Escriure una primera novel·la i que siga tot un èxit no és, d’entrada, gens fàcil, però encara és més complicat escriure’n una segona i que supose un salt qualitatiu molt gran. Així, em sembla, ha passat amb la literatura de Maria Climent (Amposta, 1985) durant el recorregut des de Gina (L’Altra Editorial, 2019), ja per l’onzena edició, fins a A casa teníem un himne (2023), obra finalista al Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any.
Diàlegs memorables, estacades d’humor que no oblides, detalls que fan l’ullet al lector, moments de tensió, confessions, reflexions profundes, enfrontaments, moments de dubte. Escenes inoblidables.
Una servidora ha fet el recorregut al contrari. Primer vaig llegir A casa teníem un himne i després vaig anar, encuriosida, cap a Gina. I en el camí a la inversa vaig comprovar diverses coses: d’una banda, que la veu de Climent, el to burleta, la seua agudesa i agilitat mental i narrativa, ja respiraven pels porus de Gina, d’altra banda, tal com l’autora comentava en una conversa recent, que la Gina i la Marga –una de les protagonistes d’A casa teníem un himne– tenen personalitats molt paregudes i molts punts en comú, que l’una ressona en l’altra i, en darrer lloc, i no menys important, aquest salt gegant entre totes dues novel·les, el qual suposa un procés de maduració narrativa, intel·lectual i literària.
De fet, el procés d’escriptura —comenta l’autora— va durar tres anys i, mentrestant, va treballar sobre sis esborranys fins a la versió definitiva. Un procés viscut amb el suport de la seua editora, com ella mateixa esmenta en els agraïments finals del llibre: “A Eugènia Broggi, la meva editora, per posar-me el llistó més alt del que me’l posaria jo i creure que hi arribaré”.
I tant que hi ha arribat, i l’ha depassat. A casa teníem un himne és una novel·la que magnetitza, una volta comences a llegir-la no pots deixar-la anar. Aquesta és la seua entrada triomfal al primer capítol titulat “Marga”: “Quan jo vaig nàixer, ma mare no parlava. No va començar a parlar fins que vaig tenir set anys. Me’n recordo. Suposo que vaig aprendre a parlar gràcies a tota l’altra gent que em torcava els mocs: mon pare, ma germana gran, ma iaia, les veïnes i les mestres d’escola. Me feia besets (no gaire, tampoc és que fora la més amorosa del poble) i me cuidava igual, l’únic que dir, no deia res”.
Una història de silencis, començant pel de la mare, que va estar anys sense parlar. De secrets i revelacions doloroses que arriben amb comptagotes i en el seu moment. Com les encaixa cadascuna de les filles, per on surten, com se’n refan, és també la gràcia d’aquesta novel·la.
No sé què pensaran els lectors d’aquest inici. Per mi els començaments de les novel·les són decisius, tant, que d’ells depèn molt sovint la seducció total. I això és el que vaig viure amb A casa teníem un himne, una seducció i una rendició incondicional: la història em va atrapar: la manera com està contada, el ritme, el sentit de l’humor de Climent, tan subtil, agut i intel·ligent, i la personalitat de les tres dones protagonistes: Remei –la germana gran–, Marga –la menuda–, Erne –la mare– i finalment l’aparició de Roberta –amiga d’Erne i contrapunt. Els homes protagonistes queden en un segon pla, però crucials. Són el pare, difós en la història, el Jaume –el gran amor de Marga– i Gerard –el marit de Remei.
D’altra banda, hi ha la tria de la llengua, la parla de les terres de l’Ebre, limítrofes amb el País Valencià, un català proper al nostre en sonoritats, lèxic i morfologia, però alhora amb les seues peculiaritats. Sense complexos, sense manies, sense imposicions, la manera de parlar dels pobles al voltant del Delta de l’Ebre sura per aquestes pàgines, ja ho feia en Gina, però ara més encara. I com diu l’autora, és també una manera de retratar i acompanyar la personalitat de les protagonistes.
Aquest tour de force entre tres dones –els triangles duen sovint a situacions tenses– està resolt amb mestria: diàlegs memorables, estacades d’humor que no oblides, detalls que fan l’ullet al lector, moments de tensió, confessions, reflexions profundes, enfrontaments, moments de dubte. Escenes inoblidables, com ara les viscudes a la Toscana en companyia de Roberta, l’amiga de la mare, una mama italiana que fa un contrast immens amb ella. Allà, en un poble italià, l’Erne, que en morir el seu home ha venut la casa familiar sense comptar amb ningú, s’ha retirat a viure, lluny de tot, també o, sobretot, lluny de les filles.
La precarietat a la qual aboca a viure una ciutat com Barcelona, un ritme devorador que condemna al treball i a l’aïllament sovint, i que l’autora coneix bé per experiència.
Una història de silencis, començant pel de la mare, que va estar anys sense parlar. De secrets i revelacions doloroses que arriben amb comptagotes i en el seu moment. Com les encaixa cadascuna de les filles, per on surten, com se’n refan, és també la gràcia d’aquesta novel·la, que posa sobre la taula una gran evidència: naixem i vivim sota un mateix sostre, dels mateixos pares, però cada experiència és personal i intransferible i de vegades sembla com si haguérem viscut infanteses i vides ben diferents.
Climent ha posat tot això en joc, però també la tirania envers les dones durant èpoques passades, sobretot en certs ambients rurals, on vivien casades i callades, com diu la novel·la d’Emma Zafón, Casada i callada. I la precarietat a la qual aboca a viure una ciutat com Barcelona, un ritme devorador que condemna al treball i a l’aïllament sovint, i que l’autora coneix bé per experiència. Un tema que recollia amb encert i agudesa la novel·la d’Andrea Genovart, Consum preferent, tan injustament criticada, al meu parer.
Com veieu, la literatura sempre estableix diàlegs. I heus aquí tres escriptores amb molt recorregut encara per davant, amb veus i històries potents que no ens deixen indiferents.
