Acabada l’entrevista, pensava titular-la “Lliris Picó: aprenent cada dia”. Però el poeta Jordi de Sant Jordi, de qui celebrem centenari, m’ha servit aquell vers magnífic, d’aplicació a qualsevol persona intel·ligent, que fa: “Tots jorns aprenc e desaprenc ensems”. Exacte! Així és Lliris Picó, una aprenent constant i aplicada. Atenta a una vida que viu amb intensitat i relata amb lirisme i humor alhora. Aprenem i desaprenem, manera exquisidament poètica, per continguda, de dir que d’allò que no fem bé s’aprèn fins i tot encara més. Dues cares de la moneda d’existir: errades i encerts. I seguir.
I existir, ser, viure, i contar-ho, és la base sobre la que s’assenta l’obra literària de Lliris Picó. Una obra llarga, d’una escriptora precoç i vocacional que, des de ben menuda, tenia clar el que seria el seu ofici. I ho és, i tant!, tot i que per guanyar-se la vida ha hagut de desplegar altres habilitats que la fan ser una persona múltiple, polifacètica, estimada i considerada en els altres oficis que desenvolupa amb eficàcia i perseverança a parts iguals. Escriptora, professora, gestora cultural, s’ha convertit en una figura imprescindible en el panorama cultural del País Valencià, especialment estimada al sud, on ha nascut, viu, treballa i ordeix històries per a ser narrades.
Lliris Picó va nàixer l’any 1972 a Ibi –Foia de Castalla, subcomarca de l’Alcoià–, però degut al treball del pare passà una part de la seua infància per alguns pobles d’Àvila, experiència reflectida en la novel·la Les ales de la memòria (Premi Octubre de narrativa de Sant Vicent del Raspeig, 1998. Marfil, 2003). Després la família s’instal·larà a Muro; Lliris cursà batxillerat a l’institut de Cocentaina però l’acabà a Ibi, on retornen definitivament, i on es desperta el seu interés per la filologia i la literatura. A la Universitat d’Alacant es llicencia en Filologia Catalana.
Totes les seues experiències vitals de dona jove basteixen contes i novel·les de la seua primera etapa creativa, fins al 2007: els anys d’estudiant a Alacant, amb Helena: un record sempre és mentida, Premi 25 d’Abril Vila de Benissa en 2001 (Columna, 2002), L’olor dels crisantems, sobre una ruptura sentimental, premi de Narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx en 2004 (Tres i Quatre, 2005) o Claus de serp, a partir d’un viatge, finalista en el V Certamen de narrativa en valencià Ciutat de Sagunt, l’any 2003 (Marfil, 2007). Després d’un parèntesi, reprén amb força el treball narratiu centrant-se ara en la novel·la juvenil, on és reconeguda com una de les autores més importants del moment. Acaba de guanyar el guardó de narrativa Soler i Estruch dels Premis Castellum Ripae de Castelló (la Ribera Alta) per l’obra Si escrius Cèlia…
Cordial i afable en el tracte personal, Lliris, però, és una dona de sòlids principis que defensa amb força des de tots els àmbits on labora. Com una gran treballadora que mai deixarà una feina a mitges, furtant, si cal, hores al descans.
M’acoste a la Facultat d’Educació de la universitat d’Alacant, on Lliris és professora. L’edifici, encara llueix nou i evoca un enorme vaixell blanc que ha eixit fora del campus per a integrar-se a la ciutat de Sant Vicent. Allà m’espera puntual i decidim anar per faena i, després, passar per la cafeteria abans d’acomiadar-nos.
Lliris, per fer-ho curt diria que eres molt polifacètica: escriptora, gestora cultural i professora. I jo vull que en parles, de tot! Si vols, comencem pel teu vessant com a professora.
