Pocs països tenen el luxe d’haver comptat, com a president, amb un intel·lectual, un escriptor, que abans de dedicar-se a la política, hagi posat damunt de la taula alguns llibres notables. Aquest és el cas de Quim Torra (Blanes 1962), que havia treballat com a executiu d’una companyia suïssa d’assegurances, i va narrar aquella experiència en Ganivetades suïsses (2007). El 2008 va fundar l’editorial Acontravent, dedicada a una de les seves passions culturals, el periodisme català de l’època d’entreguerres.
“Lletres, periodisme i política. Aquest és el terreny de joc on es mourà Armand Obiols. Sepultat però excavable. En canvi, com penetrar en aquest trencaclosques endimoniat que és la vida privada?”
Gran lector i admirador d’Eugeni Xammar, va publicar Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (2008), i el 2009 va guanyar el Premi Carles Rahola d’assaig amb Viatge involuntari a la Catalunya impossible (2010). Un dels seus grans interessos, el període literari de la guerra i l’exili, va concretar-se en El Bibliobús de la Llibertat (2008), i en les recopilacions El Nadal que no vam tornar a casa (2009) i Les millors obres de la literatura catalana comentades pel censor (2010), ja en la seva pròpia editorial. Després va donar-se el seu pas més decidit cap a la política, que el va portar a la Presidència de la Generalitat, amb el resultat que és prou conegut.
El passat 13 de març va presentar-se a Sabadell un nou llibre seu, una biografia d’Armand Obiols, amb un títol enigmàtic i subtítol molt suggeridor: L’intel·lectual que es va perdre. Efectivament, Armand Obiols sembla haver-se perdut pel camí de l’exili, i Torra l’ha sabut retrobar per a oferir-ne una imatge que el tregui de la nit i boira en què ha quedat durant anys, i que, sense prescindir-ne, el consideri més enllà de la seva relació amb Mercè Rodoreda.
El llibre està dividit en dues seccions, que, com sol passar amb les vides dels escriptors catalans de la primera meitat del segle XX, es corresponen a l’abans i després de la guerra.
La primera, està encapçalada per la recuperació d’un interessantíssim article d’Obiols, publicat el gener de 1929 a La Nau: “Biografies” en què el biografiat explica, tot esmentant Maurois i Forster que l’homo biograficus es caracteritza per no pensar mai sol; pensa només quan escriu cartes i diaris íntims. Pensa, també, quan parla, però només quan parla amb gent que escriu: “resta al biògraf un pur procediment de novel·lista: escollir l’heroi en certa manera semblant a ell, substituir-lo, intuir la seva diversitat. És el procediment més perillós: cal, en efecte, una sagacitat i un tacte enormes per a reeixir-hi. Però una bona biografia novel·lada és la millor de les biografies possibles. I —encara que sembli paradoxal— la més exacta”.
Es dona veu a tota la Colla de Sabadell. És l’època en què Obiols es dedica, sobretot, a construir-se: llegeix, escriu, s’inicia en el periodisme i comença a fer crítica literària.
Torra sembla haver seguit el consell del seu escriptor triat. En el primer capítol, elabora la seva pròpia teoria a partir d’una pregunta clau, que cal fer-se en tota biografia d’un autor que empra un pseudònim i no el seu propi nom com a signatura: “Quantes vegades va morir Armand Obiols?” Perquè primer va morir Joan Prat Esteve, nascut a Sabadell l’any 1904, i que, encara adolescent decideix firmar amb el nom de ploma del poeta, crític literari, periodista, editor i polític. Quaranta anys més tard reapareix Prat, empès per les circumstàncies de la guerra.
“Lletres, periodisme i política. Aquest és el terreny de joc on es mourà Armand Obiols. Sepultat però excavable. En canvi, com penetrar en aquest trencaclosques endimoniat que és la vida privada?”, es pregunta Torra. I val a dir que en realitat, no prossegueix l’excavació en aquesta direcció —efectivament molt difícil—, sinó que busca tot de testimoniatges dels escriptors contemporanis seus, amb els quals forneix un bon retrat literari d’Obiols, però també una imatge de conjunt de la seva generació: “És difícil trobar un personatge millor que ell mateix per a acabar parlant dels altres”.
