El poeta Txema Martínez (Lleida, 1972) es va llicenciar en Filologia Hispànica i es va doctorar en Comunicació Audiovisual. Ha desenvolupat tasques com ara les de traductor al català de tots els sonets de Shakespeare i la poesia completa d’Edgar A. Poe. Però no sols això, també fa d’articulista a la premsa diària de Lleida, així com de coordinador de l’edició en català del diari Segre. Però no sols això, també ha adaptat lliurement per al teatre els contes de Mercè Rodoreda Magnòlies negres. I també ha sigut difusor cultural, tant promovent el Festival de Poesia Mahalta, com participant en la creació de l’editorial Alfazeta. Tanmateix, Txema Martínez és poeta.
Encetà la seva passió poètica amb la publicació de dos poemaris, Hores baixes (1995) i Temps impersonal (1996), que donaren pas a la seua posterior obra poètica: Ulls d’ombra (1997), La nit sense alba (2000), Sentit (2003), L’arrel i la pluja (2008), Dol (2012), i recentment Camí a Milmanda (2022).
La qualitat dels seus llibres ve recolzada pel nombrós recull de premis de poesia que han obtingut: el Salvador Espriu de poesia jove el 1996, el Màrius Torres el 1999, el Joan Duch de poesia per a joves escriptors el 2002, el Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesia el 2003, el Carles Riba de poesia el 2007, el Jordi Domènech de traducció de poesia el 2010, l’Ausiàs March de poesia el 2012, el Cavall Verd-Josep Maria Llompart de poesia el 2013, els Jocs Florals de Barcelona el 2020, i més recentment el II Certamen Internacional de Poesia Paco Brines el 2022. És a dir, un recull dels millors i més reconeguts premis que es concedeixen en l’àmbit de la poesia catalana.
No seria cap atreviment indicar que la seua poesia és clarament realista, amb una lectura profunda del món i de la vida, sense deixar d’utilitzar a cops imatges i metàfores que ultrapassen la raó discursiva.
Sens dubte, per tal d’apropar-se a la poesia en català actual, cal conèixer i llegir a Txema Martínez.
Quan vas començar a sentir-te poeta?
Jo des de molt jove, des que tinc ús de raó. El perquè no sabria dir-ho, ja que la meua família no era cap referent i a casa meua pràcticament no hi havia gaires llibres. Però sempre em vaig sentir atret per la llengua. Jo vaig començar a sentir-me poeta, si vols que sigui literal, clarament a l’adolescència, quan tenia entre 14 o 15 anys.
Llavors m’agradava Gonzalo de Berceo, Espronceda, i a mi allò em captivava. De seguida em van enganxar la rima, les històries, els mons que m’explicaven a través d’aquelles paraules. Va ser un enamorament aleshores, d’aquí a escriure’n només hi ha un pas. Jo fins als 16 anys, pràcticament, al col·legi no la vaig tocar, la llengua catalana, però abans sí que la llegia, i amb deler.
Com desenvolupes la teua tasca de creació poètica?
Per mi la poesia sempre ha estat molt, molt, molt lligada a la meua vida. És així i no ho he defugit. Moltes vegades, quan veig que d’unes dècades ençà, es critica molt la poesia més diguem-ne autobiogràfica, per dir ho així, em sap greu, perquè és quelcom indiferent. És que és una cosa que no incumbeix el lector i que li és igual. Jo, com a lector, quan agafo un llibre, trobo indiferent si té versemblances amb la vida de l’autor. Jo el que vull és que existeixi el poema com a lector, i que em digui coses.
D’un poema el que m’importa es que sigui potent, que sigui i que m’expliqui una veritat, que és el que jo sempre busco en els poemes, o una certesa, per dir ho així. A banda de l’emoció que em pugui crear. És això el que he procurat fer també com a autor. Per exemple, al poemari Dol parle del meu germà mort. Saber-ho pot ajudar, però no té el perquè. Simplement vull transmetre que estic parlant d’una persona estimada, o simplement del fet de perdre-la prematurament. Perquè ja es veu en el llibre, parlo d’una persona que t’estimes molt.
