Amor i no comença amb la ruptura d’una jove parella, Carme i Yngve, l’any 1987. D’ells sabem que s’havien conegut a Roma i que allí havien viscut la seua història d’amor. A partir d’aquest moment, recorrerem la història dels dos personatges durant trenta-tres anys i la viurem a través de diferents països. L’estructura de l’obra facilita l’acompanyament dels personatges: cada capítol correspon a un any i a una ciutat concrets.
El vincle que van crear no es trenca amb la separació. Havien construït un món de complicitats i codis amb humor i un llenguatge únic i propi. Continuen mantenint el contacte, necessitant-se i donant-se suport.
Després de la separació, cadascun d’ells emprendrà camins diferents, però sempre estaran vinculats l’un a l’altre. El vincle que van crear no es trenca amb la separació. Havien construït un món de complicitats i codis amb humor i un llenguatge únic i propi. Continuen mantenint el contacte, necessitant-se i donant-se suport.
L’autora es val de recursos plàstics, musicals i cinematogràfics per fer-nos entendre el subtext del relat. Carme se’ns presenta sempre vestida de roig. Ens relata quin tipus de roig porta en cada aparició per identificar-lo amb la sensació de la protagonista: un vestit de seda roig hematita, un vestit roig cardenal, un roig oxidat.
A més de la roba, Carme està vinculada al color roig mitjançant altres recursos, com ara la bomba de sabó amb colorant que tenyix l’aigua de roig quan parla per telèfon amb Yngve, o la sang que li goteja d’un tall quan parla amb ell per Skype, quinze anys després. El roig de la protagonista s’assembla al que fa servir Pedro Almodóvar al seu cinema. Així, tal com fa el director manxec, li busca un color complementari per mostrar-nos el contrast amb la figura de Nadine –futura parella d’Yngve–, que se’ns presenta amb tonalitats pròximes al verd.
Tant la vida com el treball de Carme, després de la ruptura amb Yngve, estan vinculats a l’òpera. El seu nom està molt a prop del de la protagonista de l’obra de Bizet
Tant la vida com el treball de Carme, després de la ruptura amb Yngve, estan vinculats a l’òpera. El seu nom està molt a prop del de la protagonista de l’obra de Bizet –sols els separa una lletra: Carme-n. No debades, la famosa havanera de Carmen travessa l’obra com un leitmotiv que ressona en moments especialment decisius. El mateix títol de la novel·la té relació amb una estrofa de la citada ària, quan ens conta que l’amor “ve, se’n va i després torna…”.
Carmen, en algunes ocasions, se’ns mostra com l’alter ego de Carme. El seu somni, li confessa una vegada a Yngve, és posar-se el vestit més important del Liceu, “un de diva”. L’òpera també travessa l’obra establint certs paral·lelismes amb la vida de Carme: sonarà Turandot quan enyora un tipus d’amor que en aquell moment no té; sonarà Madama Butterfly quan se sent traïda, i sonarà, en diverses situacions, la ja citada Carmen.
Totes aquestes peces operístiques contrasten amb la música dels Ramones, que està vinculada a la seua relació amb Yngve, de la mateixa manera que li agrada retrobar-se amb ell i comprovar que manté un aspecte descurat i fa olor de sabó de Marsella.
Yngve, per la seua banda, d’una manera subtil passa a convertir-se en un artista internacional d’art contemporani. Partint de la tristesa, treballant en una agència de persones desaparegudes després de la ruptura amb Carme, inicia un camí artístic directament relacionat amb la seua relació.
La ciutat d’Yngve li sembla una postal de Nadal, mentre que la vida acomodada a Nova York, amb la seua altra parella, li resulta hostil. Ens ho explica l’autora valent-se de la imatge d’una model en una passarel·la de Milà amb un vestit que mai no s’hauria pogut permetre. La model reconeix que és un honor portar-lo, però afirma que “per a mi, l’autèntica felicitat és anar amb texans i samarreta”.
Yngve, per la seua banda, d’una manera subtil passa a convertir-se en un artista internacional d’art contemporani. Partint de la tristesa, treballant en una agència de persones desaparegudes després de la ruptura amb Carme, inicia un camí artístic directament relacionat amb la seua relació.
L’autora es val d’obres originals i els atribueix l’autoria d’Yngve. Totes ens mostren el que ell sent respecte a Carme. Trobem una obra que reflecteix imatges de persones desaparegudes en un mirall a través de l’exhalació –Carme apareix quan ell respira, encara que no estiga amb ell–; una obra amb body painting que també mostra la presència d’ella en els seus espais quotidians, encara que amagada; crea un sol gegant ple de presència però no real, i mostra les impressions que produeix; exposa fotografies dels suïcidis des de les Torres Bessones en sentit contrari, mostrant el desig de rebobinar.
Passegem per la novel·la entre l’amor i el no, o almenys pel “no” que ens han volgut explicar quan una relació acaba. Alba Dalmau ens convida a revisitar les històries passades que poden convertir-se en un altre tipus d’amor.
Junts recreen la performance de Marina Abramović: fer un llarg camí en sentit contrari per trobar-se al final, com una imatge del que han sigut i com una metàfora del desgast. Fent referència a la mateixa artista, parlen d’ells dos com d’un arc tensat. L’obra que Yngve deixa per al final és La biblioteca del futur, una obra que va entusiasmar la seua dona. Plantarien avets rojos –Carme– que, en cent anys, es revestirien de verd –Nadine–, i d’ells se’n farien llibres.
Amb aquestes referències, i moltes altres connexions, passegem per la novel·la entre l’amor i el no, o almenys pel “no” que ens han volgut explicar quan una relació acaba. Alba Dalmau ens convida a revisitar les històries passades que poden convertir-se en un altre tipus d’amor. El cert és que, com ens explica Yngve, hi ha amors que tenen el pes just, però també n’hi ha que són “una roca que pesa massa”, i hi ha persones que representen “totes les formes d’amor”.
