Graduat en Estudis Hispànics i Filosofia per la Universitat de València, exerceix la docència. El seu primer llibre de poemes va rebre el premi Ibn Khafadja de la ciutat d’Alzira: Camelot o la poesia social (Bromera, 2020). També és autor de la novel·la El bosc de la vampira (Adia, 2023), amb el premi Antoni Vidal Ferrando 2022, una trepidant història entre els boscos nevats de Noruega.
En el pròleg, Juma B. Barratxina, ens parla d’una mística de les teves visions literàries.
Juma Barratxina és el meu sacerdot particular, per tant el que ell diga va a missa. Crec que no soc l’únic dels poetes de la meua generació –els que hem nascut a finals del segle XX i a principis del XXI– que està fent un moviment en aquesta direcció; Àngels Moreno, per exemple, ha escrit recentment textos sobre mística, psicoanàlisi i literatura catalana que caldria tenir en compte. Jo no sé fer-ne una anàlisi racional, però ho mostre, o ho demostre, al llibre.
En el teu primer poema ens situes, precisament, a la vora del riu Xúquer sota el domini musulmà. I estableixes una relació de segles amb una història que vas viure d’amor.
El protagonista del poema és un jove Ibn Khafaja després dels temps de la gran Dana que va arrasar Alzira al segle XI. El vaig escriure pensant en Manuel Forcano, en la seua poesia de subtil erotisme, d’amor. La meua teoria és que la literatura i l’amor travessen dimensions.
“El temps passa, però és com una muntanya”. Imatge poètica i revelació existencial, filosòfica.
A Ítaca arrasada el temps és físic, el toquem i el pugem, com una muntanya, com una duna. Per a escriure els poemes que em proposava escriure en aquesta obra havia de considerar el temps de forma diferent a com l’experimentem en la vida ordinària.
Paul Ricoeur sostenia que el temps és viscut no de forma lineal, sinó com una trama que organitzem narrativament. En aquest món de ficció, el jo només s’explica per símbols, metàfores, relats i conflictes de sentit. Ítaca arrasada és un exercici que consisteix a obrir les portes d’aquestes figures, cap al passat i cap al futur. El fantasma, la llengua, la cervesa, el desert, la marjal, serien aquestes vies que s’obrin entre les èpoques i que es comuniquen amb la literatura.
En els teus poemes hi ha referències històriques, que poden semblar llunyanes, mítiques.
La llunyania d’una cosa que se sent pròxima és un motiu per a escriure un poema. Per escriure aquesta mena de peces cal una concentració molt especial. Quan vaig al gimnàs no sempre escolte música. Últimament, si no escolte podcasts de filosofia epicúria, entrene amb conferències sobre Pirros d’Epir i les derrotes de Sicília.
Pensant-ho ara mateix, m’adone que eren contemporanis. Pense en Pirros i pense en el clinamen. Que siguen episodis llunyans només vol dir que trigarem uns dies més a arribar-hi si anem a peu, però formen part de la realitat física, i del nostre cos.
Per què ens vols parlar d’Alexandre, el Gran?
La meua teoria és que nosaltres som els fantasmes que a ell se li presenten.
Els teus poemes acostumen a ser narratius
La primera part del llibre sobretot es podria considerar poesia èpica. El vers alexandrí de dos hemistiquis que faig servir es va inventar a l’Edat Mitjana i rep el seu nom perquè era el nou hexàmetre dactílic en romanç, capaç de contar la vida d’Alexandre. A la tradició europea i catalana en fan un ús molt estés en el temps, i també en època contemporània.
Tanmateix, a la segona part del llibre empre la mètrica decasil·làbica blanca, menys narrativa. L’epicitat, la narrativitat, són elements bàsics per entrar a la problemàtica del llibre.
Voldria destacar un poema de Buda a Barcelona, amb reflexions sobre la mort.
És un dels darrers poemes que vaig escriure després que un íntim amic meu es salvara de la mort.
“Tots els que passen desapareixeran, desapareixeran en tots els universos”.
Quan anava a segon de carrera tenia un professor d’Antropologia Filosòfica que comentava l’expressió valenciana “S’acaba el món” així: ho diuen a les mascletades perquè s’esquerda el terra quan puja Prosèrpina i comença la primavera.
Ara tinc la sospita que el món, com comentava el filòsof Mark Fisher, està prop de la desaparició. Imagine també que pense aquestes coses perquè passe de certa edat. L’altre dia comentava amb Gabriel Ventura que quan escrivim experimentem en aquest estat, previ a la desaparició anunciada.
També ens parles de llibres, d’Spinoza, Dante o Petrarca
M’agraden tots els filòsofs racionalistes, Spinoza especialment. M’atrau la idea del Déu d’Spinoza, d’infinits atributs i modes d’expressió. La llibertat per a Spinoza consisteix a arribar a conéixer. Saber que hi ha infinites formes d’expressió d’aquesta substància.
D’altra banda, Petrarca i Dante són els inventors de la mètrica i la tradició literària europea, han estat bàsics aquests anys d’aprofundiment i concentració que han donat pas a Ítaca arrasada.
“He vist personatges recórrer la meva vida com imatges fantasmals”.
El fantasma és un tema important d’aquesta obra. Sempre dic que la poesia és un art que convoca. Escriure amb mètrica, per exemple, és una tècnica que recomane, no per la bellesa dels versos, sinó perquè dibuixes un tauler de ouija.
Una altra de les teves premisses és parlar de poesia des dels teus poemes.
Tendesc a reflexionar quan escric. Parle de poesia als poemes segurament perquè em pregunte què és escriure mentre escric. Sempre estic pensant.
En un dels teus poemes destacats, descrius un joc d’ordinador. La Intel·ligència Artificial.
