Comença amb una festa de màscares i antifaços, reflexionant al voltant de l’essència de les persones mitjançant una faula, i acaba precisament amb revelacions insospitades –i metafòriques– que giren al voltant d’una essència que tots compartim.
L’any 2022, el reconegut raper Malparlat feia saltar les alarmes guanyant el Premi Diafebus –premi literari– abans, fins i tot, de guanyar-ne un de musical –l’Ovidi també el guanyaria aquell mateix any. Pels qui coneixíem la seua trajectòria, se’ns descobria el que, potser, siga el projecte més íntim i personal d’Alfons Pérez: Aitana Torrent. Cinc edicions de la seua novel·la debut en any i mig i un Premi de la Crítica després, l’autor es consolida com el gran regenerador de la fantasia catalana amb una seqüela que supera en tots els aspectes l’òpera prima.
La Cort de la Quarantamaula arranca mesos després de Caçadora d’espantacriatures, i ho fa presentant una trama que gira al voltant d’una antiga cançó de bressol que amaga molt més del que en un principi pareix. A partir d’ací, i amb una moneda encunyada en l’Arse (Sagunt) ibera amb la representació del Bou d’Aqueló –custodi de l’inframon– com a fil conductor, comença una trama que involucra l’Home dels Nassos, unes estranyes esferes a meitat de camí entre les Gemes de l’Infinit i Bola de Drac, i una cria de drac daurat, i que de nou torna a endinsar-se en les llegendes del passat iber i andalusí valencià. I de nou, amb un mapa i un bestiari genials.
És molt enriquidor comprovar l’esperit poètic de l’autor, que no en va demostra una vegada més el seu bon fer amb la ploma i l’herència del seu passat musical; és fàcil comprovar-ho en els nombrosos detalls que Pérez Daràs deixa al llarg de la narració, com si foren les molletes de pa dels relats de literatura clàssica, com en Hansel & Grettel.
Un procés de dol i al mateix temps una història de màgia i d’amor veritables –tota la lluita del clímax i l’episodi final són més que emocionants i dignes de menció–.
El llibre comença amb una festa de màscares i antifaços, reflexionant al voltant de l’essència de les persones mitjançant una faula, i acaba precisament amb revelacions insospitades –i metafòriques– que giren al voltant d’una essència que tots compartim; tot això passant per la pèrdua d’aquesta, pel sacrifici per amor, per la mort i el renaixement. El viatge de l’Aitana, propi del Mite Artúric, converteix el relat en tot un procés de dol i recuperació de l’autoestima.
Resulta particularment interessant l’ús que en fa Alfons dels colors i les emocions, de nou amb un caire poètic tan característic: els orbes ibers, cada un d’un color; l’alquímia i els minerals de Sénia, lligats a les emocions i la vitalitat; la manera tan particular en què Aitana derrota la bubota de Calp, i com els granets d’arròs multicolors acaben curant els xiquets… El fet que el drac siga daurat tampoc és cap casualitat, i l’autor fa un ús molt intel·ligent de l’etimologia que sorprendrà a tot lector que s’hi acoste, posant en valor, a més a més, alguns dels personatges més rellevants de la Balansiya àrab.
Perquè sí, Aitana Torrent i la Cort de la Quarantamaula es capbussa en el llinatge Ibn Mardànix, en la figura d’Abu Zayd i en la d’Al-Azraq.
Però, a més de contar un procés de dol i al mateix temps una història de màgia i d’amor veritables –tota la lluita del clímax i l’episodi final són més que emocionants i dignes de menció–, l’autor es permet el luxe de parlar-nos de l’inframon iber i de relacionar la quarantamaula amb una altra figura mitològica: els grius. I la cosa podria haver quedat ací, però per les pàgines d’aquesta seqüela es lliguen, i molt ben filades, algunes de les principals llegendes del País Valencià, amb personatges tan dispars com l’Encantada de Planes, la Mare dels Peixos o la Llavanera de les rondalles d’Enric Valor.
Es lliguen, i molt ben filades, algunes de les principals llegendes del País Valencià, amb personatges tan dispars com l’Encantada de Planes, la Mare dels Peixos o la Llavanera de les rondalles d’Enric Valor.
I és que si una cosa ha demostrat l’escriptor és que és capaç d’aconseguir que tot el pes narratiu de la novel·la recaiga sobre les dones, i per més que la ficció històrica presente un interessant bisbe Alfons de Borja, són Aitana Torrent, la seua estimada Lluna i Liduvina d’Arenós les tres peces principals del trencaclosques; ah, i Clea, la gambosina més original de la literatura fantàstica, que si en la primera novel·la va enamorar propis i estranys, en aquesta seqüela et roba el cor sense remei.
En un vídeo dels que acostuma a penjar a les xarxes l’autor reflexionava al voltant del càncer de sa mare, que es veu representat en Adaegina, una antiga deessa ibera que complementa a Malac, deessa ibera de la lluna, a qui ja vam veure a la primera part. També cal fer referència a les picades d’ull que fa Alfons cap a escriptors de la rellevància de Lovecraft, o cap a autors valencians com ara l’alacantí Just I. Sellés. I per més que l’atmosfera general siga opressiva, versemblant a la tardor en què s’ambienta, Alfons aconsegueix introduïr un humor fi que no desentona de la mà de personatges com són el joglar Gil o un Xitxo del Cabanyal estelar, qui, acompanyat pel gos Xiripa, es fa l’amo de cada escena que protagonitza.
Una continuació natural del primer relat d’Aitana Torrent, qui, com el mateix autor diu, “creix amb el lector”. És també, en opinió de qui subscriu, una molt bona novel·la i, ara mateix, una nissaga de fantasia de referència en català.
Aitana Torrent i la Cort de la Quarantamaula és un homenatge a la Diània esplèndidament narrat i il·lustrat –magnífica feina d’Alba López Soler i Natxo Sànchez–; un cant d’amor a l’Edetània, Ilercavònia i Contestània iberes; i un pas avant en la trajectòria d’Alfons Pérez, qui d’un llibre a l’altre sembla haver evolucionat adquirint dècades d’experiència i maduresa. És una continuació natural del primer relat d’Aitana Torrent, qui, com el mateix autor diu, “creix amb el lector”. És també, en opinió de qui subscriu, una molt bona novel·la i, ara mateix, una nissaga de fantasia de referència en català.
Tant de bo les vendes continuen essent bones i Llibres de la Drassana permeta que l’Aitana s’anime a viatjar al Principat i a ses Illes en una hipotètica tercera part que l’autor deixa intuir.
Mai de la vida els monstres valencians s’han vist tan inquietants, interessants i amenaçadors com ací. I és així com, amb un penjoll de safir, l’hereva de la Quarantamaula, del rebel Blau i del Rei Llop, acaba una nova desventura convertida, ara sí, en Fènix, renascuda de les cendres i esdevinguda una gran heroïna. I, això segur, és més del que, fa uns anys, el raper Malparlat podria haver imaginat. Molt recomanable per a tots els públics.
