La veu inquietant de Yiyun Li (Pequín, 1972) –escriptora d’origen xinés, establerta als Estats Units des de ben jove, i que ha fet de l’anglès la seua llengua literària– ens la va descobrir en català l’editorial Bromera el 2009, en publicar la seua primera novel·la, Les Portes del Paradís, i els relats Noi d’or, Noi de Maragda, ficcions on la confrontació entre la cultura tradicional i la modernitat a la Xina demostra que els sentiments humans són molt més universals del que creiem.
Com trobar les paraules? Com trobar la veu, l’esma i el tremp literari, després d’un sotrac semblant?
Han passat els anys i moltes coses, i en A la natura les coses simplement creixen, el tema no és la Xina, ni l’enfrontament o retrobament entre dues cultures, si bé, tampoc hi està absent del tot. La raó del llibre, allò que el provoca, és el suïcidi, no gaire lluny de la casa familiar, dels seus dos fills, de Vincent, el 2017, quan tenia 16 anys, i de James, el 2024, a l’edat de 19 anys.
“Les paraules acostumen a tornar-se toves i suades després d’una catàstrofe”.
Com trobar les paraules? Com trobar la veu, l’esma i el tremp literari, després d’un sotrac semblant?
“Les paraules acostumen a tornar-se toves i suades després d’una catàstrofe –escriu Yiyun Li–, però quan has de viure amb l’extremitud de perdre dos fills, una llengua imperfecta i inefectiva no passa de ser un mal menor. No hi ha cap bona manera de dir això: les paraules es queden curtes”.
Tanmateix, Li troba la manera de dir-ho i ho fa amb serenitat i fermesa, amb un “distanciament” emocional que sembla poder enderrocar-se en qualsevol moment del relat, però que tanmateix, es manté ferm:
“La vida s’ha de continuar vivint, dins de les tragèdies, fora de les tragèdies i malgrat les tragèdies. Escriure aquest llibre és una manera d’allunyar-me d’aquest reialme estrany i alhora establir-m’hi de manera permanent. Es pot escriure sobre els fets sentimentalment i es pot escriure sobre els sentiments fàcticament”.
En morir el seu primer fill, Yiyun Li escriu que va sentir-se perduda, no tenia on anar, i finalment va escriure un llibre de ficció. Anys després, en morir el James, tot allò que va pensar i escriure feia uns anys es quedà de sobte en suspens:
“Vaig afirmar que després de la mort del Vincent ningú em sorprendria, era una expressió hiperbòlica, que és inevitable quan s’està angoixat: els sentiments, sense reflexió, es presenten com a pensaments, fins i tot, com a fets”.
A partir d’aquest segon daltabaix, Li es proposa escriure un llibre diferent, igual que tots dos fills eren diferents, en Vincent més artista i creatiu, en James, més científic i racional. I crea un llibre on enllaça els fets, els evoca, els ubica, si hi ha una possible ubicació, i on explora l’abans, el durant i el després, les reaccions en el seu cercle d’amics i coneguts, els suports emocionals que troba o busca, els que rebutja, allò que l’acompanya i allò que l’enfonsa i, sobretot, una pregunta constant: Què ha deixat de fer com a mare, què no ha sabut fer? No com una tortura o una flagel·lació, sinó com una manera de voler entendre.
La necessitat de dir les coses pel seu nom és una de les raons i constants del llibre. El suïcidi és encara, a hores d’ara, un tema tabú, difícil de verbalitzar, i per això, resulta moltes vegades encobert, silenciat o maquillat.
“Per parlar de la realitat, que es pot descriure de moltes maneres, el millor –escriu– és utilitzar el llenguatge més directe”. La necessitat de dir les coses pel seu nom és una de les raons i constants del llibre. El suïcidi és encara, a hores d’ara, un tema tabú, difícil de verbalitzar, i per això, resulta moltes vegades encobert, silenciat o maquillat, però “la mort, particularment el suïcidi, no es poden suavitzar o endolcir”.
Les mares dels companys del Vincent li van proposar mentir-los, als seus fills, respecte als fets, i Yilun Li els va dir que la seva proposta li semblava una falta de respecte als fills d’elles i una violació del record del Vincent: “No dir un fet pel seu nom pot ser el principi de la crueltat i la injustícia”. Sense ràbia ni rancúnia, i mentre s’enfronta a la pèrdua més dura, intenta acceptar-la, Li reflexiona sobre ser mare:
“La veritable tragèdia no és la mort en si mateixa, sinó la dificultat d’una mare per saber quan pot confiar en les seves intuïcions i quan les pot deixar de banda. Alguns pares, els que no tenen intuïció i els que no confien ni entenen la seva intuïció, dipositen la seva fe només en el que és visible i explicable. I aquests pares autoencegats, a l’enfortir l’única realitat que estan disposats a acceptar, una realitat sense profunditat, ambigüitat ni incertesa, s’allunyen dels seus fills amb una força centrífuga. Penseu en els pares que es neguen a entendre l’orientació sexual dels seus fills, les seves preguntes existencials, o simplement, els seus sentiments. On van a parar aquests fills? A l’abisme, a la irrealitat o, si tenen sort, a la independència”.
Al capdavall, “les intuïcions són narracions sobre riscos potencials, possibilitats i alternatives. En aquest sentit, les intuïcions són ficció, fins que, un cop confirmades per la vida, es converteixen en fets”.
Les mares dels companys del Vincent li van proposar mentir-los, als seus fills, respecte als fets, i Yilun Li els va dir que la seva proposta li semblava una falta de respecte als fills d’elles i una violació del record del Vincent.
Ben lluny de caure en el melodrama, el text agafa una volada extraordinària a través d’un llenguatge directe, cru, despullat i contundent, d’una honestedat fonda i d’una mirada insòlita sobre la mort i el repte de ser pares: “Amb el munt de llibres que hi ha que ensenyen als pares com cuidar els fills —el primer any, els primers divuit mesos, els primers cinc o deu anys—, cap aborda aquesta dificultat: per als pares i per als fills, la frontera entre la realitat i la irrealitat no sempre està clarament definida”.
De manera semblant a Joan Didion en L’any del pensament màgic, a Maggie Nelson en Les parts vermelles o a Vivian Gornick en Vincles ferotges, la veu de Yiyun Li és radical, insondable i immensament lúcida, i ressona molt més enllà de les pàgines del llibre.