Ara faig classes només en la Facultat d’Educació. De llengua catalana, en primer, de literatura catalana en els grups d’Infantil en tercer i quart, i també al Taller de Creació Verbal, d’Etnopoètica. També faig classes en el Servei de Llengües com a professora externa, un C2, i un curs de reforç a l’alumnat de Filocat. Això ara, però vaig començar donant classes a Canal 9, a la delegació d’Alacant, com a professora externa, i després vaig passar a fer classes per a sanitaris a l’Hospital Doctor Balmis i un C2 a funcionaris de Justícia. Fa trenta anys que faig classes!
Què t’aporta la docència?
En realitat la docència i la promoció cultural són una mena de danys colaterals. Sempre m’he definit amb orgull com a escriptora, però tenim la cultura que tenim, una llengua minoritzada amb pocs lectors. En un altre país una escriptora podria viure de la seua faena; no és el nostre cas, i em vaig haver de buscar alternatives per mantindre la meua família. Però, dit això, la docència m’aporta molt. Aprenc cada dia, i millore el meu domini de la llengua. Pensa que al Servei de Llengües, per exemple, l’alumnat està molt preparat d’entrada… Quant a la literatura, m’ha obert una visió de la literatura infantil que abans no tenia. De fet estic preparant-ne la tesi doctoral.
Aprens dels alumnes, però et reptes a tu mateixa.
Sí, intente millorar cada any. La matèria és la que és…, les pràctiques són les que són…, però podem fer canvis. De vegades comence el curs amb alumnat desmotivat, que creu que els oferiré més del mateix. Però faig variacions, intente capgirar el prejudici, donar sorpreses… La literatura t’ho permet.
Eres de les que no repeteixen mai una classe?
Mira –em mostra un quadern ple de notes–, ací ja tinc apuntades les millores per al proper curs. He anotat el que no ha funcionat i algunes idees noves.
M’imagine que la relació amb els alumnes és molt bona.
Crec que sí. Tinc clar que no som col·legues, jo soc la seua professora, però pose la mà al foc que soc una de les que més visites rep a tutoria, de vegades només per saludar i xarrar un poquet.
Treballes la literatura amb futurs mestres. Tenim pedrera, tenim futur en l’ensenyament en valencià? I quina és la relació de l’alumnat amb la llengua, com viuen la conflictivitat en què ens volen sumir alguns?
Tinc una doble visió. Com a professora de llengua, en primer curs, veig que l’assignatura està molt conflictivitzada, la gent arriba molt negativa, veu el valencià com una obligació. El paper del professorat consisteix més a acompanyar-los a desfer-se’n, de manera acadèmica, d’aquests prejudicis, que no pas a ensenyar llengua. Però tinc molta confiança en l’alumnat, són joves que saben buscar informació. Vull dir, que no em preocupa completar el temari, no passa res, tenen recursos a dojo. Els hem d’ajudar a desempallegar-se d’aqueixos límits autoimposats.
Quant a Literatura catalana infantil, ho veig d’una altra manera. És optativa i l’agafen l’últim any. Quan òbric la porta de l’aula i veig cares que estaven en primer plens de prejudicis, i ara, lliurement, han triat l’assignatura, vol dir que han fet un bon camí, que han aprés i tenen ganes de fer una cosa molt important des del magisteri: fomentar la lectura, que és com fomentarem la llengua. La llengua és més literatura que no gramàtica. Per saber llegir, és fonamental entendre i tenir judici.
I per gaudir…
Gaudir sobretot. Tenim una bona pedrera de mestres i cada vegada més. Ara saben més. Per exemple, fa uns anys preguntava noms d’escriptores i et deien alguns autors, homes, però dones, cap. En tot cas alguna autora ja morta.
Clar, les canòniques, com ara Mercè Rodoreda, dels llibres de secundària.
Ara venen ja amb propostes: vull treballar aquesta autora, o aquesta altra…
Tens una visió positiva, però quan parlem amb docents majors, molts es queixen de la falta d’implicació dels més joves. Què en penses? Hi ha hagut un mal treball de formació? O és la societat la que ha canviat els valors?
