El context en què va escriure el llibre: després de passar el curs 1985-1986 com a lector universitari a Nàpols i de fer un viatge per Sicília, torna a casa i la malaltia de Crohn l’acosta a la mort…
Per pura casualitat, o pel sinistre algorisme que les controla, l’altre dia vaig rebre en una de les meves xarxes socials una entrevista en què Roberto Bolaño afirmava que la millor poesia del segle XX està escrita en prosa. Esmentava autors com ara Joyce, Proust i Faulkner. No m’atreviria a contradir-lo, però el que em sembla ben cert és que quan un bon poeta escriu en prosa sol oferir una dicció ben particular.
Penso, per exemple, en les proses autobiogràfiques de Vicent Andrés Estellés: Quadern de Bonaire (1985), Tractat de les maduixes (1985) i La parra boja (1987), que Bromera va aplegar en el volum Animal de records (2013) i que fareu bé de llegir. Salvant les distàncies de contingut i de to, en la mateix línia podríem situar Ací s’acaba tot, de Josep Piera, que es va publicar per primera vegada el 1993 i que ara, amb molt bon criteri, recupera Cap de Brot, una editorial jove i valenta, que edita molt bé i que caldrà resseguir.
“La malaltia et fa interpretar diferent la partitura de l’existència”, afirma Piera, per continuar dient, ben estellesianament, que té “la consciència i la constatació de no ser res si no s’és cos”.
En principi, és una edició revisada per l’autor, tot i que jo diria —a partir de la comparació ràpida que n’he fet amb la primera edició que va aparèixer en Edicions 62 i amb una de posterior del Cercle de Lectors— que els canvis són mínims. Sí que hi trobareu un epíleg en què Josep Piera ens explica el context en què va escriure el llibre: després de passar el curs 1985-1986 com a lector universitari a Nàpols i de fer un viatge per Sicília, torna a casa i la malaltia de Crohn l’acosta a la mort…
Passa mesos i mesos a l’hospital i quan pot, llegeix i escriu, nodrit pels records d’aquella estada siciliana, “la darrera de les experiències positives abans de caure en aquesta malaltia que em té enllitat en un hospital”.
“La malaltia et fa interpretar diferent la partitura de l’existència”, afirma Piera, per continuar dient, ben estellesianament, que té “la consciència i la constatació de no ser res si no s’és cos” i que “els records poden fer de bàlsam, i la poesia de bena que impedeix que les ferides s’infecten, s’endenyen o facen cangrena”.
Uns records de vegades ben vius, de vegades filtrats pel dolor de la malaltia, de la solitud de l’habitació d’hospital convertida en petita biblioteca, que el faran viatjar mentalment.
El que empeny Piera a fer el viatge a Sicília és un amor impossible. Estant a Nàpols s’enamora d’una alumna i arriba a la conclusió que només el podran guarir d’aquest mal d’amor la distància i omplir el temps, la vida, amb les experiències que li ofereix un territori tant extremadament colpidor com aquest. Durant aquest viatge va prenent notes, que li serviran per a completar els records i que, entre molts altres elements, formaran part d’una obra muntada magistralment com una mena de giny literari en què les diferents peces encaixen de manera perfecta.
Hi trobareu, òbviament i principalment, els records. Uns records de vegades ben vius, de vegades filtrats pel dolor de la malaltia, de la solitud de l’habitació d’hospital convertida en petita biblioteca, que el faran viatjar mentalment per aquelles terres dominades per la presència constant i sempre silenciosa de la màfia —“a Sicília la màfia és un silenci”, diu—, “amb la imatge quotidiana de la mort, entre el drama i l’esperpent, entre la llàgrima amarga i la rialla grotesca”.
Inclou, ara i adés, relats que beuen en la narració que li fan alguns dels personatges amb què Piera es troba o que ell mateix inventa, especialment quan està sumit en els somnis, o els malsons, que la febre li provoca.
També hi ha, sovint, la transcripció de fragments que provenen del diari de viatge que he esmentat: notes de lectures, reflexions… En el gruix del discurs, àpats, habitacions d’hotel, trens i autobusos, converses amb desconeguts amb qui sap que no es tornarà a trobar mai i l’esperable descripció de pobles i ciutats: Palerm, Trapani, Erice, Agrigent, Catània, Siracusa, Taormina… I literatura, molta literatura. Les lectures d’autors italians, especialment del sud, l’acompanyen en l’itinerari: Leonardo Sciacia, Vincenzo Consolo, Giovanni Verga o Gesualdo Bufalino, a qui visita a ca seva, a Comiso. De tant en tant, ens fa el regal de citar-los, sia en italià sia amb traducció pròpia.
El viatge i les lectures esdevenen evocació per a Piera. És per això que se li fan presents vivències passades, viatges i lectures anteriors: Oscar Wilde i Goethe, Carles Riba i Blai Bonet, Josep Pla, Ausiàs Marc, el Tirant lo Blanc i els poetes àrabs que tan importants han estat en la seva obra. I el cinema, l’italià o el de Hollywood, i la música.
El llibre inclou, ara i adés, relats que beuen en la narració que li fan alguns dels personatges amb què Piera es troba o que ell mateix inventa, especialment quan està sumit en els somnis, o els malsons, que la febre li provoca. Però sobretot són sublims les notes preses de manera ràpida, el que Piera anomena “escriptures en viu”, fetes sobre el terreny i que després ens transcriu. Em recorden l’agilitat d’alguns pintors en fer esbossos del natural. Aquell toc lleugerament abstracte que tenen els apunts de Pinazo o de Sorolla fets amb un traç àgil, magistralment imperfecte, que condensa amb poques línies o amb taques de color amb escassos matisos el missatge complet d’una escena.
“Escriptures en viu”, fetes sobre el terreny i que després ens transcriu. Em recorden l’agilitat d’alguns pintors en fer esbossos del natural. Aquell toc lleugerament abstracte que tenen els apunts de Pinazo o de Sorolla.
Hi és contínua la constatació de l’empremta catalanoaragonesa a l’illa, una empremta que Piera reivindica malgrat que els sicilians pràcticament ja no en són conscients o la confonen amb la cultura espanyola. Com també és incessant la comparació del paisatge sicilià amb el de ca nostra. És ben probablement en aquest aspecte amb el que jo he sentit una connexió personal més pregona.
M’adono que vaig visitar el sud d’Itàlia i Sicília gairebé de manera coetània al viatge de Piera. Com a ell, em sorprenien els tarongers que em feien sentir com a casa. I com a ell, m’acompanyava el Caruso de Lucio Dalla, a qui cito del text de Piera i, també, quasi de memòria: “è una catena ormai che scioglie il sangue dint’e vene sai”.
Afortunadament, aquell Piera que es pensava que es moria ens ha acompanyat molts anys més, amb un coratge creatiu probablement reforçat per una experiència tan dura. Quan tens tan a prop la mort, la vida pren un caire diferent: una “malaltia greu […] fa sentir la vida d’una manera imprevista, instantània, visceral”. Llegiu-lo i, si mai viatgeu a Sicília, emporteu-vos-el amb vosaltres.
