Xavier Febrés (Barcelona, 1949), periodista i escriptor prolífic de llibres de divulgació cultural, viatges, biografies i reportatges temàtics. Ha publicat el seu darrer títol, Afrodita visita al cap de Creus (Edicions Cal·lígraf, 2025), una exploració geogràfica, cultural, memorialística, sobre el cap de Creus i el seu entorn paisatgístic, històric i llegendari.
A part de dedicar una sèrie de llibres a l’Empordà, també ha escrit estudis biogràfics sobre Josep Pla que han estat referents a l’hora de comprendre l’obra planiana. El seu estudi, Josep Pla, biografia de l’homenot (Plaza i Janés, 1990), ha estat reeditat, enllaçat i continuat amb nous títols reveladors. L’any 2020 va obtenir el Premi Carles Rahola d’assaig per Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària (Pòrtic, 2020).
Va estudiar periodisme i va fer de corresponsal a Bèlgica. Ha dirigit diversos gabinets de premsa d’algunes institucions i ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com ara El Punt-Avui, La Vanguardia, El Periódico o El diario.es.
L’Empordà continua sent una petita reserva, cultural i paisatgística?
El meu amor per l’Empordà no és cec, totes les comarques tenen els seus atractius i els seus inconvenients. Alguns l’han mitificada com la comarca “fundacional” perquè el nom deriva d’Empúries, el port per on van entrar els grecs i els romans a la Península Ibèrica.
Té la Costa Brava, el Pirineu, la proximitat amb França i una potent indústria turística. Durant la temporada alta és massifica, la resta de l’any s’hi està bé.
Tot i ser conscients de la situació de l’home, hi ha una tendència a la queixa permanent, a no acceptar, potser, el pas del temps?
El pas del temps s’imposa de manera ineludible, tant si s’accepta com si no. Això no treu que els interessos individuals i els col·lectius, a l’Empordà i arreu, es poden governar a cada moment amb més intel·ligència o més barroeria. La democràcia a les institucions i a les mentalitats hauria de servir perquè no imperi només la força desregulada del mercat.
Un dels fonaments de l’Empordà continua sent la gastronomia, mediàtica o no.
La condició de terra de pas i la quantitat de visitants ho ha afavorit, però jo diria que hi ha gastronomia de mèrit a moltes comarques. Ara bé, des del meu punt de vista personal, la catedral de l’Empordà no és la de Castelló d’Empúries, sinó el Motel Empordà de Figueres.
Encara pot sorprendre el poc valor donat als plats propis de la cuina. Per exemple, l’arròs de Pals és una de les grans excel·lències gastronòmiques de Catalunya, entre d’altres, encara que no li donen gaire visibilitat o categoria?
L’eterna batalla entre tradició i renovació ha tingut i té episodis molt diferents. Trobaríem exemples contraposats. La tendència a revalorar els productes locals és positiva, com també ho és aprendre de fora.
Al costat d’això, la poderosa indústria alimentària té els seus interessos globalitzats i les seves modes generacionals. La cuina mediterrània no és una llista de productes propis, sinó una manera heretada de cuinar i de menjar. Els mercats de producte fresc i el segell de qualitat dels productes locals s’enfronten a una tendència industrial.
En el teu darrer llibre d’observador, d’apuntador de la realitat, expliques en dotze o tretze paraules, com es transformen els espais amb el pas del temps. “Ara posem la tovallola allà mateix on desembarcaven els pirates tres segles enrere”.
Cal tenir la perspectiva històrica de les coses que ajuda a entendre-les. El món no sempre ha estat com el vivim ara. A més a més, tres segles és un espai més curt que no sembla. Som un país mil·lenari, un país petit amb una ciutat molt gran, encaixat entre dos altres molt més grans: Espanya i França.
Continuen existint refugis geogràfics, punts paradisíacs per l’Empordà?
I tant, a tot arreu! La gràcia és no seguir sempre el corrent general i disposar de prou discerniment per lliurar-se a descobertes i predileccions pròpies. Aquest refugis paradisíacs no són nomes geogràfics, també estacionals. Es parla de “desestacionalitzar”, però no s’aplica prou.
Un dels teus llocs és Cala Pelosa, on hi vas a menjar sovint, a gaudir de la gastronomia i dels amics, com si estiguessis en una llotja, davant el mar?
Els racons excepcionals poden semblar amagats i no ho són tant. Es tracta de posar una mica d’intencionalitat a la mirada de cadascú i no conformar-se amb l’hamburgueseria de la cantonada. Comprenc que l‘hamburgueseria pot resultat més còmoda, sobretot amb nens, però el món no s’acaba aquí, tampoc amb nens.
