Des de fa molts anys que coneixia Enric Roncero, però la vida ens havia distanciat. Ara, el recupere en aquesta visita a Xodos, al cor de Penyagolosa, on compartim un parell de dies de conversa i reflexió. M’acompanyen Francesc Vera, que no deixa de capturar cada instant amb la seua càmera, i Víctor Labrado, coordinador de La Veu dels Llibres, que ens acompanya en aquesta tasca de plasmar cada detall d’aquesta trobada.
Enric comença a parlar-nos dels seus primers passos en la literatura, però abans de tot això, ens narra com va aprendre valencià als cursos de Lo Rat Penat i com aquell aprenentatge va enllaçar-lo amb el món del valencianisme.
És fascinant veure com la passió per la llengua i el territori va ser l’embrió d’una obra literària que es fonamenta en l’amor a la cultura i el paisatge del País Valencià. Els seus llibres, profundament arrelats en la terra i l’ànima de Penyagolosa, brollen de l’amor incondicional a aquest cim que és l’essència mateixa del país.
A mesura que recorrem els camins d’aquest territori que tant ha marcat la seua vida, cada paraula i cada anècdota ens convida a endinsar-nos en el paisatge que ell ha fet seu, a viure’l com una part d’ell mateix. Amb La cucala, Roncero no només ens obri les portes a la lectura, sinó que ens convida a connectar d’una manera profunda amb la història i la terra que l’han forjat.
Tu, d’on ets?
La meua família és de València, però tenia parents a Figueroles, un poble de l’Alcalatén.
I tu, parles valencià des del principi?
Que va! Jo vaig començar a parlar valencià als quinze anys, perquè no volia que es perdera la llengua.
Qui et va convèncer?
Jo a soles. Me’n recorde que un dia, en una llibreria del carrer de la Corretgeria de València, vaig veure un llibre d’Enric Soler i Godes que es deia Llegir i escriure. Beceroles valencianes. Era un llibre de Lo Rat Penat i, quan me’l vaig endur a casa, vaig veure que era un llibre de beceroles. I com que jo no sabia parlar valencià, això de “beceroles” no m’acabava de quadrar. Però vaig entendre que era un llibre per a aprendre.
A la contracoberta posava “Cursos de Llengua i Literatura de Lo Rat Penat” i allí mateix me’n vaig anar. El mestre Grifoll em donava classe, i vaig aprendre valencià amb la Gramàtica de Carles Salvador. I com que en el llibre hi havia textos, vaig començar a llegir Joan Fuster i altres autors.
Als quinze anys llegires Fuster? Què llegires?
Nosaltres, els valencians.
Un moment. Tu arribes a Lo Rat Penat i et matricules als cursos. Com era la dinàmica d’això? —pregunta Víctor.
La dinàmica era entranyablement antiga. En aquella època, jo no era la persona més llançada del món i havia decidit entrar en una institució ben estranya. El terra era de fusta i feia molt de soroll quan caminaves. Sonava moltíssim. No podies entrar de forma desapercebuda. Per arribar al pis, havies de pujar una escala que semblava del Renaixement.
Quan arribaves dalt, trobaves una sala completament buida amb una persona en un raconet, en una tauleta. Vaig preguntar, i em digueren que sí, que podia fer els cursos, fins i tot per correspondència, per carta. Però jo m’hi vaig apuntar directament. I a partir d’aquell dia, vaig començar a anar a classe.
Al cap de tres mesos ja escrivia en valencià i feia poemes. I per poder escriure en valencià, vaig començar també a llegir-lo. Estudiava la Gramàtica de Carles Salvador, que estava pensada per a aquells que ja parlaven valencià però volien aprendre a escriure’l. Al final de cada capítol, hi havia textos de Lluís Guarner, de Sanchis Guarner, de Joan Fuster, de l’Estellés, de clàssics del segle XV i XVI… També algun autor català que ara no recorde. I això em va obrir un món.
Allí hi havia un debat obert entre els qui pensaven que la llengua s’havia de dir “valencià” i els qui defensaven que s’havia de dir “català”. L’argument bàsic era que en el Segle d’Or els valencians dominaven la literatura. Però ningú no deia que foren dues llengües diferents. Els blavers, que encara no existien com a tal, parlaven de “valencià”.
