No veu la seua ombra: és com un fantasma, un vampir o un mort en vida, imatge d’una despersonalització total i una existència buida, on la recerca de sentit ha donat pas a la resignació.
Amb Estructures profundes, Jair Domínguez ens presenta una visió inquietant d’un futur apocalíptic, on la crisi climàtica i les desigualtats socials són elements centrals. Estem davant d’una ciència-ficció social o especulativa, en què s’aborda els problemes socials, polítics, econòmics i ambientals del món actual, i se’ls porta al límit per tal d’explorar-ne les conseqüències futures.
Jordi és un home que malviu com a fumigador, i se sent afortunat, perquè per als qui treballen als pous, la mort a causa de la radioactivitat és segura i, tanmateix, és un alliberament. El nom genèric i sense més detall del producte que fa servir per fumigar les diferents parts de la ciutat, l’anomenat Producte, afegeix una sensació d’industrialització i despersonalització i suggereix que el sistema vol minimitzar-ne les conseqüències, ignorant el perill real que representa.
Els abusos laborals són desatesos o desdramatitzats per aquells que estan al poder, tot i les terribles conseqüències que causen a les persones que treballen en condicions extremes. El món sembla haver perdut el sentit de la justícia i la dignitat humana.
L’infern que descriu Domínguez no és un lloc de tortura física explícita en el sentit clàssic, sinó una mena de territori de desconnexió absoluta, on els límits entre la realitat i la percepció es difuminen.
L’ambient de la ciutat, sumida en un capvespre constant a causa de la contaminació —a través de la finestra del seu habitatge, petit i auster, Jordi només pot veure una paret d’edificis i el “Gran Banc de Boira Marró”, referència irònica a la contaminació— transmet una sensació de desolació i d’estancament temporal, on el sol ja no és una font d’esperança, sinó un element quasi oblidat que només es coneix a través d’un relat distant i poc creïble.
Jordi no veu la seua ombra: és com un fantasma, un vampir o un mort en vida, imatge d’una despersonalització total i una existència buida, on la recerca de sentit ha donat pas a la resignació.
Hi ha una crítica feroç a l’urbanisme contemporani, especialment a les estructures dissenyades per segmentar les classes socials i assegurar la segregació física i social de les persones, el que en la novel·la s’anomena urbanisme hostil: els espais públics deixen de ser de tots per convertir-se en territoris inaccessibles per a les classes més desafavorides.
Jair Domínguez fa una crítica contundent a la destrucció de les altres espècies per part de la humanitat. Amb un to carregat de ràbia, Domínguez s’imagina la perspectiva d’una balena que veu com l’espècie humana, amb la seva tecnologia destructiva, persegueix i extermina fins a l’última de la seua espècie:
“A poc a poc t’adones que no en quedeu gaires, de balenes. Us han extingit. Què devia pensar l’última balena? Va pensar ‘Quin fill de puta, l’home’. Això és el que va pensar.”
Els nens malgirbats, descrits com a desconnectats de la seva essència humana per les drogues o la desil·lusió, representen la generació perduda de la societat contemporània.
La “civilització” valora l’edat avançada com una victòria per si mateixa, tot i que aquesta edat pot venir acompanyada de malalties, deteriorament físic i una vida totalment dependent de l’ajuda externa. La societat percep la vellesa com una etapa que és reduïda a una xifra d’edat a superar, com si l’objectiu fora allargar la vida sense importar-ne les condicions.
El Vapor Rosa, una droga que permet el suïcidi feliç, en un món on l’esclavatge, tant físic com psicològic, és part del funcionament del sistema, és una substància massa perillosa per als poderosos, ja que podria acabar amb la força de treball, la mà d’obra d’aquells que mantenen el control, i el sistema es desintegraria. D’ací que siga “imperatiu que no se sàpiga que existeix”.
L’escalada en el caos —provocat sobretot per l’omnipresència del terrorisme en la societat—, junt amb la desesperació i el sentit de desorientació de Jordi, que es revela a través d’una sèrie d’imatges gairebé oníriques i distòpiques —com el ¿somni? recurrent de l’home elegant—, provoca el descens, la “baixada a l’infern” d’aquest, cosa que suposa el trencament, ara sí, total, dels valors i la racionalitat del món en què es mou.
Tal com ja s’ha anticipat al protagonista en forma de senyal, presagi o amenaça —primer en somnis i després en el món real— ell, i nosaltres, lectors, som conscients que allò només és el principi, o la fi del principi: el vertader infern tot just acaba de començar.
L’infern que descriu Domínguez no és un lloc de tortura física explícita en el sentit clàssic, sinó una mena de territori de desconnexió absoluta, on els límits entre la realitat i la percepció es difuminen. Irina, una figura enigmàtica que guia Jordi, tal com Beatriu va guiar Dante, sembla una al·legoria de la innocència perduda en aquest món desestructurat. Els nens malgirbats, descrits com a desconnectats de la seva essència humana per les drogues o la desil·lusió, representen la generació perduda de la societat contemporània.
A mesura que Jordi es perd en el túnel de la ciutat, es troba amb figures grotesques que exemplifiquen la degradació humana i la dissolució de les normes socials. La vella en una butaca de pell de lleopard, els adolescents en xandall, els nens ballant i la referència al proxeneta, així com l’aparició de personatges com ara Poligraf Poligrafòvitx, el líder anarquista, evoquen una sensació de desordre total, on tot el polític, social i moral s’ha enfonsat.
L’espectacle és efectivament “dantesc”, tot i que en un sentit contemporani i deshumanitzat. El més inquietant és que, tal com ja s’ha anticipat al protagonista en forma de senyal, presagi o amenaça —primer en somnis i després en el món real— ell, i nosaltres, lectors, som conscients que allò només és el principi, o la fi del principi: el vertader infern tot just acaba de començar.
