Cèlia Sànchez-Mústich (1954) ha publicat una antologia remarcable, amb més de trenta anys al servei de l’escriptura i la literatura. Si creus que hi soc. Poesia 1898-2021 és una selecció dels seus deus llibres de poesia, amb il·lustracions del pintor vilafranquí Joan Raven. També ha escrit narrativa: novel·les, contes i obres de no ficció. En total, ha publicat una vintena de llibres.
Va néixer a Barcelona i viu a Sitges, des de fa vint-i-cinc anys. Des del 2007 dirigeix amb Joan Duran la Festa de la Poesia de Sitges, com un homenatge a veus vingudes dels Països Catalans. Ha rebut els premis Miquel Palol de Poesia 1996 pel llibre Taques (Edicions 62, 1997), el Mercè Rodoreda 1999 pels contes El tacte de l’ametlla (Proa, 2000), o el Premi Crítica d’Or de Poesia 2010 per A la taula del mig (Moll, 2009).
Vas publicar el primer llibre de poesia, La cendra i el miracle (Columna, 1989). Què guardes realment dels primers poemes que vas mostrar?
Dels que vaig mostrar en cercles íntims, diria que en guardo un record agraït, un reconeixement cap a aquella nena/noia que va descobrir que els poemes s’atrapaven al vol i en va fer un camí per atrapar-se ella mateixa, a poc a poc.
S’aprèn a viure d’escriure?
A viure d’escriure… Si això volgués dir “a guanyar-te la vida escrivint”, no n’he après, no! Però a viure d’escriure, en el sentit que l’escriptura es fongui amb la vida i t’ofereixi una manera alternativa i preciosa de gaudir-la i patir-la, sens dubte sí, l’escriptura pot ser una bona escola i un bon pati d’escola.
Dius que els poemes s’escolen pels forats de la butxaca. Es perden moltes coses amb la poesia?
Amb la poesia no es perd res, tot és guany. Fins i tot els esborranys que han anat a parar a la paperera —la física o la virtual— i que no han germinat directament en cap poema, continuen vius, d’incògnit, en els poemes que “salvem”.
Vas llegir els teus primers poemes en unes tertúlies que es feien al soterrani d’un bar de Barcelona, on es reunien poetes, músics i amants de la cultura i la bohèmia. Eres molt xica.
Crec que tenia sis anys quan la mare va començar a dur-m’hi, però no va ser fins als vuit que vaig aixecar el dit i els vaig llegir el meu primer poema, a totes aquelles misterioses persones. Pots comptar, era un poema de nena de vuit anys, però això sí, de nena de vuit anys amb el cap ple de preguntes –si jo veig una cosa de color verd, els altres també veuen el mateix, o veuen una cosa diferent però també n’hi diuen verd?– i la necessitat de transformar-les en “allò” que feien les persones grans d’aquella colla, i que jo intuïa revelador.
Com van ser els teus inicis juvenils, abans de publicar el primer llibre a l’editorial Columna?
Jo llegia els meus poemes als amics, mai vaig donar un pas per publicar. Pensava “si ha de ser, serà”. Crec que aquesta manera de deixar-ho tot en mans del destí, de no buscar, en el fons és una altra forma de buscar. I en el meu cas sempre ha donat resultat.
La meva joventut va ser estranya, als disset anys em va sobtar la vocació de carmelita descalça. Vaig passar de l’ateisme a la vocació mística en una sola nit –i ara em caldrien moltes nits per explicar-ho!
Van ser set anys de viure la vocació però al carrer, gairebé clandestinament. I d’aquí vaig passar a un gran amor humà viscut… també en clandestinitat! Mentrestant, i en totes dues fases –i de totes dues en vaig aprendre molt, llegia: vaig passar dels textos de sant Joan de la Creu o Teresa de Jesús o Teresa de Lisieux, a L’amant de Lady Chatterley. I escrivia poesia. La poesia s’ha arrapat a mi en tota circumstància, amb tactes diferents.
Vas tenir persones que et van ajudar al principi i et van ser vitals.
I tant, ens calen aquestes persones que saben trobar els punts febles de la nostra obra incipient –ei, que més endavant també les necessitem, eh, en l’obra ja no incipient!–, aconsellar-nos, i al mateix temps creure en nosaltres i obrir-nos portes. I més a poetes autodidactes, com jo.
Els esmento en l’antologia. Vaig decidir que els agraïments fossin per a les persones “del principi”, les que el destí –allò del “si ha de ser, serà…”– va posar en el meu camí, com ara Ramon Serrano, Àlex Susanna o Maria-Mercè Marçal.
De la teva trajectòria em van cridar l’atenció les memòries que vas escriure de Peret, l’ànima d’un poble (Edicions 62, 2005), una figura de la música catalana. Com va sorgir la idea?
Jo soc neboda llunyana del Peret, la meva mare i ell eren fills de cosins germans. Si fas càlculs veuràs que el Peret tenia una part paia, i d’aquesta línia genealògica vinc jo.
Un dia em va trucar i em va dir que volia fer un llibre de memòries i que volia que fos jo qui l’escrivís. I així va ser, unes memòries —no una biografia— en forma de conversa. Va ser una gran experiència. I fins i tot va derivar en què jo col·laborés en les lletres d’algunes de les seves darreres cançons!
A quines conclusions vas arribar per entendre la seva dimensió artística i humana?
Se’m va confirmar que la saviesa no sempre va lligada al nivell cultural. Ell havia llegit un sol llibre, sencer, en tota la seva vida, la Bíblia. No va anar mai a escola i a més tenia un trastorn visual que li dificultava molt la lectura. Però d’aquell llibre va saber extraure tanta informació i a tants nivells —depassant de bon tros el que seria estrictament religiós— que es va convertir en un pensador, un humanista, sense que això anés en detriment del seu vessant picaresc i murri.
Com a músic…, darrere el to alegre, distès i aparentment frívol de tantes cançons hi havia un geni. I com tants genis, afirmava que era ara, ja al final de la vida, quan estava començant a aprendre.
Et vas traslladar a Sitges per qüestions familiars. Va ser tot un canvi deixar la metròpoli i anar a una població marítima, d’una gran bellesa de platges i patrimoni artístic.
Diuen que quan tens crisis d’ansietat no facis mudances. I jo, amb crisis, en vaig fer tres! Tot un repte. M’hi vaig traslladar amb la mare i l’àvia, perquè guanyessin en qualitat de vida. Un canvi que va enriquir la meva. A més del patrimoni artístic hi vaig trobar l’humà. I poder fer la Festa de la Poesia, i trobar el Florenci… Ara, quan algú m’esmenta com a autora sitgetana, no ho desmenteixo pas, amb el permís de Barcelona –que ja hi està d’acord, a fer la vista grossa…
Convius actualment amb l’artista interdisciplinari Florenci Salesas. Et deu aportar energies, idees. I també de forma mútua.
Sí, ell em va introduir en el món de la música electrònica i el cinema mut, i jo a ell en el dels poetes. Però per la seva banda, ell també ha escrit llibres i jo he fet música tot i que des d’altres vessants. És a dir, som com dos estels binaris…
En un dels teus primers poemes ens parles de la teva llengua. La compares amb una cala petita. Com està la cala, ara mateix?
Sí, “temptadorament fotogènica des del poema”. La cala és preciosa. Pateix d’abandonament, això sí, i no ho acabo de comprendre. No em refereixo que la platja de la llengua castellana l’envaeixi —que també, i ho dic des de l’amor perquè la meva primera llengua va ser el castellà— sinó a una deixadesa gratuïta per part d’estaments culturals catalans.
Alguns grans de sorra són substituïts per grans artificials, i no caldria. D’altra banda, crec que està amenaçada de reducció, em temo que s’anirà fent encara més petita –menys parlants– i tant de bo m’equivoqui. Però no està sentenciada de mort, la nostra cala en té per molts anys de ser temptadorament fotogènica des del poema.
