Viatge íntim i fragmentat que oscil·la entre la prosa i el vers, entre el català i l’espanyol. Aquesta obra va més enllà d’una simple traducció de poemes, ja que les imatges canviants segons l’idioma semblen reflectir la complexitat mateixa de la identitat de l’autora.
La meua relació amb la poesia ha estat sempre complicada, marcada més per la incomprensió que per la connivència. He passat anys pensant que la poesia demanava ser desxifrada com un enigma hermètic, quan en realitat sovint es tracta d’una experiència sensorial, d’un deixar-se portar per les imatges evocades, d’una rendició a la intuïció més que a la lògica. És així com, gairebé sense adonar-me’n, vaig arribar a una mena de treva amb els versos, on ja no necessite entendre-ho tot: em limite a sentir-los, perquè, com diuen, i encara que siga un clixé, la poesia se sent, no sempre s’ha d’entendre.
A contracor, de Begonya Pozo, exemplifica aquesta idea a la perfecció. El poemari, una edició bilingüe publicada per l’editorial Ultramarina amb il·lustracions de Susana Do Cantos, és viatge íntim i fragmentat que oscil·la entre la prosa i el vers, entre el català i l’espanyol. Aquesta obra va més enllà d’una simple traducció de poemes, ja que les imatges canviants segons l’idioma semblen reflectir la complexitat mateixa de la identitat de l’autora, marcada per una profunda reflexió sobre la memòria, la identitat i el temps. Per això, la decisió de mantenir el títol exclusivament en català subratlla la connexió íntima de l’obra amb la llengua original de l’autora, una connexió que enriqueix l’experiència de lectura.
Desfer els passos de la infantesa. Un dels primers poemes ens parla de la mestra Angelina ensenyant a fer un nus, un gest aparentment simple que es converteix en una metàfora de la vida: desfer aquest nus implica paciència, una cura delicada.
Els poemes inicials del llibre, agrupats sota el títol “Cicatrius”, comencen a desfer els passos de la infantesa. Un dels primers poemes ens parla de la mestra Angelina ensenyant a fer un nus, un gest aparentment simple que es converteix en una metàfora de la vida: desfer aquest nus implica paciència, una cura delicada que contrasta amb la resolució brutal i autoritària de tallar-lo amb l’espasa, com Alexandre el Gran va fer amb el nus gordià. Aquesta escena de desfer nusos reflecteix la manera en què Pozo aborda l’escriptura com un procés de descoberta pacient, d’explorar i desfer els propis entrebancs emocionals.
“Les ressonàncies d’allò que no pots nomenar amb serenitat t’aclaparen. Recordes les aules obertes als finestrals, els vàters minúsculs i les cadires blaves, els berenars odiosos de llet sense sucre després del somni feliç a les hamaques. Recordes sobre totes les coses les mans de la mestra, Angelina, cordant-te les sabates. Ella et mostra com fer un nus: l’hauràs de desfer a soles.”
La segona part del llibre, en què els poemes tracten la malaltia mental, il·lustra la dualitat veritat/ficció de la poesia amb una força crua. Ací, Pozo utilitza el vers per a explorar la fragilitat i la lluita interna dels seus personatges,
“Diari d’Hipòcrates”, la segona part del llibre, en què els poemes tracten la malaltia mental, il·lustra la dualitat veritat/ficció de la poesia amb una força crua. Ací, Pozo utilitza el vers per a explorar la fragilitat i la lluita interna dels seus personatges, que busquen llum enmig de la foscor de les seues ments. Les paraules són breus, punyents, cadascuna un pas cap a la sanació o, com a mínim, cap a una mena de comprensió de la pròpia condició:
ELS ANÒNIMS
El passadís no era massa llarg,
com l’horari de visites:
tres hores per saber-me tancada
darrere de portes que algú pot obrir.
Tots els ulls miren la meua ombra.”
Afirma que és “una dona malalta. / […] una dona més entre els malalts”, i també a nosaltres ens converteix en lectores i lectors malalts a través dels seus versos.
La tercera i última part, “Sobreviure en una altra llengua”, torna a la prosa i ens transporta a ciutats recuperades per la memòria, on les paraules esdevenen cicatrius geogràfiques —citant la imatge evocada pel pròleg— sobre el mapa de la vida. Els poemes ofereixen una imatge viva d’espais plens de records, on cada lloc esdevé una petjada de vivències passades, d’emocions preservades en la geografia del record. Aquest ús de la prosa poètica revela una vegada més la polaritat inherent de l’obra: la unió de poesia i prosa com una dansa constant entre la veritat i la ficció.
“L’ART D’ESCOLTAR
“[Erolano-Pompei-Paestum, 2006]
“Les pedres, deixades per l’atzar en posició intocable, parlen a qui les vol escoltar. Sota l’aparença extremada, és el cor de la pedra: l’oracle perfecte. Cal, només, saber escoltar. Tot un exercici de rigorositat espiritual segons Plutarc i difícil, cada volta més difícil, en aquest món poc avesat a la llum del silenci.”
A contracor és una obra que desafia la comprensió tradicional de la poesia. Llegir-la ha sigut desfer un nus que vaig aprendre —perquè em van ensenyar— a lligar en la infància. M’ha fet conscient de la corda amb la qual em van lligar a la terra, a la llengua, al paisatge, a les mans de la meua àvia creant figures amb fils rojos. Els seus versos són nusos que pengen, igual que la impossibilitat de la incomunicació dels personatges de la part central del poemari. Begonya Pozo afirma que és “una dona malalta. / […] una dona més entre els malalts”, i també a nosaltres ens converteix en lectores i lectors malalts a través dels seus versos.
