El llibre arrenca en un instant que molts necessitaríem aprendre a reconèixer: el dia que el filòsof fa 65 anys, la porta simbòlica de la jubilació.
Alguns llibres arriben sense fer soroll, com una claredat que no t’esperaves. Assaig sobre la vellesa, de Tobies Grimaltos, és exactament això: una invitació lenta i honesta a pensar-nos, però sense cap afany de moralitzar.
Ell no predica ni renya; observa. I en observar, ens posa un mirall al davant. No un mirall que deforme, sinó aquell que, com els de les barberies d’abans, et mostrava tant el perfil bo com el dolent, sense pietat però sense malícia. El llibre arrenca en un instant que molts necessitaríem aprendre a reconèixer: el dia que el filòsof fa seixanta-cinc anys, la porta simbòlica de la jubilació.
Esperava una vida més tranquil·la, sense obligacions, amb temps per a les devocions petites que sempre havia ajornat.
No hi ha planys ni celebracions, només el registre serè d’algú que ha arribat on s’havia d’arribar i que es pregunta què pot fer a partir d’ara. En aquest punt Grimaltos reconeix que esperava una vida més tranquil·la, sense obligacions, amb temps per a les devocions petites que sempre havia ajornat. Però, com passa a tothom, la vida s’entrebanca: obres interminables a la casa nova, rutines que no es deixen domesticar, una agitació interior que no s’esvaeix per art de màgia. Fins que, entre el ciment i els llibres embalats, li arriba la idea: ha arribat l’hora, diu. La frase no és solemne; és una constatació íntima, com qui s’alça del llit i, sense saber ben bé per què, sap que ja pot començar a caminar.
És ací on Grimaltos convoca Descartes, no per exhibir erudició —ell no necessita fer-ho— sinó per compartir una intuïció: que per a pensar bé cal preparar un espai interior net, lliure d’entrebancs. Descartes volia un retir segur per desemmascarar les seues opinions; Grimaltos, més humil, vol un raconet de calma per repensar la vellesa. No per idealitzar-la, sinó per entendre-la en tota la seua ambigüitat.
Sèneca, Ciceró i Montaigne apareixen de manera natural, gairebé quotidiana, perquè el tema de la vellesa els era tan familiar com ens ho és a nosaltres la pressió arterial o els grups de WhatsApp familiars.
A partir d’ací el llibre es desplega com un camí ple de companys de viatge. Sèneca, Ciceró i Montaigne hi apareixen de manera natural, gairebé quotidiana, perquè el tema de la vellesa els era tan familiar com ens ho és a nosaltres la pressió arterial o els grups de WhatsApp familiars. Grimaltos en fa un ús discret i elegant: no els cita com a tòtems, sinó com a amics savis que t’orienten quan la brúixola interior balla massa.
Ciceró recorda que envellir és un privilegi; Sèneca desconfia de les passions que et tanquen la porta de la serenitat; Montaigne, sempre tan franc, diu que parlar d’un mateix és l’única manera honesta de parlar del món. I Grimaltos els escolta, però no s’hi rendeix: confronta el pensament antic amb els valors i maneres actuals, perquè la millor manera de respectar els clàssics és discutir-los.
La vellesa també pot ser un moment de llibertat, d’una llibertat que no fa soroll: la llibertat de triar què t’importa i què ja no mereix ni mitja neurona. La llibertat de deixar enrere el soroll.
Una de les virtuts del llibre és que desfà, amb una suavitat contundent, els tòpics de la vellesa. Aquells que associem, per defecte, a decadència, apatia i desconnexió del que passa al món. Grimaltos diu que no, que la vellesa també pot ser un moment de llibertat, d’una llibertat que no fa soroll: la llibertat de triar què t’importa i què ja no mereix ni mitja neurona. La llibertat de deixar enrere el soroll i d’aprendre a mirar amb una mirada que ja no necessita demostrar res. Una mirada que sap que la vida, malgrat tots els entrebancs, encara és capaç d’oferir plaers petits però poderosos.
El llibre no és només filosofia. Hi ha també vivències, dubtes, retrets íntims, una certa ironia amable. Grimaltos sap que la vellesa no és una categoria abstracta, sinó un territori ple de contradiccions: el cos es queixa, però el pensament s’eixampla; la productivitat cau, però creix la profunditat; el món sembla accelerar-se, però tu vols anar més a poc a poc, i a la fi descobreixes que no passa res si t’hi negues.
La vellesa no és una categoria abstracta, sinó un territori ple de contradiccions: el cos es queixa, però el pensament s’eixampla; la productivitat cau, però creix la profunditat.
En un moment en què la societat només valora allò que és útil, ell defensa que l’ésser humà té valor per si mateix, no per allò que produeix. I això, dit avui, és gairebé revolucionari. Llegir aquest Assaig sobre la vellesa és com caminar a mitjan vesprada per un camí ample, sense presses, amb un interlocutor que no et vol convèncer de res. Un llibre que no adula, però que acompanya. Que no amaga les ombres, però que et recorda que les ombres també tenen lloc en el paisatge.
Grimaltos, amb la seua calma habitual, ens diu que envellir no és cap derrota: és aprendre a viure d’una altra manera. Potser més lentament, potser amb menys força, però amb més consciència, amb més capacitat de veure el món sense els filtres que la joventut s’entesta a posar-hi.
En definitiva, un llibre que dignifica la vellesa sense romantitzar-la, que la pensa sense maquillar-la i que la celebra sense artifici. Una lectura que et deixa amb ganes de créixer —i, sorprenentment, també d’envellir— amb una mica més de gràcia, una mica més de pensament i molta més llibertat.
