Tres amigues i el seu món d’adolescència conformen aquest univers existencial de tres joves que descobreixen la vida, l’amistat i l’amor quan ixen per primera vegada del poble –un poble que ben bé podria ser la localitat de l’autora, Benigànim– per a estudiar en un institut de Xàtiva. Més endavant, la vida les conduirà per distints camins i tots partiran de València, la ciutat on faran els estudis i les tres seran testimonis de nombrosos fets històrics que, només els més adults, recordaran.
La música de Lennon, Dalida, la italiana Mina, Aretha Franklin, Gloria Gaynor, Bob Dylan o la “molla” Jeanette.
Fites com el 23-F, les mobilitzacions del “No a la guerra” contra la invasió de l’Iraq, impulsada per tres genets de l’Apocalipsi reunits a les Açores; la Primavera valenciana que revoltà tot el món estudiantil, des de l’institut Lluís Vives de València, o la Covid-19, que ens va trasbalsar la vida i l’esperit. Elles, com nosaltres, van cavalcar sobre una història trepidant que passava a través de les nostres vides a la velocitat de la llum.
L’autora, que a més d’escriptora és periodista, ha bolcat en aquesta, la seua primera novel·la, algunes de les vivències personals i professionals que ha acumulat en la vida. Segons Isabel Donet, les tres amigues són l’amalgama de totes les amigues que ha tingut al llarg de la seua existència. Totes tres en són una i en són mil a la vegada: Lola, Lidia i Laura, el grup Lalalà, com les xiques de Massiel, com s’autoanomenen elles.
Lola és periodista i, en un viatge a la República Democràtica del Congo, aconsegueix entrevistar un exdirigent hutu que va tenir un paper determinant en la guerra de Ruanda, el genocidi que divuit anys arrere havia sembrat el terror. Les cicatrius continuaven obertes, com en totes les guerres, malgrat el pas del temps. Passa sovint en tots els conflictes oblidats. El personatge “Lola” va realitzar, curiosament, el mateix reportatge que va fer l’autora quan treballava a l’antiga Radiotelevisió Valenciana Canal 9 i viatjà a aquella zona de l’Àfrica en postguerra.
Vides entrellaçades de tres amigues que eren com germanes, amb una amalgama d’afectes, gelosies i crisis, com passa en les millors famílies. Una història amb un esquelet de filferro que comença en els primers dies d’institut en una societat en blanc i negre.
Una de les protagonistes rep un missatge d’un home a través de Facebook demanant-li una cita. És el primer nuvi, que va tenir de molt jove. Un primer amor que ella havia oblidat i esborrat de tots els seus records.
Pastilles per a estar despertes i estudiar de cara als exàmens, festes, amor, sexe, el tractament de l’homosexualitat… i manifestacions polítiques diverses en aquella Transició tan amarga en què escapaven dels “grisos” com podien. Alguna vegada, fugint van fer cap a una església i els tocà oir missa per a evitar la policia.
Compta amb sorna i gràcia com aquells joves d’esquerra, molts d’ells comunistes reconvertits després en socialistes o nacionalistes, imprimien propaganda contra el Règim franquista amb una multicopista a ciclostil que anomenaven “la vietnamita”. O la prohibició del franquisme d’enviar Joan Manuel Serrat a Eurovisió perquè ell volia cantar en català.
En el llibre apareixen personatges reals i entranyables com ara Vicent de la Costera, que cantava com els àngels, sobretot cantava amb aquell micròfon de cable Grundig Al Vent, de Raimon… i ho feia tan bé, diu l’autora. Ella l’havia convençut un dia que cantés en valencià… i ell ho va fer després sempre.
Tota una època ètica i estètica que aquells que superen la cinquantena recordaran com a pròpia: els garitos del barri del Carme, la música de Lennon, Dalida –de nom real Iolanda Cristina Gigliotti, aquella jove francesa nascuda al Caire que cantava allò de Il venait d’avoir dix-huit ans o Je suis malade–, la italiana Mina, Aretha Franklin, Gloria Gaynor, Bob Dylan o la “molla” Jeanette, aquella jove anglesa que cantava allò de Yo soy rebelde… o Cállate niña, amb accent que sentint-la semblava que la llengua entropessava amb les erres contra el paladar o com si portés un caramel a la boca.
Quan a mitja veu els vells deien “calla, calla… que passa la Guàrdia Civil”. De l’ambient de pobresa i dels miracles de les famílies treballadores “de poble” perquè els fills, sobretot les filles, estudiaren… per a ser més lliures que les àvies i les mares. I així canviar el món.
Vides entrellaçades de tres amigues que eren com germanes, amb una amalgama d’afectes, gelosies i crisis, com passa en les millors famílies. Una història amb un esquelet de filferro que comença en els primers dies d’institut en una societat en blanc i negre on l’olor de naftalina als armaris havia substituït l’aroma de la flor morada de l’espígol. Al final, totes tres es faran feministes i aquest color lila les identificarà per sempre.
Un embaràs traumàtic, l’ocultació conscient o inconscient per a identificar el pare enfront del seu fill Marc –Lola– i una cita en una estació de tren amb el primer amor després de trenta llargs anys. Es veurien? Quedarien? Acudiran? La cita serà un rosari de retrets, després de tants anys?
Sembla que aquell xic, ara un home casat i amb dos fills, pateix una malaltia –un glaucoma, que està deixant-lo cec… I vol veure per última vegada la cara d’aquella primera núvia abans de perdre definitivament la vista, com una estampa gravada per sempre en el cervell.
Donet no és nova en l’art d’escriure, però aquesta és la seua primera primera novel·la. És un relat fresc que arranca amb el so ambiental de Doña Elena Francis en la ràdio, mentre les àvies feien calça. Quan a mitja veu els vells deien “calla, calla… que passa la Guàrdia Civil”. De l’ambient de pobresa i dels miracles de les famílies treballadores “de poble” perquè els fills, sobretot les filles, estudiaren… per a ser més lliures que les àvies i les mares. I així canviar el món.