Per la resta de les més de 170 pàgines d’aquesta primera part, es dona veu a tota la Colla de Sabadell. És l’època en què Obiols es dedica, sobretot, a construir-se: llegeix, escriu, s’inicia en el periodisme i comença a fer crítica literària. També de les tensions entre els periodistes literaris del Diari de Sabadell i La Veu de Catalunya, en què demostra la capacitat polèmica de la seva ploma esmolada. També del seu amor i matrimoni amb Montserrat Trabal, amb qui va tenir una filla.
Escriu poesia i fa crítiques literàries demolidores, esdevé “El crític intolerant”, ja que Obiols descarta cap clemència contra allò que consideri xaró, folklòric o descordat. Ho fa especialment a les pàgines de La Nau, on arriba a argumentar, en una ressenya, que “a Catalunya, on el públic és fet a base d’una majoria de primaris, no és estrany de veure conviure en un mateix pla els poetes més importants i els poetes més negligibles. Tot el que no sigui laborar contra aquestes promiscuïtats lamentables és fer l’obra del diable”. Una dedicació a la crítica literària que continua posteriorment a La Publicitat, fins al moment en què entra en política, a la Federació de Joventuts d’Acció Catalana Republicana.
Torra comenta també, en el capítol final d’aquesta primera part com l’esclat de la guerra va marcar tota aquella generació, trasbalsada també per l’assassinat d’un dels seus escriptors més importants, Josep Maria Planes, a mans d’un escamot de la FAI. És també el moment en què es casa amb Montserrat Trabal, germana del també escriptor Francesc Trabal. I remarca també, tot recollint un testimoniatge de Domènec Guansé, la importància d’Obiols en la persistència de la Revista de Catalunya, durant la guerra: “Cada número de la revista que estructurava Obiols comença i acaba en ell mateix. Amb un únic delit: el de l’obra perfecta. Amb un propòsit obsessiu: fos quin fos el resultat de la guerra, donar testimoni de la voluntat de Catalunya de perdurar amb la seva configuració moral i física, l’empremta de la història, la propia llengua i el propi esperit”.
“A Catalunya, on el públic és fet a base d’una majoria de primaris, no és estrany de veure conviure en un mateix pla els poetes més importants i els poetes més negligibles. Tot el que no sigui laborar contra aquestes promiscuïtats lamentables és fer l’obra del diable”.
Torra, que va ser director de la Revista de Catalunya entre 2015 i 2018, subratlla la importància de l’època en què Obiols, en el marc de les publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes, va dirigir-ne tres números com a redactor en cap. Poques setmanes més tard, Catalunya és completament ocupada per les tropes franquistes. En reconstrueix el moment què, a la seu de la Institució, Francesc Trabal anota: “Oberta la sessió, el president es refereix a l’estat angoixós de la vida catalana per la invasió de la nostra terra”, i s’acorda que la Institució i la seva gent siguin posats al servei del govern de Catalunya a través del conseller de Cultura.
Tal com conclou Torra aquesta primera part, potser aquella nit Obiols va revisar el darrer número, fullejar l’article que havia demanat a Carles Rahola, i rellegir la citació de T. E. Lawrence que Obiols havia triat per encapçalar el numero: “Es tracta de l’escena d’una càrrega. A dalt del seu camell, Lawrence dispara contra un escamot de turcs, però la bèstia ensopega i el tira a terra. Gairebé perd el coneixement. Estabornit, no se li ocorre altra cosa que cantussejar els versos d’un poema que tenia mig oblidat “mentre una altra part del meu esperit s’imaginava ‘l’horrible barreja’ que restaria de mi quan l’allau d’homes i camells m’hauria passat pel damunt”. Efectivament, la tria d’aquesta citació per encapçalar el darrer número abans de la fi de la guerra, va ser premonitori, i el biògraf l’encerta en fer-la servir com una al·legoria.