El joc d’estratègia al qual sempre que puc dedique unes hores a la setmana és de codi lliure i gratuït, dels dissenyadors de l’Age of Empires. Es diu 0 A.D. Sempre hi ha hagut una versió en català, però en la darrera actualització ja no la van conservar.
Si se’t dona bé la programació, amic lector, hauries de tornar a traduir el joc al català. És un retorn a l’hel·lenisme, o a Cartago. Al Grànic.
Què representa el planeta Dune per a tu?
D’una banda visions d’un món futur on perdura la llengua catalana, entre caça-recompenses cíborgs que encara conreen la poesia; d’altra els poetes que deixen l’Al-Àndalus i recorden la seua terra entre sospirs; Alexandre creuant el desert de Siwa per visitar l’Oracle d’Ammon; una Safor arrasada al futur on renaixen els versos.
La teva poesia busca una èpica, un sabor antic, històric?
La clau és que el passat és una mena de futur.
En el teu anterior recull de poemes, Camelot o la poesia social, apostes per una revolució o és un somni trist?
Escriure és una forma d’estar en el món. En aquell moment tenia la sensació que escriure era combatre la desaparició a la qual tots estem abocats, i per tant era un acte revolucionari. Escriure en llengua catalana ho és més encara, potser. Si el teu és un país amb una llengua minoritzada, no tens cap altra opció que escriure i viure des d’ella. Perquè arribaràs abans a entreveure l’apocalipsi.
“Mai més tornaré a nàixer”.
La poesia és una escala. Si la puges fins al final veus l’apocalipsi.
Vius a Gandia i et mous pel País Valencià, amb els teus llibres i els teus poemes. Com està la situació de la poesia valenciana.
Diria que en plena forma. No acabe d’explicar-me com.
Coordines un festival de poesia a Gandia?
A Gandia coordine el festival Estiuvers, que consisteix en tres jornades poètiques en tres espais diferents de la ciutat, tots amb una forta singularitat patrimonial. La meua tasca és triar els espais i pensar quins poetes o espectacles artístics poden generar un ambient poètic nou, entés com una experiència que va més enllà del simple recital.
Recorde edicions anteriors que expliquen bé aquest esperit: les muixerangues a la Torre dels Pares al ritme dels poemes de Josep Lluís Roig i Christelle Enguix; una nit a la cova del Parpalló, amb els acords jazzístics de Peter Connolly i la veu de Cecília Navarro ressonant amb una intensitat gairebé prehistòrica; o els recitals de Manuel Forcano i Juma B. Barratxina, entre el català i el persa, a les dunes de l’Auir, acompanyats per veus de poetes àrabs andalusines com són Margarida Castells i Encarna Sant-Celoni, teixint un pont simbòlic entre la Safor i l’Al-Àndalus.
Parlem del projecte de la Revista Poetry Spam, una revista antipoètica de treballadors precaris. Quin va ser el motiu i com es va anar desenvolupant?
Aquest és un dels projectes que vam iniciar Juma B. Barratxina i jo per reunir veus poètiques, una mica en la línia de la poètica del que escrivia a Camelot o la poesia social. Vam crear tres volums poètics, una pàgina de poemes amb gifs a Tumblr; un disc d’electrovers; i un documental sobre set poetes gravat a la “postpandèmia” que hem preestrenat enguany en algunes sales i que sortirà publicat l’any que ve.
En el darrer documental de la revista, Volum III, hi apareixen els poetes Àngels Moreno, Ismael Sempere, Mireia Casanyes, Nerea Campo, Ricard Soler (Nu Drama) i Cecília Navarro.
Tots plegats ens van semblar que tenien joc per a crear una obra audiovisual a l’estil d’un fanzine. Gràcies als coneixements del Manu C. Girón el vam gravar i després muntar, amb grans feines!
També has escrit narrativa, amb una obra ben singular, El bosc de la vampira, situada a Noruega.
Sí, la vaig escriure poc després del Camelot, en un estil fragmentari i poètic.
L’objectiu de trobar la cabana que va tenir Wittgenstein sembla un pretext per donar coherència al viatge que fa el protagonista.
Ludwig Wittgenstein és un dels filòsofs que més em van marcar en la meua formació filosòfica. Abans de publicar el Tractatus logico-philosophicus es va aïllar en una cabana a la vora d’un fiord de Noruega. Aquest és l’escenari de la novel·la, però també hi juga un paper en la qüestió del desenvolupament de la trama, així com la paradoxa de Russell, una mica reconvertida a la novel·la en el problema del destí a la mitologia nòrdica: si les Tres Normes teixeixen el tapís de l’univers, on hi ha el dibuix de les nostres vides, també al tapís hi haurà d’haver l’Ígdrasil, i un dibuix del tapís, i en cada dibuix del tapís, l’univers del tapís.
Les descripcions dels boscos hivernals, nevats, aporten imatges poètiques a la novel·la.
Diria que no he tornat a rellegir la novel·la des que es va publicar. El fred i la filosofia la conformen i s’hi barregen ficció i realitat. Tot i ser breu és un llibre que té dins com a mínim dos llibres més.
Ens parles d’escriptors que busquen un espai per estar tranquils, aïllats. Ens parles de la solitud que cal per crear.
Cada vegada més tendesc a aquesta mena de recolliment. Tot i això, escric els meus pensaments als llocs més insospitats.
La novel·la planteja un dilema argumental, amb la teva presència secundària?
Sense comentaris.
Quins llibres estàs llegint?
L’última cita, de Nerea Campo; Tot són ones, de Josep Piera; Realisme capitalista de Mark Fisher.
I sempre que puc rellegesc la Monadologia de Leibniz.
