Glòria Bordons (1953), professora emèrita a la Universitat de Barcelona, és una de les grans especialistes de Joan Brossa, una incansable difusora de la literatura catalana per tot el món. Doctora en Filologia Catalana amb una tesi sobre Joan Brossa, va publicar el llibre Introducció a la poesia de Joan Brossa (Edicions 62, 1988). Ha tingut cura de les seves obres completes: Joan Brossa: Prosa completa i textos esparsos (La Magrana, 2013), Joan Brossa: Poemes visuals (Enciclopèdia Catalana, 2014), Poesia escènica, de vint-i-dos volums, publicada per Arola Editors, i recentment Joan Brossa: Poesia completa. Volum I, II, III (Univers, 2021, 2022, 2023).
Com veus el Brossa des dels Pirineus, des de Farrera?
Des dels Pirineus, Brossa és més a prop. Aquests dies hem tingut uns cels nocturns plens d’estrelles, i no he pogut deixar de pensar en el Sumari astral, el darrer poemari de Brossa, en què diu que nota “que a terra hi corre una energia, / segurament com la que mou els astres”. I és que mirant la celístia sempre penso en la meva petitesa i en els mots de Brossa: “Però jo no seré jo si no supero el temps / i un llamp mal dirigit m’encén l’escombra”, i d’alguna manera m’imagino que als cels nocturns de Farrera els meus morts em fan l’ullet.
Com et vas interessar per la seva obra a l’hora de fer la tesi?
Quan vaig fer la carrera, ja m’agradaven les avantguardes i ja havia conegut Foix en un curs a Puigcerdà que vaig fer abans de començar els meus estudis universitaris. A la Universitat vaig tenir el doctor Molas com a professor i a tercer curs vam centrar-nos en la postguerra. Com sempre, ell ens proposava uns títols d’obres per estudiar més a fons i nosaltres havíem d’escollir. Amb una amiga –el treball era en grup– vam optar per Espriu.
Molas, a part de dir-nos que algú altre ja havia agafat aquest poeta, se’m va dirigir a mi i em va dir: “Vostè hauria d’agafar Brossa” –el llibre que havíem de comentar era Em va fer Joan Brossa. L’hi vaig respondre que no n’havia llegit res –estem parlant de 1972-1973, quan Brossa només tenia al carrer El saltamartí i Poesia rasa– i Molas em va respondre: “raó de més per llegir-lo”. Vaig llegir, doncs, aquest parell de llibres –un molt més llarg que l’altre–, a part de centrar-nos en l’anàlisi dels poemes d’Em va fer Joan Brossa, i em vaig quedar impressionada, tant que vaig sentir la necessitat d’anar-lo a veure.
El poeta em donà cita de seguida i vaig anar a l’estudi de Balmes a conèixer-lo i preguntar-li coses sobre el que havia llegit. Com que, després d’unes quantes sessions, Brossa va veure que tenia molt d’interès per la seva obra, més enllà del que havia publicat, em va dir d’anar a casa seva, on, d’una manera més còmoda i neta, ell m’anà ensenyant les llistes i les carpetes del que li quedava per publicar, i consentí que llegís el contingut d’aquelles carpetes i en prengués notes. Això provocà lògicament que el comencés a estudiar i que decidís fer la meva tesina de fi de carrera sobre la seva obra.
Poc després, des de la revista Els Marges se’m demanava d’escriure sobre les darreres publicacions de Brossa, article que es publicà en el número 8 (1976). I, d’una manera lògica, vaig decidir de fer la meva tesi sobre la poesia brossiana. El projecte se m’allargà, perquè havia de treballar i alhora cuidar les meves dues filles, fins que finalment la vaig acabar al cap de deu anys. Brossa assistí a la lectura i, en acabar de parlar els membres del jurat, demanà si l’objecte de la tesi podia parlar i, lògicament, li van dir que endavant.
En aquells anys, Brossa havia publicat molts inèdits i continuava escrivint. Els papers amb les llistes d’allò que tenia encara per publicar s’anaven reduint i ell em donava noves llistes. D’alguna manera m’havia convertit en l’“estudiosa de Brossa”, amb el vistiplau sempre d’aquell poeta que s’havia convertit ja en un amic –igual que la Pepa en una amiga.
Amb els anys vas fer-hi una gran relació. Quin impacte vas tenir quan el vas conèixer? Quantes coses podries explicar!