Dol és un llibre que està molt, molt interioritzat en mi. L’experiència d’escriure’l va ser per mi iniciàtica i nova, perquè mai havia escrit d’aquella manera, amb les emocions a flor de pell, això no m’havia passat mai. Vaig pensar fins i tot que plegava com a poeta després d’escriure’l.
Al final del camí, un poema és millor que emocioni. Però clar, jo concebo l’emoció de moltes maneres, no només plorar, alegria o riure. L’emoció també pot ser, com deia Plató, a través de l’intel·lecte, de la creació d’una idea. També pot emocionar-te i molt, una pulsió intel·lectual.
A vegades la poesia, o almenys la meua, es desenvolupa per un camí més discursiu, que busca, si més no, l’emoció a través d’una experiència molt concreta. A vegades pot anar a través del terreny de les idees o de les imatges. Això sí que és una cosa que té de meravellosa la poesia, que és camp per córrer, tot l’espai que vulguis, l’univers sencer. Pots fer el que vulguis, fins i tot pots combinar diverses estratègies en un mateix poema. Pots dir una cosa molt explícita i alhora embolcallar-la de coses que no saps d’on venen ni on van. Aquesta és la segona part que també té molt a veure amb l’intel·lecte, i amb la comprensió racional del poema, com passa per exemple en Maria, un llibre d’eclosió vital i sensual. És molt diferent de Dol. Maria el vaig escriure vuit anys després.
Quan vaig començar a escriure poesia, el poema el tenia molt prefigurat al cap. Sabia molt bé què volia construir, l’arrossegava durant temps, i aleshores l’escrivia. Després, i sobretot en Dol, surten coses inesperades, que potser en els meus llibres anteriors no m’havia passat. Amb Dol em canvia la manera d’escriure. Per això considero que a partir de Dol, la meua relació amb la meua poesia, i jo com a lector de la meua poesia, canvia a l’hora de concebre-la i d’escriure-la també.
El poeta sempre ho és. El poeta sempre està intervenint, fins i tot quan no escriu. La meua percepció sensorial funciona poèticament, i això té a veure amb la vida que construeixes, al tipus de lectures que fas. Arriba un moment que jo crec que el teu propi cos ja viu la vida d’aquesta manera. Tot va entrelligat. Per això et dic que ser poeta és una forma d’ésser, és una definició personal, una forma de vida. Llegeixo moltíssima poesia, tanta com puc, tant clàssica com actual. També m’agrada saber que fa la gent en aquest moment. És molt important.
Podríem dir que en la teua poesia hi ha com dos períodes totalment diferenciats, abans i després de Dol?
Jo crec que en la meua poesia hi ha dos períodes, el que va fins a Dol, i després a partir de Maria. El poemari Maria i el meu últim, Camí a Milmanda, formarien part d’un altre cicle, d’una altra manera de fer. També suposo que té a veure amb el camí que hom recorre. Jo sempre he concebut la poesia com un tot, com un camí. Tu prens un camí, vas evolucionant i un poema va portant a l’altre.
Llavors que tenen de diferent el llibre Dol i el posterior Maria?
Un dels grans reptes que jo vaig tenir en Maria era crear un llenguatge nou a partir de la poesia mística, que en català pràcticament no existeix. N’hi ha molt poca, de poesia religiosa i espiritual en català. Fora de la literatura catalana n’hi ha moltíssima, però, de poesia mística en el sentit dels clàssics, no només grecollatins, sinó en el sentit més explícit dels castellans, que sí que en tenen tradició. Doncs en Maria volia agafar aquest llenguatge, aquesta manera de dir i traslladar-ho a la poesia catalana, a la meua poesia, i a més a més, fer-ho a través de l’amor, la idea de l’amor. D’estimar i quina transcendència té en la teua vida. Agafar el poema, mirar de transformar-lo i de tensar-lo. Però qui ha dit que la poesia ha de ser fàcil de llegir? La poesia no perdona si no t’impliques amb ella.
