Aquest abril s’han complit tres-cents anys del naixement d’Immanuel Kant, el filòsof prussià que va escriure, entre altres moltes, una de les obres cabdals de la filosofia de tots els temps, la Crítica de la raó pura. Aquest tricentenari ha rebut un bon regal d’aniversari: la traducció —per fi— al català d’aquesta obra fonamental.
“Posar fi a una greu mancança en una llengua de cultura […], una contribució acadèmica a la fixació del vocabulari filosòfic català en un dels textos més cabdals de la tradició”.
Hem de congratular-nos d’aquest fet i alhora ser ben conscients de què representa. Que fins al 2024 no existira cap traducció catalana d’aquesta obra no parla massa bé del món filosòfic editorial en la nostra llengua. Com ens informa Xavier Serra en La filosofia en la cultura catalana, quan l’editorial Laia encetà la col·lecció Textos filosòfics en la dècada dels vuitanta del segle passat, anunciava els 150 títols que la compondrien, i entre ells estaven les tres crítiques de Kant. Les traduccions de la Crítica de la raó pràctica i de la Crítica de la facultat de jutjar es publicaren ja en el segle XXI, després que Laia haguera fet fallida, i es fera càrrec de la col·lecció Edicions 62. Tanmateix, la mare de les Crítiques kantianes, primera en el temps, en importància i en l’evolució del pensament kantià, no havia sigut traduïda fins ara.
Ha sigut Edicions de a Universitat de Barcelona qui l’ha publicada i això honora i prestigia aquesta editorial universitària i, de pas i en general, les editorials universitàries, les quals ja fa anys que han deixat enrere certa reputació de falta d’exigència en la qualitat de les seues publicacions i estan fent un gran paper en l’edició d’obres, locals i foranes, originals i traduccions, clàssiques i contemporànies de molta rellevància, algunes de les quals potser no veurien la llum si no fora gràcies a aquests serveis editorials.
Kant compara el progrés en el camp de la ciència, en especial la matemàtica i la física, amb l’estancament i contínues controvèrsies en la metafísica, tot i que aquesta tracta de qüestions centrals per a la vida humana. Com s’explica aquest contrast?
En aquest cas es tracta d’una edició cuidada, tant en l’aspecte material com formal: una traducció acurada, amb notes, ben presentada –ben maquetada, amb una tipografia agradable que es deixa llegir molt bé–, amb l’acompanyament al marge de la paginació original –canònica– de les dues edicions originals, la de 1781 i la de 1787: acadèmicament impecable. Caldrà felicitar Josep Montserrat, director de la col·lecció Filosofia UB Sèrie Magna per aquesta iniciativa. I atorgar el nostre agraïment més gran a Miquel Monserrat Capella per haver realitzat un esforç tan considerable i exigent com és traduir una obra de tanta importància i tan complexa com la Crítica de la raó pura (CRP) i de fer-ho amb tant de rigor.
Aquest esdeveniment no és qualsevol cosa. Com ens diu Salvi Turró en la “Presentació” que obre el volum, es tracta de “posar fi a una greu mancança en una llengua de cultura […], una contribució acadèmica a la fixació del vocabulari filosòfic català en un dels textos més cabdals de la tradició”. Cosa ben important, això de la fixació del vocabulari per als que ens dediquem a la filosofia. Perquè el vocabulari mostra o, al contrari, pot amagar –i generar-hi confusió– els conceptes, les idees i els problemes.
Cal sotmetre a crítica les capacitats de la raó humana, quin és el seu abast, quins els seus límits. I aquest és un objectiu central d’aquesta crítica, es tracta d’establir què podem conéixer amb la raó pura: la raó despullada d’elements empírics.
Una mala traducció, un vocabulari incorrecte pot ser una font d’error, crear un problema on no n’hi havia, induir a equívocs o males interpretacions, a entendre coses diferents usant el mateix terme. La presentació de Salvi Turró –amb un enfocament personal– és útil , sobretot als qui ja coneixen l’obra kantiana i, en concret, la CRP, una obra que, com s’hi diu, ha tingut un paper determinant en la filosofia contemporània. Una obra d’una importància extraordinària. Per què?
El Prefaci de la primera edició de la Crítica comença així: “La raó humana té el singular destí […] de veure’s assetjada per preguntes que no pot defugir […], però que tampoc no pot respondre, car depassen tota facultat humana.”