En els últims anys, sent crítica, ha fet molt de mal la manca de disciplina. I la tecnologia els afecta negativament. No poden prescindir del mòbil! He viscut moments tensos, ells a la seua, amb el mòbil o fent fotos de la pissarra en lloc de prendre notes. Abans no m’importava tant com ara. Per edat vaig allunyant-me d’ells, que sempre tenen 18 anys, però tinc la sort d’impartir classes en una carrera molt vocacional. Venen a ser mestres perquè volen ensenyar. A l’aula parlem molt de la vocació, analitzem textos, llegim llibres relacionats amb la docència, com La nova mestra, La mestra i la bèstia, els explique com fer una carta a partir de l’epístola d’Albert Camus al seu mestre, escrita arran del premi Nobel. Venen vocacionals i joves, amb una cultura de la disciplina que s’hauria de millorar, segurament des de casa.
Sempre una visió positiva.
Sí! (i riu) De l’alumnat i de la vida en general!
Parla’m d’una altra vessant de la teua professió, la gestió cultural. Fa molts anys que treballes a la delegació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a Alacant.
Camí de vint anys. La vaig obrir com a secretària amb Brauli Montoya de delegat, qui va signar el conveni entre el rector de la Universitat d’Alacant i l’IEC, sent-ne president el sociòleg Salvador Giner. I ací estic. De fet crec ser la més antiga secretària de totes les delegacions que té.
Supose que a temps parcial, complementant la docència.
Sí, faig mitja jornada, però amb un horari molt flexibilitzat, ja que tenim activitats fora de l’horari d’oficina, com ara fires de llibres, cursos, conferències…
Explica’ns, què fa l’IEC a Alacant?
Treball de promoció científica i cultural en la nostra llengua, no promoció lingüística, que és indirecta. Per exemple, col·laborem amb El Pati de la Ciència de la Universitat d’Alacant, amb conferències, experiments científics per als xiquets de l’escoleta d’estiu. A un altre nivell més general participem en l’organització de la Fira del Llibre d’Alacant i d’Elx, i la Plaça del Llibre d’Alacant; en els cursos de Divulgació de la Ciència al segle XXI; tenim el nostre propi voluntariat per la llengua, dos dies a la setmana ja fa 15 anys; i organitzem un club de lectura. La condició, sempre, és que tot siga en la nostra llengua.
Amb l’anticatalanisme actual, deus haver viscut situacions difícils. Com vas de mà esquerra?
Igual que he aprés a ser docent, a l’IEC he fet un màster en diplomàcia. Abans teníem un bon suport del Ministeri de Cultura, però la crisi de 2008 ens va deixar sense a penes ajudes i ens vam haver de reinventar, i vam començar a fer activitats que estaven a les nostres mans: cursos de redacció, voluntariat, club de lectura, tot a cost zero.
Des del punt de vista de la recepció del públic he passat alguns moments durs. En una Fira del Llibre, a l’Esplanada, teníem penjat un mapa del territori de parla catalana i un home em va muntar tal escàndol que va haver de vindre gent d’altres casetes a ajudar-nos a posar ordre. Però en general he trobat prou normalitat. Algú més s’ha queixat per la nostra presència… Però som els únics que presentem cultura en català.
Enguany, Vox va interpel·lar a la regidora de cultura del PP per la nostra presència, però ella va respondre amb total claredat: que nosaltres ens ho paguem i formem part de l’organització des de fa anys. De fet fa 18 anys que hi som, i de manera ininterrompuda fa 6 anys. Hem tingut una acollida inesperada per l’Ajuntament d’Alacant, especialment bona per part de la regidoria actual del PP i també amb l’anterior, de Ciudadanos, la relació va ser cordial, fins i tot ens va gestionar l’ús del castell de Santa Bàrbera durant dos anys, el 20 de novembre, per celebrar la Nit de les Lletres Valencianes. En resum, cap problema per a persones amb dos dits de front.
