Sergi Pàmies és un dels grans escriptors en llengua catalana, mediàtic i molt llegit per la seva qualitat. Es va donar a conèixer amb el seu primer llibre de contes, T’hauria de caure la cara de vergonya (Quaderns Crema, 1986), i les seves primeres col·laboracions radiofòniques a Catalunya Ràdio, especialment en els espais que compartia amb Quim Monzó, una de les fites humorístiques, fines, de la història de la ràdio catalana. Amb el temps ha esdevingut un gran cronista del Barça, crític de televisió i articulista d’opinió, escrivint als diaris El País i actualment a La Vanguardia.
Ha publicat el seu novè recull, de deu contes, A les dues seran les tres (Quaderns Crema, 2023), seguint el seu estil sintètic, la seva ironia moderada i la seva observació lúcida de la sordidesa humana. Ens parla de situacions que semblen intranscendents –com si la intranscendència fos tan intranscendent com es pensa. Dels seus llibres de contes es podria destacar Si menges una llimona sense fer ganyotes (Quaderns Crema, 2006). L’inici de la seva novel·la Sentimental (Quaderns Crema, 1995) quedarà marcada com un dels principis més brillants: “L’home que fa un moment ha dit: ‘Vaig a comprar tabac’ no tornarà mai més a casa seva.” Sergi Pàmies escriu per donar plaer, vitalitat i lucidesa al lector: les bases de la literatura.
T’han fet nombroses entrevistes per promoure el teu llibre. Podríem encetar una fórmula per parlar de totes les que t’han fet aquestes últimes setmanes. S’aprèn d’elles? No deu ser fàcil evitar les repeticions i sentir-se condicionat per la pressió mediàtica.
És una oportunitat de verbalitzar què penses sobre el que escrius, però m’ho prenc més com un exercici de respecte per qui pregunta que com una reflexió vinculant. Procuro interessar-me pel que em pregunten sabent que serà inevitable repetir-me i, probablement, respondre amb afirmacions que ni tan sols sé si són sòlides o fugisseres. És un nivell de comunicació espontani i, per tant, superficial.
Una entrevista es podria comparar, salvant les distàncies i les paraules, com una visita al terapeuta?
No he fet mai teràpia i no puc comparar-ho. Però diria que no té res a veure. El que sí que és terapèutic és escriure, però parlar del que s’escriu és, de fet, antinatural. Escrius precisament per no haver de parlar, però la lògica de la comunicació cultural demana que després en parlis. I és aleshores quan entres en un terreny en què depens sobretot de les preguntes que et facin i dels punts de vista del teu interlocutor.
Les entrevistes poden tenir moltes cares. Es podrien gaudir com un gènere periodístic i literari. Et serveixen també per a qüestionar-te la teva pròpia existència, la teva escriptura, per a plantejar-te fets que no t’havies qüestionat mai.
No, en absolut. Ja et dic: intento mantenir les entrevistes en una dimensió col·loquial, de respecte per la curiositat de l’interlocutor, però sense pretendre en cap moment pontificar o submergir-me en reflexions massa profundes.
Per escriure no cal una gran epopeia o una presó vestida de castell, ja que la teva narrativa destaca per la tensió de l’estil, el tractament mesurat de la llengua. De quina manera vas treballant aquests materials?
Busco una barreja de naturalitat i fluïdesa, una cadència i un ritme propi. Però no hi ha un objectiu molt concret i tot funciona més aviat per intuïció i, cada vegada més, per experiència.
Creus que els teus lectors més fidels, que t’han seguit amb els anys i s’han fet grans, es veuran reflectís en els teus nous contes.
No hi penso. M’estimo més pensar que hi ha lectors de tota mena, accidentals, fidels, persistents, nous, acabats d’estrenar. Si hi pensés massa, em bloquejaria.
I creu que els joves lectors que s’incorporin a llegir la teva obra, entraran en el teu món, amb aquest llibre, d’una altra manera. Canvia molt la percepció que tenim d’un autor.
