Dones amb nom propi, com ara Clotilde, Alfonsita o Jasmina, que després d’anys invisibilitzades i d’existències centrades en la cura dels altres, demanen amb intensitat poder ser per fi responsables del seu destí i del temps que els quede, siga aquest el que siga.
Amb una piscina del barri de Gràcia com a punt de trobada d’un grup de dones molt diferents pel que fa a les seues històries personals i caràcters, però amb dos trets comuns, el fet de pertànyer al grup anomenat la tercera edat i les ganes de viure, Marina Sáez dibuixa una història protagonitzada per la tendresa i l’humor com a estratègies d’acostament a tota una generació de veus silenciades.
Una sola paraula condensa el títol d’aquest còmic: Aiguagim, amb el qual no només es fa referència a la classe de gimnàstica aquàtica que reuneix aquestes dones, sinó que també emmarca els testimonis reals i les confidències compartides en les sessions i en el vestuari recollits per l’autora des de 2018 i a partir dels quals crea dotze entranyables personatges. Les converses permeten per una banda, singularitzar cada personatge a partir del diàleg però per altra, captiven el lector amb la seua vitalitat, cinisme, saviesa, ironia i franquesa per a afrontar els esdeveniments quotidians i sobreposar-se a complicades situacions personals.
Gràcies a la socialització i l’anàlisi del món que les envolta, la memòria d’una generació, sovint oblidada per la història en la seua construcció del discurs oficial, flueix mitjançant diàlegs farcits d’estratègies per a fugir de les normes imposades pels fills, idees per a reservar l’autonomia personal enfront de les demandes de les famílies o per a prendre alè en la convivència quotidiana que s’amalgamen amb d’altres al voltant de la percepció del cos i els seus canvis, la salut, receptes de cuina o l’ombra sempre present de la mort, en forma d’una veu que deixa de sentir-se en aquesta teranyina d’amistat i sororitat.
Les diferents biografies es plasmen en un dibuix que sembla jugar amb la ingenuïtat atribuïda a la representació tradicional de la figura de la iaia com a entranyable garant de la herència cultural d’un grup familiar.
L’edat apareix totalment desmitificada i amb veu pròpia en l’obra de Sáez, sense cap contemplació idealitzada de l’etapa i amb una fina ironia que permet denunciar el paternalisme i prejudicis que sovint es repeteixen en la seua representació i addicionalment, en el mateix tracte per part dels fills o les famílies properes. Enfront de les ingerències en les decisions vitals fonamentals, com ara el lloc de residència, procedent dels mateixos familiars arrogats de la suposada superioritat moral que atorga la diferència generacional, les dones que protagonitzen Aiguagim defensen el seu desig i dret de viure la vida.
Dones amb nom propi, com ara Clotilde, Alfonsita o Jasmina, que després d’anys invisibilitzades i d’existències centrades en la cura dels altres, demanen amb intensitat poder ser per fi responsables del seu destí i del temps que els quede, siga aquest el que siga. Conscients d’estar consumint les últimes fases, però carregades d’aprenentatges consolidats a força de relativitzar les cicatrius i amb el ritme de les cançons que sonen en les aigües que recullen els seus moviments, desprenen una força que es contagia al lector de la mà d’una paleta cromàtica perfectament triada per a impactar en la retina amb la seua potència expressiva.
La piscina es converteix en l’espai de l’empoderament i conquesta de la llibertat de tornar a dedicar-se temps per a una mateixa, oblidant-se d’obligacions imposades socialment.
Les diferents biografies es plasmen en un dibuix que sembla jugar amb la ingenuïtat atribuïda a la representació tradicional de la figura de la iaia com a entranyable garant de la herència cultural d’un grup familiar, però que desvetlla la vibrant energia d’uns personatges que han mastegat ja gran part del recorregut i han deixat arrere por i complexos per assaborir a mossos allò que la vida encara els pot regalar, en forma de petits plaers.
En aquest procés de presa de consciència, la piscina es converteix en l’espai de l’empoderament i conquesta de la llibertat de tornar a dedicar-se temps per a una mateixa, oblidant-se d’obligacions imposades socialment i fins i tot, rient-se de les pròpies febleses amb la saviesa que dona l’experiència adquirida. Un espai propi enfront de la gentrificació imperant que les amenaça i des del qual reflexionar sobre els efectes de l’inexorable pas del temps, fins i tot, banalitzar la mort per part d’aquelles que desconeixen el lloc on s’amaga però intueixen que les vigila de massa prop.
Sense cap dubte, un potent recordatori del pas del temps i la necessitat d’aprofitar tots els moments que sovint semblen insignificants però que componen la nostra trajectòria, ja que mai sabem quan es pot aturar la corda del rellotge i deixar-nos sense l’últim comiat.
