Entrem a l’Eixam, el cau de Rafa Arnal, una espècie de magatzem de grans dimensions ple de llibres a Tavernes Blanques, l’Horta, i Estefania Domingo, la seua mà dreta i persona de confiança, com la qualifica ell mateix, ens rep i ens fa passar a un saló reservat per a la tertúlia i els esmorzars sagrats. L’escriptor, editor, polític… memòria viva, amant del seu país… un home bo, acaba de publicar un llibre fantàstic: L’Alenar, que, com que és local… explica també el món global, és internacional, i ell ho sap i ho remarca. El llibre en origen tenia més de mil pàgines i Estefania, amb ull clínic i molt de coneixement, va traure les tisores i va deixar només la substància del relat, el rovell de l’ou… i el va deixar per la meitat. L’Alenar. Temps de pobresa, temps de represa és la continuació de La Solsida, la derrota de la II República, i ara prepara la segona part del llibre que acaba de publicar.
Per les parets, pòsters de primera edició de la II República, de la guerra i de la Transició. En un cantó com un altar devocional… el contrabaix amb què va fundar el grup Carraixet, que tantes alegries ens va regalar. Arnal sempre ha estat en el plat i en les tallades: ha escrit, ha fet música, ha estat en política, ha sigut professor de valencià de Lo Rat Penat… i ha plantat parades en els mercats del llibre en pràcticament tots els pobles del país.
Al fons de la llibreria s’obri una porta i apareix Rafa Arnal amb els braços oberts com un buda barbut. Ha parat un bodegó barroc a la taula: olives xafades, tàperes que ell mateix ha cultivat, collit i adobat en el seu secà de Serra, d’on era part de la família, companatge –del pernil, el garró és la part més sucosa, ens diu– i dues barres de pa del forn de davant de casa. Un barral de vi amb llimonada, café i dues botelles –una de rom i una altra de conyac– que semblen del temps de Negrín. I ens convida a esmorzar… i xarrem, davant del seu íntim amic Joan Josep Marqués “Paulí” i els clic-clic del nostre fotògraf Josan Piqueres, que ens roda a dreta i esquerra com si volgués quallar l’oli.
Per entendre l’esperit de Rafa Arnal, només destacar aquestes paraules de Ken Follet: “A massa gent se li ha oblidat de com era la vida amb el feixisme. I molts joves desconeixen el que va ser allò.” És inquietant!
I parlem…
L’Alenar és la continuació de La Solsida, el teu gran primer llibre. Què és La Solsida?
La Solsida és la desfeta després del colp d’estat feixista i després els efectes de la dictadura.
Alenar… és tornar a respirar?
És reprendre l’alé, retrobar l’alé perdut! Jo soc un xiquet dels que havien perdut la guerra i en les cases com la nostra es vivia allò d’una manera intensa. Mon pare deia una frase en castellà: “Nos derrotaron, però no nos vencieron”. Jo de la meua família tinc apreses moltes lliçons ètiques de vida. La meua àvia resava cada nit pel seu cunyat Miquel “el pallero de Meliana”, “que Déu el tinga en la Glòria”, un home que portava els comptes del negoci de palla i serradura, i que li pispava part dels diners de la caixa. I, malgrat això, ella, que era viuda… resava per ell i per la seua família… i pel pistoler que el va assassinar.
A casa sempre s’havia resat el rosari: l’àvia, la tia Amparito i ma mare. L’àvia deia que aquell acte era el “sopar” de l’avi, perquè aquell era l’únic moment del dia en què ells dos estaven junts. Sopaven i després resaven el rosari i a mi mai em van obligar a estar present. Ma mare parlava de tu a tu amb els morts i la Mare de Déu. Li preguntava i li feia confidències. Quan, acovardida, estigué a punt de tirar-me pel balcó, ella contava que se li aparegué la Mare de Déu i li digué: “Carmen… què va a fer?”
I això, per què? Eres un xiquet molt viu?