Ens descrius situacions amoroses, estranyes i sorprenents. L’amor ja és això, oi?
I tant. Per exemple, normalment sempre parlem de l’amor de parella com des de dos pols: enamorament passió de perdre el món de vista, i amor compromís amistat, etc. Un blanc i un negre. I jo hi veig, potser perquè ho he viscut, moltes zones intermèdies o itinerants, de colors diversos, inclosos negre i blanc, que creen, com tu dius, situacions estranyes o sorprenents.
Tampoc no hi ha barreres clares entre amor i amistat, sobretot en segons quins amors i segons quines amistats que volten per les zones menys transitades del blanc i el negre.
També hi ha descripcions de la ciutat. “I m’enyoro una mica, fins i tot, de la gent que no conec, de les cases alienes, antigues i noves.”
Les cases de les llums! Sí, sempre imagino edificis de ciutat, en això hi té a veure la meva Barcelona. I el que fa que m’hi fixi són les persones que hi ha dins. És més que curiositat, és una empatia gairebé patològica a la qual no vull renunciar.
En el teu segon llibre, El lleu respir (1991), hi analitzes el fet d’escriure. La teva reflexió sobre la poesia és constant en la teva obra.
Perquè la poesia és una de les moltes coses que formen part de la meva vida. Si parlo d’amor, de mort, del temps, del dubte, del plaer, de la por, també s’hi pot fer visible la poesia, dins la poesia.
“Ni temps ni esforç no ens calen per morir”.
Aquest vers pertany a un poema del meu segon llibre que li agradava molt a la Maria-Mercè Marçal. Jo reclamava nou mesos per morir —els mateixos que per néixer. Sempre m’ha inquietat la ruptura sobtada amb què ens en podem anar. Potser per això vaig voler condensar aquests nou mesos en un poema, com si fossin uns estalvis.
La teva veu és essencial, plàcida i molt verbal. Va directa cap al sentit del poema, amb la màxima brevetat de recursos.
Vaig a l’essència, sí. I potser és plàcida però vull creure que és una placidesa producte del sotrac, d’un moviment dels sentits. Com mossegar la figureta amagada en un tortell de reis. O com quan abans els metges –no sé si encara ho fan– et picaven els genolls amb un martell per comprovar els reflexos. Si la cama no es movia… Si el poema no mou el lector —i el primer lector teu ets tu mateix— no anem bé.
Un dels teus llibres destacats, Taques (1996), hi ha notables descripcions de fets quotidians, de trobades inesperades, de propòsits, d’observacions, de mirar els defectes dels altres.
Ha, ha! Suposo que esmentes els defectes dels altres perquè en un poema en parlo, però bé, són defectes irreals, eh, metafòrics. Sí, crec que hi ha una mica de tot, tots són “taques”, els poemes són taques però la seva procedència és diversa, hi ha taques d’oli, de tinta, de sang, i totes requereixen una mirada diferent, com tots els éssers.
També tens una capacitat d’enginy, de poemes amb inventiva, per desvelar la realitat.
Sí? Treure vels a la realitat… Doncs mira, si és així, ja m’agrada. I la inventiva, d’inventar, d’experimentar… A vegades parlem de la poesia experimental, però jo penso que un bon poema sempre experimenta perquè sempre s’aboca a l’imprevisible.
“Soc a prop, a cinc minuts de tothom.”
Això ho deia un poema del llibre A la taula del mig, quan jo estava més o menys en el punt central de la vida cronològica. Però crec que, més enllà d’una edat central, continuo sentint-me a cinc minuts de tothom.
L’equidistància té mala fama, com de manca de compromís, però per a mi vol dir la capacitat de viatjar d’extrem a extrem sense caure, vol dir no renunciar al context, a la visió panoràmica.
També metaforitzes situacions, objectes que guardes en un calaix, “embrions congelats, cervells amnèsics, bombes desactivades, nens que fugen de la fila.”
