El professor crevillentí Antonio Adsuar s’ha dedicat aquests anys a establir relacions pel sud per a teixir, tal com li agrada dir a ell, un relat que explique la història de la demarcació, circumscripció o província d’Alacant.
la història de la demarcació, i també en concret de les ciutats d’Alacant, Elx, Oriola i Alcoi, des del segle XII fins finals del XX, coincidint amb l’inici de l’etapa autonòmica actual
Aquest concepte, el de província, és el subjecte històric i present en el qual se centra aquest historiador per mirar d’aportar una narrativa unitària sobre aquest territori tan plural, tan contradictori, tan indefinit i alhora, de manera forçada o no, tan present. Qualsevol relat sobre la província d’Alacant esdevé un problema per a qui vulga establir-ne una historiografia definitiva, de tantes complexitats que presenta. Adsuar no és prou pretensiós per a perseguir aquest propòsit, però no s’escapa d’aquesta interpretació en un món en què tan poca gent, per covardia, per mandra o per tot alhora, s’atreveix a definir Alacant. I encara menys la demarcació homònima.
El que ha fet Adsuar aquests anys, i el que continua fent, és una tasca estimulant. També engrescadora, en tant que convida persones a participar dels seus col·loquis per a fer aportacions a una faena tan delicada. Totes aquestes aportacions, sumades a la seua narrativa, es resumeixen en un llibre exhaustiu, necessari i de consulta permanent: Alacant total.
El treball narra la història de la demarcació, i també en concret de les ciutats d’Alacant, Elx, Oriola i Alcoi, des del segle XII fins finals del XX, coincidint amb l’inici de l’etapa autonòmica actual. I els capítols, tot i que parlen del passat, enllacen molt bé amb la situació actual d’Alacant, la seua pluralitat, el tòpic del menfotisme tan adjudicat i la seua naturalesa tan invertebrada.
Així, Adsuar situa l’establiment de la línia Biar-Busot i la connectivitat geogràfica de la zona ubicada al sud d’aquesta frontera medieval amb Múrcia com una “asincronia estructural entre la geografia alacantina i el seu cosmos de pertinença, que serà clau per a explicar la nostra idiosincràsia”. La proximitat amb Castella i amb les terres encara musulmanes al segle XIII van motivar Jaume II a “donar un estatus diferenciat a aquelles terres sud-alacantines, que es va traduir en l’anomenada procuració d’Oriola, no supeditada a l’anomenada governació de València, com sí que ho estaven les terres situades al nord de la línia Biar-Busot”.
Com calia esperar, aquesta frontera sobrevola constantment el relat d’Adsuar, qui s’ajuda de mapes, esquemes, recordatoris i tota mena de recursos per abastir d’elements que donen sentit a la seua argumentació. El seu és un text ordenat, ple de dades i d’aportacions de consulta recurrent.
era un llibre necessari, i el seu resultat és excel·lent en tant que, crítiques a banda, contribueix a un aspecte fonamental: estructurar la historiografia de l’extrem sud valencià i despertar curiositat pel seu coneixement
Però submergir-se en aquest mar tan embravit, com és el de la descripció d’un territori tan contradictori, també pot conduir a un seguit de perplexitats. Adsuar interpreta fets històrics de manera encertada, però en altres ocasions el seu relat resulta una mica amnèsic. Com a exemple, un llibre que també tracta la Guerra de Successió o la Guerra Civil no deixa d’esmentar les conseqüències castellanitzadores d’ambdós conflictes, però Adsuar hi passa de puntetes, lluint-se –sense ironia– amb aportacions historiogràfiques de gran importància però evitant fets tan determinants en la identitat del territori –concretament en la pèrdua de dita identitat– com són la repressió política, lingüística o les supressions de les institucions pròpies.
Sense el seu afany interpretatiu, reivindicat per l’autor en tot moment de l’obra, potser fets com aquest serien més perdonables, però davant tantes dades i aportacions i davant un resum tan ben fet d’una cronologia ben complicada, potser es troba a faltar una interpretació més incisiva i atrevida en aspectes identitaris tan amagats, i alhora també tan presents.
Siga com siga, Alacant total era un llibre necessari, i el seu resultat és excel·lent en tant que, crítiques a banda, contribueix a un aspecte fonamental: estructurar la historiografia de l’extrem sud valencià i despertar curiositat pel seu coneixement. Adsuar acostuma a dir, tant en els seus col·loquis com al llibre, que la historiografia no s’ha de sobrevalorar ni cal convertir-la en un argument polític amb la pretensió d’esdevenir indiscutible o central. Segurament té raó. Però el cert és que sense la historiografia, de la qual ell ha volgut convertir-se en teixidor, hi hauria encara menys arguments per a despertar una mentalitat tan adormida com l’alacantina. Per això aquest llibre és benvingut, i encara ho seran més les possibles futures aportacions inspirades en Alacant total. El sud de la línia Biar-Busot resta orfe de molts treballs. Tant de bo el d’Adsuar siga el primer d’una futura fornada en aquest sentit.
