Reconec que quan vaig veure el títol del llibre de Guillem Llop i Joana Tormo, tot d’una vaig pensar en El País Valencià, que Felip Mateu i Llopis va publicar en la col·lecció Quaderns d’Orientació Valencianista de l’editorial L’Estel, la mateixa en què Manuel Sanchis Guarner va publicar la primera edició del seu emblemàtic i molt més conegut La llengua dels valencians. De fet, tots dos llibres s’editen de manera consecutiva el 1933 i corresponen als números tres i quatre de la col·lecció. No m’agradaria equivocar-me, però m’atreviria a dir que va ser Mateu i Llopis qui va posar en circulació la denominació País Valencià, malgrat que ben probablement molts atribueixen aquest mèrit —o aquest delicte, segons la sensibilitat amb què es miri— a Joan Fuster. Com veiem, la cosa venia de lluny i cal dir que amb bastant normalitat.
amb molt bon criteri, els autors es remunten fins a les primeres dècades del segle XX, amb referències al blasquisme, i especialment a l’eclosió de la proposta cívica de Joan Fuster a partir de 1962
Quan ens dèiem País. La preautonomia valenciana és, bàsicament, un estudi profund sobre la transició valenciana —i permeteu-me que obviï aquí l’ampli debat que hi ha entre els historiadors al voltant del terme transició—, des del novembre de 1975 fins al juliol de 1982, amb la mort de Franco i l’aprovació de l’Estatut d’autonomia valencià com a fites històriques que emmarquen el període, conegut sovint com a Batalla de València —un altre terme en debat. Ara bé, amb molt bon criteri, els autors es remunten fins a les primeres dècades del segle xx, amb referències al blasquisme, i especialment a l’eclosió de la proposta cívica de Joan Fuster a partir de 1962, per examinar-ne els antecedents. I, encara, d’una manera bastant més ràpida i indirecta, fan referència a esdeveniments posteriors, fins a l’actualitat, per valorar les conseqüències de moltes de les decisions preses durant el període concret estudiat.
Amb un treball molt ben documentat, que, d’una banda, aprofita la més o menys extensa bibliografia produïda sobre el tema durant els darrers anys i, de l’altra, recorre quan resulta pertinent a les fonts primàries —materials de premsa, legislació, diaris de sessions, entrevistes…—, l’anàlisi de Llop i Tormo pivota especialment sobre el tractament dels tres elements que van protagonitzar la batalla dels símbols: el nom de la llengua, el nom del territori i la bandera.
Els autors parteixen d’una hipòtesi que expliciten en les primeres pàgines i que, deixeu-me dir-ho ja d’entrada, considero que queda del tot validada: “la lluita pels símbols no va respondre tant a qüestions d’identitat cultural sinó a interessos de poder”. Clar i ras, les ambicions i les estratègies d’algunes organitzacions —polítiques, econòmiques, culturals— i de determinades persones van estar per damunt de l’interès comú dels valencians. Les aspiracions sobiranistes que s’havien anat impulsant, i en certa manera consolidant, a partir de l’aparat teòric forjat sobre la base de la visió fusteriana del País Valencià van acabar, per la mala fe d’uns i el pragmatisme d’altres, sotmeses a una concepció de l’autonomia com una simple descentralització administrativa compatible amb una identitat col·lectiva tradicional espanyola.
En l’àmbit de l’esquerra, sovint immergida en lluites intestines, va triomfar l’ala moderada, que, si bé no va assumir formalment el discurs de la dreta, va acabar acceptant els mateixos paràmetres identitaris
Tormo i Llop tenen la virtut de repartir de manera ben equilibrada les responsabilitats —podeu llegir-hi culpes, si voleu. En efecte, mostren una responsabilitat compartida entre el centredreta democràtic i l’esquerra. Tot i que inicialment s’havia mostrat relativament permeable a algunes de les tesis fusterianes —unitat de la llengua, per exemple—, el centrisme valencià va optar per recórrer al fantasma del pancatalanisme invasor —el paper de Manuel Broseta i de María Consuelo Reyna, atiant el foc des de Las Provincias, hi és fonamental— per despertar els més baixos instints del poble valencià. En l’àmbit de l’esquerra, sovint immergida en lluites intestines, va triomfar l’ala moderada, que, si bé no va assumir formalment el discurs de la dreta, va acabar acceptant els mateixos paràmetres identitaris i, més tard, va ser incapaç de redreçar el rumb sobre plantejaments més científics acadèmicament i més valents políticament quan va tenir —i quan ha tingut— la possibilitat de fer-ho en ocupar les més altes quotes de poder institucional.
Des del punt de vista tècnic, resulta molt útil la taula amb les sigles dels partits i les associacions polítiques i sindicals del moment, que el lector farà bé de tenir sempre present si no vol perdre’s en el maremàgnum de sigles que representen els diferents col·lectius. Així mateix, és ben esclaridora la cronologia inclosa en les pàgines finals del llibre, que ens ofereix una imatge de conjunt d’una època tan complexa i tan convulsa. Trobo a faltar, potser, un índex onomàstic que hauria facilitat al lector moure’s entre els centenars de personatges que protagonitzen els esdeveniments. Em permetré d’esmentar-ne alguns dels que, de ben segur, haurien ocupat més espai en aquest hipotètic índex: Joan Fuster, Miquel Adlert, Xavier Casp, Julio Sevilla, Francesc de Paula Burguera, Manuel Broseta, María Consuelo Reyna, Emilio Attard, Josep Lluís Albiñana, Enrique Monsonís, Alfons Cucó, Joan Lerma, Fernando Abril Martorell, Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago Carrillo… I deixem-ho aquí.
