Inicie la lectura d’Anatomia patològica assegut al despatx de casa mentre el seu autor, a 20 Km., és a l’epicentre de la catàstrofe. I em fa mal el cor. Sé, però, que ell i els seus estan bé de salut i que només han rebut desperfectes els cotxes. La meua dona, el fill i la nora sí que se n’han anat a ajudar. Jo, lesionat d’un peu, faria més destorb que ajuda, de manera que no hi he anat.
Quan et diagnostiquen un càncer, la primera paraula que és fa present és mort. Tanmateix, agafe el llibre amb molta alegria perquè sé que acaba bé. Contràriament, tenia dos amics, grans escriptors també, que van escriure un dietari quan s’assabentaren que tenien càncer i tots dos van morir. Mirar la mort a la cara, sense abaixar el cap ni la mirada, et fa estimar més les coses importants de la vida.
Agafe el llibre amb molta alegria perquè sé que acaba bé. Contràriament tenia dos amics, grans escriptors també, que van escriure un dietari quan s’assabentaren que tenien càncer.
A Anatomia patològica, Vicent Borràs narra les seues vivències, records i reflexions des del 22 de maig de 2021 fins al 9 de juny de 2023. Hi visqué dies cavall, radiants, veloços, elegants; dies cuc, sense poder alçar el cap; i dies gats, que són els dies de resistir. Sales d’espera, visites, anestèsia pensant en coses boniques, operació, UCI, primeres paraules amb la infermera en retornar, escriptura mental, un cert comboi en saber que l’havia operat el robot Da Vinci. La línia de recuperació, meravellosament ascendent, fa parada, ai! Créixer és caure i alçar-se: El iaio a Nova York. Nits llargues i pesades.
Un record per al Genovés, l’equivalent als Beatles per als valencians. Els de Liverpool, clímax de la banda sonora de Vicent. Un món amb els Beatles és un món millor.
Que llarga que es fa l’espera quan s’esperen els resultats de les analítiques després d’una operació de càncer. Els mesos viscuts amb l’amenaça, amb la por, termòmetre alhora per avaluar les persones que han configurat el teu món. Amb alegries i decepcions. Una altra por: la del lector a quedar-se sense lectures i haver d’anar-ne a buscar al supermercat. El fastigueig de la fira de vanitats que és el nostre esquifit mon-mercat literari. “Quin sentit tenen aquestes anotacions?”, es demana Borràs. Créixer i fer créixer l’autor, ajudar-lo a portar endavant el seu camí. Als lectors, el nostre.
El llibre em descobreix un secret, m’ensorra una creença: jo em pensava que Vicent Borràs era un gran fester de la Mare de Déu de la Salut. Ho dic perquè les pàgines més delicioses sobre la Muixeranga les he llegides en un llibre seu: L’últim tren. Ací, en canvi, ens confessa que sol mirar els bous des de la barrera.
Dies cavall, radiants, veloços, elegants; dies cuc, sense poder alçar el cap; i dies gats, que són els dies de resistir. Sales d’espera, visites, anestèsia pensant en coses boniques, operació.
Tornen les nits d’insomni esperant els resultats del marcadors tumorals. Reflexions sobre l’ofici d’escriure: ¿Paga la pena dedicar un parell d’anys –o tres o quatre– de la teua vida a una activitat que després és tan maltractada en general? Escriure literatura de ficció requereix fermesa i convicció en allò que fas o vols fer. La sensació que tenim en veure pel carrer un personatge d’un llibre nostre escrit fa més de vint anys. L’evolució de la persona real, amb trenta quilos més. Per al treball creatiu cal lectures, i vida.
La pandèmia. El feixisme, o la lava passant i destruint el treball col·lectiu de construir una societat amb voluntat de plenitud humana.
Era secret el camí, fabulós de tristeses divines. Jo no sé quin déu mort, fill de la font i del verd. Com m’hauria agradat tindre un mestre com Vicent Borràs, que em llegira a classe Les elegies de Bierville! Em dolen els llibres que no llegiré. La lectura com un viatge començat per l’autor i acabat pel lector.
El dolor no caduca mai. Record dels 26 morts d’Algemesí en l’accident aeri de 1972. Leonardo Borràs va fer l’esbós del monument que es faria molts anys després.
Amb la fi de la vida laboral docent a l’aguait, hi ha el record de 1986, treballant a un institut d’Alacant. Alacant és una partida que tens perduda abans de començar a jugar-la. Camp de batalla. Paretó d’afusellament gairebé! Insults, amenaces, boicots, empentes… No entiendo que siendo tan guay hables valenciano.
I els últims mesos laborals a Alacant per tancar el cercle.
Recorregut per una Alacant fantasma, una Alacant que ja no existeix, una Alacant mental que se superposa a l’Alacant real i que, de vegades, costa reconéixer perquè l’oblit i la memòria van com van. Hi ha el record d’aquells alumnes seus, que ara deuen tindre 50 anys o més.
Fins ací la primera part del llibre, que està molt bé: l’ofici i la humanitat de Vicent Borràs són incommensurables. Però jo trobava a faltar alguna cosa. M’explicaré: en tots els seus llibres hi ha un moment màgic, un episodi en què la seua prosa et transporta, et fa viure moments de somni i fantasia. I aquest episodi l’he trobat, i m’ha omplit de goig, en la segona part del llibre, “Quadern d’Alacant”.
Recorregut per una Alacant fantasma, una Alacant que ja no existeix, una Alacant mental que se superposa a l’Alacant real i que, de vegades, costa reconéixer perquè l’oblit i la memòria van com van. Hi ha el record d’aquells alumnes seus, que ara deuen tindre 50 anys o més. El perill d’ensopegar amb ells pel carrer i no conéixer-los. Alacant com un viatge cap a un passat irrecuperable. Els escenaris d’aquells dies del curs 86-87, continu passeig per la memòria. Un atac de melangia. Al seu davant s’estén un abisme d’oblits i una persistència d’efímers records d’alguns instants viscuts. El viatge per la memòria és tan dolorós que cal dosificar-lo. També els anys feliços a Elx amb Amparo.
Vicent prepara la jubilació com qui prepara un llarg viatge. Visita el primer institut, hi tafaneja mentre la ment i els ulls van a la recerca compulsiva del record.
Ara ha arribat el temps per a somiar, per a tocar els núvols del cel i la felicitat.
Gràcies, amic, per deixar-nos tastar a nosaltres també el cel i la felicitat. El món, sens dubte, és molt més bell amb els teus llibres.