En aquest punt comença la segona part del llibre, encapçalada per un altre document no gaire conegut del mateix Obiols. El poema “Oda a Catalunya”, amb el qual va obtenir l’englantina d’Or als Jocs Florals celebrats a París l’any 1948. A diferència de l’Obiols més literari dels primers anys, aquest és descrit com un fugitiu, el del començament d’un exili col·lectiu i literari; al grup de la Novel·la de Roissy, com va suggerir Rodoreda a Anna Murià, amb Rafael Tasis, Sebastià Gasch, Luís Muntanyà, Carles Riba, Joan Oliver, Pere Calders, Francesc Trabal, Xavier Benguerel i, evidentment, Mercè Rodoreda; és a dir, “la generació que salva la cultura catalana quatre vegades”, i a la qual dedica un dels millors capítols d’aquesta segona part.
És el moment en què, tot i ser un home casat —precisament es troba al costat del seu cunyat—, comença una història d’amor amb Mercè Rodoreda, l’època de la Institució de les Lletres Catalanes a l’exili, i de les seves gestions com a membre del Pen Català en favor dels escriptors catalans. Tot plegat ben il·lustrat amb cartes i fragments de les memòries de diversos contemporanis.
Però és també el moment de l’ocupació nazi de França, i la dispersió del grup en diverses geografies, mentre a Catalunya, l’ocupació franquista depura el gran periodisme literari català: “s’estima que el 80% dels periodistes catalans van marxar a l’exili, però dels que es van quedar molts van ser depurats (Mario Verdaguer, María Luz Morales, Frederic Pujulà, etc.”
L’esclat de la guerra va marcar tota aquella generació, trasbalsada també per l’assassinat d’un dels seus escriptors més importants, Josep Maria Planes, a mans d’un escamot de la FAI.
En aquestes pàgines Torra articula molt bé la revisió de la vida d’Obiols amb la història intel·lectual de la Barcelona ocupada, tot traient suc a les seves obres anteriors. Amb l’ocupació de París comença l’episodi més fosc de l’intel·lectual que es va perdre: el seu paper a l’organització TODT, que va reclutar milers de treballadors forçats, primer francesos, i posteriorment exiliats. Aquest pas d’Obiols per aquesta organització ha estat considerada la taca més fosca del seu expedient, i Torra argumenta la seva funció eminentment burocràtica: “Obiols no és un heroi, ni un màrtir, ni un covard, ni un guerriller, ni manté cap subordinació activa amb l’ocupant –per cert, quin?, els nazis?, les autoritats entregades de la França lliure?, l’empresa que feia de tapadora? És tan sols un cos derrotat i exhaust que s’esforça desesperadament per dissimular els seus sentiments, mentre sent damunt seu un cansament que mai més no l’abandonarà”.
També són els anys en què va perdent els amics, continua vivint al carrer Cherche Midi de París amb Mercè Rodoreda, el nivell de detall que aconsegueix el biògraf és impressionant: “A finals de març se’n va a París, on gestiona els tràmits al consolat d’Àustria i va al cinema a veure Les Clowns, de Fellini. Amb Rodoreda, que ha arribat el dia 4 van a un concert, amb un programa que inclou Mahler i Bach. També visiten alguns museus. El 13 d’abril, dilluns de Pasqua, ingressa a l’hospital a tres quarts de nou. L’operen. I li donen d’alta. Ja no hi escriu res més”. La font, l’epistolari entre Obiols —que sempre signa Joan— i Rodoreda publicat per La Mirada el 2010, és llegit com un dietari, del qual Torra subratlla i n’extreu autèntiques perles, com ara la darrera carta que va escriure a l’autora de Mirall trencat, en què li comenta, intransigent, que està revisant els capítols que n’ha llegit, i que “serà una de les novel·les més plenes —la més plena— escrita en català. I farà una grandíssima impressió”. Sembla com si l’escriptura de la novel·la fos compartida.
