Si volem comprendre millor com ocupaven el lleure els diferents estaments socials, singularment els urbans, durant els segles anteriors –posem per cas, del segle XVI ençà– és molt interessant conèixer l’oferta teatral: construcció dels teatres estables, gestió, cartellera, evolució dels gustos, companyies, escenografia, música, públic, anecdotari i les circumstàncies politicosocials i estètiques que condicionaren l’activitat teatral d’aquella ciutat o grup social a través del temps. Fins els darrers lustres del segle XX, hem parat poca atenció als nostres coliseus i espais escènics, fora dels de “les capitals”.
L’evolució dels primers 180 anys del Teatre Principal alcoià en dos volums. El primer, des de la fundació del teatre fins a la fi de la Guerra d’Espanya (1939).
El Principal d’Alcoi (1838) passa per ser el segon teatre de nova planta bastit al País Valencià en el segle XIX, posterior al de València (1832) i anterior al d’Alacant (1847), tots tres encara existents en l’actualitat. En general, aquests coliseus, ja siguen anteriors, bastits al llarg del XIX o dels primers anys del segle XX, han estat eixos urbans i socials de les respectives ciutats, alguns dels quals, en part reflotats pels ajuntaments democràtics, han arribat als nostres dies.
En els darrers trenta anys s’hi han editat treballs sobre la història d’aquests espais: Castelló, Banyeres, Alacant, Gandia, Monòver, Carlet, el Talia de València, Villena, etc., uns estudis elaborats des d’interessos diferents i amb metodologies variades, no sempre posades al dia.
Ara, des d’una òptica periodística, se’ns presenta l’evolució dels primers 180 anys del Teatre Principal alcoià en dos volums. El primer, des de la fundació del teatre fins a la fi de la Guerra d’Espanya (1939). Cal dir però, que el volum s’obre amb una col·lecció de notícies compilades sobre l’activitat teatral a la ciutat, com ara les funcions dels comediants l’any 1778 (16), fins a arribar a les circumstàncies que permeteren la fundació del teatre l’any 1838, i es tanca amb la difícil gestió del teatre en el context bèl·lic dels anys 1936-1938.
L’evolució del teatre sota la dictadura de Franco, ja des del mateix 1939, les diverses empreses que el gestionaren, activitats i vicissituds de tota mena del Teatre Principal fins a l’any 2019.
El segon tom s’obri amb una breu addenda (11-22), que incorpora noves notícies –i documentació– que completen la informació sobre els actes de la inauguració l’any 1838. Tot seguit s’hi exposa l’evolució del teatre sota la dictadura de Franco, ja des del mateix 1939, les diverses empreses que el gestionaren, activitats i vicissituds de tota mena del Teatre Principal –reformes, solsida i rehabilitació incloses– fins a l’any 2019.
Entre els diversos col·lectius relacionats amb aquest teatre, mereixen atenció particular l’històric grup La Cazuela o la companyia La Dependent i, finalment, l’assentament a la sala del Principal de les funcions del popularíssim Betlem de Tirisiti, uns capítols que resulten fonamentals per conèixer la història i evolució d’ambdues companyies i el rellançament i difusió dels titelles alcoians.
Els dos volums, redactats en clau de crònica, exposen un ric panorama de l’evolució social i cultural de la ciutat d’Alcoi, atapeïts d’il·lustracions, retalls de premsa, documents històrics i acòlits diferents que testimonien a cada pas l’accidentada història del Principal alcoià, i el perill latent de la seua desaparició.
Mereixen atenció particular l’històric grup La Cazuela o la companyia La Dependent i, finalment, l’assentament a la sala del Principal de les funcions del popularíssim Betlem de Tirisiti.
A més de tota aquesta abundant documentació, que fa molt amena la lectura o consulta de l’obra, l’autor hi encarta a cada pas unes breus pàgines –diferenciades cromàticament– per incloure o ampliar informació puntual sobre episodis diferents: “Teatre alcoià al carrer”( I, 21-25) o “El projecte de reforma de José Moltó” (I, 88-96), etc., però que en el segon volum tenen un caràcter més breu, “La primera mostra de teatre, El color de la façana, El pitjor final per al Teatre Circ” (II, 104-109).
L’obra no s’oblida en cap moment de la intensa relació de l’espai teatral amb la música i les festes, o la diversitat d’activitats socials que s’hi aixoplugaren, i para una atenció acurada a l’activitat cinematogràfica de l’edifici, funció que desenvolupà durant diverses èpoques des de 1896 fins al final del segle passat. Ni tampoc la relació amb els altres espais teatrals de la ciutat, com són el Teatre Circ o el Teatre Calderón.
Fet i fet, 180 anys de Teatre Principal és molt més que la història d’un edifici teatral. Ens ofereix la crònica, documentada, de l’evolució d’una societat molt dinàmica com és l’alcoiana, de la seua empenta econòmica, contextos i conflictes polítics i del seu batec cultural, especialment a l’entorn de l’escena dramàtica, musical i cinematogràfica, habitada per una munió de personatges extraordinaris en el seu temps. Això no obstant, ací i allà remarquem que hi manca una millor contextualització quant a l’evolució de l’art escènic en general, i valencià en particular.
Els dos volums, redactats en clau de crònica, exposen un ric panorama de l’evolució social i cultural de la ciutat d’Alcoi, atapeïts d’il·lustracions, retalls de premsa, documents històrics.
Cal agrair a l’autor l’esforç esmerçat en la recopilació de materials visuals, i a la Companyia de Teatre La Dependent, haver impulsat una edició molt acurada quant a la redacció i maquetació dels volums. Tant de bo que els altres teatres que encara sobreviuen troben qui accepte el repte d’escriure’n la història i qui emprenga l’aventura d’editar-la.
Tot això no obstant, la pervivència del teatre més antic d’Alcoi, i el segon del País Valencià, continua sent una angúnia. Tant de bo la societat alcoiana trobe el camí per assegurar la continuïtat del Teatre Principal –rehabilitació i gestió, ben apuntalada amb una programació continuada, diversa i de qualitat– per celebrar-hi dignament el segon centenari l’any 2038.