De fet, jo abans havia llegit José Ombuena, un dels promotors del blaverisme, que odiava profundament Joan Fuster. En La Cucala, el retrate. Li la devia. Ja a Las Provincias començà a parlar contra els catalans. Però jo vaig començar a llegir els escriptors valencians i em vaig meravellar: Fuster, Sanchis Guarner, Estellés…
Tot perquè vas veure aquell llibre en una llibreria?
Sí. I pel que he dit al principi: perquè no volia que es perdera el valencià.
I no hi havia cap persona pel mig que t’influenciara?
No. A ma casa, ma mare no parlava valencià, però els seus pares sí. A ella l’havien ensenyada a parlar castellà perquè trobara un bon nòvio. Entenien que el castellà era la llengua de la gent bé.
A poc a poc, m’anava fent la idea d’aquest món que m’obria el valencià. A més, passava l’estiu a Figueroles, que és un poble d’ací a prop d’on estem, al costat de Llucena. I allí tots els xiquets parlaven valencià. Ningú no parlava castellà, i jo jugava amb ells. També els meus iaios parlaven entre ells en valencià, però a mi em parlaven en castellà.
A poc a poc vaig començar a soltar-me. I el dia que ho vaig fer, em vaig adonar que tothom em responia en valencià. A València, al carrer, si tu parlaves valencià, et responien en valencià. Estem parlant d’una diglòssia brutal.
A ta casa, com van reaccionar pel teu interès per la llengua? —pregunta Víctor.
D’una forma molt guapa. Ma mare va començar a parlar valencià. No el parlava perquè l’havien ensenyada en castellà. Els meus iaios el parlaven entre ells, però a ma mare i a la seua germana els parlaven en castellà. Ella, però, el sabia, perquè vivia al barri del Carme i tothom el parlava. Un dia, als setze anys, vaig començar a parlar-lo a casa i ja està.
Va ser un canvi total. La meua germana, que té cinc anys menys que jo, també es va soltar, a poc a poc. No era difícil: el valencià es vivia a la ciutat. Encara estava viu en aquell temps. El que passava era que no es veia.
I això de la gent pel carrer parlant en valencià. És curiós el descobriment de la llengua des de la ciutat, perquè ambientalment la teua València és castellanoparlant.
Sí, però vaig descobrir que la gent parlava valencià a casa i entre amics, però no en públic; al carrer, ho feien en castellà. Per això jo no el sentia parlar. Clar, quan comences a parlar-los directament, t’adones que sí, que el parlen. Per això, pensava que si no es parlava, es perdria.
Després, un poc més tard, vaig llegir Los fills de la morta viva, de Constantí Llombart.
A quina escola anares?
A una escola molt particular. Mon pare no volia que anara ni als capellans ni, encara menys, a l’escola pública, perquè em farien cantar el “Cara al Sol”. Així que ni “Cara al Sol” ni “Pare Nostre”. No hi havia massa opcions, i anava a un col·legi, des dels quatre anys, des de pàrvuls, on, quan començàrem a fer primària i batxillerat, fèiem una excursió amb autobús a l’institut d’Albaida per a examinar-nos. Ens jugàvem tot el curs a un únic examen. No era una escola reglada i no podien titular. Ens examinàvem com a lliures.
Tornem arrere un poc. Com era l’escola?
Impensable. Era un primer pis d’una casa gran, de nou plantes, a l’avinguda de l’Oest, que es deia Calderón de la Barca. Tenia cinc habitacions, i en cada una ens encabien a més de vint xiquets. El pati de llums tenia cinc metres de llarg, i ens posaven allí perquè ens pegara un poc l’aire. Era una “acadèmia”. Un invent que funcionava en l’època. N’hi havia algunes que tenien prestigi, com ara la Castellanos o la Martí, però altres no en tenien gens.
D’allí vaig passar a l’institut, a sisé de batxiller. Vaig fer sisé i el COU al Juan de Garay, que ja era un institut de barri, amb tota la seua complexitat, amb molta gent nova, i una altra forma de relacionar-se. Professors diferents per a cada assignatura. I també ja vaig trobar gent que parlava valencià. Era un món molt més obert que el que havia viscut fins aleshores. D’allí, a la Universitat.
Recordes quin va ser el primer llibre que llegires?
Segurament Vint mil llegües de viatge submarí, o algun llibre de Salgari. Ho llegia pel meu compte. A ma casa hi havia una bona biblioteca. Hi havia tradició de llegir, i tenia moltes coses.
