Xavier Graset Forasté (1963) és una de les cares més conegudes de la televisió catalana. Dirigeix i presenta Més 324 del canal informatiu 3/24, des de la temporada 2015-2016, un espai nocturn de debat i entrevistes a escriptors i experts, i que TV3 reemet de matinada. Abans va dirigir el programa L’oracle de Catalunya Ràdio, durant nou temporades (2006-2015), i durant set anys va ser corresponsal de TV3 a Madrid. Es va formar en la premsa comarcal, a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Ha col·laborat en setmanaris i diaris, escrivint cròniques i articles. Actualment escriu a El Punt-Avui, Nació i Diari de Tarragona. Ha publicat diversos llibres, com ara Aznarografia (Cossetània, 2004) amb Andreu Faro, o el recull d’articles Bon Vent (Cossetània, 2007). Ha rebut notables reconeixements com són el Premi Nacional de Comunicació 2015 i el Premi de Difusió de la Setmana del Llibre en Català 2019.
La pausa dels dies (La Campana, 2023) és un recull d’articles, en forma de dietari, que has anat escrivint en la premsa escrita al llarg de dotze anys, des del 2010 al 2022.
Aquest llibre és una demostració de la teva professió, de la distància que intentes mantenir com a periodista televisiu que viu el dia a dia els embats de l’actualitat, tan difícil d’entendre i assimilar. Com es viu la pressió de sortir cada nit a la televisió? Com ho reflecteixes en els teus articles?
Als articles miro de parlar de les qüestions que sovint no formen part del debat central, sinó més aviat de qüestions del dia a dia, o de com va canviant la nostra manera de fer com a societat. I la pressió diària televisiva se suporta en tant que sabem que fem una reflexió de l’actualitat del dia amb el suport dels analistes, però amb el neguit, és clar, d’oferir eines per desxifrar-la. Al final acaba sent com l’aire que respirem, aquesta feina.
Tot aquest pes que sentiu de la realitat com ho acabeu assumint? Quin caràcter i desconnexió s’ha de tenir?
És que no ho vivim com un pes, sinó més aviat com un privilegi, perquè tots plegats som els primers a voler desxifrar el present, a voler entendre’l. Per tant la curiositat segueix sent el primer motor d’aquesta feina. Que això sí que no dona gaire marge a la desconnexió. Estem totes les hores del dia pendents de l’actualitat, sobretot de la política, per estar al cas de si hem de modificar el contingut del programa.
Tens més materials narratius, autobiogràfics o de ficció? Tens intencions d’escriure?
Tinc una vida escrita, i tinc algun text embastat que m’agradarà acabar presentant en societat, tard o aviat.
Fer entrevistes a tants escriptors podria ser un estímul per qualsevol persona que volgués escriure?
En tot cas també mostra la gran quantitat de gent, i de gent bona que tenim explicant-nos els seus mons, i els seus exercicis imaginatius. La ficció també explica el món.
No t’imagines que un altre Xavier Graset et pogués entrevistar per una novel·la? Com podria ser?
Ha ha, algú m’havia proposat que fos jo mateix qui m’entrevistés al Més 324, en un muntatge tècnic que ho permetés, i que jo em desdoblés en entrevistador i entrevistat, però els dies són massa escassos i la llista de convidats que s’esperen massa llarga per ser jo l’entrevistat!
De fet, hi ha molts autors que comenten en broma, però de forma molt seriosa, que han escrit el llibre perquè els puguis entrevistar.
Sí, ja n’hi ha que diuen que, en tot cas, només ens veiem d’entrevista en entrevista. Però ja és curiós, que sense buscar aquesta funció, el programa ha acabat sent una bona plataforma de difusió per a molts llibres, i que això s’acaba notat en les vendes a les llibreries.
Entrevistes novel·listes, poetes, assagistes, historiadors, periodistes, traductors, editors. De cada autor reps sensacions molt diverses. Prens notes o apunts de tots aquests moments? Tindries un fitxer històric de tots els grans noms de la literatura catalana i europea que han passat pel teu programa.