En Maria no hi ha un marc explícit en el poema. És un poemari divers, té diferents formes, té diferents construccions poètiques i té diferents temàtiques. Però això sí, una cosa roman permanent al poemari: l’amor. Maria parteix d’una experiència. És l’experiència de l’enamorament, l’amor, l’amor en estat pur. Aleshores aquest llibre va ser una explosió. Després de vuit anys em vaig asseure i vaig fer un poema, un de sis o set versos i va ser una explosió. Va ser com aixecar un dic i aleshores no vaig poder parar.
Com a escriptor fas poesia, però tens voluntat de fer més coses com ara escriure novel·la, o fins i tot d’assaig? Tu ets Doctor en Ciències de la Comunicació?
Sí, de fet, algunes vegades ho he reflexionat perquè, clar, constantment sempre que publiques alguna cosa t’ho preguntes. Jo crec que escriure poesia és la meua essència i encara et diré més, francament, jo em considero poeta. Fins i tot al Twitter, que ho veu tothom, en lloc de posar tot de coses, hi vaig posar “poeta”.
Jo crec que els poetes en general, potser alguna excepció, els poetes sempre són poetes. Després fan altres coses. Jo tinc amics que són grans novel·listes, que van començar amb la poesia, o van començar amb la poesia ja combinant amb la prosa. Però jo sospito que si els preguntessis, en l’essència, ells són poetes. Faran novel·les, assajos, o novel·la, l’essència és la poesia. És la que t’acompanya tota la vida, la que tens dintre. En canvi, la resta potser ho fas de segones o com a conseqüència que efectivament ets escriptor, però mai deixes de ser poeta.
Grans escriptors com ara Alzamora o Miquel de Palol sí que són grans novel·listes, però jo els definiria com a poetes. Per això, de tant en tant, van publicant poesia o segueixen publicant-ne, perquè és el rau-rau que tenen a dintre, és el que és la seua essència.
Quins son els teus poetes catalans de referència?
No puc deixar de reconèixer a Joan Margarit, el Pere Rovira, el Francesc Parcerisas, el mateix Miquel de Palol, que ja des de molt jove havia publicat llibres molt importants, etcètera. La generació dels Imparables, el Sebastià Alzamora, el Manel Forcano, l’Hèctor Bofill, la Maria Josep Escrivà. Poetes que sento molt propers a mi i amb els quals compartim moltes coses. Però més enllà dels catalans a mi m’agradaria escriure com Carver o com Faulkner, són els meus miralls.
Com a promotor cultural vares crear el Festival Poètic Mahalta a Lleida. Conta’ns com es va desenvolupar el projecte.
Van ser cinc edicions, que iniciàrem l’any 2005. En realitat set anys, perquè hi va haver un any que no es va fer i es va ajornar. Van ser cinc edicions molt intenses. Partíem de dues variables imprescindibles, la qualitat dels poetes convidats i el respecte per ells i per la seua obra. Pagàvem per llegir tres poemes 1.200 euros, que us parlo de fa uns quants anys. I als poetes que venien de fora, uns 3.000 €, és clar. Jo no li puc dir al poeta que ve d’Alemanya o que ve dels Estats Units, o que ve d’Algèria, que vingui a Lleida i no recompensar adequadament el seu esforç. Jo trucava als poetes i no s’ho creien. A més a més, nosaltres fèiem lectures que eren sis o set a l’escenari. Al poeta que havia de venir de fora li donàvem una mica més de marge, no sols llegir dos o tres poemes. Jo crec que així s’han de fer les coses. Les coses s’han de fer així, qualsevol que escriu s’ha de sentir ben tractat quan viatja per mostrar la seua obra.
Sempre que vaig al País Valencià m’he sentit molt ben acollit, molt. No parlo ara de quantitat de diners, però en el tracte, i en tot el que es refereix al respecte per l’obra i per mi, sempre m’he sentit molt ben acollit. Coneixes lectors teus que venen a la teua lectura i fins i tot gent que viatja per venir a veure’t. Això és meravellós, és gairebé un miracle, un miracle de la literatura en català.
Al principi Mahalta va ser una iniciativa de l’Ajuntament de Lleida, perquè l’Institut de Cultura en aquell moment era un organisme autònom, amb el seu propi pressupost. Després s’hi van incorporar altres institucions, com ara la Diputació, i la Institució de les Lletres Catalanes, que sempre va tenir molta complicitat amb nosaltres. Com que portàrem gent de fora, doncs vam contactar amb el PEN, que ens va ajudar molt, en la mesura de les seues possibilitats clar.