Ja et dic: són realitats que no controlo ni puc controlar i que, per tant, no m’amoïnen. Si un lector jove decideix llegir el meu llibre, només desitjo que pugui trobar-hi alguna cosa que l’interessi, que li sigui útil o que el remogui emocionalment.
En els darrers llibres ja es va percebre un notable canvi en la teva temàtica, més personal, més memorística i més pausada, sense tantes tribulacions de ficció.
Diria que els últims quatre llibres ja van en aquesta línia. En aquest, el canvi potser és que he pogut tornar a una essència més literària, en què el fet d’escriure és protagonista. En els llibres anteriors sempre hi havia temes més importants, més emocionalment forts, i l’escriptura sempre quedava en segon terme. Aquí, en canvi, és una qüestió primordial.
Per què has anat abandonant els contes-contes, els contes més imprevisibles de ficció, i t’has anat inclinant cap a uns contes més d’autoficció. La ficció cansa o potser hi ha necessitat d’autoficció per deixar algunes coses escrites tal com les vas viure?
No crec en l’autoficció. És una etiqueta inventada per uns crítics als anys setanta que anem repetim amb l’habitual frivolitat gregària i la mandra mental que comporta… La història de la literatura és, en molts aspectes, un exercici de creativitat al servei de la personalitat de qui escriu. La dimensió biogràfica és permanent però s’amplia a la imaginació i a la fantasia, de manera que, com els passa als pintors o als músics, l’obra acaba transcendint la vida i, de retruc, convertint-se en vida. Quedar-se amb les etiquetes és un exercici d’empobriment de l’experiència literària. Molta gent hi participa i és legítim. Però ja s’ho faran.
Has anat cap a una metaliteratura, com alguns poetes que escriuen poemes sobre poesia?
Bé, repeteixo: incloure reflexions sobre la pròpia feina forma part de la feina i produeix un plaer afegit que de vegades és tan evident que pot convertir-se en l’argument.
Et veus publicant, més endavant, unes memòries, com el Terenci Moix, per exemple?
No ho crec. A casa meva tot el tema memorialístic ja el van cobrir els meus pares.
Creus que escriure articles diaris i col·laborar, a més, en altres mitjans, et pot condicionar –i no dic perjudicar– a l’hora d’escriure contes?
Feliçment, em condiciona en les dues direccions. El periodisme és un exercici fantàstic a l’hora d’escriure contes, i a l’inrevés.
L’existència s’ha d’acceptar amb esportivitat, és un dels fils que va lligant el teu llibre. El conte en què narres el viatge amb els teus fills és un fil prim entre la responsabilitat d’educar i la tristesa de veure el pas del temps.
És un esbós de reflexió melancòlica, però sense cap càrrega dramàtica. En música o en pintura, s’admet amb més naturalitat aquesta mena d’estats que, no sé per què, sorprenen quan són per escrit.
Tu, en canvi, vas néixer en una altra època. Vas ser un nen francès que va anar creixent i que va arribar a Barcelona a finals del franquisme, com un exiliat de la teva infància. Quines emocions guardes de tot aquell període?
No les guardo. Formen part de mi. I van sortint d’una manera natural. No em dedico a cultivar-les. De tant en tant es manifesten i procuro estar a l’aguait.
Dones la imatge d’un jove que va ser discret, amb la seva guitarra, i el seu desig de ser poeta, que es movia en ambients relativament moderats de Barcelona, i que va esdevenir comptable, feina que vas deixar al cap de deu anys per dedicar-te a l’escriptura. Quins somnis tenies en aquells moments?
Era una vida molt presencial. Potser hi té a veure el fet d’haver viscut una infància molt incerta, en què mai sabies que passaria perquè depenies massa del futur dels pares. Per tant, això dels somnis era un luxe que ni tan sols em plantejava, també perquè vaig tenir una gran infantesa i ja em considerava ben servit biogràficament.
