costumistes, assajos, romanços i peces dramàtiques. De fet, de 1867 a 1877 –entre el Sexenni Democràtic i l’inici de la primera restauració borbònica– escriví set peces breus que cal inscriure entre el vell entremès mallorquí i el sainet o quadres de costums, a les quals seguiren, alguns anys després, tres títols més de pastorells –o pastorets–, per al cicle de Nadal. En total una desena de títols que contribuïren poderosament a assentar una tradició del teatre popular en català a Mallorca.
L’any 2024, en commemorar el centenari de la mort de Bartomeu Ferrà, Edicions Documenta Balear n’ha recuperat el conjunt de l’obra dramàtica a cura de l’expert en el teatre mallorquí Antoni Nadal Soler, que n’ha fet una edició exemplar, que transcriu i edita, “amb ortografia i puntuació modernitzades”, les set comèdies de costums: Les Corts del carrers dels Oms i Els calçons de mestre Lluc, Els senyors de Son Miseri, El baül de madò Banaula (publicades el 1872), Contes vells, baralles noves, o sia dos menestrals a un brot (1871), Sa plagueta des lloguers (1876) i Un estudiant del dia (1881), als quals segueixen els tres pastorells redactats en 1868, 1892 i 1910.
L’any 2024, en commemorar el centenari de la mort de Bartomeu Ferrà, Edicions Documenta Balear n’ha recuperat el conjunt de l’obra dramàtica a cura de l’expert en el teatre mallorquí Antoni Nadal Soler.
Amb tot, cal advertir que l’editor no sempre tria les primeres edicions sinó aquelles que li mereixen mes garantia en tant que peces ja amb una redacció definitiva, encara que siguen posteriors. I no obstant això, l’edició sí que recupera dedicatòries i pròlegs de les primeres edicions, per mostrar el pensament de Ferrà sobre els seus textos, a més d’una desena de dibuixos costumistes extrets de la segona edició de Comèdies de costums mallorquines (1882), que recorda una manera d’editar el teatre del XIX i que fan més amena la lectura de les peces.
El volum va encapçalat d’un breu pròleg de l’editor (9-14) que emmarca molt bé l’obra teatral de Bartomeu Ferrà en el seu context i ens dona unes claus de lectura d’un poeta dramàtic que no concebia els seus com uns títols adreçats als teatres públics sinó, més bé, per ser llegits bonhomiosament en família i, a tot estirar, jugats entre colles d’aficionats.
Antoni Nadal apunta que
“De la comèdia neoclàssica o moratiniana, Ferrà en manlleva una reflexió sobre els costums, amb una finalitat didàctica i presentada mitjançant intrigues senzilles que respecten la versemblança; de Bretón de los Herreros en manlleva la tendència a la farsa, i l’exageració caricaturesca, i de Mesonero Romanos, probablement, l’estudi de tipus i caràcters” (10).
En conjunt es tracta d’unes obres costumistes que, des d’una òptica conservadora i moralitzant, paren atenció a una societat que canviava gradualment. Peces centrades en la modesta menestralia palmesana que l’autor vol mantenir en els límits del redós que li pertoca, sense mostrar cap altra ambició escènica o social.
Obres costumistes que, des d’una òptica conservadora i moralitzant, paren atenció a una societat que canviava gradualment. Peces centrades en la modesta menestralia palmesana.
Ens trobem davant d’una edició excel·lent, una mostra de com es pot recuperar allò més selecte de la tradició popular dramàtica del segle XIX, amb una simple regularització mínima de l’ortografia segons la llengua moderna que posa a l’abast de la societat uns textos nets que conserven fesomia, lèxic genuí i sabor originals. Una forma rigorosa de rescatar bona part de l’immens patrimoni que constitueix aquesta part de la literatura dramàtica oblidada i menystinguda, a la qual no devem ni podem renunciar.
Tant de bo les editorials d’arreu de la nostra geografia es mostren més sensibles a parar atenció a aquest autors i textos, massa oblidats, que de vegades, quan s’editen, es fa des de plataformes institucionals que no sempre compten amb una distribució i circulació elementals, i a penes depassen les fites del propi municipi o comarca.
