La invisibilitat resulta una qualitat d’allò que és imperceptible. No és un sinònim del que és il·lusori i imaginari, tampoc del que no existeix. De manera recurrent, diferents subjectes històrics han estat reduïts a una posició marginal, tant en les cròniques, com en els discursos oficials, fins a ben entrat el segle XX. Una condició de subalternitat, que desborda la noció gramsciana, aombrava el seu ser i fer. Des dels seus orígens, la història de les dones i la història de gènere han pivotat sobre aquesta màxima d’il·luminar el que s’ignora, de dotar de corporeïtat allò que es creu insignificant. S’aproxima a individus menyspreats per la historiografia, fins i tot ignorats en raó del seu sexe, amb un clar propòsit d’esmena. Paradoxalment, el no lloc d’aquests i altres subjectes, en els relats tradicionals, al·ludeix a l’existència d’un espai comú, marcat per un doble rebuig.
La voluntat de treure a la llum allò que s’ignora i es menysprea, sistemàticament, ha reunit els treballs de recerca de catorze autores i autors. El propòsit de fer visibles les dones com a subjectes agents
Rafael Roca ha navegat amb agilitat en aquest oceà inhòspit, que aglutina diferents expressions d’anomalia, el que és trivial i poc honorable. En els últims anys, el tractament de la marginalitat i les minories estructura les seves recerques. Recentment, ha editat un volum, que evoca la subalternitat cultural femenina. Ser invisible. Testimonis literaris i documentals femenins (2023) ens situa davant un horitzó molt suggeridor. És una contribució molt adient, emmarcada en un minuciós quefer analític. Una labor que ja va caracteritzar l’estil d’altres monografies que la precedeixen. És el cas de Identitats i violències. Documentació i literatura (2021), també publicada per l’editorial Afers.
La voluntat de treure a la llum allò que s’ignora i es menysprea, sistemàticament, ha reunit els treballs de recerca de catorze autores i autors. El propòsit de fer visibles les dones com a subjectes agents adquireix tot el seu significat, en termes de reacció, si contemplem el concepte de «criptogínia», encunyat per Begonya Pozo i Carles Padilla. En aquesta nova publicació, el lector pot trobar nombrosos casos d’estudi, amb els quals iniciar un dilatat periple en el temps. Diversos testimonis de dones, acuradament contextualitzats, evoquen una incursió rigorosa i discontínua, que abasta des del segle XIV fins al mateix segle XXI.
Així, Josep Enric Rubio redescobreix la presència de personatges femenins en la narrativa de Ramon Llull. Models virtuosos i altres marcats per una deficiència congènita, que contrasten respecte a la perfecció dels ideals contemporanis de masculinitat. Per la seua part, Francesc Granell proposa una anàlisi del Llibre dels feits, per a aproximar-se a les representacions de Elionor de Castella, Violant d’Hongria i Teresa Gil de Vidaure. Malgrat haver estat recordades per la seua condició d’esposes de Jaume I, l’autor analitza fonts artístiques i literàries, per a revaloritzar-les d’acord amb altres pautes. D’altra banda, Marinela García ha rastrejat els models de dones exemplars, en textos manuscrits i impresos, dels segles XIV al XVI. S’hi ocupa d’una dilatada mostra, tot esbrinant l’esment de dones excepcionals a la documentació. En aquesta línia, Gema Belia Capella ofereix un relat suggeridor sobre la capacitat d’influència de Lucrezia D’Alagno. Tot i que va ser una noble napolitana vinculada a la cort d’Alfons el Magnànim, el seu text, remarca els lligams amb el mateix monarca. L’aproximació al procés d’execució de Margarida Borràs, producte dels nombrosos treballs de recerca de Vicent Josep Escartí, aporta noves dades sobre aquesta condemna exemplaritzant. Un procés que ens parla de la que, fins avui, és considerada la primera transsexual valenciana.
L’aproximació al procés d’execució de Margarida Borràs, producte dels nombrosos treballs de recerca de Vicent Josep Escartí, aporta noves dades sobre aquesta condemna exemplaritzant. Un procés que ens parla de la que, fins avui, és considerada la primera transsexual valenciana
Albert Toldrà torna sobre els inquietants testimoniatges de presoneres de la Inquisició, a València. Les seves experiències ens obliguen a tenir present les múltiples marques i vessants de la violència, també en raó del gènere. Un altre text molt suggeridor sobre el Sant Ofici és el de Jacob Mompó, que analitza dos processos judicials sobre la conversa Beatriu Català, que va ser acusada, en el segle XVI, pel manteniment de pràctiques culturals pròpies de les comunitats jueves, una mena d’exegesi bíblica i actituds difamatòries. En el seu capítol, Vicent Terol estudia el suïcidi de Beatriu Just. La documentació judicial retrata el seu perfil com el d’una mala cristiana, un subjecte infame, que marca els procediments als quals van haver d’enfrontar-se els seus familiars. La reconstrucció de la memòria escrita de les dones és un dels propòsits de María Luz Mandingorra. A través del cas d’Ángela Bosch i de Llucerga, ofereix un suggeridor estudi documental, basat en l’arxiu d’aquesta dona noble. Per la seua part, Isabel Amparo Baixauli esbossa la trajectòria de Josep Gallart. Serventa en la infantesa, es converteix en sastre en la seua joventut. Les complexitats identitàries revelen una anàlisi profunda de la documentació disponible.
El text d’Emilio Callado Estela permet una transició a l’època contemporània. La lectura de les cròniques de Sor Manuela Millá suposa un inspirador plantejament metodològic, al voltant dels escrits de dones i la seua vida conventual. En aquesta línia, Rafael Roca ens presenta un document inèdit. Testimonis que s’aproximen als plans de reeducació moral de les monges Oblates, dirigits a combatre la prostitució, en tant que una xacra social arrelada. El capítol d’Estel Aguilar pretén donar a conèixer l’ecocrítica feminista, que caracteritza la producció lírica de Simona Gai, Renada-Laura Portet i Colette Planas al segle XX. Finalment, Katiuscia Darici ens presenta una reflexió sobre la condició de dona escriptora, prenent un assaig de Najat El Hachimi, en el qual la invisibilitat no sols es presenta com un producte de les marques de gènere, sinó com el resultat de la superposició de múltiples forces en conflicte. Si bé la tasca col·lectiva ha estat clara, la nostra lectura és també una reacció social necessària contra l’anomenada criptogínia, que no podem eludir.
