“Són les 18.40 i Rosa puja les escales; José Vicente, en canvi, baixa al garatge. Allí, la seua cunyada Lourdes intenta moure el cotxe, que no arranca, lluitant per mantindre la calma mentre l’aigua puja ràpidament. A aquesta mateixa hora, la xiqueta d’11 anys Hui està amb la seua família, que regenta el bar Chaos, al carrer Palleter de Benetússer. Al costat del seu pare, la seua mare i el seu germà. Veu com el corrent comença a filtrar-se per davall de la porta de l’establiment. No entén d’on ve l’aigua: no plou, però el carrer és un riu creixent (…). La família es mira: és el moment de fugir. La situació és desesperada. La família crida demanant ajuda als veïns del pis superior. Des d’una finestra, algú els llança una corda però és curta. La tensió creix, l’aigua i el fang espenten cada vegada amb més força. Llavors, els veïns del primer pis improvisen una solució: una escala. (…) Hui serà la primera a intentar pujar. A penes posa les mans en els graons, el corrent arremet amb fúria. L’escala tremola, trontolla i cau. Hui cau al torrent d’aigua i fang i és arrossegada.”
En vint-i-quatre capítols, hora a hora, minut a minut, el periodista Sergi Pitarch repassa i analitza minuciosament què és el que va passar aquell dia.
Aquesta és només una de les cròniques reals de les desgràcies provocades per la Dana del 29 d’octubre de 2024 que arrasà bona part de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Plana d’Utiel-Requena i la Foia de Bunyol, i va causar 229 morts.
En vint-i-quatre capítols, hora a hora, minut a minut, el periodista Sergi Pitarch repassa i analitza minuciosament què és el que va passar aquell dia. L’absència de les primeres autoritats valencianes i el tacticisme i la descoordinació existents en les hores prèvies a la catàstrofe:
“El matí del 29 d’octubre, el cap del president de la Generalitat, Carlos Mazón, no estava pendent de la dana que colpejava les comarques valencianes des de la matinada i sobre la qual els serveis meteorològics havien fet unes previsions encertades des de divendres 25. (…) aquella vesprada, a les 19.00 hores, quan ja havia mort gent, la vicepresidenta del Consell, Susana Camarero, presidia un acte d’entrega de premis empresarials i, a aquella mateixa hora, Mazón estava en parador desconegut.”
Al CECOPI, la consellera Salomé Pradas es troba paralitzada, Mazón no contesta al telèfon i pràcticament tots els responsables de l’administració valenciana es troben fora de València.
Per a l’autor, aquesta “fugida” de Mazón de les emergències, comprendre per què el president no va voler en cap moment assumir el lideratge d’aquella tragèdia…, continua resultant una incògnita que acora. Al CECOPI, la consellera Salomé Pradas es troba paralitzada, Mazón no contesta al telèfon i pràcticament tots els responsables de l’administració valenciana es troben fora de València. Ella no sap a aquelles hores encara que aquesta circumstància li canviarà la vida per sempre!
Com els tripulants d’un vaixell sense pilot ni capità, així es troben vora mig milió de persones que viuen a la zona afectada. Malgrat totes les advertències de l’AEMET (Agència Estatal de Meteorologia) i de la CHX (Confederació Hidrogràfica del Xúquer), els protocols de tancament de la Universitat Politècnica i de la Diputació de València, i les imatges emeses en directe per la televisió valenciana À Punt, els responsables màxims de la Generalitat es mostren reticents a l’hora d’aplicar mesures urgents en aquell fatídic pont de Tots Sants, quan s’esperava un ple de turisme.
Sense ploure, abruptament, sense que ningú ho esperara, la riuada acabava amb la vida de molts veïns, arrasava cases, plantes baixes, carreteres, vies i camins.
Després de les inundacions i amb dades pròpies de la Universitat, el mateix dia 30 d’octubre i successius, 9.300 estudiants i 1.700 treballadors no van acudir al campus. Segurament aquell protocol i aquella prevenció van salvar moltes vides. Sense ploure, abruptament, sense que ningú ho esperara, la riuada acabava amb la vida de molts veïns, arrasava cases, plantes baixes, carreteres, vies i camins.
El relat és clar i consistent perquè l’autor és periodista, coneix peça a peça les investigacions judicials i els fets, i exerceix com a director del digital elDiario.es. Ell i el seu equip van treballar de valent des de l’ull de la tempesta a l’interior del país fins a l’Horta Sud, on regnava un caos inimaginable unes hores abans:
“Mai es decretà el nivell 3, que hauria obligat Carlos Mazón a agafar personalment el comandament de l’emergència. El president de la Generalitat mai va voler fer aquest pas.”
El relat fa feredat per la seua pulcritud i duresa. El telèfon 112, d’Emergències, es trobava col·lapsat, un servei privatitzat que atenia com podia sense el personal que caldria, però poc podia fer sense la coordinació de qui tenia les competències sobre emergències i catàstrofes, malgrat els oferiments del Govern central per actuar immediatament amb l’UME en tota la zona afectada.
“A les 8.25, un home telefona molt apurat al 112. L’aigua li ha bloquejat el cotxe i no pot eixir-ne. Quatre minuts després, des de Torís, on cauran més de 800 litres per metre quadrat, un veí telefona molt nerviós perquè sa casa s’està inundant i la seua dona i la seua filla estan dins. A les 8.37, reporten des de Bugarra un despreniment de pedres que no causa ferits, però que pràcticament talla una carretera local.”
I així, durant tot el dia i la nit d’aquell fatídic 29 O de la dana.
En aquest valuós document periodístic, dedicat a les famílies de les víctimes, no s’hi considera la inevitabilitat de la riuada, sinó que moltes de les morts hagueren pogut ser evitables.
Les pluges torrencials del 29 d’octubre no van ser les majors de la història del País Valencià. La dana de 2024 va descarregar 1.412 hectòmetres cúbics en un dia, cosa que equivaldria a omplir uns set embassaments com el de Benaixeve; la mítica riuada de 1957 va arreplegar 1.414 hectòmetres cúbics, mentre que la pantanada de Tous de 1982 les pluges van suposar la caiguda de 2.042 hectòmetres cúbics en 24 hores. Però l’episodi de 2024 va ser el més catastròfic de tots els que s’han registrat en nombre de víctimes mortals.
El llibre de Pitarch és una peça excepcional per als arxius i la memòria. Les dades, les informacions i els fets que s’hi relaten són incontestables. En aquest valuós document periodístic, dedicat a les famílies de les víctimes, no s’hi considera la inevitabilitat de la riuada, sinó que moltes de les morts hagueren pogut ser evitables. 20-O Les hores del caos és una radiografia plena d’arguments sobre uns fets que marcaran el record de les generacions a venir.