Ja seria bona aquesta, sí donaria joc per un bon dietari, perquè hi ha molts moments que han anat sorgint en aquestes nou temporades que fa que fem el Més 324, però el cas és que quan acabo estic tan rebentat que no tinc força ni per dormir! La tensió acumulada del dia fa que quan s’acaba el programa no pugui dir ni fava! Però sí que seria un gran exercici de memòria.
Són previsibles les formes de ser i de contestar dels escriptors quan llegiu les seves obres, les seves reaccions?
També passa que quan els entrevistem, aquests escriptors, estan de promoció perquè tenen alguna novetat, i encara que no vulguis, hi ha camins, i per tant respostes que ja han fet altres vegades, perquè s’adrecen a un públic nou cada vegada que els entrevista un mitjà diferent. Això és normal, i també fa que algunes de les respostes puguin ser previsibles.
Va tenir un gran impacte l’entrevista que li vas fer a Juana Dolores fa quatre o cinc mesos. Com ho vas viure? Molts periodistes van elogiar el teu aplom davant les proclames –fora de context– que va fer.
Aquí la previsibilitat ens va desbordar. Perquè ja sabíem que la Juana és expansiva i que amb el seu llibre anterior ja hi havia hagut polèmica amb alguna entrevista, però no podia pensar de cap de les maneres que s’acabés generant tal soroll, tal viralitat que la projectés a ella, i de retruc a nosaltres, més enllà del nostre marc comunicatiu. No cal dir que em va descol·locar inicialment, però vaig pensar que volia escoltar, i que l’audiència també, les raons del seu descontentament, ja fos amb el resultat de les urnes d’aquelles municipals, ja fos amb el món, amb TV3, o amb Pepet de Bufilàndia. La volia sentir, sense insults, però que digués el que pensava. I el cas és que tampoc vaig poder parlar amb ella ni abans, ni després del programa, perquè se’n va anar esperitada.
T’agradaria fer una entrevista a Michel Houellebecq després de la seva polèmica, o al Nobel Peter Handke, o altres grans escriptors?
Sí, és clar, i de fet ho provem, i ens en sortim en molts casos: hem entrevistat el Nobel Orhan Pamuk, i grans escriptors nord-americans com ara Paul Auster, Johnatan Franzen, Siri Husvedt, Tess Gunty, guanyadors del Pulitzer com ara Colson Whitehead, o l’Hernan Díaz, o el Patrick Radden Keefe, o el Colson McCann, o la Jeanette Winterson, o Philip Sands, o l’Eric Vuillard, o Pierre Lemaitre, o Joël Dicker, Rob Riemen, Han Kang, Massimo Carlotto. La llista és llarga!
Es reclama un gran programa setmanal de literatura a TV3, amb col·loquis, entrevistes, lectures i reportatges, partint com a referència de L’hora del lector, que va conduir Emili Manzano.
I tenim la feina de l’Anna Guitart, i Tot el temps del món, que es capbussa en aquesta línia.
Tenim la sort que en el vostre programa es parla de llibres. Creus que hi ha dèficit informatiu, general, sobre la literatura catalana.
Deu n’hi do de tots els autors que van passant per tots els programes de la casa, i del seguiment que es fa als TN’s. És clar que sempre es pot millorar i parlar-ne molt més, perquè el ritme de producció i de novetats és molt alt.
Com veus la situació? Tenim pocs lectors.
Hi ha un segment de lectors que ara ocupen les seves antigues hores de lectura en les sèries, que són molt absorbents, i que sovint fan el paper –si no en beuen– de la novel.la clàssica. I n’hi ha d’altres que van fent la seva, hi ha molts clubs de lectura, hi ha una feina immensa que fan llibreteres, bibliotecaris, altres mitjans de difusió, periodistes, youtubers, que fan prescripció i parlen de les bondats del fet de llegir. Però és clar que es necessiten més lectors, necessitem una societat llegida, crítica, allunyada dels adotzenaments que ens fan dòcils.
