Les xarxes d’evasió que operaven a Andorra, la realitat política i comprometedora d’un país “neutral” a la fi dels anys trenta, els camins que sortien de Tarascon, a l’Arieja, per travessar les muntanyes andorranes.
Claude Benet (la Guingueta d’Ix, 1950) tenia set anys quan va arribar a Andorra. És lingüista de formació i de professió. Durant quaranta anys ha ensenyat idiomes, a més de ser activista cultural i de participar a la vida associativa d’Andorra. La seva passió per la història i el deure de memòria, tot alhora ho reconeix assumint que “ningú no ha d’oblidar la història sota pena d’estar condemnats a repetir-la”. Per aquesta raó ha donat veu a persones anònimes i protagonistes dels episodis més tèrbols dels anys quaranta, a més d’endinsar-se en els arxius, per entendre millor l’impacte del conflicte mundial sobre el discret Principat d’Andorra.
Traces de la Segona Guerra Mundial a Andorra és un llibre esperat i necessari que fa parlar la muntanya. Tant o més que l’anterior publicació del mateix autor, Guies, fugitius i espies. Camins de pas per Andorra durant la Segona Guerra Mundial (Ed. Andorra, 2009). Hi detalla les xarxes d’evasió que operaven a Andorra, la realitat política i comprometedora d’un país “neutral” a la fi dels anys trenta, els camins que sortien de Tarascon, a l’Arieja, per travessar les muntanyes andorranes, o encara el perfil dels refugiats que escapaven desesperadament els règims autoritaris, sense oblidar el paper determinant de l’emissora Ràdio Andorra.
L’Hotel Palanques (la Massana), un dels “quarters generals” de les xarxes d’evasió. Claude Benet reescriu l’episodi en què la Gestapo hi va efectuar un registre complet, a la recerca d’uns refugiats polonesos.
Angoixants són els episodis traumàtics que visqueren els fugitius confrontats a les trampes de la muntanya. L’autor cita casos ben particulars que no deixen indiferent el lectorat. Claude Benet ha dut a terme una recerca transversal i plural a l’hora de retrobar pistes per qüestionar supòsits. Inicia una pàgina d’història indispensable per a la ciutadania andorrana que, durant gairebé un segle, sembla haver quedat al marge d’un conflicte bèl·lic que no va graciar ningú. On queda la llegenda negra dels morts a les muntanyes d’Andorra?
Les problemàtiques plantejades a l’entorn del Principat d’Andorra són talment corprenedores que qualsevol matís compta. I és aquesta la intenció de l’autor, sospesar detalls per acurar el procés de recerca. Benet apunta que Andorra era el lloc idoni per emprendre les evasions: una zona neutral entre el nazisme i el franquisme, uns amagatalls recòndits al Pirineu, una estructura hotelera important. Quan els refugiats aconseguien vèncer les lleis de la muntanya i confondre els espies, feien una estada a Andorra, per reprendre forces abans d’encarar les següents etapes de l’evasió. Hi varen contribuir l’Hotel Valira (Escaldes-Engordany), el conegut i ja desaparegut Hotel Mirador (Andorra la Vella) així com l’Hotel Palanques (la Massana), un dels “quarters generals” de les xarxes d’evasió. Claude Benet reescriu l’episodi en què la Gestapo hi va efectuar un registre complet, a la recerca d’uns refugiats polonesos. Va ocórrer la nit del 29 al 30 de setembre de 1943. Amb la irrupció de la Gestapo, establerta a la frontera franco-andorrana, on queda la neutralitat d’Andorra?
Detalla les traces que ha perseguit al voltant de l’operador de ràdio Charles Peacock, sergent de la US Air Force, desaparegut a Andorra. Hauria iniciat la fugida pels Pirineus a Las Cabanas, Arieja, i el 24 d’octubre de 1943.
Benet detalla les traces que ha perseguit al voltant de l’operador de ràdio Charles Peacock, sergent de la US Air Force, desaparegut a Andorra. Hauria iniciat la fugida pels Pirineus a Las Cabanas, Arieja, i el 24 d’octubre de 1943 hauria començat la caminada amb un grup de francesos, americans i un capità britànic. Cal tenir en compte que “la forma física era més aviat precària, afegida a la dificultat del terreny i a vegades a la inclemència del temps, una alimentació limitada o deficient durant el trajecte i, fins i tot, una indumentària inadequada”, acabaven complicant una expedició a la intempèrie que durava entre tres i cinc dies.
La crueltat de la neu i la intransigència de l’esgotament varen abatre les esperances de Charles Peacock? O bé va caure en mans del feixista italià Also Vechi, un col·laborador nazi que rondava per la zona nord del país? L’excavació arqueològica de la fossa comuna del cementiri de Soldeu –parròquia de Canillo–, per cercar les despulles d’aquest aviador, va tenir lloc al setembre de 2017.
Setanta anys després, la muntanya ha decidit dir la seva, regurgitant restes humanes. L’any 2011, a la frontera entre França i Andorra, tres joves excursionistes van descobrir ossamenta entre les roques i alguns objectes.
L’autor apunta que, setanta anys després, la muntanya ha decidit dir la seva, regurgitant restes humanes. L’any 2011, a la frontera entre França i Andorra, tres joves excursionistes van descobrir ossamenta entre les roques i alguns objectes –dues peces de moneda de l’any 1942 i 1943, unes sabates de talla petita i una molla metàl·lica. Es tractava d’un adult i d’un adolescent a qui van disparar per darrere, segons la investigació forense. Les sabates de l’adult van ser furtades per l’assassí? Qui podia haver comès el crim? Un dels guies? Un espia? Benet ens recorda que els contrabandistes, bons coneixedors dels camins de muntanya, també podien exercir de passadors.
Es tractava d’un adult i d’un adolescent a qui van disparar per darrere, segons la investigació forense. Les sabates de l’adult van ser furtades per l’assassí? Qui podia haver comès el crim?
Tota expedició hivernal causa l’admiració del lectorat i per això acabarem citant la del jueu Frank Gluck, que va aconseguir passar per Andorra l’any 1942: “El pas des del nostre taller a Andorra, que en temps normal s’hauria pogut efectuar en cinc hores, ens va costar vint-i-vuit hores de caminada contínua. El contrabandista havia patit congelació als dos peus i el metge volia procedir a l’amputació. Afortunadament, aquell jove va sortir indemne en un hospital de Barcelona. L’altre camarada tenia congelació de segon grau a les mans i jo mateix també de segon grau, als talons i als dits. Un cop transcorreguts els deu dies de repòs que van ser favorables a la meva recuperació, vaig posar-me dempeus.” Així retrobem aquesta altra història d’Andorra, justa, digna i dempeus, per fi.