Ma mare treballava en l’escorxador, teníem un forn i mon pare se n’anava a la una a treballar a la forna. No hi havia guarderies, et criaves sol pels camps i el carrer. Jugant em van trencar la clavícula. Teníem un magatzem de venda de palla i serradura, no oblidem que en aquell temps es cuinava amb aquests productes tan bàsics. Tota la família de mon pare eren forners, jornalers.
Dins de l’ofici de forner hi ha diverses especialitats: oficial de pala, oficial de taulell, oficial de pasta i el meu avi de Serra era “el paler” perquè era l’home que treballava amb la pala ficant el pa de les dones per la boca del forn. No oblidem que es pastava a casa i en una post es portava al forn, pastar i fényer.
L’àvia, ho conte en el llibre, era viuda i analfabeta, era ella la que va tirar la família endavant amb quatre xiquets xicotets i el més menut de bolquers. Era l’ànima de la casa.
Mon pare era anarquista, era un idealista que no s’assabentava, de vegades, de la crua realitat. El pare estava en el Batalló de treballadors de l’Albereda i no tenia jornal, li pagaven amb quatre “xuscos de pa” i, quan arribava a casa només en quedaven la meitat. Ho repartia entre la gent que tenia menys que ell. En casa Andreuet, que vivia al costat de la nostra, amb dues filles i el pare tancat a la presó… mon pare no tenia valor per a vendre’ls el pa, els els donava barata a res.
Mira, perquè et faces una idea, el solar que hi havia darrere de la carnisseria del Riojano a Tavernes: l’amo era un home ric, però passava gana, hi havia una fam extrema difícil d’explicar avui. Ens va arribar a oferir el solar si li’l pagàvem amb xuscos de pa. Hi havia diners i no hi havia productes a l’abast. Moniatos i dacsa i alguna gallina, poc més.
Com passàreu la guerra i la postguerra? Vau tindre morts o represàlies?
Ma mare treballava en l’escorxador de la Blanca des dels onze anys i era de la UGT. L’esquerrania ens ve per l’avi Torres, pare de ma mare. A Tavernes Blanques l’home de l’esquerra de sempre era el tio Famós, l’alcalde Famós, i l’avi era amic del Famós, que al seu torn era amic de Blasco Ibáñez.
Mon pare era d’una família de dretes i d’Església de Serra en la comarca del Camp de Túria, però quan tenia nou anys els posaren “en amo” de criat en Almàssera i ell, que era molt despert, s’adonà que el món real era una altra cosa del que li havien contat. Va coincidir amb un militant de la CNT i es va fer anarquista, perquè estar en amo era ser un esclau sense cadenes. Dormia en terra en un sac de pellofes, l’Horta era molt pobra, més pobra que el secà de Serra, les barraques eren un niu de misèria.
Mira, la visió de Teodor Llorente era aquesta: “Oh, dolça barraqueta valenciana…” i en contraposició Carles Salvador rematava: ”Aneu-vos-en barraques valencianes, signe d’un viure primitiu…” Les dues visions d’un mateix món.
El comú, en el corral, com diu el poeta Estellés…
Hi havia sempre dues barraques, una era la de les persones i l’altra la dels animals, comunicades per dins. Anava la gent a cagar i a pixar a l’estable. Tot això era per a femar els camps, un pilar de l’economia de casa. A Serra, teníem una gran gerra, amb una tapa de fusta, això era el nostre comú. I de casa la femta anava a parar al camp. No es tirava res, tot es reciclava de forma natural.
Alenar, el teu llibre és la teua vida, la vida del teu entorn?
Mira, la història local esdevé sempre un fenomen universal. Allò que conte en el llibre podria haver passat a un poble d’Alemanya després de la guerra. Jo tinc molts amics de família d’esquerres que a casa mai s’havia parlat de política o dels fets de la guerra, tenien la por a la medul·la, però a ma casa es parlava de tot. Sabíem que una cosa era el món de dins de casa i l’altra era el món exterior, ací havíem de ser prudents. El cim de l’anarquisme mundial fou la guerra d’Espanya i, al final, ací ho perderen tot. Els comunistes i els socialistes marxaren a l’exili. Mon pare sempre ens va explicar qui érem i d’on veníem. Ell era anarquista i aquesta és l’educació que vam rebre sense cap imposició. Ma casa era un espai de llibertat on tot era possible.