Ja he explicat com la primera vegada que vaig veure’l va ser al seu estudi. La veritat és que, al principi, vaig pensar que era molt brut –a part de les piles de llibres i tot el que ha sortit en molts reportatges i fotografies, hi ha un element que no s’ha pogut reproduir: la pudor.
De tota manera, aviat s’acabaren les trobades a l’estudi, perquè Brossa comprengué de seguida que el que m’interessava especialment era la seva obra escrita i que tenia moltes ganes de llegir-la i interpretar-la. Un cop vaig començar a anar a llegir manuscrits al pis del carrer Gènova, s’intensificà l’amistat –juntament amb la de la Pepa– i vaig tenir el privilegi de compartir sopars amb ells i altres amics, que em convidessin a les inauguracions o altres esdeveniments, etc.
Com era realment?
Molt senzill i juganer. Li agradava explicar acudits, fer jocs de mans per als amics, convidar-nos als espectacles que ell considerava interessants… I no deixava de dir el que pensava encara que al davant tingués gent amb algun càrrec important. En algun moment podia ser incòmode per a determinada gent. Amb les persones properes podia fer bromes, però sense passar-se. I era un home difícil de convèncer.
Per exemple, pel que fa al teatre, el convidaven a força espectacles però, com que ell no hi volia anar, la Pepa aprofitava les entrades per anar-hi amb amics. Moltes vegades vaig ser la seva acompanyant, junt amb una altra amiga. Quan arribàvem a casa, en Joan ens preguntava què ens havia semblat l’obra. Si dèiem que no estava ben feta, que havia estat un desastre, etc., ell ens deia: “Ja us ho deia jo” i se’n reia de nosaltres. Però quan veníem contentes per haver vist una bona peça, ell feia veure que no ens havia escoltat i passava a un altre tema.
A part de l’estudi dedicat a Brossa, has fet treballs acadèmics i literaris, de recerca, alguns, lligats amb l’educació, sobre com difondre i ensenyar la poesia.
Efectivament, he treballat força sobre aquests dos punts que destaques: poesia i educació. L’educació em venia donada, ja que l’any 1979 vaig començar a treballar a l’antiga Escola de Magisteri de la UB –que després es convertí en l’actual Facultat d’Educació. I la poesia sempre m’havia agradat. Des de ben joveneta que m’agradava la poesia i a casa ja havia llegit les Obres Completes de Verdaguer, que el meu pare havia comprat en la 4a edició de 1964.
I vaig tenir la sort de conèixer l’Anna Díaz-Plaja a la Facultat –vaig coincidir amb ella a la primera classe que jo vaig tenir amb Joaquim Molas el curs 1971-1972– i les dues vam treballar, junt amb alguna altra companya, Sol i de dol de Foix. Y després de la carrera, les dues ens vam retrobar el dia que entràvem a la secretaria de l’Escola de Magisteri, per signar el nostre contracte. Amb ella practicàrem la literatura comparada, escrivírem propostes didàctiques i ens cansàrem de fer múltiples cursos als Instituts de Secundària del nostre país o a la Universitat.
A més d’ella, més endavant, una altra professora més jove que jo –Lis Costa–, entrà al Seminari de Català de l’Escola de Magisteri. De seguida vam coincidir tant per les idees pedagògiques que teníem a l’hora de fer classes de llengua, com pel nostre amor a la poesia. Amb ella i altres col·legues ens llançàrem a la recerca i començàrem a desenvolupar projectes sobre poesia i educació. Ella fou la que va posar-nos nom: Poció (de Poesia+Educació) i qui va impulsar els nostres projectes a partir de webs-repositoris –com ara Viu la poesia).
A partir de projectes més d’àmbit català, vàrem començar a tenir projectes del Ministerio i a estendre les nostres propostes i reflexions més enllà de la península, tant a Europa com a Mèxic i Sudamèrica. Per part meva, continuo al costat de gent més jove, donant-los suport per continuar en aquesta línia poètica i creativa tan necessària en escoles i instituts.
Com està actualment la situació educativa a l’hora d’ensenyar poesia?
Jo diria que està com sempre: malament. Lamentablement molts mestres i professors de secundària la tenen per difícil i en moltes escoles i instituts només es fa poesia per Sant Jordi. Tot i això, molts poetes actuals es belluguen i van a dir poemes als centres educatius i a fer veure als estudiants que la poesia va molt més enllà dels poemes de Sant Jordi. Em sembla que és un bon moment per l’empenta de molts poetes joves i d’altres no tan joves, però amb propostes que poden ser molt interessants per a l’alumnat d’avui dia.