Moltes –si no totes– aquestes preguntes tenen a veure amb els objectes de la metafísica clàssica: ànima, món en la seua totalitat i Déu, amb els seus correlats del sentit de la vida, la possibilitat de la llibertat, de la immortalitat, etc. Kant compara el progrés en el camp de la ciència, en especial la matemàtica i la física, amb l’estancament i contínues controvèrsies en la metafísica, tot i que aquesta tracta de qüestions centrals per a la vida humana. Com s’explica aquest contrast? Si no podem obtenir coneixement sobre aquests objectes, per què és? Per tal de prendre una decisió sobre la possibilitat o impossibilitat d’una metafísica general, cal sotmetre a crítica les capacitats de la raó humana, quin és el seu abast, quins els seus límits. I aquest és un objectiu central d’aquesta crítica, es tracta d’establir què podem conéixer amb la raó pura: la raó despullada d’elements empírics.
Si abans de Kant es deia que els conceptes venen determinats pels objectes, en el sentit que el nostre enteniment es limita a reflectir el que hi ha, el filòsof prussià, capgira aquesta concepció: són els conceptes els que, d’alguna manera, configuren els objectes del coneixement possible.
Kant es proposa examinar quines són les condicions de possibilitat del coneixement: com, i sobre què, el coneixement és possible. I per a això cal examinar com es relacionen els conceptes amb els objectes. És ací, on Kant fa un moviment revolucionari, un nou mètode del pensament conegut com a “gir copernicà”. Si abans de Kant es deia que els conceptes venen determinats pels objectes, en el sentit que el nostre enteniment es limita a reflectir el que hi ha, el filòsof prussià capgira aquesta concepció: són els conceptes els que, d’alguna manera, configuren els objectes del coneixement possible.
Sols així, segons Kant, es pot explicar l’èxit de la “Nova Ciència”, des de Copèrnic fins a Newton. No és veritat, com pensen els empiristes, que tots els conceptes provenen de l’experiència, ans al contrari, alguns d’ells són condició de l’experiència mateixa, és a dir, la fan possible. L’enteniment té les seues pròpies regles. Perquè com ens assegura: “No hi ha en nosaltres cap coneixement que precedeixi l’experiència i tot coneixement comença amb aquesta. Però encara que tot el nostre coneixement s’iniciï amb l’experiència, no per això s’origina tot ell de l’experiència.”
No, no tot el que constitueix el nostre coneixement prové de l’experiència, perquè la nostra facultat de conéixer modela i estructura les impressions sensibles.
La primera oració de la cita constitueix, doncs, una negació de l’innatisme dels racionalistes, però la segona nega la màxima dels empiristes, segons la qual el nostre coneixement prové enterament de l’experiència. No, no tot el que constitueix el nostre coneixement prové de l’experiència, perquè la nostra facultat de conéixer modela i estructura les impressions sensibles, de tal manera que l’experiència mateixa ja és un compost format per aquestes impressions i el que aporta la nostra facultat cognoscitiva. La sensibilitat ens dona els objectes i l’enteniment els pensa, ambdues coses són necessàries per al coneixement, car “els pensaments sense contingut són buits, les intuïcions [sensibles] sense conceptes són cegues”.
Si ambdós elements són necessaris per al coneixement, això vol dir que no pot haver-hi coneixement on no hi pot haver experiència –dades sensibles–, no pot haver-hi coneixement d’allò que ultrapassa tota possibilitat d’experiència. En conclusió no hi pot haver coneixement dels objectes de la metafísica –recordeu l’ànima, el món com a totalitat i Déu. La CRP, aquesta és la seua pretensió, fixa els límits del coneixement humà.
També per a Kant allò sobre el que no podem obtenir coneixement, constitueix el terreny de les preocupacions més pròpiament humanes: el terreny de l’incognoscible és el de les preguntes que no podem defugir, però que tampoc no podem respondre.
Del coneixement, que no del pensament. Podem –hem de– continuar pensant aquests objectes, vinculats amb l’ús pràctic de la raó, aquell que té a veure amb el que segons Kant son les preguntes que constitueixen l’àmbit de la filosofia i de l’interès de tots els humans, com ara “Què he de fer?”, és a dir com m’he de comportar?: l’àmbit de la moralitat. De la mateixa manera que, per a Wittgenstein –posteriorment– hi ha molts àmbits de la realitat humana dels quals no podem parlar –amb veritat o falsedat i, per tant, amb sentit–, però no per això són menystenibles, sinó tot el contrari, són el realment important, també per a Kant allò sobre el que no podem obtenir coneixement, constitueix el terreny de les preocupacions més pròpiament humanes: el terreny de l’incognoscible és el de les preguntes que no podem defugir, però que tampoc no podem respondre. Fem ciència allà on en podem fer i deixem que el pur pensament s’ocupe lliurement d’aquestes altres coses.
Una última cosa sobre el llibre que ens ocupa. Aquesta sobre el llibre objecte: faria falta, crec, una edició més manejable, més reduïda en les seues dimensions, de menys centímetre quadrats. I, sobretot, enquadernat en rústica a fi d’abaratir-lo. El preu de l’edició actual, amb tapes dures, és elevat i cal facilitar que els estudiants l’adquirisquen.