Eren republicans, en ta casa?
Per descomptat. A València, n’hi havia pocs que no ho foren. Com a mínim, tot l’àmbit familiar on em movia era republicà. Gent que havia tornat de l’exili, i llibres, en tenien moltíssims. Molts d’aquells llibres eren massa complexos per a mi quan era menut, però hi havia una col·lecció molt divertida de Bruguera, amb text i còmic resumit. Llegia sense parar.
I tebeos?
Sí, també. En aquella època, hi havia un tros de carrer al costat de la plaça de Lope de Vega, a València, on intercanviaves tebeos pagant una misèria. Era molt habitual.
I entrares en la llibreria i vingué tot el tema de Lo Rat Penat que has explicat. I després vingué el món del valencianisme. Com vas entrar-hi?
Això va ser el 74, quan Eliseu Climent em donà una beca per anar a Prada del Conflent, a la Universitat Catalana d’Estiu. On ens vam conèixer tu i jo. I, segurament, també hi devia conèixer Manolo Molins. Més tard vaig entrar en el grup 49 de Manolo, on també coincidírem tu i jo.
Hi vaig entrar per fer la Crònica Especial, amb textos d’Estellés, que la censura es va carregar després de tot un any assajant-la. Tu t’ho vas deixar, i jo vaig continuar per representar La Dansa del Vetlatori, la segona temporada.
Allí, a Prada, en una assemblea que convocàrem els valencians —segurament ho devia fer Josep Guia— es parlava de formar un grup d’acció. Molt prompte vaig rebre una invitació per integrar-me a les JSAN (Joventuts Socialistes d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).
Tu abandonares molt prompte el PSAN.
Jo no volia estar en un partit polític, i encara menys comunista. Quan em posaren davant els “Conceptes elementals del materialisme històric”, de Marta Harnecker, vaig dir: “mala història”, i me’n vaig eixir del partit. Jo tenia una retirada àcrata, perquè ja havia començat a llegir algunes coses sobre la guerra a l’institut.
T’arribà la tradició antifranquista de la família? —pregunta Víctor.
A mi no me la transmetien. Al contrari, me l’amagaven.
I, si te l’amagaven, com t’arribà? —insisteix Víctor.
El personal parlava d’abans de la guerra, de després de la guerra, però no deien res. Una vegada, davant la meua insistència, crec que el meu pare em va dir que Barcelona volia ser la capital i Madrid no ho permetia.
A casa, encara que no em deien res, sempre acabaven amb: “el que sents ací a casa, no es pot dir al carrer”. El primer televisor va arribar a casa quan jo tenia nou anys. Els diners els envià un oncle que vivia a Veneçuela perquè els seus pares —els meus avis— pogueren veure la televisió. Jo vivia amb els meus pares i avis.
Per aquella casa passava, quan tornà de l’exili, Juanino Renau, que era el germà menut de Josep Renau i cunyat de la meua iaia. Jo era menut. Feia com que no m’assabentava del que deien, però els escoltava parlar. Recorde que la meua àvia apagava el televisor un poc abans de començar a sonar l’himne d’Espanya. Cada vegada que eixia Franco per la tele, la meua àvia deia: “Viejo, a ver cuándo te mueres!”. La meua àvia tenia cinc anys més que Franco, però, lògicament, ell es morí abans. El sobrevisqué.
Era un món on aquestes coses les mamàvem de menuts. Jo no anava a missa. Anava a un col·legi laic, però ens obligaven a anar-hi dues vegades a l’any. Crec que era el dimecres de cendra i un altre que no recorde. Sembla que obligaven els col·legis a portar-nos-hi. Jo no vaig fer la comunió quan tocava, perquè mon pare s’hi resistia, però finalment l’hi obligaren. Pressionaren l’empresa on treballava —una asseguradora— i vaig fer la comunió, però ja després.
Tu vas fer psicologia?
Em vaig matricular en filosofia pura que és el que m’agradava, però, com hi havia moltes coses comunes amb psicologia i pedagogia, me’n vaig passar a psicologia que era molt més fàcil d’aprovar. Me la vaig deixar en cinquè.
Jo recorde que en aquella època vaig anar a ta casa i tu ja treballaves. Una mena d’assessoria.
Sí, vaig acabar la vida laboral en això. Una empresa familiar que van muntar els meus pares. Era una assessoria laboral. Fèiem nomines, liquidacions a la seguretat social… La meua germana i jo hi vam afegir fiscalitat, declaracions fiscals de les empreses, sobretot. Tan prompte representava en un jutjat un treballador que havien acomiadat, com preparava una carta de comiat a un empresa per acomiadar un treballador. Estava en els dos costats.
Acabem amb la política. Algú em va dir que havies estat en alguna executiva dels verds.
Hi he participat i, com que els Verds estaven integrats en Compromís, he estat en alguna executiva, però jo no era ningú, ni volia ser-ho. Un àcrata no podia estar molt compromès amb una organització política; i això que la meitat dels Verds eren més o menys àcrates, o tenien aquesta preferència de no estar orgànicament dins d’una organització.
Com molts, començares a escriure fent poesia?
Sí, vaig començar fent poesia, però no he publicat res.
Poesia amorosa?
No, què va!, més que res poesia política.
I el primer llibre que vas fer va ser A cop de pedal?
Sí, va ser un llibre sobre uns itineraris en bicicleta pel país el títol del qual, després va inspirar Perico Delgado. Va fer un llibre que es deia A golpe de pedal. El meu eren rutes pel País Valencià, itineraris curts, d’uns quaranta o cinquanta quilòmetres, que podia fer qualsevol.
Els itineraris es connectaven entre si. Era bonic, perquè, en aquell temps, no existia res semblant. Eren carreteres secundàries, camins de muntanya i camins litorals. Des de Vinaròs fins a Oriola i més enllà, tot eren itineraris per camins.
Contaves alguna cosa més que el camí?
Sí, quan arribava a algun lloc, em plantejava com explicar el que veia, el lloc. Per exemple, quan vaig arribar a Xàtiva, parlava de com va ser una capital efímera d’una província valenciana.
Quan passava per cada poble, explicava històries. Tenia molts amics a cada lloc i em documentava. Volia explicar el país. Arriscava i feia bromes. Per exemple, quan vaig arribar a Oliva, vaig dir que era el poble gran de la Safor mentre que Gandia era la ciutat petita. Era una manera d’explicar el país, una proposta.
De fet, jo feia aquests viatges amb bicicleta amb el centre excursionista. Va ser un llibre que es va vendre prou.
Quants anys fa d’això?
De l’any 1994. Ja fa anys.
I abans no havies escrit res?
No havia publicat res, però sí que escrivia poesia, feia teatre. Tinc algunes obretes breus.
Després d’això, vingueren els llibres del Penyagolosa?
No del tot, després d’això, vaig fer un mapa i una guia excursionista per a l’editorial Alpina. Els vaig convèncer perquè férem una guia del País Valencià i començàrem per Penyagolosa. Aquella guia es va vendre moltíssim. En fer-la, vam netejar camins d’ací. Camins que estaven perduts i que ara són perfectament transitables.
Tu ja tenies la masia per ací. La tens des de molt prompte. Des de quan?
Des de l’any 79. I estàvem parlant dels anys 90, 91…
Des de molt prompte ja eres mitger, com el protagonista de la teua novel·la La cucala.
Fer-se mitger era la manera d’entrar a tindre un mas ací, en aquells temps. Ningú no t’hi arrendava terres. La figura del mitger era la forma de poder accedir a un mas. El mitger era una mena d’emfiteuta d’ací del Penyagolosa, però no era literalment com en altres llocs. Era un residu feudal, una mena de propietat compartida.
Seguim amb el mapa.
Sí, en aquell mapa anava posant els camins que jo mateix estava recuperant. Investigava camins perduts que havien d’existir per força. Si ací sabem que un camí puja d’un lloc habitat fins a una altra vall, aquell camí ha de passar pel coll més baix. Jo preguntava a la gent per recuperar els topònims. Encara quedaven persones que els coneixien. Buscava, almenys, dues persones que confirmaren els noms. I això ho vaig publicar en un mapa a escala 1:25 000.
L’editorial em passava la base topogràfica i les carreteres, i jo ho omplia tot: fonts, camins, sendes, masos i noms. Després, netejàvem els camins amb amics i camps de treball de l’Institut Valencià de la Joventut.
Amb quina eina treballàveu?
