El poeta Ramon Guillem (Catarroja, l’Horta, 1959-2024) ens va deixar el passat 20 de setembre. Hem perdut un gran poeta, que va ser àmpliament reconegut en vida. Per tal de conèixer l’abast del seu reconeixement literari citaré el Premi Antoni Bru de l’Ajuntament d’Elx (1992) per La cambra insomne, l’Ausiàs March (1992), el de la Crítica Serra d’Or (1993) i el de la Crítica dels Escriptors Valencians (1993) per Terra d’aigua, el Premi Salvador Espriu (1997) per Ahir van ploure granotes, el de la Crítica dels Escriptors Valencians (1999) per Solatge de sols, el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés (2004) per Celebració de la mirada, el Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot (2009) i el de la Crítica dels Escriptors Valencians de Poesia (2011) per Abisme i ocell, el Premi de poesia Maria Mercè Marçal (2014) per La set intacta, el Ciutat de València de poesia Maria Beneyto (2017) per La febre dels dies, l’Alfons el Magnànim de poesia (2019) per Fugaç, i també l’homenatge rebut dins dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, realitzat el passat mes de juny.
Però Ramon Guillem no sols va conrear de forma acurada la poesia, també va escriure narrativa infantil i juvenil, novel·la, narrativa breu, crítica literària, traducció i col·laboracions amb pintors. Ramon Guillem era una home apassionat per la paraula.
Des que tots dos tornàrem del Festival de Poesia de Sitges el passat mes de juliol, m’indicà que ja tocava que jo li fes una entrevista a ell, i que ja em diria, passat l’estiu, quin dia la podríem realitzar. Ramon és qui m’havia dit que caldria que jo anés a cobrir l’acte de Sitges per a La Veu dels Llibres i que ell parlaria amb l’organització per tal que hi anés com a periodista convidat.
Em telefonà i em cità a casa seua el 6 de setembre a les 18 hores. L’entrevista s’inicià una hora més tard de la meua arribada, ja que abans comentàrem coses de caire personal, tant seues com meues, i records compartits de Sitges. També m’ensenyà i em llegí alguns del poemes dels dos nous llibres que estava a punt de concloure. Després de la xarrada d’amics, Ramon em diu que ja podíem començar. He de confessar que en certa mesura fou ell el qui va conduir l’entrevista, donant-me indicacions precises de què havia de transcriure i com.
La relació d’amistat amb Ramon ve de lluny, com a joves de Catarroja que érem tots dos, però s’intensificà quan s’iniciaren els Premis Benvingut Oliver de Catarroja. Degut que jo me’n vaig anar a viure fora, ens vam distanciar, però sempre que retornava al poble anava a la biblioteca a veure’l i comentar què em recomanava per llegir, i també ens retrobàvem en algun del actes de Dos poetes com nosaltres, que Ramon coordinava.
Però la nostra relació es va intensificar des del moment que Víctor Labrado em demana de col·laborar a La Veu dels Llibres i jo comence a demanar ajuda a Ramon, per tal de que em donés pistes i informació sobre els autors, com fou el cas de la primera entrevista que vaig fer, a Josep Vallverdú. Des de llavors, la nostra relació fou molt intensa i fluida. He de confessar que en cada entrevista i article meu, la petjada de Ramon sempre ha estat present, i si no hagués estat acompanyat de la mà d’ell, jo no escriuria en La Veu dels Llibres. Com deia ell, gràcies a la literatura havíem recuperat la nostra amistat. Aquesta intimitat que vàrem anar consolidant ens va fer, fins i tot, crear el joc de dir-nos que érem cosins, ja que compartíem el mateix cognom, com així ho va creure molta gent al Festival de Poesia de Sitges.
Acabada l’entrevista m’anuncià que en pocs dies em tornaria a cridar a casa seua, mitjançant una convocatòria que havia dissenyat el seu fill, Raimon, per tal de llegir a un grup d’amics i familiars el contingut del darrer poemari que acabava ja de tancar. Aquell dia entre amics i familiars fórem deu persones, que anàrem a escoltar-lo a casa seua. Després ens convidà a sopar a la terrassa del seu pis. La trobada es va realitzar el dia 12 de setembre a les 19h, i tenia el títol de Poesia de Cambra. Aquesta fou l’última vegada que vaig veure en vida Ramon Guillem.