Tu has guanyat molts premis literaris. Es important guanyar premis per publicar i donar-se a conèixer, o el més important és publicar i que el públic et descobreixi?
Les motivacions amb els anys van canviant. Jo crec que és una amalgama de moltes coses. Realment no. Al principi els premis son una via bàsicament per publicar. És a dir, quan ets més jove és més difícil que publiques un llibre. Amb tots els meus respectes, guanyar un premi és secundari, el més important és publicar. Jo em vaig presentar al premi Espriu, vaig tenir la sort de guanyar-lo i vaig publicar el llibre en Edicions 62 sent molt jove. Només pensant en la publicació i en la transcendència que pot tenir el llibre a nivell editorial, a nivell de llibreria, ja es justifica presentar-se a un premi. Un premi és un trampolí, un aparador.
Alguna vegada m’he trobat amb poetes joves que venen i et demanen algun consell. Jo no estic aquí per donar cap consell a ningú, perquè a més tothom ha de fer la seva via. Però en lloc de comentar si té o no qualitat el llibre, els dic que si tens la possibilitat que una editorial t’ho publiqui o et presentes en un premi, i tens la sort de guanyar-lo i publicar, això per l’autoestima va bé.
Així mateix és una manera d’abandonar el llibre i d’avançar i d’anar millorant cada vegada. Jo tinc amics que eren i són bons poetes i que potser no han arribat a publicar tot el que tenen i s’han empantanegat. S’han embarrancat amb un llibre, tomba que gira, que no el publico, el tinc al calaix, el recupero. Ara trec una part, ara l’altra. Això és bo? No gaire, perquè t’obsessiones i canvies molt el llibre. Arriba un moment que et veus, com deia Carver, reescrivint el que ja havies suprimint anteriorment.
Parlant de mi, quan vaig publicar Ulls d’ombra vaig tenir la sort de guanyar el premi de la Fundació Vergés, el Salvador Espriu, i a més, la sort de publicar, llavors tenia 23 o 24 anys, i em va ajudar a il·lusionar-me i esperonar-me a seguir escrivint.
Es sol tindre la impressió que els llibres de poesia es venen poc, i es llegeix poca poesia. Quina opinió en tens tu?
Jo no estic d’acord en això. Jo crec que aquest és un tema molt complex i necessitaria molta estona. Jo crec que tot té molta dificultat, l’assaig, el teatre, la poesia, la novel·la. El que passa és que com que aquí estem envoltats de tòpics, de temes que es van repetint al llarg de les generacions sense massa fonament, encara continuem amb l’error de dir la novel·la ven, la poesia, no.
La majoria de novel·listes, que ara n’hi ha moltíssims per cert, venen molt poc. Una gran novel·la pot vendre 50 exemplars i una altra de menys qualitat literària en pot vendre cinquanta mil. De vegades els poetes venen molt més que els novel·listes. Un poeta pot vendre 1.500 exemplars del seu llibre –n’hi ha pocs, però n’hi ha– o vendre’n més de mil, i una novel·la vendre’n sols tres-cents. No vull parlar de mi, però a mi m’ha passat amb els meus llibres. Estic segur que he venut molts més llibres de poesia que molts, molts novel·listes. La novel·la no ven més que la poesia, en absolut. Moltes vegades és al contrari. Però clar, el tòpic.
Quina és la teua relació amb el món literari i poètic del País Valencià?
A València sempre m’he sentit com a casa. Tinc un gran respecte i estima per la literatura que es conrea al País Valencià. Són gent que aporten molt, a més a més del seu activisme cultural envers el català. Tinc una gran amistat amb la Maria Josep Escrivà des de fa tants anys, i amb Marc Granell. A més a més, he estat diverses vegades en les trobades que feia Josep Piera en la Drova.