Com us ho feu per seguir tantes novetats editorials setmanals. Teniu un bon equip al darrere, llegint i llegint llibres cada dia. Com funciona tota aquesta organització que no resulta mai visible i reconeguda?
L’equip és un equip molt ajustat en nombre, però molt bo en eficàcia. Tenim una allau de novetats que ja ens sap greu de no poder ni pair, entre les grans editorials, les petites, els clàssics, les primeres novel·les, els premis, els autoeditats, els estrangers, els locals. Anem de bòlit, i no ho podem atendre tot. Te’n faries creus.
A més, entrevisteu escriptors francesos, italians, anglesos, i també nord-americans i asiàtics. Un fet que implica una gran logística. Com són tots aquests processos?
Sí, abans te n’anomenava uns quants. I aquí sí que som dels pocs programes de la casa que entrevistem autors internacionals. A més dels contactes amb les editorials, tenim un servei d’intèrprets que fan les traduccions de manera simultània i que oferim també en VO gràcies al sistema DUAL de la televisió.
Sense aquest amor per la literatura en català, sou conscients en quina situació quedaria la literatura en la televisió catalana?
La literatura fa el seu camí a través dels llibres, i la televisió és un altre mitjà, que en tot cas difon, divulga, explica que hi ha llibres, com tantes altres coses ha d’explicar. La literatura catalana és prèvia a l’existència de la televisió, i seguirà existint, mentre la televisió es va modificant en aquests anys de canvi. Però en tot cas la nostra contribució complementa la de moltes altres vies de difusió que té la literatura per arribar als lectors.
Per què creus que és tan important la literatura, el pensament i la cultura, en aquests temps que estem vivint. Què creus que aporten els escriptors, poetes i assagistes?
Nosaltres parlem de llibres perquè els entenem com a peça clau en aquest desxifrar del present. Els llibres, com deia, també els de ficció, o la poesia, estan donant claus per entendre la política, per entendre el món, de la mateixa manera que ho fan els llibres d’història, o de filosofia. Per això fem aquesta mixtura. I ha sigut gradual i gens dissenyat prèviament. Vam començar a afegir a l’entrevista política, una entrevista a algun politòleg pel seu assaig o historiador, i de mica en mica hem anat acollint altres escriptures.
Falten mirades de perspectiva, lentes, molt més distants, dins la mateixa acceleració informativa?
Aquest és l’efecte que aconseguim quan hem de parlar de la guerra o debat polític de torn, parlem d’una novel·la que parla de sentiments o de relacions humanes des d’una altra perspectiva.
Els textos del teu llibre són una forma de viure el dia a dia d’una altra manera?
Els articles de La pausa dels dies, busquen el recer d’un altre ritme que no és el d’un programa de televisió diari, que busquen el ritme de la natura, el del cicle vital.
Com hem d’informar? És una de les qüestions que et planteges. La informació com a forma de poder i de relat imposat.
Hi ha qui ho sistematitza, qui ho explica a les facultats on ens formem, que ens transmeten el rigor, en buscar les fonts, en no confondre informació i opinió, en contrastar. Però sovint la velocitat i la necessitat d’imposar un relat és enemiga d’aquests aprenentatges.
El procés, per exemple. Si ara es tornes a activar —un supòsit molt remot— creus que els periodistes més inclinats a un estat propi acabarien explicant els fets d’una altra manera, sense tanta innocència i candidesa màgica.
No crec que n’hi hagi hagut, de candidesa, ni d’innocència durant l’1-O. Es va fer el seguiment del que feien polítics i societat, però també donant altaveu als crítics i als que no estaven d’acord amb el que feia el Govern. Els fets són els fets, i així s’anaven explicant.
El periodisme més procliu no creus que ha estat una de les claus del fracàs del procés?
Si el procés ha fracassat no és culpa del periodisme, no matem els missatgers, ni els notaris. En tot cas deu ser la societat i els seus dirigents que han arribat fins allà on volien, o bé s’han aturat als límits que han considerat que ja no tenien força o voluntat de desbordar.
No consideres que es va instal·lar una bombolla social, política, i també informativa. I que els periodistes també la van amplificar sense tenir una visió crítica, com si obtenir la independència fos bufar i fer ampolles?