Poc després reapareix la seva dona, Montserrat Trabal, i amb ella Joan Prat ha d’assumir certes responsabilitats materials. També hi apareix, de sobte, una senyora anomenada Pilar González de Prada com a presumpta amant, la qual cosa sembla que va causar una gran gelosia a Mercè Rodoreda, tot i que aquest episodi Torra el considera més aviat una llegenda, “com en el cas de ‘l’espionatge’, l’escàndol del doblement adúlter Obiols és inexistent”, afirma.
Arriben els anys del treball com a traductor i revisor a la seu de la UNESCO a París i Suïssa, finalment, el relat dels seus darrers dies a Ginebra. “El 31 de març torna a […] i d’allà a Viena, on cada dia es fa proves mèdiques” treballant per a l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica. Finalment, el ciutadà Joan Prat, l’escriptor Armand Obiols, mor a Viena el 15 d’agost de 1971: “L’enterrament és de segona, al cementiri general comú, tocant a l’aeroport. A la pensió de Frau Wolff, on ha viscut tots aquests anys, Rodoreda remena papers i tria alguns llibres que regala als companys d’Obiols. L’enterrament l’oficia el mossèn Torelló. Un ram de roses fa pensar Rodoreda que les ha enviat Pilar. A la Tomba, una senzilla inscripció: “Juan Prat”. Uns anys després, la placa desapareix.
Més que una biografia, és un assaig biogràfic; en la línia de les biografies d’escriptors que va publicar Stefan Zweig, més que de les biografies franceses, que documenten totes les referències amb notes al peu de pàgina.
La darrera pàgina de la biografia és una carta de Miquel Crusafont a Joan Oliver, datada ja el 1974, en què rememora els temps del Diari de Sabadell i ho entrecreua amb els records de la darrera vegada que va veure “Joan Prat (el nostre Armand Obiols)”, i l’aplec de poemes que li havia publicat Joan Oliver (el nostre Pere Quart): “Qui m’havia de dir que ja no el veuria mai més! Aleshores, (deu fer més de 15 anys) feia molt de goig encara. Estava —quan vaig entrar— escrivint en una taula del cafè amb les ulleres per damunt del front i jo em pensava veure’l encara al Diari”. Cartes com aquesta són la gran aportació documental que il·lustra el discurs.
El llibre que ha escrit Torra més que una biografia, és un assaig biogràfic; en la línia de les biografies d’escriptors que va publicar Stefan Zweig, més que de les biografies franceses, que documenten totes les referències amb notes al peu de pàgina. Tot i comptar amb un minuciós índex onomàstic, la manca de referències a peu de pàgina dificulta una mica al lector a l’hora d’endinsar-se en les interessantíssimes portes que obren les citacions: Agustí Bartra, Sebastià Gasch, Just Cabot, Xavier Benguerel, Josep Carner, Pompeu Fabra, Domènec Guansé, César August Jordana, Lluís Montanyà, Lluís Nicolau d’Olwer, Joan Oliver, Carles Riba, Antoni Rovira i Virgili, Rafael Tasis, Francesc Trabal o la mateixa Mercè Rodoreda, que apareixen a l’índex onomàstic.
També la manca de bibliografia final dificulta prosseguir la lectura amb d’altres treballs de i sobre Obiols, que podrien llegir-se de manera complementària, —per exemple quant a la idea d’Obiols d’Un Bartleby en positiu —que va preferir fer-ho—: cal tenir presents els treballs de Neus Penalba, Julià Guillamon, Abraham Mohino i Jordi Marrugat.
El llibre és llegidor, però no lleuger, perquè la vida de Joan Prat és tan densa com la narrativa que li escau. Una biografia que ve a completar el panorama bibliogràfic que la Fundació La Mirada fa temps que impulsa amb llibres com les edicions de Lectures del Romanticisme (2006) o del relat El sastre del Diable (1997) i, sobretot dels epistolaris: Cartes a Mercè Rodoreda (2010), i les Cartes 1947-1953 entre Armand Obiols i Josep Carner (2013). Sens dubte, ja no pot dir-se que Armand Obiols sigui un forat negre en la bibliografia de la història cultural de Catalunya. Aquella tarda de març a Sabadell, Quim Torra, el President Torra, l’editor Torra, l’escriptor Torra, va fer reaparèixer Joan Prat.