Pel que fa als amics, cal repetir una gran veritat: el millor plat, el millor vi i el millor paisatge també depenen de la companyia de cada moment.
Ens parles del cap de Creus, del teu balcó idíl·lic, preferit.
Hi he centrat el meu últim llibre Afrodita vista al cap de Creus, per això el tinc més fresc, però anteriorment m’havia entusiasmat amb altres paisatges i espero continuar renovant-los. És la punta més oriental de tota la Península Ibèrica.
Hem de revisar la nostra pobra consideració del concepte “orient”. Els romans deien tot escombrant cap a casa: “Ex occidente dux, ex oriente lux” –el poder ve d’occident, la llum d’orient.
El cap de Creus és la proa geogràfica del país i un paisatge amb personalitat forta que he volgut relatar.
Creus que els joves lectors, actuals, es poden sentir atrets per les llegendes de l’Empordà? Els joves actuals ara viuen d’altres llegendes, de noves icones.
M’interessen poc les llegendes de l’Empordà. El meu Empordà és el viscut avui sobre el terreny. De noves icones n’hi ha hagut a cada època, com també alguns comuns denominadors arrelats.
La força biològica de la joventut l’empeny a renovar els esquemes de la generació anterior. Això té una part beneficiosa, però no eximeix de la necessitat de conèixer la història si es vol transforma-la.
Ens parles del temple d’Afrodita. Tens la certesa que va existir, i que potser algun dia es podran trobar més proves del culte que se li donava?
Al llibre repasso en detall les fonts antigues escrites que hi fan referència. L’existència d’un temple d’Afrodita a aquests topants té una lògica arqueològica evident, però la lògica no sempre ha dominat en una ciència tan balbucejant encara avui com és l’arqueologia. Al costat d’això, intento desplegar la intuïció de la meva mirada literària. Soc narrador, no arqueòleg.
Grècia està present en les terres de l’Empordà, de moltes formes?
Més del que ens imaginem. El jaciment d’Empúries acumula més d’un segle d’existència com a parc arqueològic que fomenta la visita pública, a un indret privilegiat des del punt de vista històric i paisatgístic. Una altra cosa diferent és si hem sabut explicar de manera atractiva, durant aquest segle llarg d’existència del jaciment, allò que representa.
Com t’imagines que eren els grecs que van colonitzar l’Empordà?
Eren comerciants per mar que van arribar després dels fenicis i abans dels romans, amb la particularitat que s’hi van instal·lar de manera estable, en convivència amb la població local ibera.
Els grecs ja dominaven les rutes marítimes d’intercanvis comercials al Mediterrani i van suposar un pas endavant civilitzador per als ibers. Els anteriors fenicis només comerciaven, els grecs s’hi van quedar i els romans van expandir els tractes anteriors.
Més endavant, els àrabs van instal·lar-se a bona part de Catalunya i la Península Ibèrica durant set segles, la mateixa durada que abans els romans, però es parla molt de l’empremta de la romanització i poc de l’arabització.
Un altre poble històric, abans dels grecs, van ser els ibers, una cultura gairebé perduda i desconeguda?
La importància històrica dels ibers s’ha vist relegada a un segon pla, perquè a alguns noucentistes els feia més il·lusió pensar que els catalans provenim dels grecs i no dels ibers, com la resta d’Ibèria, Hispània o Espanya.
La principal ciutat ibera d’arreu del país era Ullastret –6.000 habitants, ara 300–, Empúries no era més que el port d’Ullastret. Altres ciutats iberes de dimensions notables eren Iltirda –la capital dels ilergets, futura Ilerda romana o Lleida–, Burriac –posterior Iluro romana o Mataró–, potser Barkeno –després Barcino romana– i Iltirka –futura Dertosa romana o Tortosa.
Encara no s’ha desxifrat la llengua escrita ibera ni altres aspectes substancials d’una civilització capaç d’esculpir la Dama d’Elx, aplegar el tresor de Tivissa o fortificar la gran ciutat d’Ullastret, abans de fer-se atropellar per les legions de Roma.
En els teus llibres de viatges i de divulgació, reivindiques la Catalunya Nord.
A finals dels anys 1970 vaig ser corresponsal a Barcelona del diari perpinyanès L’Indépendant i això em va permetre conèixer sobre el terreny l’actualitat de les terres catalanes de França. Sempre he dit que els millors racons de l’Empordà són al Rosselló i que la frontera més alta de totes és la mental.
Consideres que aquell territori forma part de l’Empordà?
