Ramon Marrugat Cuyàs (1939) publica el seu darrer llibre: Narracions llegendàries del Penedès (Edicions i Propostes Culturals Andana, 2023). Ha tingut una dilatada activitat cultural, com a destacat llibreter a la ciutat de Tarragona durant quaranta anys. És doctor en Filologia Catalana i ha estat un dels grans impulsors del projecte sobre el parlar del Penedès. Ha fet estudis sobre botànica en l’obra de Pompeu Fabra, sobre toponímia medieval i treballs sobre diversos escriptors com són Artur Bladé i Desumvila, Maria Aurèlia Capmany i Josep A. Baixeras. Ha publicat diversos estudis lingüístics i ha tingut cura de l’edició de La poesia en català de Manuel Milà i Fontanals (Institut d’Estudis Penedesencs, 2010). També ha coordinat el volum: La llengua del Penedès: del vocabulari i la toponímia al folklore i la literatura (Institut d’Estudis Penedesencs, 2019).
El parlar del Penedès comprèn l’àrea lingüística entre la riba dreta del Llobregat i la riba esquerra del Gaià. Són paraules que s’usen en el llenguatge verbal, amb característiques locals.
Efectivament, el domini del parlar penedesenc comprèn totalment comarques que administrativament porten els noms postissos d’Alt i Baix Penedès i Garraf, així com els altres tres bocins que son la Conca d’Òdena, que és la major part de la de l’Anoia; la rodalia de Martorell, també anomenada Montserratí que pertany oficialment al Baix Llobregat, i la rodalia de Torredembarra, adscrita al Tarragonès.
Sí que podríem dir que va del Gaià a Montserrat, en una àmplia franja entre la mar i el parlar occidental de la Segarra, però també, que és el territori emmarcat per un arc que comença i acaba en la mar i que ressegueix les tres fites religioses de Santes Creus, Sant Magí de la Brufaganya i Montserrat.
A Vilafranca del Penedès, per exemple, hi ha l’ús característics de “boi”–quasi. Quin origen té?
L’adverbi boi, amb el significat de “gairebé, quasi” és una de les marques lèxiques de la comarca i no fa massa que tenia un ús intens a tot el territori, i que segueix especialment viu a l’àrea que va de Vilafranca al Vendrell.
El projecte d’investigació sobre el parlar del Penedès és dantesc. Com va néixer la iniciativa?
Des de jovenet que m’havia entretingut a resseguir els trets lèxics de les obres d’autors penedesencs i, quan vaig comprovar el gruix que havia aplegat al llarg dels anys, vaig adonar-me que sovint no tenia presència en el vocabulari estàndard, sort que sí que n’hi ha en els reculls terminològics d’allà on els penedesencs en tenim l’hegemonia, com és el cas del vocabulari de les indústries papereres i del xampany i, també, on hi ha una presència notòria, com és en els vocabularis de la pesca, de la viticultura, del món casteller i el seguici festiu, del carnaval…
Va ser quan, l’any 2012, en contacte amb l’Institut d’Estudis Penedesencs, vàrem fer una “Crida per a la confecció d’un vocabulari penedesenc”, amb el resultat de la creació, en el marc de l’IEP, d’una “Secció del Parlar del Penedès”, dedicada a l’estudi d’aquesta matèria.
Al 2014 ja s’havien catalogat unes 4.000 paraules del parlar del Penedès?
Potser hem de ser més modestos perquè, si bé és cert que ara treballem amb una quantitat d’entre tres i quatre mil mots, ja convenientment garbellats, en l’esborrany lèxic que està penjat al web de l’IEP, n’hi ha uns 900 i, amb el que resta per a incloure-hi, pensem que podríem arribar al doble.
També a Vilanova i la Geltrú tenen un vocalisme molt notable amb les o molt tancades. També passa en algunes poblacions del Penedès Central.
El fenomen vocàlic de Vilanova i els voltants, que no fan distinció de les obertures de les vocals e i o, és objecte de recerca dels estudiosos i, ara per ara, tot i que el fenomen està ben descrit, no se n’ha sabut trobar raó.
Del Vendrell s’hauria de destacar la pronunciació labial.
La pronúncia de la labiodental v, distintiu d’altres franges dialectals del català, que fins fa un parell de generacions tenia una forta permanència a la rodalia del Vendrell, està ara en retrocés, absorbida per la consonant labial b.
Una de les paraules més comunes i conegudes del parlar penedesenc seria “pèlag” –bassal o toll d’aigua. Quines paraules més destacades tenim?
Efectivament, aquest mot, que podríem dir que forma part de la nostra identitat, ara tenim el goig de veure’l incorporat, amb la grafia pèlec, en la darrera edició del DIEC, associat amb la definició penedesenca de “toll, bassal”. En canvi, hi segueix com a pèlag per a designar la clàssica definició marinera.