He de confessar, que amb la mort de Ramon, he perdut un amic, un conversador inesgotable i proper, sempre disposat a compartir el seu immens bagatge de coneixement literari. De sobra sé que la nostra amistat no ha estat ni la més intensa ni la més perllongada en el temps, de totes les seues nombroses amistats que ell conreava, tanmateix, tots dos ens consideràvem amics. Ramon es feia estimar tant!
No puc estar-me de confessar que transcriure aquesta entrevista m’ha resultat d’un dolor que no imaginava.
El passat 7 de juny, dintre del marc del Lliurament dels XXXIV Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, vas rebre l’homenatge de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Com es percep personalment que la resta d’escriptors et reconeguen?
Vull recordar que aquest és un homenatge per tota una trajectòria com a escriptor. Fou un reconeixement que a mi m’animà moltíssim, m’alegrà moltíssim. No diré que no m’ho mereixia, però també pense que s’ho mereixen molts més escriptors, perquè al País Valencià hi ha molta gent que està treballant durant molts anys, que se’l mereix també. És un premi on encara hi ha molta gent per a donar-li’l, creadors amb mèrits literaris de sobra. Alhora, hi ha una qüestió, en què no ens podem enganyar, que és l’edat. A un autor de quaranta anys no li’l donen. Jo acabe de fer-ne seixanta-cinc i sembla que ja hi entrava dins dels paràmetres –somriu sorneguer.
Estic molt content que me’l donaren, la veritat és que em van fer molt feliç, perquè era reconéixer tota la tasca d’aquests anys, no sols per la meua tasca literària, sinó per totes les activitats culturals en les quals jo sempre estava darrere, que pensava que no se n’assabentava ningú al capdavall, però he vist que molta gent sí que s’adonava del que feia.
No recorde qui, en un dels parlaments, et va catalogar com el poeta referent de la generació dels 80. Com perceps aquesta etiqueta?
Certament, jo no recorde ara qui fou, però no puc deixar de dir que ho veig un tòpic. Està molt bé que diguen que eres un poeta referencial o interessant, de la generació del 80, del 60, del 50. Tanmateix, he de dir, que jo no crec en les generacions, perquè són invents professorals, universitaris, per encabir-hi la gent, i el que no cap dins d’això, el lleven del cànon. Jo soc poeta i no em calen més etiquetes.
Però a part d’això, quan escric, jo no vull ser el millor poeta dels 80. Primer, jo vull ser el millor Ramon Guillem escriptor possible, així com la millor persona possible. Ho vull dir clar, potser per l’edat em permet de dir-ho clar: ho trobe ridícul.
No soc ni dels millors dels 80, ni dels 60. Estellés volia ser el millor poeta de la seua generació? Home, potser no. Estellés era conscient que era un grandíssim poeta, no estic dient que aquest siga el meu cas. Pablo Neruda no era el millor poeta d’una generació. Juan Ramón Jiménez tampoc, i Lorca, que era del 27, no ha passat per ser del 27, sinó per ser Federico García Lorca.
Estic dient grans noms perquè quede clar, no és que et diga que jo m’estic comparant amb ells, sinó clarament que un poeta, quan escriu, ha de ser el millor que crega ell i el millor que siga ell. No ser el millor poeta del carrer, el millor poeta del poble, o el millor… tu has de ser el millor poeta que tu pugues ser. A partir d’ací, la resta ja vindrà, que diguen el que vulguen.
Segons la teua percepció, un poeta esdevé poeta per un senyal del destí o per la voluntat personal d’esdevenir poeta?
