A tots ells, desposseïts d’alguna cosa essencial, l’escriptor els recobreix de dignitat. Sense renunciar a la militància política en l’esquerra també es pot fer bona literatura.
Sorj Chalandon és un narrador molt interessant. Periodista durant més de trenta anys al diari Libération i, posteriorment, a Le Canard enchaîné, la seua narrativa sembla deutora del reporterisme, amb un estil directe, incisiu, sense floritures. I amb diàlegs llampants, punyents. Edicions de 1984 ha traduït set llibres d’ell. Ben fet!
Les històries de Chalandon són de perdedors, com ara un traïdor –recomane llegir Retorn a Killybegs, una novel·la colpidora sobre el conflicte nord-irlandés–, un germà d’un miner mort, una malalta de càncer… A tots ells, desposseïts d’alguna cosa essencial, l’escriptor els recobreix de dignitat. Sense renunciar a la militància política en l’esquerra també es pot fer bona literatura.
Un altre perdedor és Jules Bonneau, un bergant deixat caure en el període entre les dues guerres mundials a la Casa d’Educació Vigilada de l’illa atlàntica Belle-Île-en-Mer, Ar Gerveur en bretó, un penal francés per a menors d’edat que prèviament serví per a recloure insurrectes de la Comuna de París.
En el període entre les dues guerres mundials a la Casa d’Educació Vigilada de l’illa atlàntica Belle-Île-en-Mer, Ar Gerveur en bretó, un penal francés per a menors d’edat.
El nom del desgraciat es pronuncia com Jules Bonnot, un famós pistoler anarquista de primeries de segle XX. “Amb un nom així, havies d’acabar malament”. Però encara és pitjor l’historial: una mare que l’abandona, un pare que no sap fer-se’n càrrec i uns iaios amb qui pateix gana, de menjar i d’afecte. Així, “no m’havien acariciat, ni tranquil·litzat, ni consolat mai. Des de petit, el meu sofriment era solitari i brutal”. La infantesa rebentada.
A colps, ha aprés que “no existien, les persones amables. A la vida hi havia els hipòcrites, els mentiders, els murris, però mai els amables”. L’escola d’aprenentatge l’ha fet realista: “sempre pensava el pitjor. Així, quan arribava, hi estava preparat”. Per als de baix, la realitat és una escola de trompades.
Amb la ràbia al cos és una novel·la narrada en primera persona per Jules, el Tinya. El malnom ja diu molt, de com els de dalt qualifiquen la morralla que, de vegades, assumeix l’estigma i se n’enorgulleix: “és el meu nom de guerra, guanyat gràcies a dents trencades i cabells arrencats. […] És la meva matrícula i la meva ràbia. El meu títol de glòria”. El Tinya ens escup a la cara la seua història. És la força de la novel·la. El narrador aconsegueix empatia amb el brivall:
“¿Sabeu el que és que la mare us abandoni per un acordionista? ¿Conservar de la mare únicament una cinta de seda arrugada? ¿Sabeu el que és robar tres ous esperant endrapar-los entre matolls? ¿Què en sabeu de la fam, senyors del palau de justícia? ¿I del fred? ¿Heu portat soles de cartó per dissimular el forat de les sabates? ¿Sabeu el que és sentir-se avergonyit d’uns pantalons foradats? ¿Sabeu el que és el dolor de les nits sense pares”.
Aquest indret, rodejat d’oceà, aïllat en més d’un sentit, era un reformatori on es tractava amb una duresa esfereïdora un “exèrcit derrotat” de xiquets. Els batzacs no eren metafòrics sinó físics. Les humiliacions constants:
“Educació correccional, diuen. Volen instruir-nos, fer-nos tornar al camí del bé. Per inculcar-nos el sentiment de l’honor, ens redrecen a cops de garrots i de talons enfangats. Ens insulten, ens maltracten, ens castiguen amb el calabós, una habitació fosca, un cau estret, una tomba. Ens amenacen nit i dia. Ens trenquen, ens modelen, ens pasten com si fóssim la massa. Trituren els grans dolents. Volen que siguem tous i llisos com el pa blanc”.
A la vida hi havia els hipòcrites, els mentiders, els murris, però mai els amables”. L’escola d’aprenentatge l’ha fet realista: “sempre pensava el pitjor. Així, quan arribava, hi estava preparat”.
Els habitants eren “escòria de la humanitat”, “una bandada de llops. Amb els seus codis”. De fet, el Tinya té “el crani esquilat, ple de bonys, cobert de cicatrius blanques” i és “un gos rabiós”. George Orwell sostingué que històricament s’havia maltractat els xiquets perquè n’hi havia molts. Avui n’hi ha molts menys. I són més valuosos. Siga com siga, a la França dessagnada en Verdun i en altres batalles li calien soldats. I aquests xiquets són carn d’uniforme. O de suïcidi.
Com es podia sobreviure en aquest penal? Calia “ser de granit. Ni una queixa, ni una llàgrima, cap crit i cap remordiment.” I somiant d’evadir-se, és clar. L’oportunitat sorgeix. El Tinya té sort, en l’escapada. Es topa amb un mariner i una infermera que l’ajuden. Esdevé així l’únic amotinat que no acacen les autoritats o els veïns: “tota la gent de bé hi col·labora”, seduïts per una recompensa de vint francs per cap.
Com es podia sobreviure en aquest penal? Calia “ser de granit. Ni una queixa, ni una llàgrima, cap crit i cap remordiment.” I somiant d’evadir-se, és clar. L’oportunitat sorgeix.
Tot amb tot, no pot deixar el dolor del correccional, que el persegueix. Tampoc podrà escapar del combat de les dues noves grans forces ideològiques, comunisme i feixisme, que l’arrossegarà. “Passar de delinqüent deshonest a patriota no és gaire complicat”. Deixe que descobrisca el lector el desenllaç.
Sorprén, per a bé, que en una novel·la en francés aparega alguna frase en bretó i basc – “Llengües de tots els països, uniu-vos!”–, així com referències a la destrucció del “monument a l’annexió” de Bretanya a la corona francesa, a Rennes, França vista com “el forat de la diarrea” o un diàleg amb un pescador basc, Pantxo, que declara que “Espanyol no. Jo soc basc!”.
Avui, tot i l’estesa pobresa infantil i l’existència de centres penals de menors, dits de reeducació, no tractem els xiquets amb tanta duresa. Tot amb tot, cal llegir Amb la ràbia al cos: “per apreciar la terra ferma cal haver tastat el mar tou”. “L’abisme negre” sempre el tenim a tocar. Però no estem sols. “L’amic és qui t’obre la porta a altes hores de la nit sense fer-te preguntes”. Milesker, Chalandon!