El lèxic penedesenc compta amb un llarg llistat de mots que el fan identificable, sigui per la singularitat, sigui per la intensitat d’ús: arraix ‘gasiu’; brotons ‘espigalls’; cocó ‘cadolla, clot’; correló ‘carreró; cuc, jugar a ‘jugar a fet, jugar a cuit’; endimari ‘andròmina’; estuba ‘bany de vapor’; fondo ‘vall estreta’ ; primavera ‘mallerenga’; rocallís ‘superfície plana i rocosa’; trajo ‘part de la platja per a deixar les barques’; verga ‘redolta’… i amb localismes com calar la bota ‘fer volar un estel’ a Vilanova; cupoll ‘baldufa gran’ a Vilafranca; lluna ‘onada’ al Vendrell; marseca ‘esquelet, calavera’ a Vilafranca; …
Trobem conseqüències estables dels fenòmens fonètics: còbit ‘còlit’; mercoc ‘albercoc’; esbarallar-se ‘barallar-se’; esberzínia ‘alberzinia’; escarxofa ‘carxofa’; esturbiar ‘estalviar’;…
És curiós de veure com a partir de la nostra onomàstica s’han generat nous mots, adoptats per a l’ús en d’altres àmbits: grifi ‘ciment blanc’; Capellades, paper ‘paper de barba’; catànies ‘ametlles caramel·litzades’; olerdolana ‘tomba antropomorfa’, sitgetana ‘sabateria’…
Aquesta expansió del vocabulari és força evident en les terminologies específiques on hi ha forta presència penedesenca: vitivinicultura: cava –masculí singular–; caves –femení plural–; … el mon casteller: cassola, cassoleta ‘aixecador’; xiquet ‘casteller’; torre ‘castell de dos rengles’;…
L’estudi, com acostuma a passar, va partir d’un buit en la dialectologia catalana, ja que s’ha estudiat el barceloní o el tarragoní, però no pas el parlar del Penedès.
I tant! quan vaig voler contrastar tot el que tenia recollit, em vaig trobar que aquesta part del que se’n diu “dialecte central” del català, no havia estat objecte d’atenció per part dels estudiosos, i constituïa un buit notori entre els dos parlars fronterers del barceloní i el camptarragoní, que si que havien estat motiu de recerca.
Una altra de les característiques és la tendència a posar crosses davant d’algunes paraules, com ara estisores.
D’això ja fa anys que en va parlar Rodolf Llorens en l’obra La ben nascuda, rèplica a La ben plantada d’Eugeni d’Ors, quan descrivia que la protagonista “té el costum molt vilafranquí de posar el prefix es a moltes paraules: … esprémer, esclofolla, escardot, esbatec, esparrac, esversat, escarceller, espellucar, esgatinyar-se, esbufec, esmargada, … i fins … esfilagarsa, esgarfir, esventilar, esbatussar… Una vegada, en castellà, li vaig sentir dir: las estijeras.”
El teu llibre és un recull de més de setanta llegendes del Penedès. D’on han sorgit les fonts?
En primer lloc de la memòria personal, de quan de jovenet sentia explicar històries i, després, amb els afegitons de la lectura; però, com que tot plegat està força modificat per la visió personal, he preferit d’anomenar-les “narracions llegendàries”.
Hi ha referències notables a la imaginari popular. Diables, miracles, dones d’aigua, bruixes, grutes encantades, bandolers…
Bé, aquest son ingredients habituals d’aquestes narracions.
En les llegendes típiques del Penedès, comunes amb les de Catalunya, hi ha notables influències literàries del Mediterrani i de l’Orient Mitjà?
Aquesta és una gran veritat i, a poc que t’hi posis, no costa gaire de trobar empremtes clàssiques ben diverses en el nostre llegendari, en un viatge que va de les Faules d’Isop al gran recull de Les mil i una nit.
Les llegendes partien d’una literatura oral, dinàmica, canviant, sense autoria.
No hi ha ningú que conti una llegenda de la mateixa manera de com l’hagi rebut, la qual cosa vol dir que se n’han anat creant tot de versions diverses. Fa gràcia de veure que quan algú en narra alguna, es troba de vegades amb un altre que el corregeix i li diu “no, això no va ser així” com si es tractés d’un fet històric.
El primer text explica la llegenda del Pont del Diable, una llegenda que em van explicar de nen, anant en cotxe per l’autopista, passant per Martorell. Creus que actualment els nens i els adolescents la coneixen?
És que aquest és un exemple d’una història general i permanent, que te la trobes per tot arreu. Hi ha ponts del diable a manta.
La presència del diable, del mal, és present en la història literària i també en la historia folklòrica i musical, festiva, dels balls.