Les coses són com són, no com ens agradaria que fossin. El Tractat dels Pirineus de 1659 va separar comarques que fins aleshores no ho estaven. A continuació, la Revolució francesa de 1789 i l’estat republicà modern que se’n va derivar van exercir un centralisme ferotge, eficaç i avantatjós en alguns aspectes –no pas pel que fa a la llengua catalana.
Això costa d’entendre a aquells catalans peninsulars del sud que durant el mateix període hem estat governats per un centralisme de resultats diferents.
Has investigat i has estudiat Josep Pla, has publicat llibres de referència. Li has fet una mirada reflexiva i crítica. Ens has volgut deslliurar del mite, de la seva imatge donada?
L’obra de Josep Pla és un estimulant pou sense fons, carregat de lliçons i també de contradiccions. Va ser fruit d’una època determinada i convulsa. La seva fidelitat a la llengua catalana, la seva obertura temàtica de compàs, la seva dedicació professional a la “diabòlica mania d’escriure” són encara avui inesborrables.
M’hi he dedicat perquè el llegia des d’adolescent a les pàgines del setmanari Destino, on ja marcava la diferència. Naturalment, no tinc cap necessitat de pensar sempre com ell, ben al contrari, per admirar-lo.
L’obra que va escriure Josep Pla no era tant autobiogràfica com sembla o com es vol fer creure?
No, no ho era gens. Precisament per això m’ha resultat apassionant contrastar-la amb la realitat de la seva vida i del seu temps. La literatura es pot permetre certes llicències que les biografies han d’evitar. Però, un cop més, això forma part de l’atractiu de molts dels seus llibres.
Creus que va portar la literatura de no ficció cap a una barreja de realitats contraposades, interessades, escollides, amb elements d’invenció?
És clar, inevitablement. Va practicar el periodisme i la literatura de no ficció amb un grau d’excel·lència i de continuïtat de nivell plenament europeus, encara que arreu d’Europa sigui menys conegut del que mereix. Escriure en català té les seves servituds.
A la vegada, s’han arribat a difondre desqualificacions sobre ell des d’algunes tribunes. Egoista, espia, misogin, superficial, repetitiu…
Al meu entendre, això no son desqualificacions. Es pot ser egoista, espia, misogin, superficial i repetitiu sense deixar de ser un gran escriptor.
Josep Pla no va voler ser mai un escriptor bilingüe. Era conscient de la seva llengua.
I això dit i aplicat a un moment de màxima dificultat. Es guanyava –poc– la vida els anys 1940, 1950 i 1960 escrivint en castellà al setmanari Destino, dintre d’un bilingüisme de facto, però els llibres els publicava en català i va contribuir de manera destacada a recuperar el públic lector en aquesta llengua malmenada.
Es podria entendre l’obra de Josep Pla sense l’Empordà?
Crec que no, perquè en primera instància és fill del localisme il·lustrat del Palafrugell de la prosperitat surera, molt vinculada amb Europa per raons comercials. També és cert que trobaríem altres escriptors empordanesos cosmopolites de la mateixa època, com ara Gaziel, que no van arribar tan a fons literàriament.
En haver-lo estudiat durant tants anys, has somiat converses amb ell?
No les he somniades ni les vaig desitjar quan eren possibles. El Josep Pla de la meva època, que veia passar a Palafrugell, era un vell intemperant sense cap interès per entendre el període de la transició democràtica, que per a mi resultava essencial.
Com creus que descriuria la realitat i el seu entorn, actualment?
Va arribar molt cansat, comprensiblement, al canvi d’època dels seus últims anys. Una de les contradiccions que el definien era ser tremendament càustic i alhora extraordinàriament sentimental en el fons. Potser això li hauria permès entendre alguns canvis, ni que fos molt en el fons.
Encara hi ha material inèdit de Pla, especialment de la seva correspondència?
Sí, al llibre Notes per a un diari esmenta 300 vegades el nom d’Aurora –de vegades amb la inicial A.–, antiga parella emigrada a l’Argentina amb la qual mantenia una intensa correspondència declaradament eròtica. Aquestes cartes no han aparegut, de moment, tot i que l’homenot conservava maniàticament tots els papers.
Molts papers, cartes i notes, continuen sent custodiats de forma recelosa? Per què?
Imagino que moltes famílies pretenen conservar l’aura que consideren adequada i intocable dels seus antecessors, sobretot si ningú les convenç del contrari.
Quins llibres estàs llegint?
Últimament m’he engrescat amb Historia del mar, d’Alessandro Vanoli, un totxo de 700 pàgines amb una perspectiva molt ben escrita de l’antiguitat fins avui. Ja m’havia cridat l’atenció el seu anterior Quando guidavano le stelle. Viaggio sentimentale nel Mediterraneo, que vaig comprar durant un viatge a Itàlia.
