Les dones Borja, invisibilitzades com totes les grans dones de l’edat mitjana, renaixen i prenen cos històric a la vista del lector gràcies a aquest magnífic llibre de la professora valenciana Verònica Zaragoza. Es tracta d’un document que ens introdueix en la vida i obra de set dones del llinatge Borja, en les biografies de tres parelles de mare i filla: Isabel i Tecla Borja –la mare i la germana de Roderic de Borja (Papa Alexandre VI)–, Vanozza Cattanei i Lucrècia Borja –la mare dels fills del Papa i la filla d’ambdós–, María Enríquez i Isabel de Borja i Enríquez –la nora i la neta del Papa Borja–, i una neboda de l’anterior: Lluïsa de Borja i d’Aragó, a més d’un retrat de les monges borgianes de Santa Clara de Gandia.
Al llibre es destria el nus de l’origen de la llegenda negra, que té com a principal causa que els Borja eren papes estrangers, mentre les gran famílies com ara els Colonna, els Orsini, els Medici, Farnese, Piccolomini, els Este o la nissaga Della Rovere esperaven desesperadament ocupar el tron de Roma. Una llegenda negra “interessada” creada en part per Víctor Hugo i per l’italià Mario Puzo –autor d’Els Borja. La primera gran família del crim–, sense reparar que, des que el món és món, la política ha estat sempre acompanyada dels complots, les venjances i el crim. Només els entesos recorden el successor d’Alexandre VI… el pervers Juli II Della Rovere, pocs recorden que els papes eren homes de calze i espasa. Però… on estaven les dones? Verònica Zaragoza ho explica molt bé: les dones eren utilitzades a través de matrimonis i aliances per consolidar els homes al poder: papes i cardenals, a Roma i a tota l’Europa medieval.
Hi trobem en aquest relat fascinant… des de les petites nobles del segle XV i les grans duquesses del segle XVI, que gestionen el patrimoni familiar i s’encarreguen de l’educació dels fills, fins a monges emprenedores de sòlida formació cultural que ocupen càrrecs de govern als convents i funden noves institucions religioses. Només per citar-ne algunes: sor Isabel de Villena, filla borda del marqués de Villena, una filla del metge Jaume Roig o una filla bastarda del rei Ferran el Catòlic conviuen al convent de la Trinitat de València,
Les dones Borja eren dones fortes, des de Vanozza Cattanei, “l’esposa del Papa”, que li va covar quatre fills, que es va fer de respectar i es va fer rica administrant el seu extens patrimoni, fins a la filla, Lucrècia, que en morir va ser considerada una santa per les monges del convent on va ser soterrada.
Les dones Borja eren dones fortes, des de Vanozza Cattanei, “l’esposa del Papa”, que li va covar quatre fills, que es va fer de respectar i es va fer rica administrant el seu extens patrimoni, fins a la filla, Lucrècia, que en morir va ser considerada una santa per les monges del convent on va ser soterrada. Lucrècia en els darrers anys de la seua vida va mantenir una intensa relació amb el dominic Fra Tomasso Caiani. Aquest, director espiritual de Lucrècia al qui la Borja confessà els seus dubtes d’esperit, havia estat deixeble de Girolamo Savonarola, monjo contrari a l’acumulació de riquesa, penjat i cremat a Florència el 1498, casualment, pel papa Alexandre VI, el pare de la duquessa.
A Lucrècia Borja, malgrat la mala premsa sobre la presumpta relació antinatural amb el pare i amb el seu germà César, cap document o investigació confirma aquesta tesi. Va ser casada per son pare tres vegades i va acabar com a duquessa de la ciutat de Ferrara. Lucrècia va contribuir a erigir Ferrara com a centre de creació artística i cultural de primer ordre en el Renaixement italià. Parlava diverses llengües com són el llatí, l’italià i la llengua de Xàtiva. Va mantindre una intensa relació epistolar amb papes com ara Lleó X i amb escriptors com ara Antonio Meli de Crema o amb fra Andrea Baura, que li dedicà el 1513 un comentari dels psalms.
ens dona a conèixer també la duquessa vídua de Gandia María Enríquez, nora del Papa, la que va ser esposa de Joan de Borja, també fill de Vanozza i Roderic. María va regir astutament els seus dominis jurisdiccionals i econòmics
El llibre ens dona a conèixer també la duquessa vídua de Gandia María Enríquez, nora del Papa, la que va ser esposa de Joan de Borja, també fill de Vanozza i Roderic. María va regir astutament els seus dominis jurisdiccionals i econòmics, d’una manera intel·ligent, i els va menar a una de les etapes de major lluïment i consolidació cultural i econòmica. María Enríquez finalment va acabar ingressant en el convent de Santa Clara de Gandia amb el nom de sor Maria Gabriela, en la seua última etapa vital terrenal, cercant la proximitat a Déu, assegurant-se una parcel·la de posteritat i de glòria eterna celestial.
El convent de Santa Clara de Gandia també va ser una segona llar per a les dones Borja. Més d’una trentena de dones emparentades amb l’estirp valenciana van formar part del convent de Gandia durant els segles XVI al XVIII.
A Roma, la famosa Pietat de Miquel Àngel, possiblement el conjunt escultòric més admirat de la cultura occidental, fou encarregada pel cardenal francès Jean Bilhères, cardenal legat de Carles VIII de França, al jove artista florentí, el 1498, sota el mandat d’alexandre VI. Segons la tradició el rostre del Crist jacent està inspirat en el de Joan de Borja, duc de Gandia i espòs de María Enríquez, assassinat el 1497, amb gran dolor del pare. Es proposa com una hipòtesi que la Mare de Déu que el sosté en braços tinga una semblança amb les faccions físiques de Vanozza Cattanei, mare del duc de Gandia i “esposa” del Papa.