Una altra activitat molt interessant és el Club de la Lliris.
Sí! El nom és simpàtic. Vam començar fa 15 anys a Libros28 de Sant Vicent. Érem com un grup d’amics que es reuneix una vegada al mes, i molts autors ens visitaven també en qualitat d’amics. Llegim narrativa, però ara hi hem inclòs l’assaig. Aquella primera llibreria va tancar; després, durant la pandèmia, ens vam virtualitzar i això ens va permetre portar més autors. I actualment, ja com a delegat de l’IEC el professor Vicent Martínez, ens vam proposar dignificar els autors, pagant la faena als nostres convidats, sempre depenent dels pressupostos, és clar, i això ens permet tindre narradors i assagistes també de les Illes o Catalunya. Fem 10 sessions anuals, i convidem 4 o 5 autors.
Pel Club han passat Matilde Gordero, Anna Moner, Elvira Cambrils, Lola Ivorra, Francesc Viadel, Xavier Aliaga, Paco Esteve, Jovi Lozano Seser, Jesús Moncho… A setembre ens visitarà, per segona vegada, Raquel Ricart. Ara ens reunim a la Llibreria Pynchon d’Alacant, i hem decidit introduir també un clàssic i una traducció cada any, i els huit restants, autors contemporanis vius.
També, a la Pynchon, participes als Dimarts Poètics, que han rebut enguany el Premi al Foment Lector de la Fundació Bromera.
Sí, m’hi vaig involucrar des de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), ja que els impulsaven socis, com Victòria Cremades o tu mateixa, i des de la directiva d’AELC, on estic fa uns anys, vam pensar que hi podíem aportar poetes associats, amb un xicotet suport econòmic, ja que cal dignificar el treball d’autores i autors.
Seria un complement del Club de lectura, ja que no hi llegiu poesia? Els Dimarts Poètics han permés que visiten Alacant poetes d’un gran nivell, a més d’autors pròxims…
Cert, però s’ha d’aclarir que no es presenten llibres, als Dimarts Poètics; es fa un recorregut per l’obra dels poetes, es dialoga, es recita, de vegades amb música… La poesia, un gènere aparentment minoritari, s’obri així a un públic prou ample, sent una de les activitats on col·laboren l’IEC i l’AELC que més èxit té a Alacant.
I també fas una secció al programa El Món per un Forat de Ràdio Sant Vicent, el nostre poble.
La meua secció és un racó des d’on resumir i difondre les notícies de tot allò que fem i que llegim. La ràdio arriba a molta més gent, també en format podcast. Independentment de qui governe, el treball ben fet, ens permet avançar a poc a poc. Que hauríem d’avançar més? Sí, potser no tots han fet bé la feina…
Potser. En la recuperació de la llengua, s’ha donat molt de pes a la tasca de l’ensenyament, però la societat tal volta anava per un altre costat?
Diria que hem fet camins paral·lels, que no hem confluït. L’educació és fonamental, sense ella no tindríem cap públic lector, però és que hi havia molt per fer! Havíem d’alfabetitzar, de formar lectors, consumidors de cultura i creadors. Aqueixa feina sí que l’ha feta l’escola, dins de les seues possibilitats, i molt ben feta!
Bo, parlem ja del teu ofici, el d’escriptora. Vas començar molt jove!
Des de mol xicoteta la creativitat la tenia a flor de pell, m’agradava escriure, ma mare era molt bona lectora i disposàvem d’una bona biblioteca. Vaig aprendre a llegir molt prompte, i sempre he volgut ser escriptora. Ara bé, d’escriure per publicar, vaig ser-ne conscient cap als 25 anys.
El teu primer premi, per Les ales de la memòria, el vas rebre als 28 anys…
Però l’havia escrit abans! Sí, un premi de Sant Vicent del Raspeig, un poble on visc fa 30 anys i que sent meu, tot i no haver nascut ací.
