El darrer poemari d’Eduard Marco és desconcertant. Si més no, en una primera aproximació. No tant si hi apliquem una segona lectura. I totes les que vulgueu, perquè es tracta d’un llibre que no només es fa de bon llegir, sinó que convida a llegir-lo una vegada i una altra, com acostuma a passar amb els bons llibres –i no n’anem sobrats, precisament; almenys si aspirem a l’excelsitud.
De fet, els textos que manega l’autor en aquest Colombaire són una combinació equilibrada de narrativa poètica –més que no pas de poesia narrada– i el que entenem, si fa no fa, per poesia lírica –constituïda per versos canònics arrenglerats en una càpsula estàndard. Que no espere ningú trobar-hi una fórmula desgastada pels anys i la tradició, rasurada a base de formes o estereotips extenuats fins a la sacietat.
No és el cas en aquest poemari on el jo poètic, mimetitzat en un autor real –indestriables l’un de l’altre–, esdevé la pedra de toc d’un savoir faire que, a l’hora d’ara, és gairebé un impossible. La implosió poètica que Eduard Marco –Guardet per als amics– imprimeix en el llibre abasta una originalitat de format que desconcerta i alhora entusiasma, fins i tot els qui poden estar més avesats als ditirambes lírics o de caràcter èpic de la poesia actual.
Guardet sap quina terra trepitja perquè en forma part des que va nàixer: una tallaruca insignificant però d’una transcendència etnològica i identitària fabuloses, per bé que en declivi, a benefici d’inventari de l’estultícia de les modernors digitals i les argúcies del consumisme devastador.
L’Horta Nord és el seu hàbitat natural, una terra que fita amb València. Que és València, en realitat, però una altra València, perifèrica i limítrof, tangencial i marginal, rural, elemental, i que ja és pràcticament història passada. Guardet fita cada dia amb la línia fronterera que separa a penes, com un tel inconsistent, els edificis de l’extraradi de la metròpoli dels bancals solcats des de fa segles per séquies, cavallons i homes i dones trempats com una insígnia enmig dels horts. És un món de costums atàvics i ancestrals, d’identitat inconscient, que suma i ensuma una valencianitat autèntica i sense fissures –de vegades basta i ruda, val a dir, però d’una causticitat a prova de bomba.
És en aquet context primigeni, tel·lúric, que s’hi mou el poeta, el llaurador, el cantant, el colombaire, sense ordre de preferència. Perquè de fet no s’entendria el colombaire, ni el cantant, ni el poeta, ni tampoc el llaurador, sense aquesta confluència de circumstàncies personals. “Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o poeta, o pagès…” Eduard Marco és Guardet. I colombaire: “La columbicultura la mames a casa del mugró d’una lloba quan eres fadrí”. Cal tindre molt en compte aquestes vicissituds personals si volem pair com pertoca aquest Colombaire extraordinari. Si no, no n’entendrem res, ni un borrall. No podrem entrar en el llibre.
Tornant al principi, cal dir que la combinació de narracions poètiques i de poesia pura no és gens artificiosa. El poeta no tracta d’encabir amb la llegona un empelt que no s’hi adiu, només pel fet de fer bonic, sinó que el seu objectiu és respondre a la lògica natural de l’home que és poeta i del poeta colombaire. Un home, “un entre tants”, entre homes en un món majoritàriament d’homes, què hi farem.
Un món entre coloms mascles que es disputen una única femella, en un festeig que esdevé joc iracund i alhora disputa inveterada. I que de vegades acaba en una mort sangonosa i delirant. Un món de disputes i d’enveges, també. De fidelitats i traïcions aberrants. Un món en què la paraula tenia –té encara– un valor més enllà dels contractes a l’ús i dels papers oficials. La paraula i una encaixada de mans valia molt més que cap mena de paper.
I si no s’hi complia, aleshores s’atiava sobre la traïció la llei més contumaç i inconculcable, la de la dignitat i l’ajustament de comptes, una justícia mil·lenària que es remunta a temps immemorials, ço és, abans del Dret romà.
Colombaire combina la prosa poètica de caràcter memorialístic amb una sèrie de poemes segons ús i costum que fan de baules i alhora de frontissa entre les parts en què es divideix el poemari, una estructura perfectament travada i bastida sobre un pòsit poètic i una terra ferma que fan saó. Hi estan íntimament lligats els uns i les altres, els poemes i les proses. Fan un Tot ben tramat i intencionat.
Perquè el poeta és conscient que el camp i el poema venen a ser la mateixa cosa, un bé que la natura ens brinda cada dia, un regal preciós i valuosíssim que cal cuidar i preservar. I així ens ho adverteix i manifesta, convençudíssim, només encetar el llibre: “Un camp és un poema”.
Pels versos i les proses hi ha els protagonistes i els amics colombaires de Guardet: Romero, Caldera el ciclista, Jesús Balaguer el Carrero, Reyes, Miquel Ojeda Puchol, José Montagud Pepico, i, al mateix nivell, alguns coloms de gran anomenada entre els aficionats a la columbicultura: el Rendilla, el Sorbete… Coloms per qui hom pagava un potosí o donava la vida. També el pare malalt, amb qui el poeta-colombaire-llaurador-cantant-fill vol ser agraït: “tornar-te el que he rebut, donar-te ànims!
Quanta bellesa i quanta poesia vital, natural, senzilla i inconscient per a una gent que, de poesia, a penes en deuen saber la cantarella d’unes albaes. Potser perquè no en tenen la necessitat, de saber de poesia. O perquè ja exerceixen, a la seua manera, de poetes de la vida, com ben bé ho escenifica Guardet –Eduard Marco– en una conversa:
