Roser Vernet (1955) és filòloga i activista cultural amb una llarga trajectòria. Ha sorprès en el panorama literari català per la seva primera obra, Lo mig del món (Club Editor, 2023), una sèrie de textos narratius de considerable valor sobre l’espai on habita, textos despullats i buidats de dades autobiogràfiques i circumstancials. El llibre ha rebut el premi Ciutat de Barcelona 2023 en la categoria de literatura en català.
La seva escriptura parteix d’una visió existencial, amb una meritòria sensibilitat poètica. Es va iniciar en l’activisme, lluitant contra les centrals nuclears durant els últims anys del franquisme, militant del Front Nacional de Catalunya. Tota aquella vitalitat per una societat millor, la va portar a l’exili entre els anys 1977 i 1984, vivint a diverses ciutats europees. En aquests darrers temps, ha format part de diverses associacions ambientals i territorials, com ara Prioritat, que promou la candidatura del Priorat a Patrimoni Mundial per la Unesco. Durant aquest temps també impulsa el Centre Quim Soler al Molar, com un espai de trobada entre escriptors i gent de la comarca, i centre de difusió de l’obra literària de Joaquim Soler Ferret (1940-1993), escriptor i crític literari, que va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs. Per tot això i més, Roser Vernet va rebre la creu de Sant Jordi 2018.
El llibre comença amb un petit encapçalament, prosaic, de fondària poètica. “Encara que hi ha neu a les muntanyes. Encara que hi ha aigua als rius”. Com va anar sorgint la forma d’aquest llibre.
Lo llibre podríem dir que no sorgeix de manera expressa sinó que va prenent la forma a mesura que es fa, a partir de textos preexistents, alguns just encetats, d’altres poc desenvolupats, altres refets i altres del tot nous.
Cap a quin any vas començar a escriure els teus primers textos? Quina finalitat hi havia? Els vas publicar en alguna revista o te’ls vas anar guardant com un diari, privat o secret?
No sabria posar data d’inici. La necessitat d’escriure sempre hi ha sigut i l’escriptura ha estat una manera d’endreçar allò que em passava pel cap: les idees, sí, però no només les idees. Allò que feia i allò que sentia. Alguns textos dels que he anat escrivint han estat publicats en forma d’articles en diferents mitjans, d’altres en reculls diversos. D’altres enlloc. Un poti-poti…
És una obra que bascula entre el relat personal sobre el lloc on vius i reflexions ancestrals, sobre la relació amb el medi.
L’obra reflecteix de fet aquesta manera d’escriure que comento i la caracterització o classificació, o fins i tot una determinada etiqueta que se li atorgui ja és cosa dels lectors. Hi ha això que dius, és clar i altres coses que altres lectors hi troben amb més o menys evidència.
Vas conviure amb l’escriptor Joaquim Soler, i has acabat impulsant un centre per difondre la seva obra, en el qual s’organitzen trobades amb molts escriptors de llengua catalana. Totes aquestes experiències literàries et van servir de referència per posar-te a escriure?
Diria que tot allò que vius d’una manera directa o indirecta apareix en l’escriptura. Se fa difícil destriar de manera clara el què i el com. Però és evident que tot allò que es relaciona amb el fet d’escriure i de llegir hi té un pes. L’atmosfera que respires influeix en allò que es va coent.
Joaquim Soler Ferret (1940-1993) va obtenir diversos premis, com ara el Prudenci Bertrana 1984, per la seva novel·la Cambra de bany (Edicions 62, 1985). Era un escriptor que destacava pel seu humor. Va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs. Vas impulsar un centre per difondre la seva obra. Quins efectes ha pogut tenir.
Des del Centre hem promogut la publicació d’una novel·la inèdita del Quim Soler, París Bis, i l’obra La verda és porta, de Joan Todó, que és una mena de biografia de Quim Soler i una radiografia del moment tant literari com sociopolític que va viure. Aquestes dos obres han permès donar a conèixer l’escriptor i les seues múltiples facetes a molta gent que no en sabia res.
Viure en el Priorat es podria considerar com una experiència tel·lúrica, fonda, com un vers aturonat, que resta ajaçat i que es va movent lentament. És així com ens podríem llegir el teu llibre, com un paisatge escrit, com una memòria de la terra.
Aquesta afirmació evidentment no em pertoca a mi de fer-la, sinó que, en tot cas és l’experiència lectora qui atorga aquesta característica a l’obra. Jo no crec que hagi de de donar instruccions de com cal llegir aquest llibre meu. Hi ha hagut lectures diverses i això és el que em sembla interessant en tot cas.
“Lo lloc és la gent”. Així comença el teu llibre. A partir d’aquest principi et planteges la relació, el sentit dels homes amb els llocs.
Diria que és al revés, l’afirmació es formula a partir de la constatació que les persones som els agents principals que fan o desfan els llocs que habitem. Per tant, la relació hi és des de l’inici, conscient o inconscient, activa o passiva, sempre determina en gran mesura què esdevé un lloc.