Jo he fet broma que com que en aquesta comarca, hi ha el costum de posar un àngel que coroni els campanars més coneguts, deu ser que de tan amunt com els posem, després n’abunden els caiguts.
Hem de considerar que fa una cinquantena d’anys, els Balls de Diables no passaven de la mitja dotzena i tots eren al Penedès. Ara, que el model del seguici festiu penedesenc ha estat copiat a tot Catalunya, aquestes “forces del mal” s’han escampat arreu.
Parles de llegendes religioses. El catolicisme també es va aprofitar del material literari per projectar una funció, una simbologia.
Segur que és així, sempre he sentit a dir que les grans celebracions –Nadal, Sant Joan…– es fan dates que coincideixen amb precedents festius anteriors.
Expliques moltes curiositats, com ara l’arbust espinós del cementiri de Vilafranca del Penedès, originari, segons deien, de Jerusalem.
Aquesta és una història que havia sentit de petit i la canalla l’anàvem a veure i, de vegades, n’arrencàvem un branquilló, cosa que no havíem de fer. Molt més cap aquí i arran de la tesi doctoral, vaig saber que aquest arbret és de procedència americana i, per tant, poc podia haver estat component de la “corona d’espines”. Però la tradició fa bonic.
Ens parles de Maria Ràfols, que va ser beatificada el 1994, després de la controvèrsia que van provocar els miracles inventats de “forma barroera”.
Sí, aquesta és una història que de petits ens l’explicaven d’amagat i és que teníem al cap que les monges no podien dir mentides. Un avi meu les maleïa perquè, deia, que Vilafranca no “comptava” amb una santa per culpa d’elles. Ara, però, un bon papa ho ha arreglat i l’ha santificada.
El verb bongar ha estat inclòs en el lèxic del parlar penedesenc. Les campanes ja no sonen igual que abans.
Com ha passat a d’altres països, sembla que comença a haver-hi qui voldria recuperar el llenguatge de les campanes, que feia una funció social que ja no tenen. Per part meva, he tingut interès a recollir els mimologismes locals que identifiquen aquests tocs.
Del verb bongar, que amb el significat de ‘brandar, vogar’ (una campana), és un mot penedesenc aplegat en llocs tan diversos com Igualada, Vilafranca o Sant Jaume dels Domenys, se’n va fer ressò el gran dialectòleg català Joan Veny.
La llegenda de la Font del Melior és sentida i tràgica, una història que va escriure en forma de cançó Milà i Fontanals. Potser s’ha fet més coneguda la composició poètica de Milà i Fontanals que no pas la llegenda. És curiós com, alguns cops, es recorden els fets.
La font de Melior, a tocar de Vilafranca, estava estroncada i jo ja no la vaig veure rajar mai. Cal dir que podrà restar en la memòria col·lectiva gràcies a la bellíssima balada amb fesomia romàntica que li va dedicar Milà, que la coneixia bé des que se la trobava de camí cap a la masia pairal. Com va fer tanta vegada, era una composició que volia que fos exemple de versificació per als autors de la Renaixença.
En un dels teus passatges ens parles d’Eugeni d’Ors, enterrat al cementiri de Vilafranca del Penedès. És una història que podria tenir connotacions místiques, llegendàries, simbòliques.
El recorregut vital d’Eugeni d’Ors dona per a molt, des de ser el principal artífex teòric del Noucentisme de la mà de Prat de la Riba a ésser altiu càrrec franquista. Em quedo, però, amb la simbòlica i delicada quarteta que va escriure abans de morir:
“La saba del terrer de Vilafranca | m’empenyia a enfilar-me a d’altres cels | i a l’hora de florir l’última branca | tot d’un cop em floreixen les arrels.”
De llegendes se’n continuen fent i difonent.
És una gran veritat que no parem de crear-ne de noves, que no son altra cosa allò que coneixem com a “llegendes urbanes”. Tristament, els darrers temps n’hi ha de menys innocents, originades en el que se n’ha dit fake news.
Les llegendes retraten la part més abrupta, més perniciosa i més malèfica dels pobles?
Encara que els fets llegendaris no siguin història, si que reflecteixen que, per mitjà de la transmissió oral, s’hi han encomanat testimonis de defectes nostres ben arrelats: misogínia, superstició, autoritarisme, classisme, patriotisme de campanar, envegetes…
Vas portar la llibreria la Rambla durant quaranta anys. Com vas viure tots aquells anys?
Ha estat el període que defineix la meva vida, perquè va començar a la ratlla dels trenta anys i va acabar prop de la setantena. Amb la perspectiva del temps passat haig de dir que mai vaig ser un bon botiguer: jo era, sobretot, un activista de la cultura, en un moment que si miraves el país, per sort n’hi havia molts d’altres que feien el mateix. Només haig de dir que la llibreria es va inaugurar l’any 1968 amb una conferència de Joan Fuster i el que en dèiem la Sala d’Art, amb una exposició col·lectiva de Cuixart, Hernández Pijuan, Marcel Martí i Subirachs.
