El llibre el va començar a escriure quan va rebre la nova del seu embaràs, al gener del 2020. El títol és ben explícit. Els poemes de la Begonya Pozo ja ho són, de concloents i evidents, ja ens porten a l’arrel humana, al silenci, a la creació, al llenguatge, al dolor, també.
Begonya Pozo (1974), de València, és professora titular de Filologia Italiana a la Universitat de València. Ha publicat sis llibres de poesia, i alguns han estat multilingües, com ara Novunque (Amargord, 2015), escrit en italià i traduït al català, castellà, gallec, basc i portuguès. El seu primer recull va ser per Poemes a la intempèrie (Editorial 3 i 4, 2011), que va obtenir el premi Ausiàs March 2010. Una obra que va captivar l’atenció per la seva proposta original i depurada. “Sempre tornem al que fórem: aquells geranis rojos quasi sense flor en l’hivern que no arriba.” Un dels seus poemes més elèctrics i punyents, sens dubte, parteix del seu crit: “Ni puta ni bruixa ni monja ni mare dona soc senzillament dona i també puta i bruixa i monja i mare”.
Begonya Pozo és una gran difusora i activista de la paraula poètica, de la veu donada, de la declamació viva. Va dirigir durant deu anys la revista de llibres Caràcters i va impulsar l’Aula de Poesia a la Universitat de València, creada el 2002. Un altre fet destacat de la seva aportació a la llengua, va ser la creació de la paraula “criptogínia” (2020), neologisme que va ser incorporat al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, al novembre de l’any passat, amb aquesta definició: “Ocultació i menysteniment de l’aportació feta per les dones en els diferents àmbits culturals, socials i científics.” Clavat.
Uns poemes breus, sensibles, delicats, amb fogades que resulten, algunes vegades, de gel que pica, de colp que fa mal. Ens parla de portar una vida al ventre, d’engendrar un nou ésser, malgrat tot. Ens parla de reproduir la vida que abans ja havia rebut.
El llibre el va començar a escriure quan va rebre la nova del seu embaràs, al gener del 2020. El títol és ben explícit. Els poemes de la Begonya Pozo ja ho són, de concloents i evidents, ja ens porten a l’arrel humana, al silenci, a la creació, al llenguatge, al dolor, també. “Escriure com qui respira la lentitud de tots els principis”. És una visió densament expressada al llarg de la història i que ella vol recordar, matisar. Ens situa, per tant, a dins del propi llenguatge, a dins la poesia ja existent, ja feta, per parlar d’ella, de la quietud requerida per poder-la contemplar.
L’anunciació del naixement ho determinarà tot, tot el recorregut del llibre. Ho canviarà tot, a la recerca dels significats: buit, úter, ocell, alegria, la perfecció làctia. “Quan mirarem al fons dels teus ulls sabrem devorar totes les galàxies quotidianes.” Ens expressa una perfecció de la realitat que també esdevindrà un cansament i turment existencial. Hi ha un poema on busca l’encalç del cor primitiu i el troba de forma bella: “aquest cor primigeni que tots hem tingut i que ningú recorda, serà el nostre futur: el meu naufragi.”
Ens escriu uns poemes breus, sensibles, delicats, amb fogades que resulten, algunes vegades, de gel que pica, de colp que fa mal. Ens parla de portar una vida al ventre, d’engendrar un nou ésser, malgrat tot. Ens parla de reproduir la vida que abans ja havia rebut ella de la seva mare, “per a germinar vives i aèries”. Hi ha moments que sent turbulències, dilacions, i les expressa, les explica en un poema que voldria destacar, destacadíssim, on l’autora se sent la intrusa, ella, del cos oceànic. El llibre passa per diversos estats, per diversos processos interns, del naufragi a la ferocitat –quan “tot és cos”.
Bisturí, tisores, l’epidural, i els brams finals. Imatges tractades amb aplom, amb distància. Un altre poema meritori és quan sent l’infant nat contra el seu pit, “contra la felicitat minúscula que respirem quan t’abandones als gestos d’un amor que encara no balbuceja.”
Ens escriu etapes, escurçant el llenguatge i explicacions. La seva determinació busca les definicions dels estats, “és temps d’amor i carnisseria”. Abans del bram, busca la qüestió central de tota relació. “Abans de la destral, com dir que no”. La pregunta és punyent. En un dels poemes més reveladors del llibre, “Zenital”, fa una descripció tallant dels procés. Un poema breu, netíssim, de cinc versos.
Bisturí, tisores, l’epidural, i els brams finals. Imatges tractades amb aplom, amb distància. Un altre poema meritori és quan sent l’infant nat contra el seu pit, “contra la felicitat minúscula que respirem quan t’abandones als gestos d’un amor que encara no balbuceja.” De fet, apareixen cites remarcables, a tenir en compte, com ara la de la poeta i companya activa Maria Josep Escrivà: “L’amor no redimeix de la ferida. L’amor és la ferida”.
Després parla de la lactància, dels records que tenia de la infància, de tornar a ser la filla, la mare, la dona absoluta, la dona de la llum, la dona completa. Ens parla d’imatges que capgiren. La delicadesa s’expressa clarament amb detalls, amb les reflexions que fa sobre la maternitat. I excel·leix quan descriu la llum, “allà on es perfila la calma, precisament allà on nia la pau del cos.”
