Cadascun dels poemes, confeccionats en prosa poètica, ens va endinsant en aquesta relació amatòria que parteix del desig –lluny quedarà una relació amorosa idealitzada–, però també d’un passat perdut.
Hi ha lectures tranquil·les i serenes, que et fan percebre el món des d’una complaença que ens ajuda a tirar endavant. Potser aquestes lectures ens haurien de fer més lleu el dia a dia en un món que no ha sabut dur massa bé les bondats que la modernitat prometia. Potser la serenitat, la tranquil·litat ens podria acompanyar en moments històrics així, com els que ens han tocat de viure.
Si hom aspira a això, senzillament s’ha equivocat de llibre. Perquè no hi trobarà una lectura senzilla, que ens diga allò que volem sentir. No ens acaronarà a cau d’orella amb paraules boniques ni ens oferirà mots senzills per no perdre el nord. Si esperem una lectura-narcòtic, una lectura-eixida-d’emergència, ens haurem equivocat de llibre.
Perquè aquest llibre, Tan bonica i tirana, que toca un dels temes més tractats per la història de la literatura, com és l’amor –o la seua manca–, no ens oferirà una presa fàcil. Ans al contrari, estem al davant d’una lluita de caça major. Estem al davant d’un nou repte literari que ens ofereix la sorprenent Blanca Llum Vidal. I estem al davant, no cal oblidar-ho, de tot un Carles Riba, una obra que mereix, en la nostra més humil opinió, el guardó de què ha estat objecte. Però anem a pams.
Les decepcions es comproven amb tot el cos, i amb un univers d’imatges implacables i fantàstiques que ens van creant seqüències gairebé hipnòtiques.
Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) no és la primera vegada que explora la lletra impresa. Un bon grapat d’obres, moltes de les quals de poesia, ja van mostrar-nos les potencialitats d’una autora que podríem qualificar d’inclassificable si, en el moment històric que travessem, no ho foren molts, atesa la manca de moviments que establisquen un camí vers al qual apropar-nos.
En aquest bosc de propostes personals, trobar referents és clau per no perdre la perspectiva, i la nostra autora ha vingut demostrant que pot esdevenir –si no ho és ja– un dels més clars. Entre la seua obra, podríem esmentar llibres com ara: Nosaltres i tu, Homes i ocells o Aquest amor no és u, en el camp de la poesia, o la novel·la La princesa sou Vós.
Pas a pas, ha anat consolidant una veu reconeixible, que es resisteix a ser domesticada, a caure en tòpics o en falsos equilibris. La seua veu és seua i de ningú més. Qui s’endinse en el seu món creatiu ha de saber que no podrà comptar amb manuals d’ajuda o amb cap plànol que li indique la millor ruta a seguir. Hem d’arriscar-nos, ser valents i voler conservar la llibertat, com a lectors, per fer nostres els seus versos.
Del títol, Tan bonica i tan tirana, ens en podríem imaginar la temàtica: la bellesa, la seua força pertorbadora, l’indret a dins de la personalitat que ens fa assentir humilment davant la força pertorbadora. Però el tret aniria errat. Perquè el llibre sí que ens parla d’una història d’amor, però la perspectiva no es pot reduir a aquesta visió aparentment senzilla.
El poema “Despertar”, on un nou amor pot curar allò que causa l’antic, un col·lapse al qual sobrevivim, potser una mica menys vius però segur que més savis.
Més aviat el llibre ens vindria a recordar la trajectòria d’un bumerang. Un viatge a través del qual descobrirem algunes de les admiracions o referents de la nostra autora –Victor Català, Marguerite Duras, tot i que no les úniques–, barrejant-se amb altres temàtiques clàssiques, autors del segle d’Or –Ausiàs March– o temàtiques de la mitologia bíblica, que recorre els versos tot mostrant-se o interpel·lant un lector amb una mica de cultura general i de perspicàcia.
I tot viatge hi inclou l’anada, però no sempre ens depara un bitllet de tornada, o almenys de tornada al punt d’origen. Potser que nosaltres ja no som ben bé els mateixos. Que el paisatge també ha sofert els seus canvis –més o menys evidents.
Cadascun dels poemes, confeccionats en prosa poètica, ens va endinsant en aquesta relació amatòria que parteix del desig –lluny quedarà una relació amorosa idealitzada–, però també d’un passat perdut. Aviat començarem a entreveure les tenebres que aquesta relació ha anat teixint: com si fos una teranyina que hauria d’anar enganyant el jo poètic, que anirà intentant desprendre’s d’aquesta relació tòxica.
Perquè qui pateix pot afirmar, sense cap mena de dubte, que ha estat viu? És això, potser, l’essència de les coses. El motiu pel qual respirem. La realitat que haurà travessat aquestes pàgines.
Abans parlàvem d’un amor no idealitzat: realment tenim entre mans un amor humà, on el cos acompanya paraules i gestos, i també patiments. On les decepcions es comproven amb tot el cos, i amb un univers d’imatges implacables i fantàstiques que ens van creant seqüències gairebé hipnòtiques.
Les imatges van més enllà dels referents per endinsar-se en la mateixa consciència col·lectiva. I així, sense voler, desentranya en excés aquest artefacte complex i pletòric, fem el canvi de direcció avançada i tornem a un inici, que no serà exactament el nostre, perquè el món ha avançat i el temps ja no és el que fou. Llavors podem entendre el poema “Despertar”, on un nou amor pot curar allò que causa l’antic, un col·lapse al qual sobrevivim, potser una mica menys vius però segur que més savis.
Enrere han quedat contradiccions. Tenebres. Un nou diàleg se’ns obri. Una existència sense mapa. Fins que, al poema “Escriure”, el jo-líric reconeix aquesta relació com a espai per l’escriptura i el dolor com una ocasió que permetrà el fet real de l’existència. Perquè qui pateix pot afirmar, sense cap mena de dubte, que ha estat viu? És això, potser, l’essència de les coses. El motiu pel qual respirem. La realitat que haurà travessat aquestes pàgines.