De fet, i a això ens vam dedicar, la llibreria tenia com a objectiu estatutari el de “fomentar la difusió del llibre i la promoció i estímul d’activitats artístiques i culturals”.
La llibreria va esdevenir un punt de referència de Tarragona. Amb recitals, trobades, conferències i debats.
Teníem una sala per a exposicions que servia per a tot: conferències, reunions, presentacions de llibres i que aviat, com que a Tarragona no hi havia lloc assequible alternatiu, va convertir-se en aixopluc de tota mena d’activitats que, com s’havia de demanar permís, ens vàrem acostumar a disfressar-les.
En el món literari, a més de la natural i continuada atenció a escriptors tarragonins com Josep A. Baixeras, Olga Xirinacs, Artur Bladé, o Ramon Comes, hi van passar la majoria dels noms més solvents de la literatura catalana del moment: Pere Quart, J. V. Foix, Josep M. Castellet, Vicent Andrés Estellés, Baltasar Porcel, Terenci Moix, Tomàs Garcés, Francesc Vallverdú, Vidal Alcover, Montserrat Roig, Aurèlia Capmany, Aurora Bertrana, Pi de Cabanyes, Teresa Pàmies, Blai Bonet, Joan Perucho …
L’atenció a la literatura en català, no va ser destorb per a l’atenció a la que es feia en castellà: Vázquez Montalbán, Agustín Goytisolo, el xilè José Donoso…; a recitacions de poesia gallega –una vegada amb 19 de prohibides de les 23 que vam presentar a censura i no és consol que hi hagués llocs que estaven pitjor que nosaltres, perquè ja em direu: en gallec i a Tarragona!–; i fins i tot vàrem comptar amb la presència del rus Konstantin Símonov –boicotejada per un grup de Fuerza Nueva–.
Aquesta atenció a les individualitats es va completar de vegades amb l’atenció de nous grups com els del Mall i Tarotdequinze, i a la innovació que va ser l’aparició de La Sal, Edicions de les dones, que venia emparada per la tarragonina Montserrat Abelló.
Aquest apartat va anar sempre acompanyat per la difusió constant de les publicacions periòdiques en català: Serra d’Or, Oriflama, Cavall Fort, Recull, Mestral, Avui…
Però el paper important per a la ciutat era la funció supletòria de les activitats que s’hi feien, des de les primeres reunions clandestines d’Òmnium Cultural, al primer acte públic de la CNT i, entremig, tota mena d’actes d’interès: Justícia i Pau, l’escoltisme, Joventuts Musicals, el Bloc Feminista, …; amb la presència continuada de noms significatius de la cultura d’aquells moments a Catalunya: Cirici Pellicer, Marta Mata, Oriol Bohigues, Àngel Colom, Max Cahner, Joan Miró, Ventura Gassol…
En el món artístic hi va haver, en general, una atenció preferent a l’art emergent i trencador: Artigau, Arranz Bravo i Bartolozzi, Sergi Aguilar, Gómez Cabot, Robert Llimós, Cruspinera, una exposició d’Art Conceptual (que va coincidir amb la detenció del pianista Carles Santos, de Vinaròs, que era d’un dels que hi tenien obra)…
A la llibreria vam veure néixer noves expressions del món associatiu cultural tarragoní: l’Associació d’Espectadors de Teatre, l’Escola d’Estiu, el Grup d’Artistes Tarragona, el grup de poesia l’Espiadimonis, l’Òmnium Cultural del Tarragonès, el Bloc Feminista…També caldria destacar l’organització que vam fer de la “Setmana Cultural Valenciana”,
Quins llibres estan llegint?
Això de llegir uns quants llibres alhora ja ho vaig comprovar que ho practicaven clients meus de fa anys quan era llibreter. Ara ja llegeixo poca novel·la si no és que me l’ha recomanada gent de confiança, i que és una lectura que si la pares, és que no t’interessa. En canvi, tant la poesia com l’assaig, permet i potser és convenient, d’alternar la lectura. No t’enganyo, però a la taula en tinc uns quants: Terres de l’Ebre, històries del sud, de Roc Salvadó; El carnaval i les seves figures, de Teresa Costa-Gramunt; el darrer volum de Castellers de Vilafranca, d’Eloi Miralles i Sebastiá Juan Arbó: viure per escriure, de Marta Matas.
Hauria d’afegir-hi, que encara que no hi son ja els tinc demanats: El retaule de Mir Geribert, de Bienve Moya i Joan Tort; i Tempus fugit: Els lemes dels rellotges de sol penedesencs, d’August Bover.