“Alenar” en temps de postguerra? No és una contradicció?
Mira… mon pare no era anarquista, millor dit era anarcosindicalista. I això era un matís que em costà molts anys de comprendre. El pare simpatitzava amb el periodista Ángel Pestaña i Andreu Nin, la causa obrera, i no simpatitzava massa amb la Revolució Russa que, al final, va ser un miratge. Molts pensaven que havien guanyat la guerra i la guerra la perdérem tots. Els que pensaven que l’havien guanyat, gent de mitja capa, immediatament s’adonaren que també els havia afectat en l’economia i en la casa. Ells també la van perdre, van patir com els altres, com nosaltres. Els poderosos n’eren quatre només.
Vas treballar de camioner també?
Acabada la guerra, uns van anar a presó, altres a un camp de concentració, altres a construir el Valle de los Caídos. Mon pare es va salvar gràcies a un familiar i el castigaren a fer pa per als militars en un batalló de l’Albereda de València. Quan acabà la pena, cap forn s’atrevia a donar-li faena perquè tenia un passat anarcosindicalista i acabà treballant per a la sogra, l’àvia Milagros, que tenia un magatzem de palla per als animals.
Ell, ple d’idees, va ampliar el negoci a la serradura i la llenya per a cuinar i la llar. I així és com es va refer l’economia de la casa. Però això s’acaba en els anys cinquanta. La gent no tenia consciència de la importància de l’arribada dels americans amb la fam que hi havia ací. El meu germà se n’anà a la mili i jo vaig deixar l’escola. Em vaig traure el batxiller elemental per lliure en l’institut de Xàtiva i vaig començar a treballar en el camió de mon pare.
Ací no va arribar el pla Marshall…
No, però arribà la llet en pols i el formatge i acabaren amb la fam. Els americans quan arribaren s’adonaren que el gran problema d’aquest país era la fam i la desnutrició. Quan s’acabà la guerra de Corea, mon pare va comprar un camió dels tres que arribaren a la comarca i que provenien d’aquell país. Un el va comprar un tal Real, l’altre el comprà Saurí, l’ordinari de Foios, i l’altre mon pare. Eren camions que tenien el volant a la dreta i per a nosaltres era un camió preciós perquè era xato i era perfecte per al transport voluminós de la palla i la serradura.
Quan el portarem a casa va ser una festa. Li llevarem dos impactes de bala en la cabina i un altre en la caixa de ferramentes, venia de la guerra, no era una broma. Era el camió més gran del poble i, cada vegada que s’organitzava una excursió mariana a un lloc de miraclera, li’l requisaven, posaven cadires de boga i el pare lligava unes cordes de punta a punta perquè la gent s’assegurés amb les mans. Quan acabava la romeria li’l tornaven. Recorde les excursions a la Cova Santa d’Altura… i algunes altres com ara les Coves de Vinromà, Sant Esperit o Sant Miquel de Llíria.
Quin món!
Sembla neorealisme italià, però era així. Però en pocs anys va arribar el rock and roll i ho va canviar tot. Hi havia balls i coneixies xiques… allí vaig coincidir amb Rita Barberà. En aquells anys es feien recitals de poesia en el Micalet i el Teatre Princesa… i jo hi acudia amb la bicicleta.
Un dia acudisc al Princesa i apareix un tipo amb una guitarra i el peu sobre la cadira… era Raimon… i cantava en valencià. Va ser un descobriment! Ja l’havia sentit en el programa de ràdio d’Enrique Ginés, un home valencianista, fill de republicans represaliats, que feia un programa radiofònic fantàstic.
Un altre dia, en la plaça redona, vaig veure moltes parades amb llibres en català… i un tal Toni Moll em reconegué del recital de Raimon, vam estar parlant sobre la música en valencià i em va convidar als balls que feien en Lo Rat Penat tots els diumenges. I vaig anar amb la novia, Isabel! Primer anàrem a ballar i després em picà el “cuquet” de la llengua i vaig aprendre a escriure el valencià… i em vaig fer professor de Lo Rat Penat. Mire vosté! (…riu)
Com era aquell ambient?
Em sorprenia que hi havia gent que parlava de política en valencià obertament. En el poble això no passava. I a partir d’aquell moment jo feia una doble vida, la del silenci en el poble i la del pensament crític i obert d’aquesta gent de la ciutat. Allí vaig conéixer una sèrie de gent com ara Eliseu Climent. A Lo Rat hi havia dos corrents: el Front marxista valencià, que eren comunistes i valencianistes radicals i el corrent d’Eliseu, que era gent que venia de l’antic PSV, un partit d’universitaris. M’agradaven molt els primers, però eren estalinistes… i això no em feia cap goig.
Les arrels del PSPV estan en Lo Rat Penat històric. No?
Clar que sí, de Lo Rat isqué tot. D’allí va eixir el PSAN de Josep Guia, d’allí isqué Nova Germania i una part de la Democràcia cristiana. Si allí n’érem trenta, de Lo Rat Penat van eixir cinc o sis partits, entre ells el PSPV.
Parles del PSOE i els qualifiques de partit foraster…
Això ho deia Vicent Ventura i així ho reivindicava. En la segona part del llibre que ara estic preparant aprofundiré en aquest tema. El PSOE ens va enganyar a tots. En l’any 1974 vam instal·lar una impremta clandestina, perquè un partit sense un aparell de propaganda no anava a cap lloc en aquells temps… i això ho va muntar JJ Pérez Benlloch.
La Internacional Socialista va convocar en Bonn una sèrie de reunions i allí va haver-hi representació valenciana. Després de la revolució dels clavells de Portugal, i veient de prop la mort de Franco, des d’Alemanya i els Estats Units es veia amb preocupació que a l’Estat espanyol no hi hagués estructurat un sistema de partits polítics democràtics. I no hi havia cap alternativa d’esquerres, només estava el PCE i CCOO. Per això s’intentava formalitzar la creació d’un partit socialista d’arrel democràtica i socialdemòcrata.
A Lo Rat Penat es va formalitzar una taula d’alumnes i exalumnes liderats per Emili Martí Gómez… i la cèl·lula comunista va desaparèixer. Volíem fundar un partit, però que no fora el PSV bis, un partit transversal, i teníem les eines per a posar-ho en marxa. M’encomanen parlar amb Eliseu Climent que era el Sancta Sanctorum d’aquella operació. Ell se n’havia anat de Lo Rat Penat i havia muntat la llibreria Tres i Quatre, però estava assabentat de tot el que passava. Pensàvem fundar un partit i devíem parlar amb Eliseu i a mi em van comissionar per a fer-ho. Eliseu em va escoltar i em va suggerir que ens adherírem al grup polític que s’estava gestant al voltant de Vicent Ventura, JJ Pérez Benlloc i Mario Garcia Bonafé. Vam quedar en el bar NODO, en el carrer Sorní i, al final, vam acceptar que aquell podria ser també el nostre projecte.
I el PSOE es menja el PSPV…
La Internacional Socialista estava interessada a organitzar el partit a Espanya. En el congrés de Suresnes els socialistes s’adonaren que hi havia delegacions socialistes organitzades a Euskadi, Andalusia i Madrid, i que ara apareixien els valencians amb el PSPV i també els catalans… però no hi havia un projecte comú global d’Estat per a fer front al món que venia després de la mort del dictador. El PSOE va fer un pas endavant i convocà la Conferència Socialista Ibèrica per unificar tota la família socialista. Allí quedà clara la independència de cada organització territorial, però la representació exterior internacional la tindria el PSOE. I a poc a poc, aquestes sigles es van anar imposant.
La clau va ser Ernest Lluch que era l’agent del PSOE en aquesta operació, un home que venia amb l’aval de la Internacional socialista. He llegit diverses tesis sobre la fundació del PSPV que van molt errades: segons algunes opinions, el partit el muntaren Lluch, Cucó i Vicent Soler. I això no és així, aquests tres entraren en el partit després de morir Franco.
Dels Deu d’Alaquàs, l’únic que estava en aquella etapa fundacional era JJ Pérez Benlloch. Soler i Lluch estaven en una Convergència Socialista del País Valencià i n’eren tretze. Nosaltres n’érem més de tres-cents. Es reinventaren el partit per a ser ells els fundadors per a la història. El PSOE va sorgir d’un pacte entre els socialistes bascos i els andalusos.
Em conten que vas tindre ací els arxius fundacionals del PSPV.
Efectivament. Vam cremar molts documents durant allò dels Deu d’Alaquàs. Després, el que quedava ho entregàrem a la Biblioteca Valenciana per a digitalitzar-ho. Jo me’n vaig quedar còpia i originals dobles d’allò més important i ho tinc a bon resguard. Això és del partit, també hi ha un arxiu fotogràfic que podria entregar-li a Eliseu Climent per si acaba en alguna institució o en un museu de la Memòria Històrica.
L’arxiu conté també el testament polític de Vicent Ventura…
Sí.
I que diu?
Diu del mal que han de morir tots! (… riu)
Em diuen que ja tens adobada la segona part de L’Alenar.
El meu problema rau en el fet que aquesta segona part tenia 1.200 pàgines escrites i he perdut dos mesos per a condensar-ho i deixar-ho en unes 600 pàgines. Al final, Estefania Domingo, la meua consciència crítica, em va convéncer que havia de reduir-ho per a fer-ho més digestiu. I ella tenia raó. Estefania és l’ànima d’aquesta casa, està ací vint anys i sap com soc i com pense… i com se’m pot millorar estilísticament en l’escriptura. El llibre es titularà La Transició, i amb la seua publicació hi haurà gent que em retirarà la paraula (… riu). Eixiran documents signats amb les promeses de molts polítics i després el que realment feren i no feren.
Dius que la Fira del Llibre passada ha sigut la teua última fira, tu que ets un dels primers pioners.
Sí, és la meua última fira. Jo estic en una situació de salut complicada. He passat tres càncers i crec que d’un moment a un altre prendré una “altra dimensió”. Al marge de mi, la meua principal preocupació rau en el fet que en aquest país no quede res. La nau insígnia de Bromera se l’ha quedat Planeta. Pense que en un any aniran tots al carrer, Planeta no necessita a ningú per a funcionar. No necessita correctors ni traductors ni massa empleats, amb una secretària en Alzira li seria suficient.
Crec que hi ha una xarxa de petites editorials que podrien fer factible un Grup Editorial Valencià per a sobreviure perquè hi ha quaranta-cinc editorials que tenen el seu públic. Si fórem capaços d’associar-nos, d’optimitzar despeses… Drassana, Andana, Tres i Quatre, Onada… i altres resistiríem l’embat i salvaríem el sector. Nosaltres som els més antics de la fira, tenim una llibreria, tenim una editorial i una distribuïdora. Això per a muntar-ho ara resultaria impossible.
Aquesta empresa teua té futur? Com asseguraràs que tinga continuïtat?
D’això mateix parle. Busque una fundació, una associació, una persona, una empresa que es fera càrrec de l’Eixam perquè açò és autosuficient, és una bona empresa. I no parle de diners, només vull que algú pogués fer-se càrrec d’aquest entramat que vaig muntar amb tanta il·lusió. Algú que administrés una cosa que ja funciona i que dona rèdit. Em fa igual vendre-ho que llogar-ho o simplement que ho porte i ho administre.
En cas contrari tancaré. Però no voldria passar per la porta i veure en un futur que açò és un Todo a cien o un basar oriental. Vaig venent de poble en poble i la meua dona em diu que un dia la cridaran per telèfon per a dir-li que m’he mort davant d’una parada de llibres. Però eixa és la meua vida…. i així vull viure-la.
Que diuen els de Tavernes Blanques del llibre? Com que parles de noms i malnoms de bona part del poble d’avui i del passat…
El llibre comença ara a rodar. Sempre hi ha qui no li agrada el que es conta, però molta gent es reconeix i està contenta. Alguns del poble no han entrat mai a la llibreria, però han fet entrar a altres per a comprar La solsida i saber què contava.
Et diré noms i em dius què és el que penses: Eliseu Climent.
Un homenot. A vegades ens ha dut a un cul-de-sac, però ha fet el seu paper!
Josep Lluís Albinyana.
Un bon home. S’equivocà en un moment determinat, però era un bon home. Ell venia de la Democràcia Cristiana i quan Felipe i Guerra vingueren a una alqueria d’Alboraia perquè Vicent Ventura els havia dit que no volia encapçalar el projecte del PSOE a València ell mateix es proposà per a presidir-lo. Després se’l carregarien. Va tindre una evolució molt positiva cap a un valencianisme polític que compartíem.
Manuel Broseta.
Ens remuntaríem a aquell famós sopar en què hi va haver dues veus discrepants d’aquell projecte per a treure un diari en valencià: Eliseu Climent i Amadeu Fabregat. En tot cas, si Diario de València l’haguérem tret en valencià haguera tancat igual, però hauríem posat una pica en Flandes. Alguns li feren un informe a Joan Lerma en què s’afirmava que aquell era un projecte contra el PSOE. I, finalment, no es va fer! El diari s’anava a imprimir en la rotativa de Maria Consuelo Reyna, per tant, no estava gens en desacord. Ciprià Ciscar era molt fvorable i s’havia compromés a comprar i distribuir el diari en col·legis i institucions. Ens donaven suport Manuel Tarancón, Ramón Lapiedra, Rafael Ribes Pla de Mediterráneo de Castelló… en fi… molta gent potent.
Broseta era un home complicat en un temps difícil. Aspirava a ser president de la Generalitat i estava a favor del diari. Havia de ser un home bo, el que pacificara una dreta salvatge. Ell era culte i intel·ligent. Lamentablement, va ser assassinat només quatre dies després d’aquell sopar.
Maria Consuelo Reyna…
A mi sempre m’ha tractat bé. Jo li vaig presentar Jesús Sánchez Carrascosa a JJ Pérez Benlloc i ell li’l presentà a Maria Consuelo. Em va demanar que escriguera a Las Provincias i ho vaig fer en valencià. Parlava de futbol… algú del meu poble va protestar enèrgicament i al final ella em va dir que havia d’escriure en castellà. I ho vaig deixar córrer… Per al país, per al nostre país, ella va ser un desastre!
Vicent Ventura.
Ventura era una persona honesta que idolatrava Fuster. Fuster i Sanchis Guarner eren intel·lectuals que provenien de casa bé i miraven Ventura per damunt del muscle. Ventura era periodista i ho contava tot, no podien parlar massa davant d’ell.
Amadeu Fabregat…
Un home intel·ligent que anava a la seua!
Vicent Garcés.
Un home de fiar, una persona fidel. Al germà li déiem el Bruixot i a Joan Romero li posarem “Strelnikov” perquè li semblava al personatge de Doctor Zhivago. Eren noms en clau per si ens detenia la policia.
Zaplana.
Un bon vivant que ha vingut a la política a fer-se ric.
Camps.
Un pobre home acomplexat. Es creia que era Déu.
Olivas.
Un home de transició. Passà com un bufit.
La Transició?
La Transició va ser una trampa. Però no es podien fer massa coses. A l’Horta n’érem quatre. Quan es fa el primer congrés, el PSOE tenia trenta mil afiliats. I jo em preguntava… on estava aquesta gent fa uns anys? “A un panal de rica miel dos mil moscas acudieron”, diu. El PCE es va quedar sense força i tot acabà en uns pactes per a no irritar en excés el sistema. Molta gent entrà en el PSOE per a fer la revolució des de dins del partit. Tot va quedar en orris. Allí estava Joan Lerma, que escoltava i parlava poc. Amb un tacticisme polític quirúrgic arribà a ser president de la Generalitat: un pragmàtic. Un home que estava “a la que diguen”. Sabia que Guerra apartava de la foto els que no feren el que ell deia i manava.
Eres un membre fundador de Carraixet.