En aquest poema em referia als diners –doncs sí, sí, també es pot fer un poema amb els diners com a protagonistes!–, però els del poema són diners domèstics, “fugitius”, més enllà o ençà del circuït del poder. I, com molt bé dius, aquests embrions congelats també podrien ser situacions o objectes que guardes en un lloc segur, preservats de mirades que els podrien embrutar.
Ens parles dels morts, dels absents, el dia que tu també estiguis morta.
“Qui es desviurà, quan jo no hi sigui, pels meus morts?”. Sí, són tan importants per a mi que voldria tenir-ne cura més enllà de la meva pròpia mort.
Amb la poesia busques més la troballa, la sorpresa, la recerca del temps?
Totes tres coses són compatibles. Però diguem que busco el que busqui la poesia. Ella mana. Quan atrapes un poema al vol, tu l’obeeixes i li dones la forma que ell et demana.
El poema que porta el títol del llibre On no sabem (2012) és un compendi de saviesa, de quietud, de reflexió.
Gràcies per veure-ho així! Penso que una relació de dos està feta de dues traduccions, però existeix aquest espai inconegut on el “nosaltres” és el text original que ens alimenta tot i que, paradoxalment, no hi tinguem accés.
Ens parles de mons paral·leles, radiants. “Mentre avui ens truquem per dir-nos com va tot, en l’altre univers ens diem amor, per mi ho ets tot.”
Potser tots portem a dins no dos sinó molts universos paral·lels que de tant en tant fan de les seves i interactuen, oi?
També ens parles de mals moments. “Avui, el dolor és com un nen quan ja fa estona que no se’l sent.”
Aquest poema vol transmetre la sensació d’alarma, d’una certa desconfiança enmig de la calma. I sí, en els meus poemes parlo també dels moments de dolor, sobretot dels moments de dolor indestriables de l’amor. Com ara els dols, els dols que neixen de l’amor són de les experiències més vitals.
La teva poesia es llegeix de forma fluida, sense obstacles.
No és críptica, no. Però això té una pega: com que flueix fàcilment, pot enganyar el lector, fer-lo avançar ràpidament en la lectura i que passi de llarg de la “figureta del tortell”, del desllorigador de la lògica interna del poema.
També ens parles d’aprendre de les emocions, dels sentiments. Què sabem del que sentim?
Saber, el que se’n diu saber, no en sabem gaire cosa, de la ment. I els sentiments i les emocions són al cap, com el raonament; no són pas oposats. Quan parlem de la disjuntiva entre el cap i el cor…, de fet no existeix, no podem triar entre el cap o el cor perquè, si tot va com ha d’anar, treballen conjuntament.
De la teva poètica també s’ha de subratllar el teu humor.
La Maria-Mercè Marçal va ser la primera a fer-m’ho notar. “Jo de tu ho explotaria” em va dir. I no “ho exploto” conscientment, no, però suposo que l’humor s’infiltra en alguns dels poemes, de tant en tant i molt subtilment, perquè està infiltrat en la meva vida. Totes les meves relacions d’amor ho han estat, també, d’humor.
Tens poemes sublims d’amor, sobre inicis categòrics, terrenals, amb intercanvis “de targetes, de noms de fills, de contrasenyes.”
Aquest poema a què et refereixes és ben urbà. Una trobada a peu dret, al carrer, entre dos desconeguts —posem que barcelonins—, pot derivar en amor o no, però la trobada en si mateixa ja és una mena d’història d’amor, brevíssima i propiciada per l’atzar.
Al teu darrer llibre de poesia, Mudança endins (2021), ens parles de la vellesa, de la situació familiar que vas viure a casa teva.
Més que res, Mudança endins, com dic a l’antologia, és la crua, explosiva i rabiosament vital mudança de la mare a dins meu.
Són poemes que lliguem amb un dels teus grans llibres narratius, Els vells, aquella nosa (2020).
Sí, perquè ella és una de les persones que apareix a Els vells, aquella nosa. En vaig tenir cura durant molts anys. Quan algú em deia “no estaria millor en una residència i així tu podries fer la teva vida?”, jo pensava “això no ho dirien pas si en comptes de la mare fos una filla petita malalta”.