Has escrit una quantitat ingent d’articles, pròlegs, introduccions i catàlegs per entendre l’obra de Joan Brossa. També has estat comissària de diverses exposicions sobre la seva poesia visual. La seva obra artística, els seus poemes objecte, les seves instal·lacions han tingut més incidència, més impacte que no pas la seva escriptura poètica.
Efectivament, he volgut que la gent no es perdés el que representa el conjunt de tota l’obra de Brossa. I, tot i que he comissariat exposicions, he procurat que la poesia hi estigués sempre present. I, en el fons, a mi sempre m’ha interessat més l’obra literària que no pas l’artística –ja que en el fons, la que en diem artística, no deixa de ser poesia. Però, és clar que la visual entra més ràpidament que no pas la literària.
D’altra banda, el millor Brossa visual és el de les suites i els poemes habitables, així com els primers objectes i no tant les produccions d’objectes seriats per vendre. També té instal·lacions molt bones –com les que va fer per a la Virreina.
Al final de la seva vida n’estava ben tip dels galeristes que volien més i més obres per vendre i hi ha algunes peces que millor amagar-les. A Brossa no li interessava si la peça havia de ser peça única o seriada. A ell li agradava la creació i no hi entenia de galeries, guanys i pèrdues.
Has estat patrona de la Fundació Joan Brossa, que compta amb un espai per a exposicions. Tota una història d’empenta i dificultats.
Encara ho soc, de patrona, i també soc vicepresidenta d’Estudis –Giralt Miracle hi és també vicepresident. Això de la Fundació m’ha portat més disgustos que no pas alegries, però, tot i així, he pogut aixecar projectes i m’ha portat moments molt bons. Ara hi ha una nova estructura i, com que a mi m’interessa més la part literària i teatral, no he parat fins la creació de la càtedra UB Joan Brossa, per mirar que els estudiants s’acostin a l’obra de Brossa, ja sigui procurant que Brossa vagi a les escoles, o incentivant recerques sobre la seva obra. Res no és fàcil, però seguiré buscant aliances per donar a conèixer l’obra de Brossa.
La tesi que vas escriure sobre Brossa va ser dirigida per Joaquim Molas. Quina valoració tenia Molas sobre Brossa en aquella època?
Ja he explicat que ell va ser el culpable que jo llegís Brossa. I cal dir que sempre em va donar suport. Si ell hi tenia interès en aquell moment és perquè Brossa havia començat a publicar –Poesia rasa– tot i que eren poemes molt antics. Brossa va anar mostrant obres anteriors fins a les sextines i Molas només parlava d’allò que es publicava. Jo crec que ell no veié la importància de Brossa fins molt endavant.
Va tenir dificultats per publicar la seva obra. Els seus llibres de poesia es van publicar de forma desordenada i aplegada al cap dels anys.
Brossa era conscient que la seva obra no era publicable i no volia passar per la censura. Per això no començà a publicar fins molt tard (el 1970) i ho volia fer des dels seus primers llibres. Des del 1965 que ho estava intentant, però les editorials a què s’havia adreçat li havien dit que no, perquè allò era una selecció de coses escrites des dels quaranta als seixanta i no ho veien adient.
A partir de 1970 s’hi llençà, però perquè li acceptessin les propostes de publicació sempre escollí –entre les moltes carpetes que tenia– i deixà, per tant, molts llibres fora. Quan alguna editorial li demanava un llibre, tenia material de sobres.
D’altra banda, els llibres que finalment quedaren inèdits eren peces en una línia de la qual ja havia publicat diversos llibres o, en altres casos –com ara Fora de l’umbracle–, tenien massa poemes visuals perquè una editorial “normal” ho publiqués.
Un dels aspectes fonamentals, biogràfics, va ser la plena dedicació a la creació, a l’escriptura. Econòmicament, com s’ho va fer, ja que no va tenir una altra professió que la d’escriure i crear?
Efectivament, només es va dedicar a la seva obra. I, d’altra banda, era una persona de poques necessitats. Fins que no va morir la seva mare –a finals dels seixanta–, tenia un llit a la casa de l’oncle, del qual sempre en va dir coses horribles. Per aquest motiu només anava allà per dormir. Es llevava més tard que els altres i la mare sempre li deixava un tros de pa i un got de llet. Pel que feia al dinar i al sopar, sempre va tenir molts bons amics que el convidaven a menjar alguna cosa.