Et qüestiones si els humans formen part d’una comunitat. Com podem explorar i descobrir els llocs que habitem? Tenim temps, tenim inquietuds?
No hi ha una sola manera ni hi ha cap recepta o fórmula intercanviable. Ara bé, sí que crec que cal partir d’una determinada actitud, d’una manera d’acostar-nos-hi sense prejudicis establerts i amb voluntat d’anar més enllà de la superfície i d’allò que està ja donat per bo, sense crítica possible. Lo temps i l’interès ja és cosa de cadascú i en certa manera, el segon hauria de condicionar el primer. Si una cosa t’interessa i la consideres important, miraràs de trobar el temps per dedicar-li
El teu llibre s’estructura en petits capítols. I això és un encant, gairebé minimalista. Vols facilitar que el lector ho pugui gaudir així, que tingui petits espais, mostrant els capítols com si fossin llocs de lectura. Els teus textos són racons del Priorat.
Com ja deia més amunt, aquesta mena de consideracions i afirmacions són pròpies de la lectura. No ha estat fet així per facilitar res al lector, ha estat fet així perquè era la manera que l’escriptura se m’anava configurant. Per tant és més una necessitat, si es pot dir així, de l’escriptura que no pas de la possible lectura. No hi ha cap intencionalitat i allò que hi ressona pot associar-se a referents diversos, no necessàriament geogràfics.
És una obra de cent-cinquanta pàgines. Has buscat la brevetat, les reflexions circulars.
Més que no pas la brevetat, sí que hi ha voluntat de cercar una certa destil·lació i un lligam entre els diferents elements que configuren l’obra, tant en el contingut com en la forma.
Tinc la sensació que fas un tipus de microliteratura, de literatura que vol ser petita, però amb una visió universal.
La petitesa i la universalitat no estan renyides. Com tampoc allò local –que no el localista– i universal. En allò petit hi ha contingut l’univers, també…
Hi ha densitat en la teva escriptura, una condensació amable del temps i de l’espai. Un llenguatge que fa via. “Lo cos és un lloc que també compartim malgrat les seves fronteres”.
No sé si és una condensació amable, en tot cas no pas sempre. Lo temps i l’espai sempre és un duet que ara canta i ara desafina
No sabem conviure amb el cos? Amb què sabem conviure?
Ja m’agradaria saber-ho… però, sigui com sigui, no podem pas generalitzar. Qui sap què sap o què deixa de saber cadascun de naltros com a individualitat i com a comunitat. Algunes constatacions poden ser simples observacions, sense cap pretensió d’anar gaire més enllà. O en tot cas l’abast de la reflexió queda obert.
Diversos autors contemporanis han treballat el concepte de lloc i de no-lloc, de lloc global o lloc calcat. Com et situes davant de tantes visions que poden ser complementàries o no.
Suposo que la manera com em situo queda dita en allò que està escrit en aquestes pàgines que volen beure de l’experiència pròpia i directa, que també és feta d’allò que reps i t’arriba des de qui també ho reflexiona i en parla. Haver conegut persones sàvies que han reflexionat sobre aquests temes és evidentment una font d’inspiració.
La teva mirada va captant problemàtiques i conflictes quotidians. Ens parles, per exemple, de la deslocalització.
La mirada i sobretot la vida que he viscut i que visc. El context territorial, social i polític comporten realitats i per tant conflictes. Desvincular-nos-en crec que ens pot conduir a una mena de deslocalització i banalització que ens fa més vulnerables com a individus i com a col·lectius
Hi ha moments que alguns fragments filosòfics, concentrats, humanistes i poètics, em porten a Maria Zambrano.
Ja m’agrada ja…
“Com la fisonomia que ens retornen los miralls d’aigua, bellugadissos i canviants”. Són textos bellíssims. Publicar a Club Editor és un aval de prestigi i ha de generar satisfacció personal. És el segell de Mercè Rodoreda, Blai Bonet, Eva Baltasar, Per Petterson, Clarice Lispector o Jesús Moncada. Com va anar la presentació de l’original?
Ha estat una experiència molt interessant poder fer feina amb una editorial que treballa amb tu amb respecte i rigor sempre. En cada etapa del procés. No és fàcil saber respectar i alhora acompanyar. Evidentment, per a mi a estat un autèntic plaer i els dono les gràcies.
Si el paisatge és un mirall de l’ésser humà, com et veus en el Priorat, ara mateix? I com t’hi has anat veient al llarg del temps?
Com en un seguit de miralls d’aquells que no són pas del tot plans ni canònics. Com de fet és lo paisatge del Priorat, fet de colls, barrancs, poques planes i menys línies rectes.
I quan viatges o veus el món a través dels noticiaris, quins miralls veus?