No crec en el destí. No crec en el destí a la manera clàssica grega, sí en el destí com a voluntat d’esdevenir. El meu somni, la meua vocació era escriure, i és el que vaig fer. Quan vaig començar a escriure, sempre vaig pensar en el destí de la poesia, o en el destí del poeta, destinat a esdevenir un gran poeta, amb voluntat d’esdevenir poeta, el millor poeta. El poeta que no pensa això, o que en escriure no pensa en això, és que no ho és. García Márquez deia: quan jo escric no vull ser com Cervantes, vull ser millor que Cervantes. Això és ser un poeta, si no, és mentida. El destí del poeta em sembla que és dedicar-se a la poesia, treballar, escriure i creure en el que escrius.
Doncs, què t’aporta vitalment escriure, i sobretot, escriure poesia?
Sempre he cregut que es pot viure sense escriure, que no cal escriure per a ser feliç, que la literatura no ho és tot, que la poesia no ho és tot i que a la vida hi ha moltes coses més. Evidentment, a la vida hi ha moltes coses més. Però jo no parle ara de mi. Darrerament, he descobert que el que m’omple de vida és la literatura, que el que m’omple de vida és la poesia. El que m’omple més de vida de la poesia és quan en llisc. És el poema el que t’omple de vida, el que et fa estar ací, ara, amb la vida.
Per a mi la literatura és molt més complexa que un simple joc d’ajuntar paraules. Per a mi la literatura és una cosa molt profunda. Jo sense la literatura no seria Ramon Guillem, no existiria amb plenitud.
Un poeta pot estar tres anys sense escriure, com molts poetes. Però dins teu vas escrivint, dins de tu estàs fent, dins de tu saps que hi ha alguna cosa que et fa diferent de la resta de les persones, dic diferent, eh; no dic millor, potser és pitjor, però reitere, et fa diferent. Això per a mi és la vida. Ser viu és dedicar-se a la literatura. La poesia a mi em fa molt, molt feliç i em dona molta alegria. Jo he estat darrere de molts projectes vinculats al llibre perquè em feia feliç, m’agradava, i perquè m’agradava que la gent col·laborés i fes retorn.
Així doncs, per tal que la gent que no s’ha assabentat de totes les tasques culturals en què estaves darrere, em pots indicar quines eren, si no totes, alguna d’elles?
Estava i en alguns encara estic, darrere de moltes coses que la gent no sap, de molts premis a la creació, d’alguns que fins i tot la gent se sorprendria.
La Fundació Bromera, en els últims premis que van fer, donaren el premi al Col·legi de Bibliotecaris. Així mateix, vaig ser un dels promotors dels premis Sambori. És cert que em vaig desprendre prompte dels premis Sambori, però de vegades cal iniciar un projecte per a més tard deixar que es desenvolupe per ell mateix. He estat darrere de la Plaça del Llibre, dels premis Benvingut Oliver, darrere dels premis Samaruc, dels premis de la crítica dels escriptors valencians, de la trobada dels escriptors de l’Horta, de les trobades gastronòmiques i literàries, del cicle poètic a Catarroja Dos poetes com nosaltres, i d’altres que no cal anomenar per no fer-ho llarg. Però el més important, és que sempre hi havia gent darrere, gent que ajudava i després han seguit fent-ho i tu ja no fas falta per a res. També vaig estar 16 anys a l’AELC, vuit com a vocal i vuit com a vicepresident a la secció del País Valencià. També encara oficialment soc vicepresident de l’Associació de Bibliotecaris Valencians. Així mateix, també vaig dirigir la col·lecció de poesia de Perifèric.
Al llarg de tota la teua vida com a poeta, has rebut tots els premis més importants que es donen en llengua catalana. De quin et sents més orgullós, o fins i tot quin no t’esperaves?
És impossible no sentir-se orgullós de tots els premis rebuts, cregues o no que te’ls mereixes, i la veritat, crec que en aquell moment me’ls mereixia. Tanmateix, n’hi ha un que em va sorprendre i fou el Premi de la Crítica Serra d’Or en la categoria de poesia, de l’any 1993 pel llibre Terra d’aigua. Em va sorprendre ja que en aquell moment vaig ser l’escriptor més jove que el rebia. Que el meu nom aparegués juntament al llistat de poetes tan consagrats i que jo tant admirava, em va donar una especial alegria. Fins aleshores l’únic valencià que l’havia guanyat era Estellés. Amb aquell mateix llibre també vaig guanyar el premi Ausiàs March de Gandia i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.