Pràcticament totes les teues obres han estat premiades. I escrius molt, però he observat dos grans etapes, la primera del 2002 al 2007, quan escrius Helena, un record sempre és mentida, Les ales de la memòria, L’olor dels crisantems, i Claus de serp –per cert, quins títols més poètics! – una narrativa dirigida a adults, o a un públic general…
Cert, el lector model era un home o una dona adults. Eren novel·les gestades prou abans, però les vaig posar en ordre per presentar-les a premis, la via que, des de la modèstia, considerava millor per poder publicar, a partir d’una valoració d’un jurat d’experts que determinara la qualitat de l’obra i si era digna de publicació.
Com així va ser… Però a partir de 2015, després d’un parèntesi, escrius tres obres més, ara dirigides al públic juvenil: Moisés, estigues quiet, Ventalls de paper i Les papallones del Kebab, amb dos premis Enric Valor de narrativa juvenil i un de la Crítica dels Escriptors Valencians. Em sembla que el canvi de públic lector té relació amb aquell parèntesi.
Doncs sí, la maternitat em va fer canviar d’interessos. Ser mare em fa aprendre constantment. Què els passa als meus fills quan jo no mire? El que imagine a través del que llig? El que ells em conten? He estat preocupada per protegir-los. Per on passen que jo no sé? Quines són les seues emocions? I, investigant, van eixint-te les històries. També la maternitat em va fer anar més lenta, en 2007 naix la meua filla i jo ja tenia dos fills, adoptats. Però entre 2007 i 2015 he escrit columnes, per a l’Avui, El Punt o Nosaltres la Veu. Havia de compaginar la maternitat, l’escriptura, les classes, l’oficina, ser becària… I amb els meus fills Joan i Carles ja m’havia perdut moltes coses. El segon, als tres mesos, ja anava a l’escoleta infantil per poder jo treballar, i quan va nàixer la xiqueta no volia perdre’m res.
Tens una família atípica, diferent…, això t’aporta molt de material literari?
(Lliris riu)
Diferent, aqueixa és la paraula, i amb pares diferents, els meus fills són una font d’inspiració per ells mateixos, independentment de com han arribat a casa meua.
Com els teus alumnes! (Lliris torna a riure) Els escriptors-docents xuplen molt de les situacions viscudes a les aules.
Cert, també m’inspiren. Però la maternitat, inconscient abans i ara més conscient, et fa reflexionar molt sobre les relacions humanes, no sols mare-fill, també sobre la societat en general, sobre com ha encaixat el meu model de família i com ha repercutit en els meus fills. Ja no som excepció les famílies reconstruïdes, adoptives, acollidores, mixtes…
I dins d’aqueixa realitat nova que vius i novel·les, dels teus llibres quin és el que millor la reflecteix, del que et sents més satisfeta? O, com diem les mares, vols totes les criatures per igual?
Moisés, estigues quiet m’ha donat moltes alegries, però, dels meus llibres juvenils, no és del que estic més orgullosa. Cada llibre és un procés d’aprenentatge. Per tant del que més orgullosa estic és de Les papallones del kebab, l’últim. Procure aprendre, i posar-me reptes cada dia!
Em dones títol a l’entrevista: l’aprenent permanent! (riem les dos).
És anar provant temes, obrint portes…
Això és la vida!
Escriure és la vida per a mi (i tornem a riure).
Molta gent et segueix per les xarxes socials, especialment per Facebook, on desplegues un joc molt interessant, on escrius cada dia jugant entre la realitat i la ficció. Conta’ns.
No soc molt de xarxes socials, però use Facebook, i és de veres que m’agrada el joc que ofereix. En el fons tots som un poc impostors, ningú se la juga a deixar el cul a l’aire. Es pot establir un joc molt literari que permet una retroacció. Recorde quan posava fragments, com un dietari, de L’estiu del turc, i gent coneguda em parava pel carrer i em preguntava: qui és el turc?, existeix de veritat? I és el que tu vulgues! El dietari com a gènere és molt masculí, llevat d’unes poques autores. Facebook ens ha oferit l’espai dietarista a moltes dones, i és una manera de saltar-te els filtres de les editorials. Jo escric i vull publicar?, doncs m’ho publique al mur.
