La història, una novel·la insòlita en la trajectòria de Viadel, podria enquadrar-se dins del moviment literari Dirty realism, Realisme brut, que engloba autors com ara Charles Bukowsky, John Kennedy Toole o John Fante.
Abisme, en paraules de l’autor, és una al·legoria del fracàs escrita en clau d’humor negre, una davallada als inferns del periodista Rafael Bodí, un home que pas a pas va perdent-ho tot en la vida. Perd el treball com a periodista, l’abandona la seua dona amb els fills, es veu arrossegat a buscar les pitjors feines del món i acaba perdent la casa i vivint en un parc sota els arbres.
Rafael Bodí és un valencià emigrat a Barcelona, com milers d’altres que, amb l’esclat de la bombolla immobiliària, es veu abocat a salvar la pell en una ciutat immisericorde, sòrdida i miserable, molt allunyada dels tòpics turístics d’estampeta i pòster.
Uns moments en què els impagaments als bancs, els desnonaments i la irrupció de les hipoteques multidivisa acabaren amb els somnis d’una classe treballadora que es pensava, sense parpellejar, que pertanyia, com un miratge, a una classe mitjana vaporosa i inexistent. Una seguretat fictícia que acabava destapant totes les pors patològiques d’aquest estrat social majoritari. La crisi econòmica i les seues conseqüències és el malson que sobrevola al damunt de tota aquesta història. És una de les claus principals del llibre.
Escatològic, sexual, vital i resignat, el protagonista va adaptant-se, mot a mot, línia a línia, plana a plana, a un món canviant on ho perdrà tot. Prové de molt baix-baix i “no treu mai el cap en la seua puta vida”.
La història, una novel·la insòlita en la trajectòria de Viadel, podria enquadrar-se dins del moviment literari Dirty realism, Realisme brut, que engloba autors com ara Charles Bukowsky, John Kennedy Toole o John Fante.
Viadel, com alguns dels seus autors favorits, retrata éssers miserables, pobres, o pobres i feixistes, protagonistes vulgars i corrents que tenen vides convencionals que acaben amb el nas a terra.
Escatològic, sexual, vital i resignat, el protagonista va adaptant-se, mot a mot, línia a línia, plana a plana, a un món canviant on ho perdrà tot. Prové de molt baix-baix i “no treu mai el cap en la seua puta vida”, en les seues pròpies paraules d’un home desesperat. Viu o malviu en barris marginals, després de l’última caiguda laboral, sempre envoltat de bars, alcohol, putes i xaperos…, i caps de feina maltractadors i classistes:
“No es pot dir que la desaparició dels meus pares em deixara un gran buit, em causara un gran trauma. El cas és que tampoc sabria explicar el motiu de la meua quasi indiferència. En certa manera va ser com si no haguera passat res, com si ells, jo mateix, la meua germana, tot aquell món, fórem de mentida, un somni que de sobte s’havia gairebé esvaït.”
Apareixen en la trama personatges valencians ben integrats en aquella Catalunya amb la qual hi havia poques diferències lingüístiques.
Viadel, i ho diu ell mateix, és un lector desordenat, llegeix molt i de tot, consumeix literatura molt diferent, observa i té molta imaginació. Gaudeix del lèxic, una macedònia on incorpora flexions verbals i mots exclusivament del català occidental, del seu valencià natal. Utilitza un llenguatge de l’emigració sud-americana ajustat i verídic, sorprenent.
El relat, ben modelat i embastat, presenta una història creïble, farcida d’amargura i melancolia.
Francesc Viadel aborda aquesta ficció amb la mirada crítica del periodista, amb l’ull clínic i curiós del periodista com feren abans Norman Mailer o el seu admirat Thomas Wolfe. Hi ha pocs periodistes que facen literatura, però Viadel neda bé en aquest riu de dos braços.
Apareixen en la trama personatges valencians ben integrats en aquella Catalunya amb la qual hi havia poques diferències lingüístiques.
Figues d’un altre paner fou l’emigració murciana o andalusa, la castellana en general, que es dissociava com l’aigua i l’oli. Sorgeixen en el text personatges durs, analfabets, però de vegades solidaris entre els bastidors d’aquella selva de migracions salvatges. La major part d’ells malviuen com poden, però uns pocs triomfen en simbiosi com un cranc d’ermità en la teranyina caragolada de la classe política dominant, en clara al·lusió a la Catalunya convergent de Jordi Pujol.
Sobrietat, precisió sense cap fre en l’ús de les paraules, l’autor posa en boca de Rafael Bodí, la seua creació, afirmacions contundents contra Hinojosa, el seu cap.
És el cas del seu cap a l’agència Vèrtex, on treballa com a periodista. L’amo, un tal Hinojosa, el despatxa sense contemplacions amb acusacions falses per oferir el seu lloc de treball en safata de plata, un compromís, al fill d’un polític del qual espera un rèdit per als seus negocis en el món de la publicitat.
Sobrietat, precisió sense cap fre en l’ús de les paraules, l’autor posa en boca de Rafael Bodí, la seua creació, afirmacions contundents contra Hinojosa, el seu cap…, que l’ha conduït als inferns i el titlla de malparit. Un personatge repugnant que es camufla entre l’alta burgesia barcelonina per triomfar.
El protagonista, Rafael Bodí, ho perd tot…, i guanya inesperadament, com un alliberament insòlit, una llibertat plena i pura sense càrregues, sense tenir res… Ni dona, ni fills ni casa… I viure al carrer. Un cas com molts altres de ben reals que costen d’imaginar. El seu pensament queda reflectit en aquesta frase brutal:
“Ara mateix, jo, Rafael Bodí Bonastre, fill d’un assalariat merdós, borratxo i foraster i d’una mare fregaescales, condemnat a lluitar quotidianament des que tinc ús de raó pel dret a l’aire que respire, estic en condicions d’afirmar que un dia vaig morir i que, al cap d’un temps, vaig ressuscitar amb més ganes de viure que mai!…”
Una novel·la absolutament recomanable!