Però, a veure, guanyar un premi no significa que sigues res de l’altre món. Hom pot dir que ha guanyat un premi important en poesia, d’acord, però oblidem que cada any es dona a algun autor el mateix premi, i l’any vinent el rebrà un altre autor, així que, una mica de modèstia. Si per guanyar un premi et creus que eres millor que els altres estàs molt equivocat. Tu quan fas un llibre has de fer el llibre millor que cregues, et donen un premi per ell o no. Quan escrius has de confiar en tu, creure que pots fer-ho bé, i sobretot, no deixar-te véncer mai pel poema. Tu has de treballar i treure el millor de tu.
A Ramon Guillem se’l coneix com a poeta, però tu has escrit moltes més coses a part de poesia.
Bé, de vegades els lectors et donen sorpreses que no t’esperaves, jo he parlat amb gent que només m’havia llegit com a narrador. Que sols havien llegit la meua novel·la eròtica, que va guanyar el premi de la Vall d’Albaida, A foc lent, el dietari La cambra insomne, literatura juvenil com ara Viatge al món de les lletres; assaig, amb el llibre La tasca valencianista de Pasqual Asins i Lerma i el darrer, Foc de Magranes.
El total de llibres publicats que no són estrictament de poesia són uns onze. He conreat novel·la, dietaris, llibres infantils, assaig, traducció i també tinc un llibre de relats que va funcionar molt bé.
Però bàsicament, i més darrerament, el que jo em considere és poeta. Ara ja amb l’edat i la vergonya perduda, ja em puc dir poeta. Em va costar anys assumir que era poeta, ja que per a mi, ser poeta era una cosa molt important; per a mi, llavors, qualsevol no podia ser poeta. Atenció, no estic dient que siga un bon o mal poeta, estic dient ser poeta, una paraula per a mi molt, molt important.
També has col·laborat amb pintors.
Així és. Em van demanar de la Galeria d’Art Rosalía Sender de València col·laborar amb el pintor Josep Guinovart, per realitzar un llibre d’artista, del qual es va fer una tirada de 100 exemplars signats. Cal dir que Guinovart també n’havia fet amb poemes de Lorca o José Hierro, i encara em pregunte per què m’ho van demanar a mi. Li vaig proposar treballar per separat i que em deixara muntar el llibre, era molt jove, no sé si ara m’hi haguera atrevit, però tot d’una vaig acceptar. La casualitat va fer que tots dos ens vam inspirar en la mar, i quadres i poemes s’adeien a la perfecció. El títol que li vaig ficar va ser Els ulls del mar. També he col·laborat en diverses ocasions amb Juan Olivares. Olivares va realitzar un magnífic treball per a la reedició del poemari Terra d’aigua, en què les imatges dialoguen amb els poemes. Vam crear també l’exposició 30 anys de terra d’aigua. D’altra banda, he participat en l’estudi de la seua obra a través de catàlegs de les exposicions. Ens uneix l’admiració i l’amistat.
També vaig participar en l’exposició Der Duft der Bilder / La fragància de les imatges, l’abril de 2019 en la Galeria Municipal de Delmenhorst, amb l’Instituto Cervantes de Bremen.
Ara parlant sols de l’àmbit de la poesia, quin és el procés creatiu que tu utilitzes?
Al llarg dels anys, el meu procés creatiu ha anat canviant moltíssim. Abans sols podia escriure en la taula d’escriptura, sol. Però des de fa uns anys, he fet algun poema pel carrer, cosa que m’ha sorprés. He fet algun poema d’un tiró, cosa que m’ha sorprés també, ja que a mi el poema sempre m’ha costat un o dos mesos com a mínim. Els que fem poesia ho sabem, un poema et pot costar cinc minuts o et pot costar cinc anys. Si tu quan estàs fent un llibre de poemes estàs pensant a afanyar-te per arribar a temps per un premi, oblidat-te’n, tu no estàs fent poesia. El teu objectiu no és guanyar el premi, el teu objectiu és fer el millor llibre de poesia que pugues. Que no guanyes, que quedes com a finalista, que no te’n facen ni cas, que de vegades passa, això t’ha de resultar indiferent. Si tu creus en el teu llibre, endavant, passe el que passe.
