Per als que vam passar per les aules de la Facultat de Filologia de la Universitat de València durant la dècada dels vuitanta i els noranta del segle passat, Manuel Sanchis Guarner era una mena d’intensa presència absent. Havia estat un referent per a molts dels nostres professors i amb freqüència en feien menció. Entre els que jo vaig tenir, m’atreviria a dir que qui més sovint en parlava era Antoni Ferrando. Sanchis havia estat el seu director de tesi i, en certa manera, crec que Ferrando se’n sentia una mica fill intel·lectual. De fet, és un sentiment, generós amb el seu mestre, que mai no ha amagat. Sens dubte, és la persona més adequada per a dirigir la publicació de l’obra completa de qui ben probablement és el filòleg valencià més important del segle XX.
Un llibre com aquest en la ploma d’un filòleg com Sanchis no hauria estat possible sense el seu compromís cívic i la seua enorme curiositat intel·lectual, fruit d’una concepció humanística de la cultura i d’un tarannà obert.
Permeteu-me, però, que abans d’entrar a analitzar aquest segon volum, que ara tinc a les mans, us expliqui una conversa que vaig tenir fa ja molts anys amb Carmen Silvestre, farmacèutica a Onda, amiga estimada que ens va deixar massa jove, víctima d’un càncer que la va fer patir més del que hauria de ser acceptable. No sé per què, en una de les interminables converses que teníem Ramon, el seu marit, ella, Aina i jo, va sortir la figura de Sanchis Guarner: “Don Manuel va ser professor meu de francès en l’Institut Sant Vicent Ferrer de València. Era un professor excepcional i sobretot molt bona persona, extremadament amable amb nosaltres”, ens va dir Carmen amb el somriure tendre que ella tenia i brillantor als ulls. Efectivament, don Manuel havia estat professor de francès al llavors institut femení de València, en tornar del seu exili a Mallorca i abans de dedicar-se completament a les seves classes en la Facultat de Filologia, i aquestes paraules de Carmen van afegir un toc personal a la imatge de filòleg de primera fila que jo ja en tenia.
En aquest segon volum de la seva obra completa, Sanchis Guarner —Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1974), Medalla de la Universitat de València (1996) i Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural (1997)— se’ns presenta més aviat com un geògraf i un historiador, amb una concepció àmplia dels estudis humanístics, sense deixar de banda, òbviament, els seus amplis coneixements lingüístics, que hi apareixen ara i adés, tot ben amanit amb un profund compromís cívic. Com afirma Antoni Ferrando en la introducció del llibre:
Que l’aplec d’articles de Sanchis Guarner a El País Valencià reste com a testimoni del compromís d’un filòleg que, entre moltes altres comeses, hagué de fer de geògraf i historiador per a donar a conèixer el país real en la llengua del país en anys de persecució i censura!
Un llibre com aquest en la ploma d’un filòleg com Sanchis no hauria estat possible sense el seu compromís cívic i la seua enorme curiositat intel·lectual, fruit d’una concepció humanística de la cultura i d’un tarannà obert a les manifestacions més diverses d’aquesta.
El curador d’aquest volum ha estat Vicenç Maria Rosselló, catedràtic emèrit de geografia física de la Universitat de València i tota una institució en els seus camps d’especialitat, en algun dels quals, com ara la toponímia, coincidia amb Sanchis Guarner.
El curador d’aquest volum ha estat Vicenç Maria Rosselló, catedràtic emèrit de geografia física de la Universitat de València i tota una institució en els seus camps d’especialitat, en algun dels quals, com ara la toponímia, coincidia amb Sanchis Guarner. Rosselló distribueix els textos de Sanchis en tres grans blocs: geografia, història i art, amb deu, tretze i tres capítols, respectivament. A més a més, els presenta individualment, amb una mena de breu estudi preliminar en què n’explica la procedència, en fa un resum ràpid i una valoració i, de vegades, presenta hipòtesis sobre el moment de la redacció i sobre els objectius amb què es van concebre, ens informa si alguns apartats s’han emprat en altres publicacions i, fins i tot, puntualitza o corregeix alguna afirmació de Sanchis quan ho considera oportú. Tot plegat, una contextualització utilíssima presentada de manera amable, amena i brillant, que traspua una simpatia pel col·lega que va més enllà de l’àmbit estrictament professional i deixa entreveure una profunda estima personal.
Cal dir que les aportacions de Sanchis Guarner tenen un pes i un tarannà bastant divers, que va des d’algun article estrictament divulgatiu a l’erudició del més alt nivell, d’unes poques pàgines a més de dues-centes: conferències, discursos, articles d’investigació, opuscles, llibres…, tot fonamentat amb un ampli coneixement de les matèries tractades i una intensa tasca de recerca, amb l’objectiu de millorar la societat, com ell mateix va expressar en el pròleg de La ciutat de València en uns mots que Ferrando reprodueix en la introducció esmentada:
El coneixement de la Geografia i la Història del propi país i la pròpia ciutat vitalitza els pobles, per tal com en ensenyar-los què són i què han estat, els ajuda a veure què poden ser, els infon la consciència de la pròpia personalitat i els dona sentiment de seguretat en acarar-se amb les perspectives de l’esdevenidor. De fet, només la voluntat de futur col·lectiu fa que el passat tinga valor.
Una contextualització utilíssima presentada de manera amable, amena i brillant, que traspua una simpatia pel col·lega que va més enllà de l’àmbit estrictament professional i deixa entreveure una profunda estima personal.
Deixeu-me dir, abans d’acabar, que aquestes paraules em recorden molt la “decisió de futur” de què parlava Joan Fuster en Nosaltres, els valencians. Tant en Sanchis com en Fuster, hi plana la voluntat d’impulsar un canvi d’actitud social entre els valencians que hauria de conduir a un reconeixement ple com a poble. Ni una aportació ni l’altra no han perdut, malauradament, actualitat. El País Valencià. Estudis de geografia, història i art és, en definitiva, el volum que conté potser les aportacions avui més desconegudes de Sanchis Guarner, que no poden caure en l’oblit. Són més de set-centes pàgines que demostren la seva altura intel·lectual i acadèmica, la seva gran capacitat de treball, el seu compromís amb el País Valencià i l’estima per la seva terra i per la gent que l’ha habitada.