No pas los mateixos en un cas o un altre. Massa sovint los noticiaris no ensenyen lo paisatge real. I dels viatges, caldria parlar-ne. M’agrada fer-ho, això de viatjar, quan tinc algú que m’acull d’una manera o altra allà on vaig. Si el lloc és la gent, los miralls són fets per les persones que configuren cada paisatge.
Creus que s’està abusant del concepte “producte local”, “quilòmetre zero”, “producte de proximitat”. Hi ha moltes males arts empresarials que només busquen vendre.
Les etiquetes en general generen un reduccionisme que no afavoreix un veritable coneixement en els diferents àmbits. Massa sovint funcionem a cop d’eslògan i sovint darrere de l’etiqueta o no hi ha res, o allò que hi ha de debò es pega bufetades amb allò que se suposa que proclama. Cal poder deixar clar de què parlem quan fem servir certes expressions, esdevingudes una mena de closca buida de sentit de manera que permeten encabir-hi definicions reals del tot contradictòries.
El Priorat, amb el ressorgiment de l’economia del vi, es pot percebre el seu impacte en el paisatge. Hi ha turons escapçats, esventrats, com si fossin parcel·les artificials, urbanitzades.
Hi ha de tot, urbanitzat poc. La intervenció en l’entorn és inherent a l’acció humana –és lo que esdevé paisatge– i el conreu de la terra és una intervenció que ve de molt lluny. Ara bé, allò que la pot arribar a fer més agressiva i podríem dir intolerable és aquella pràctica que trenca el sentit de l’escala del lloc, ja sigui per la dimensió desaforada o per la violència extractiva del guany immediat que anorrea allò que no rendeix i explota lloc si persones. Quan els equilibris i la biodiversitat en tots els sentits del terme desapareixen, és quan les transformacions esdevenen agressions i prou.
En una entrevista al Diari de Tarragona vas afirmar: “El Priorat no és només vi”.
Ho dic sovint perquè és així i hauria de continuar sent així. Els monocultius de tota mena –agraris i mentals– són perillosos i poden ser mortals.
Hem d’acceptar les realitats, ens dius. Hi ha notables matisos en les teves observacions. És una filosofia de vida: el matís?
No ho sé pas. Sí que sé, però, que cal filar prim i per això cal matisar i no conformar-se amb certes afirmacions excessivament categòriques imposades, que acabem simplificant les realitats que sempre són tossudament complexes.
Som responsables del món: “de manera inevitable; protagonistes actius o passius, però mai eximits”.
En la meua manera d’entendre la vida, sí. Per això ho dic. Qui cregui que “això no va amb ell” se fa trampa al solitari.
Quan comprem és potser quan som més responsables de tota la cadena productiva, econòmica, social i ambiental. Tenim consciència del poder que tenim com a consumidors?
És un tema que fa temps que està damunt de la taula… Ho som, de responsables, però no només com a consumidors. Massa sovint ens han reduït a aquesta condició i això també és una manera d’acceptar certs mecanismes de mercat que no es posen en dubte i que semblen gairebé “naturals” quan de fet responen a interessos ben programats.
Hi ha moments que el llibre sembla un carta d’amor que estàs escrivint a certes persones, o potser no es dirigeix a cap comunitat en general.
Com ja he dit, cada lectura és un camí, i la recepció, per tant, és ben lliure. I, sí, m’agrada molt escriure cartes.
També ens parles de la casa com a lloc. M’agrada molt les expressions que utilitzes: “ser casa”, “fer casa”.
La casa com a espai acollidor i per ser refugi i alhora oferir-lo, sempre m’ha semblat quelcom d’imprescindible per viure.
Hi ha imatges poètiques sublims i reflexions fondes. “Un dia potser voldràs desfer el camí. I no podràs”. Volem tornar als llocs comuns, mítics, de la nostra infància…
Suposo que és una barreja de voler i témer. Confrontar la realitat amb los records no sempre és amable.
Ens parles de diversos llocs especials, com són Siurana o Scala Dei. El capítol sobre la cartoixa és antològic. Un espai restaurat, depurat.
Vol ser un intent d’expressar una sensació i un sentiment que no acabo de saber del tot de què són fets.
El text sobre les efímeres és brillant. Desconeixia el nom de l’espècie d’insecte.
Són rares i malauradament cada vegada se’n veuen menys. Són un indicador del bon estat dels corrents d’aigua.
L’espai que dediques a la memòria també és antològic. Per exemple. “Que se’n fa, dels records de qui ja no hi és?”
És un tema que sempre m’ha interessat. Potser perquè quan te fas gran acaba ocupant un espai important en el teu esperit. I potser perquè allò que creix són les preguntes.
Per paisatge cultural què podem entendre? Especialment per les empreses i les administracions.
Tots els paisatges són paisatges culturals perquè són el resultat de la interacció de les persones amb el seu entorn, amb l’espai primigeni preexistent
Quin llibre estàs llegint?
1969, d’Eduard Márquez