A mi em sembla que creure en la poesia és això. No em done per convençut fins que el poema no està com jo vull. He dit convençut, la paraula orgullós no la utilitze, perquè sentir-se orgullós del poema és difícil, i l’orgull jo no el trobe juntament amb la concepció de la poesia. M’agrada més el concepte de la feina ben feta, i ja està.
Però quan inicies un nou llibre de poemes, penses en una estructura narrativa que vols transmetre, en una estructura emocional, en un impuls vital, com t’ho planteges?
Hi ha molts autors que es plantegen un llibre com un tot i a partir d’aquesta premissa van omplint-lo, com si fora una novel·la. Aquest no és el meu cas. Poesia, com es creuen alguns, no és biografia. Un poema no és biografia. Dit això, cada vegada necessite trobar-me més a prop del poema, sentir més emoció. Però atenció, si tens molta d’emoció quan fas un poema se te’n pot anar de les mans, ha de ser una emoció controlada. El que vull dir és que jo faig cada poema pas a pas i a mesura que van fent-se, el grup de poemes, veig que té una unitat, no em preguntes com ho faig, però veig que tenen una unitat.
Quan veig que de sobte en surt un poema que trobe diferent, dic: s’ha acabat el llibre. Recorde que estava fent Terra d’aigua, i de sobte hi ha un poema on pense, aquest poema m’està dient que aquest llibre s’està acabant i allí vaig acabar el llibre, ja que el poema em diu que aquest poema pertany a un altre món, i llavors el deixe, el poema, per més endavant i done per tancat el llibre.
Estic parlant del meu procés creatiu, altres poetes agafen una estructura, la fan, la primera part del llibre és això, la segona part del llibre és aquesta, i et fan un llibre genial. Estic parlant del meu cas, el meu cas no és així.
A pesar de creure que un poema no és biografia, en els meus darrers poemaris he notat que estan molt units a la meua vida, a les meues vivències. Després, si tu els lliges no intentes interpretar la meua biografia darrere del poema, perquè erraràs, perquè tal com escric, la biografia no és poesia. Però, de fet, hi ha un corrent que ho diu, que la poesia també és un gènere de ficció, o siga, que hi compten aquestes qüestions biogràfiques.
Quan faig un poema, a mi m’ha d’emocionar, m’ha de fer viure, me l’he de creure. Però compte, si algú es pensa que estic dient sols emocionalment, s’equivoca. El poema, m’ha d’emocionar també des del punt de vista mètric, des del punt de vista rítmic, absolutament tot. Quan es llig un poema l’emoció no ve de com ho dius, sinó del que diu el poema, també de la seua musicalitat.
Es diu, que en la poesia actual de Ramon Guillem, es nota que ha llegit els poetes americans actuals, com són Billy Collins, Charles Simic, Sharon Olds o Mary Oliver.
És cert que he llegit poesia americana contemporània, a l’igual que poetes no americans, com ara la poetessa polonesa Wislawa Szymborska, o Adam Zagajewski. Influència dels poetes americans per a mi no n’hi ha de forma directa, perquè els americans fan una poesia més discursiva, més diguem entenedora en poesia. No em deixe portar per les modes poètiques, si em surt una metàfora en un poema l’escric… No escric influït pels poetes americans. Cert que faig metàfores, però també és cert que em vull fer entendre. Vull dir que d’alguna manera sí; no obstant això, vaig i vinc. Ara després d’un llibre com és El llamp en la Lluerna, que era un llibre metafòric, he escrit Foc de Magranes, on de metàfores n’hi ha ben poques.
Soc com una esponja, jo bec de tot, les meues influències com a poeta són molt amples i variades, però no sols d’altres poetes, jo òbric els meus sentits a tots els àmbits de l’art. Jo mire un quadre de Picasso i m’entren ganes d’escriure, escolte una simfonia que em commou i m’entren ganes d’escriure.