El cicle de fets que va precipitar l’octubre del 2017 i els anys previs va poder generar aquesta impressió. Però insisteixo que en la bombolla que dius hi va haver també les veus dissonants, descregudes, i també hi ha el Govern espanyol i el cap d’Estat que van enviar milers i milers de policies a trencar l’exercici del vot, i que després han aplicat presó i han obert causes judicials contra una pila de gent. Aquesta és la bombolla que cal fer esclatar.
En el llibre també ens parles dels canvis de vida. Costums, festes, famílies, relacions humanes. Hi hagut una gran transformació. Estem immersos en una novel·la futurista, disruptiva?
Vivim temps de canvi. Ja fa anys que ens guanyem la vida en feines diferents a les dels nostres pares o avis, molts d’ells pagesos, i el calendari festiu em serveix per marcar aquest contrast entre la tradició i un futur que no intuïm cap a on va.
Per sort, tenim la gastronomia i els vins, un dels teus grans plaers, a part de llegir. Quants llibres et llegeixes a la setmana?
Depèn molt de la setmana. Mínim un parell o tres, i la resta, dels que entrevisto, passen tots pels meus ulls, a més dels guionistes, perquè vull saber de primera mà de què parlo.
Expliques records de la teva infància i de la teva adolescència, lligada al món agrari, quan algunes coses ja estaven començant a canviar. Consum industrial de productes, turisme de masses i fenòmens globals. Com analitzes el món, avui en dia?
Som en un món globalitzat, que això no és necessàriament dolent, però reivindico el consum de proximitat, que els enciams, el pa, el vi i la llet siguin de pagesos del país, aquests als qui a més els demanem que tinguin el país endreçat i cuidat per evitar incendis. Ja m’està bé menjar el ramen japonès, però sapiguem què és l’escudella!
El capitalisme és una ruptura, una expressió radical de l’home?
El capitalisme sí que és la bombolla, la sínia en què girem i girem buscant un artifici de felicitat.
Sobre la història escrius: “Les revoltes no s’acaben mai per molt que semblin les mateixes”.
Potser per aquest canvi continu que experimenta el món, i que també va acompanyat d’una contesta continua.
A partir de Hamlet escrius: “Surts al carrer i no és Dinamarca la que està podrida”. La corrupció, les males pràctiques, les actituds masclistes, les formes de violència, l’assetjament escolar, la pobresa en les ciutats, l’especulació urbanística, la manca d’habitatge digne, els sous precaris. Tots aquests fets només els recordem col·lectivament quan es noticia un gran fenomen o una gran tragèdia.
El teatre és aquest altre element imprescindible en la meva manera d’entendre la cultura i la vida. La representació damunt l’escenari d’allò que ha passat i que continua passant em sembla que té un efecte transformador, parlant de transformació en cada espectador.
De la religió escrius: “Podríem pensar que Déu només torna del seu exili, per Setmana Santa o per Nadal”.
Perquè vivim en una de les societats més secularitzades d’Europa, i d’aquest element vital, que acaba generant les grans preguntes de la humanitat, i que ens parla de la transcendència, sembla que només en quedi la part més folklòrica.
La revolució digital és imparable. Podem preveure l’impacte que tindrà en les noves generacions quan esdevinguin persones amb responsabilitats? S’haurien de fixar unes certes restriccions de les pantalles en el món escolar, familiar o social?
Aquesta revolució amb l’afegit de la IA no sabem ben bé què pot suposar. Possiblement descarregar un cert tipus de feina, com cada vegada que hi ha hagut un avenç tecnològic, està per veure amb quin benefici. I sobre l’escola, ja hi ha països que les treuen de les aules per tornar a formats més orgànics d’aprenentatge.
Creus que els líders polítics cada vegada estan menys preparats per tenir uns discursos i uns programes amb un sentit molt clar?
Els líders polítics no són bolets. Surten d’unes societats on comparativament el coneixement ha guanyat presència. Per tant han d’estar més preparats que anys enrere.