En la cinquantena edició dels premis Ausiàs March el guanyo amb el llibre Dol, que com he dit, és tot un referent en la meua poesia, un llibre molt estimat i molt important. Vull palesar que abans de guanyar el premi Ausiàs March, jo ja havia estat jurat d’ell feia molts anys. Allí, amb Piera, l’Escrivà i el Marc Granell, que per a mi és un déu. Aquest fou un premi que em va fer moltíssima il·lusió, ja que feia molts anys que no publicava. Doncs, això crea vincles emocionals amb el territori.
Parlem de les teues traduccions. Com creus que ha influït en la teua vida llegir i traduir un referent literari com és Shakespeare?
La poesia anglosaxona sempre m’ha acompanyat molt. D’aquí a traduir-los hi ha un pas. En fi, va ser com un enamorament. Vaig anar a un curs de sonets per donar un cop de mà al Pere Rovira. Estàvem allí fent sonets i ell parlava de moltes maneres de fer els sonets i de diversos autors. Allí vaig descobrir les traduccions del Joan Triadú dels sonets de Shakespeare, que en aquell moment era l’única versió que hi havia. Només quaranta sonets traduïts pel Triadú. Però jo creia que era un traducció manifestament millorable. No pot ser això, això no pot ser. Em vaig indignar, i alhora em dic: doncs, si dius que es pot millorar, fes-ho.
Evidentment Shakespeare és tot un univers i és el més gran entre tots. Quan ho llegia en anglès, jo veia el meu propi Shakespeare, un poeta que em deia coses relacionades amb la intel·ligència, l’amor, les relacions, i en la versió en català de Triadú no ho veia de la mateixa manera. Per mi Shakespeare era un poeta molt viu, intens, carnal, apassionat, directe, que parlava de l’amor sense complexos i amb una generositat extraordinària. Per això jo volia transmetre un poeta proper i actual, i vaig haver de triar les paraules en aquest sentit, i fer que cada frase fluís amb naturalitat, perquè Shakespeare té molta força per si mateix.
Fer la traducció completa en català dels 154 sonets d’amor de Shakespeare, fou una tasca a la qual vaig dedicar 12 anys, i que vaig fer amb passió. Ho vaig fer amb l’obsessió que cada vers, paraula, coma i rima fossin perfectes, perquè era per a mi una vivència personal.
Shakespeare m’ha donat molt, i tot el que m’ha passat després d’acabar la traducció ha estat fantàstic, com ara haver conegut Xambó, un dels regals que Shakespeare m’ha fet.
Doncs parlem ara de la teua relació amb Rafa Xambó
Xambó va ser el meu codirector de la tesi doctoral, l’altre va ser el Quim Capdevila, que es va morir fa poc. Jo anava sovint per València, i per Ca Revolta i pel camí va aparèixer Rafa Xambó. Un dia va sentir una entrevista meva a la ràdio. Va pensar aquest xiquet qui és? Per que diu aquestes coses? I se’n va anar a la Tres i Quatre. Va comprar un parell de llibres meus i ja de seguida ja va musicar un poema meu. Aleshores, quan va treure el disc, hi havia dos poemes meus musicats. Un és “Dedicat” i l’altre és “Bales”. Els dos poemes són en clau política, que és el que li agrada al Rafa. I així va ser com al cap de poc ja ens vam conèixer per correu electrònic.
Un dia vaig anar a fer una lectura a València, no sé si va ser, no recordo quan, potser la presentació de l’antologia dels Imparables, potser hi va aparèixer ell, que no sabia ni com era. I sí, llavors ja vam connectar. Ens vam fer amics i a partir de llavors va sorgir una amistat i una col·laboració intensa que dura fins avui dia. Fins al punt que va fer un disc sencer que es diu T’estimo tant sobre els sonets de Shakespeare, amb les meves traduccions. Això va ser una mica per insistència meua, jo li deia: “Aquí tens un disc, aquí tens un disc, aquí tens un disc”. I llavors ell em diu: “Per on començo?” “Comença pel 71, comença amb el 71”, i vaig estar insistint fins que va fer el 71, que per cert, per mi és una obra mestra. A partir de llavors hem continuant la nostra amistat i enllestint moltes coses.
Txema, ha estat tot un plaer conversar amb tu i confie poder seguir fent-ho en altres ocasions.
El mateix, Xesco, i de segur que ens trobarem compartint plaers literaris.