En el primer conte expliques que vas començar a escriure poemes als divuit anys i que un poeta consagrat de l’època va valorar que els teus poemes “eren massa plans i poc treballats”.
Sí, és una de les situacions que s’expressen al primer conte del llibre. És una crítica molt encertada als poemes que escrivia jo aleshores i a molts dels poemes que es publicaven.
Deia Faulkner que tothom vol començar a escriure poemes de jove.
He conegut molts joves que escriuen i que no van passar per la poesia. Deu ser un altre lloc comú que, segons com es manipuli l’estadística, pot semblar encertat o erroni.
Com va anar tot aquell episodi juvenil? El vas poder anar a veure, al poeta, al seu poble, amb els teus pares?
És un episodi de ficció amb molts elements reals. Però desvetllar què és ficció i què és real em sembla impropi del gènere. Per això, ja podria escriure canviant la lletra quan és realitat o quan és ficció. La gràcia és que la veritat que s’estableixi entre el lector i l’escriptor només segueixi els principis de la versemblança.
No guardes en la memòria cap vers dels teus incipients poemes?
Els he oblidat amb una persistent disciplina.
Actualment llegeixes poesia?
En rellegeixo més que en llegeixo però sí, de tant en tant, encara m’agrada la sensació de descobrir algun poeta o poema que m’agradi.
Quin mètode segueixes per fixar la tensió expressiva en els teus contes? Suposo que diferent o no, al Método Klosé para clarinete?
No tinc mètode i hauria de pensar què significa això de la tensió expressiva. Per mi escriure és una activitat satisfactòria, no és una gimnàstic intel·lectual. L’element més important és la intuïció i per tant el mètode és poc metòdic.
Quines expectatives tenies de jove, quan vas començar a publicar llibres i després vas deixar la teva feina de comptable?
Cap. Vivia al dia. Igual que ara. La inèrcia que les coses sortissin bé va ser molt important. Sentir-te a gust amb el que fas i acabar treballant en coses que t’agraden és un privilegi extraordinari del qual em dedico a gaudir amb tota la consciència, sabent que es pot acabar en qualsevol moment.
En un conte que escrius la frase: “haver perdut la batalla de la memòria” sona a derrota, a fossilització absoluta.
És una reflexió coherent amb l’evolució del conte. No té perquè correspondre’s amb el que penso jo. És una conclusió possible.
També ens parles dels teus records infantils, familiars. Què va significar ser el fill de l’escriptora Teresa Pàmies i del polític Gregorio Pérez Raimundo, dirigent històric del PSUC?
Com pots comprendre, per respondre aquesta pregunta necessitaria poder viatjar en el temps, perquè és un sentiment que, per sort, m’acompanya sempre, no pas com una càrrega però tampoc com una minúcia. Passes per diferents etapes, de vegades vols allunyar-te del llegat però sempre acabes entenent que forma part de la pròpia vida i que el millor és deixar-se sorprendre i actuar amb naturalitat.
Et vas mantenir molt allunyat de les ideologies. En el fons, tens algun substrat ideològic, lliberal, moderat, mínimament comú.
No tinc ideologia militant. En tinc consanguínia i, per educació sentimental, tinc una determinada cultura política, que em serveix per seguir-la o per combatre-la. I després desenvolupes un criteri d’interpretació propi, basat en lectures, coneixences, viatges, però lluny del compromís que van tenir els meus pares. I, per deformació professional, sí, acabes escrivint sobre política però sempre amb l’esperit d’escriure un text que sigui més una experiència literària per al lector que una reflexió potent a nivell polític.
Per exemple, has estat contrari a la independència de Catalunya? Com has vist tot aquest procés i el fracàs que ha suposat, de moment, aquest idea de crear una república catalana?