Carraixet ix de Lo Rat Penat. En el poble hi havia la rondalla de Lleonard… i des d’aquest grup va eixir Carraixet. Vam estar actuant de poble en poble i vam patir, com molts, la censura.
Eres professor de llengua de Lo Rat Penat.
Sí, vaig aprendre a escriure la meua llengua materna. Vaig estudiar molt i, finalment, em vaig preparar per a ser professor i vaig aprovar. Vam muntar cursos de valencià per molts pobles de la contornada.
Com veus la situació al país i València, des del punt de vista polític?
Si ens hagueren dit en els anys seixanta com estem ara no ens ho haguérem cregut. I mira que estem malament! N’érem dos i la cabra, poca gent. Ara, també et dic que la situació és un desastre principalment per la mala gestió del PSOE i la fragmentació del valencianisme. El Botànic tingué un capital polític que no va saber gestionar.
Jo, que soc vell, tinc molt clara la teoria del pèndol. Això ens permet reaccionar, alenar i fer nous projectes. Ara el pèndol està cap a la dreta, la pròxima caiguda cap a l’esquerra ens ha de tindre preparats. Això és el que ha de fer el valencianisme i l’esquerra.
Serem valencians si desapareix la llengua?
No. El problema és l’ús social de la llengua.
Però una llengua familiar no va a cap banda… No?
No desapareixerà el país, ni la llengua. No ho va aconseguir Franco… no podran, en som més dels que es pensen. Però hem de pensar en les noves tecnologies i les xarxes socials. Els xiquets parlen la llengua de les mares. Tinc una neboda que viu a Madrid i els parla valencià als xiquets… i el parlen. I parlen a més castellà, francés i anglés.
La Llei de Plurilingüisme…
Tenien la voluntat d’anar més enllà, no han pogut i s’han conformat.
Quin és el teu país?
Jo soc valencià… i el tema dels PPCC és per a mi només un tema cultural. Ells, els de dalt, sempre ens han mirat també per damunt del muscle. Els catalans són blancs, venen de Carlemany i van a missa. Nosaltres som mestissos. Molta gent valenciana i també catalana que es considera Créme de la créme provenen de la pobresa i la misèria.
Tens contacte amb Eliseu Climent?
Estic en contacte amb ell i m’ha telefonat per a agrair-me que li refrescara la memòria. Ara està entrevistant-lo i gravant-lo Agustí Cerdà. Supose que tot acabarà en una potent biografia.
Quin paper van tindre les dones en aquell marejol polític? Existia algun moviment LGTBI?
No hi havia a penes dones, n’hi havia unes quantes i eren molt valentes, però n’hi havia poques. Sobre els homosexuals i el moviment d’alliberament sexual et diré que cada un de nosaltres els teníem a casa. Allò encara no es veia com es veu ara. I està molt bé, s’ha anat normalitzant a poc a poc.
Com tens els cirerers de la casa de Serra en plena muntanya?
Ja no hi ha cireres. No plou i els cirerers es moren o no fan fruita. Espere que no siga un símbol per al nostre país, una metàfora per a la nostra llengua. Confie en el fet que plourà més i tornaran a florir, a fer cireres.
Rafa Arnal diu que a Tavernes hi ha persones immigrants que ja parlen valencià. I destaca que té una veïna negreta de Guinea que parla un valencià millor que el seu. La gent intel·ligent aprén ràpidament. Aquesta xiqueta serà una líder en el futur, tinc tot el convenciment.
Arnal fuma un cigarret darrere un altre. Beu en el barral de vi i llimonada i ens el passa per a refrescar la gola. Parla de pressa i de moltes coses alhora. El cap li bull com una cassola. És afectuós i estima els amics. Envoltat d’unes prestatgeries altes com el Micalet ens assenyala el títol de professor de valencià de Lo Rat Penat i els pòsters de la República. Ens ensenya orgullós el seu contrabaix i una placa autèntica que li regalaren de l’avinguda del País Valencià de Tavernes Blanques, el seu estimat poble, quan li van canviar de nou el nom. Toquen les campanes de l’església i Arnal, amb els ulls plens de nostàlgia, mira els núvols que passen amenaçant. Plourà? Ja veurem!