Treballàvem generalment amb tisores d’esporgar, i, en algun cas, amb alguna aixada, però molt poc. El camí pel qual hem baixat avui, el camí de les carretes, no es podia reconèixer. Estava ple de troncs enormes de carrasca. Calia netejar-ho tot per obrir pas. I fent això em vaig adonar que hi havia coses més interessants que m’agradaria contar. Per això, després vaig fer dos llibres: Al voltant del Penyagolosa (1999) i Penyagolosa. Paisatges del sostre d’un país (2005).
I també tens dos articles acadèmics a la revista Mètode: “Penyagolosa, una qüestió no resolta” i “Habitar la muntanya”.
Sí, anaven del mateix que havia estat desenvolupant en els dos llibres. Però no vaig tindre ganes de fer més coses. M’ho demanaven, però no en tenia ganes.
Anem a la novel·la, La cucala. Fer una primera novel·la no és fàcil.
Per a mi ha sigut molt fàcil. L’únic que passava és que volia escriure-la tota al mas, a Penyagolosa. No volia escriure res a València.
Has recuperat moltes llegendes d’ací?
La majoria les coneixia i algunes les he afegit.
Quines són inventades?
Parlar de les dones d’aigua, que ací no hi són.
Com aquella que es troba el protagonista, està amb ella i, quan es desperta, està abraçat a una llebre. Quines són les llegendes que sí que trobes ací?
L’home del bufo. A mi m’encantava aquesta història i és la que vaig utilitzar per a la novel·la, literaturitzant-la al principi, quasi com una història que li donava un puntet de novel·la negra.
On pot estar l’origen de la llegenda de l’home del bufo? —pregunta Víctor.
No ho sé. La contàvem ací entre els amics, quan veníem a la muntanya. Érem gent urbana i no sé si la coneixien en els pobles. Aquí sí que es contaven llegendes com ara la del Tossal de Marinet o la de l’Avenc del Penyagolosa: “un avenc que, si el busques, no el trobes…”
A mi el que em sorprèn és la quantitat d’històries que recuperes. I la història de les masies.
Les masies són totes reals. Però la majoria de les persones ja no hi viuen. N’he conegut algunes, però aquelles persones no tenen res a veure amb els personatges de la novel·la. Les masies sí, però els personatges són pura ficció.
I el llibre en què ell, l’estudiant, el protagonista, que no té nom, troba la història de l’home del bufo, no existeix.
No, però queda bé. I a partir d’aquella història comença tot.
Supose que, a través del personatge, contes la teua experiència quan arribares ací.
Però molt poc. El moment d’arribar al Penyagolosa i poc més…
I la història de Joan Fuster la treus d’El País Valenciano?
Sí, sempre m’ha xocat aquesta història. El fet que Fuster es perdera el cim.
També contes que ací dalt hi va haver una espècie de comuna anarquista. Això és real?
Sí, totalment. N’hi van haver unes quantes. Una que vaig contar és la de Bibioj, un llogaret en el terme de Villahermosa. Ara tot està en ruïnes perquè el van construir amb terrossos de guix. Hi havia tres carrers, una escola i poc més.
Durant la guerra, els propagandistes de la FAI de l’Alcora pujaven pels pobles a fer propaganda i animaven la gent a ajuntar terres. A Bibioj s’ho van prendre més seriosament que en altres llocs. Van ajuntar les terres i va funcionar mentre van poder, perquè a mitjan any 38 ja van entrar els franquistes.
Després, volgueres lligar això amb la repressió del franquisme. Situes la novel·la en la postguerra. Hi apareixen els anarquistes, la famosa comissaria de la Via Laietana a Barcelona, la tortura. I fins i tot vas anar a Istanbul.
Volia parlar del despoblament. De com tot canvià en poc de temps i la gent va començar a marxar cap avall. Volia que, quan el xic tornara, es trobara una altra cosa. A banda que ajudava a la trama policíaca, també em venia bé per a això.
I de passada ho relaciones amb la repressió, amb els anarquistes d’allà, perquè al final troba el que busca en un home que havia sigut un represaliat.
I que estava treballant per crear llocs per protegir gent que fugia de la repressió d’ací.
I ho deixem estar ací, perquè no acabaríem mai. Després de dos dies intensos de conversa pels camins i racons de Penyagolosa, on Enric Roncero ens ha obert la porta del seu univers literari i personal, queda clara una cosa: la seua passió per la terra, la llengua i la història del País Valencià és el motor que impulsa tota la seua obra. La cucala no és només la seua primera novel·la, sinó també una declaració d’amor a un territori que marca, modela i inspira cada paraula escrita.