La necessitat de comunicar, de ser llegida…
I publique el que vull i on vull. Ara, continue pensant que el filtre de les editorials és bo. Confie molt en les meues editores, com ara Núria Sendra, de Bullent. Però m’atreu també el joc del dia a dia, no haver d’esperar, i, a més a més, la gent em pot respondre…
Estàs creant un gènere! (riem les dos).
La gent et llig i t’acompanya en el procés literari. I això també m’agrada.
Abans deies que presentar-te a premis t’ha permés editar sense haver de tocar portes. Prefereixes passar per jurats, però hi ha qui els qüestiona, els certàmens?
Sí, sempre hi ha qui critica. Però jo sempre he anat de manera anònima. Mai gosaria contactar amb un jurat, que de vegades és públic, dient que tinc obra presentada. Per honestedat i per pura vergonya (riu). Coordine dos jurats dels Premis de la Crítica, el de traducció i el de literatura juvenil, i confie plenament en el criteri i l’honestedat de qualsevol membre. Ara, si algun escriptor deixa caure que ha presentat la seua obra… ja és cosa del jurat com valorar-ho. Faig una crida contra tota mena de filtracions!
Abans parlaves de la teua editora, que t’orienta i treballa per millorar l’obra. Tenim els valencians aqueix tipus d’editors que fan gran la literatura?
Jo he tingut la sort de trobar-ne. També he publicat en Balandra, amb Àfrica Ramírez, una altra bona editora. I m’agrada molt el treball que fan Juli Capilla i Mercè Climent a Lletra impresa, on copses el treball entre escriptors i editors. Aqueix seria el camí.
Tenim massa editorials i pocs lectors?
Està bé que es publique molt. Hi ha molts tipus de lectors i ha d’haver-hi molts tipus de llibres, com a la farmaciola: paracetamol per al mal de cap, Almax per la panxa… S’ha de tindre un fons de biblioteca i hi ha un llibre per a cada cosa i un llibre per a cada persona. Si no es venen, els editors ja s’ho faran.
Parlant de farmacioles, tens alguna recepta per augmentar el nivell de lectura?
Cuidar molt la literatura, i fer-ho des de l’escola. Formar mestres que faran de mediadors. No és una recepta, però és un punt de partida. Els mestres també poden assessorar les famílies, que es poden involucrar en moltes activitats lectores, com ho fan a les festes escolars. Cal dur els xiquets a les biblioteques municipals, demanar als ajuntaments bones inversions…
I per fer tantes coses, Lliris, quina importància té l’AELC al PV?
Molta. Soc sòcia fa molt anys i estic en la directiva, l’anterior i la d’ara. L’AELC és com una mena de sindicat, on els escriptors recorren per dubtes i assessorament legal, i dona suport a les nostres activitats… És una associació que agrupa gent de les Illes, Catalunya, el País Valencià, l’Alguer, Andorra…, que tenim una llengua i una literatura en comú, i ens hem d’intercanviar i fer-nos visibles en tots els territoris.
Quina pena no haver-se sumat la Generalitat Valenciana a l’Institut Ramon Llull, a diferència dels governs balear o català.
Sí, aqueix era un dels punts del programa de Gemma Pasqual quan era vicepresidenta de l’AELC al PV. Va treballar moltíssim, però no va poder aconseguir-ho, i així s’ha quedat. Des de l’AVL hem recuperat el programa Lletres Compartides, que ens ha obert les portes a la mobilitat interterritorial, però sí, tenim una mancança.
Com sempre, Lliris, buscant totes les escletxes possibles per trobar-nos. Podríem seguir parlant hores i hores…
I tant, però per hui crec que hem parlat prou. Ens prenem un cafè?