Vaig anar a una exposició de Miquel Barceló i em vaig quedar captivat i m’entraren unes ganes immenses d’escriure. Però hi ha una cosa que sempre m’ha fet escriure molt, i és la música. Hi ha una música que m’emociona i molt que és l’adagio de la setena simfonia de Bruckner –en dir-ho, se li omplen els ulls de llàgrimes, i hem de parar un moment l’entrevista.
Per a mi és impossible escoltar-la i no emocionar-me. Quan l’escolte em dic: jo vull fer això en poesia. Després vaig descobrir, que no ho sabia, que resulta que era una espècie de rèquiem que havia fet a la mort de Wagner. És brutal l’adagio de la setena de Bruckner!
El que acabes de dir, em recorda el que vaig llegir al teu llibre Foc de Magranes, on deies que creus en la vida, en la poesia.
Certament, com vaig escriure al llibre, crec en la poesia, així com crec en l’art, perquè sé que sense les paraules no seríem res. Crec en l’art i evidentment en totes les seues manifestacions, ja que l’art és un camí que ens ajuda a ser feliços, a viure. Ho afirme, crec en la força de les paraules, perquè sense elles no seríem absolutament res. Alhora sé que hi haurà persones que hi assentiran i altres que amb certa mirada sorneguera somriuran amb condescendència, amb certa incredulitat, però aquest no és el meu problema. Ells sabran.
En aquest llibre cite una frase de Cesare Pavese, que diu que la poesia naix dels instants que aixequem el cap de les nostres ocupacions normals i descobrim amb estupor la vida. Plenament la vida, la que es viu amb el poema i la que el poema ens fa viure, siga la melangia, la tristor, el dolor, o la més immensa felicitat, i tot això sense cap concessió a la mort inevitable.
Tornem de nou a la teua activitat creadora, comenta en què estàs treballant ara.
Escriure, llegir poesia, és la meua vida. No pense canviar aquest tarannà vital pel fet d’estar jubilat. He fet tots els papers de l’auca que es poden fer en el món de l’escriptura, fins a arribar ací, al cap dels 65, a la meua jubilació, i per què no?, continuaré escrivint. A més a més, tinc anotacions en llibretes des de fa temps per fer una mena de dietari, d’assaig, de pàgines d’emocions … una andròmina literària, on anar abocant totes les reflexions vitals i pensament que em corprenen, algun poema, alguna curta narració, alguna acurada reflexió, una emoció personal mentre escolte música, mentre veig una pintura … disquisicions personals, disquisicions de la vida, de la literatura, … Tot el que tinga interès per ser transmès. Bé, continue creant. Fins al meu darrer dia continuaré sent poeta, i un poeta que s’ho creu, com és el meu cas, sempre continuarà creant.
Per a aquells lectors que encara no coneixen la teua obra literària, quin o quins dels llibres recomanaries per tal de què s’atansen a la teua obra?
Menys el meu primer llibre, del qual fins i tot salvaria uns quants poemes, no em decantaré per cap, no. A partir de l’Hivern Remot, qualsevol. En tots he cercat l’excel·lència, per tant jo crec en tots els meus llibres, en tots. Crec que la meua poesia, dic poesia, es homologable a altra bona poesia del món.
Doncs que els lectors cerquen a Ramon Guillem i que trien el que més els incite a la lectura. Moltes gràcies Ramon per aquesta conversa.
Crec que el plaer ha estat mutu, cosí –torna a somriure amb una rialleta de complicitat.
Tant durant la conversa com al final, quan ja ens acomiadàvem, Ramon em va fer conèixer alguns del seus poemes inèdits, en els quals estava encara treballant. Mentre l’escoltava, no vaig ser conscient en cap moment, que era la nostra última conversa sobre poesia. Vull compartir un dels poemes que em va llegir:
“Més llum”
La llum és més llum
si entra un ocell perdut per la finestra,
la vida unfla les veles del vaixell
quan menys t’ho esperes.
És com ballar damunt de les brases
i sols sentir el pessic del sol
que l’aigua acarona.