Al llarg del llibre hi ha nombroses anècdotes divertidíssimes. La teva mare va tenir una gran afició als rellotges, fins al punt que va voler trucar a l’ambulància des de la rellotgeria.
Ha, ha! Va ser un moment surrealista. Hi ha coses, aparentment sense importància, que poden ser cabdals per a algú. La meva mare humanitzava els rellotges, els estimava, i els canviava les cadenes i les corretges ella mateixa, segons el seu estat d’ànim.
Aquell dia tenia una colecistitis aguda, el tema era greu, el dolor era molt fort, però havia quedat d’anar a buscar un rellotge que esperava amb delit, i no sabia si trucar a l’ambulància des de casa o anar a buscar el rellotge recargolant-se i, en tot cas, trucar l’ambulància des de la rellotgeria.
La vellesa es percep amb nosa, amb incomoditat?
I tant! Diria que causa més incomoditat que el pensament de la mort. Ens és més fàcil anar a l’enterrament d’un desconegut que anar a veure un conegut a un geriàtric. La mort ens fa por però al mateix temps li posem un aura de misteri, fins i tot de glamur. En canvi, la vellesa… fa de mal pair, no volem pensar que hi arribarem.
És una gran paradoxa, tots desitgem arribar a vells i ningú no vol pensar que hi arribarà. I això causa injustícies terribles que, a més, no passen per ser-ho. L’edatisme està normalitzat.
L’acceleració que patim com a societat ha fet que els avis hagin perdut el valor que havien tingut? Quins podrien ser els motius exactes d’aquesta distància entre fills i pares?
Els exactes…, seria difícil de saber. Penso que els vincles han canviat en molts tipus de relacions: pares i fills, pares i avis, fills i avis, parelles, amics, veïns… L’acceleració hi té a veure, és clar. A més, l’esperança de vida ha augmentat i ha nascut una nova edat, la quarta, on sovint hi ha dependències, i no estàvem preparats per a això, ni com a societat ni com a individus, i el pitjor és que no volem posar-hi remei. També cal dir que existeixen societats on els ancians són reverenciats, com és el cas dels gitanos.
En relació amb la cura i assistència als avis i als pares es pot parlar d’una certa esgarrifança, d’una idea callada que sempre plana a l’hora de gestionar malalties o situacions dures.
Un dia un amic em va dir que havien dut la mare a la residència perquè…, de vegades es feia les coses a sobre, i és clar, això era dur, feia angúnia. M’ho deia la mateixa persona que cada dia treia a passejar el seu gos —que s’ho feia a sobre— i li recollia “les coses”.
Dit això, també és cert que falten ajudes, referents. I que tothom et faria de cangur per a un bebè però no tant per al “teu vell”.
En la societat actual es valora més cuidar un refugiat o un pres polítics que no pas uns pares.
Si cuides un refugiat, guanyes prestigi, se’t valora com a persona; si inverteixes molt temps a anar a veure un pres polític a la presó o a defensar la seva causa, igual. Si et dediques a tenir cura d’una mare o d’un avi dependents a qui estimes amb bogeria, et diuen allò que et comentava abans: “No t’esclavitzis, tu has de fer la teva vida”.
Quins llibres estàs llegint?
A part dels llibres que em cal remenar per documentació diversa, que són uns quants, en aquests moments alterno els darrers llibres de poesia d’Anna Bou, Aferrar-se al vent amb les dents, i Sònia Moll, On fugirem, Amor. També l’antologia d’Antoni Tàpias-Barba, La llum deshabitada. I Era Woolf de Mireia Vidal-Conte.
I com que ara mateix tinc els ulls molt esgotats i amb la síndrome de l’ull sec, també m’agrada escoltar llibres, però no audiollibres sinó… de la veu del meu company, que cada dia una estoneta posa veu a Filòstrat –Vides dels sofistes–, Porfiri –Vida de Pitàgores i de Plotí– o a la biografia de Pedro Paulet, pioner peruà de l’astronàutica, d’Alejandro Mejía.