He sigut contrari a la manera com es va portar el procés d’independència i, per descomptat, amb el resultat i els abusos de poder –els de Madrid i els de Barcelona– que va comportar. Va ser un període molt trist però, alhora, em va permetre conèixer molt a fons —per vincles d’amistat i familiars i per la feina— les raons dels independentistes. Vaig voler seguir tot el procés des de molt a prop i a través dels articles de La Vanguardia ho vaig poder fer. La idea era fer-me una idea pròpia, no massa contaminada per l’efecte devastador de la propaganda.
En els teus contes es nota l’angoixa, la por, la fatiga, la pèrdua, les malalties, els problemes d’insomni, els ansiolítics. La percepció en arribar als seixanta anys canvia totalment.
Evoluciona. Moltes coses d’aquestes venen d’altres llibres i s’anaven preparant. I, a més a més, són habituals entre molta gent que viu experiències semblants. Si escrius sobre la mort dels pares o el final de l’amor, t’estàs posant al mateix nivell que la majoria dels teus lectors.
En altres contes fas altres inventaris. “Em veig amb quaranta quilos menys, un quilo per any”. Com et veus i com et cuides amb l’edat?
Aquesta pregunta només la respondré en presència del meu advocat.
Que un escriptor expliqui alguns fets autobiogràfics de forma irònica o còmica, significa que la vida sigui així d’irònica o còmica?
Significa que jo la veig així o que faig servir la ironia com un instrument d’interpretació d’un fenòmen que potser no té explicació.
Dius en un dels teus contes: “La ironia relativitza les mitges veritats que exagerem i les mentides amb què ens justifiquem”.
Sí, així està escrit. Té el significat que té en el context en què està.
Ja has comentat en algunes entrevistes que descartes la meitat dels contes que escrius. Com és aquest procés d’escriptura i reescriptura?
No em refio de la facilitat i, per experiència, sé que tinc tendència a repetir, amb disfresses diferents, idees semblants. Per això intento estar molt pendent de no repetir-me i de descartar les variacions sobre una mateixa idea o les idees que s’expliquen amb massa entrebancs innecessaris.
Quim Monzó ha reiterat en diverses entrevistes que escriure és reescriure.
Reescriure el que has escrit, sí. Monzó dona molta importància a l’exigència del text i té un sistema de treball molt disciplinat. Aquest sí que em sembla un bon mètode. De fet, jo no en conec cap altre.
Vau estar una bona temporada, treballant junts en espais radiofònics. Vau esdevenir una parella molt venerada i seguida. Ja no us veieu tant. Em va sorprendre.
Bé, en això hi té molt a veure que nosaltres ens vam tractar molt abans de tenir família pròpia i les responsabilitats que comporta –especialment jo, que vaig tenir bessons. I el pas dels anys també influeix que deixis de sortir i de veure’t i que hagis d’atendre altres obligacions. Però, si més no per part meva, l’admiració i l’estima és la mateixa de sempre i ningú no ens podrà treure aquells anys de ràdio i d’amistat en comú.
El teu últim llibre publicat, L’art de portar gavardina (Quaderns Crema, 2018), fa quatre o cinc anys. Això significa que cada cop necessites més temps per reunir un recull de contes o que tens molts més comeses periodístiques?
No, en altres llibres he mantingut terminis semblants. No m’ho marco. La gestació té un ritme propi que, en els últims anys, fluctua entre els quatre i els cinc anys.
Com podries descriure la situació de la nova literatura catalana, sorgida al llarg d’aquests últims vint anys. Hi ha autors que et criden molt l’atenció?
Imagina’t! Estaríem fatal si en vint anys no hi haguessin nous autor! N’hi ha molts, per sort, i, també com ha passat sempre, perviu la sensació que és difícil que tot el que es publiqui sigui bo.
I per acabar, Sergi. Quin llibre o llibres estàs llegint ara mateix?
Alterno diverses lectures, de vegades per feina i gairebé sempre per curiositat. Últimament he llegit Biografia del foc, de Carlota Gurt.