Quan la mare va morir, en Brossa no sabia on anar. Però això va coincidir amb el fet que la Pepa havia deixat el seu marit i estava mirant de trobar feina mentre s’estava a casa de la seva mare –això va ser a finals dels seixantes. Finalment va aconseguir feina a Sant Pau i, ja amb un sou, llogà un pis al carrer Gènova.
Com que la Pepa i en Brossa es coneixien des de feia molt temps perquè el marit de la Pepa havia fet el servei militar amb en Brossa i eren amics, en la situació en què estaven els dos, es veien més, i de l’amistat passaren a un altre estadi, de manera que la Pepa, en treballar, li proposà al Brossa si volia anar a viure amb ella –amb unes certes condicions, com la de rentar-se almenys un dia a la setmana– i el poeta li digué que sí. A partir d’aleshores a Brossa no li faltà mai un plat a taula i el seu entorn fou més agradable.
S’han publicat els tres primers volums de la poesia completa de Brossa. Sumen unes tres mil pàgines. Faltarà el quart volum, que aplega el període de 1977 fins al 1998. Era una assignatura pendent la publicació de la seva obra, de forma ordenada i cronològica.
Totalment, atesa la dispersió de les publicacions. Si a mi se’m feia difícil, imagina’t al lector corrent… A més, molts dels llibres ja no es podien trobar si no era en llibreters de vell. I vaig tenir clar que havia de ser cronològicament, perquè així es veu què està fent Brossa en cada any i cada moment.
El primer volum de la poesia completa comença amb els seus primers poemes hipnagògics escrits el 1940. ¿Poemes abstractes, a partir d’associacions lliures, que van marcar una base a l’hora d’escriure la seva producció de sonets i odes d’aquella primera etapa?
Sí, efectivament és el començament. Fou com una mena d’exercici. Furgar en el subconscient. I donar-li forma de sonet era encara més difícil, però això l’ajudà a anar agafant l’hàbit d’escriure poesia, a concentrar el que volia dir. Un cop té ja el domini de l’eina, es deixa anar més. Per això, un cop transcorreguts els anys, es pot permetre jugar amb el sonet. Però als primers anys n’està aprenent –és molt curiosa una troballa que recentment va fer el catalogador: la d’una llibreteta en què hi havia una mena d’instruccions per fer imatges poètiques.
En un sonet del llibre La bola i l’escarabat (1941-1943) ens recorda: “La gent oblida que la vida és un joc”.
I això ho tenia molt clar en Brossa. A Passat festes i també en un llibre d’artista –però no solament aquí– Brossa parla d’“El camí de l’oca” –referint-se al joc de l’oca– i ho equipara al nostre camí per la vida: un cúmul d’atzars. I crec que, a mesura que ens fem grans, més ens adonem d’això.
L’elegia que va escriure a Miguel Hernández (1950) és un dels poemes més sentit d’aquesta primera etapa.
Sí, a ell li agradava molt Miguel Hernández. El veia molt autèntic, i un poeta del poble. Sobre aquest poema en vaig escriure un text per a un congrés sobre Miguel Hernández a Madrid fa ja molts anys. Des d’adolescent que Hernández va ser un dels meus poetes predilectes.
Brossa va ser un poeta molt productiu. Tenia temps per reescriure les obres? Dedicava molt de temps a treballar els poemes?
Sí, contínuament corregia. Tenia molta cura en totes les fases del procés i ell començava poema a poema, però podia canviar de lloc els poemes, deixar-los per a un altre poemari, canviar versos, retocar, etc. Escrivia amb llapis i, quan ja tenia el poemari com a definitiu, se’l feia passar a màquina. Aleshores revisava, canviava, etc.
Amb les galerades també tenia molta cura i canviava coses. I, quan revisava galerades, si el corrector li comentava alguna cosa de la llengua, ell s’ho mirava a fons i canviava coses. Brossa admirava molt la feina dels correctors.
Un element bàsic de la seva poesia és el teatre, la màgia, l’intercanvi amb el lector, la subtilesa…
I el seu teatre és ple de poesia. Per això l’anomenà “poesia escènica”. De fet, els diferents gèneres que practicà eren, com digué ell, una sola cosa: “Crec en la compenetració mútua de l’art i la literatura i no comprenc el cas de certs crítics que només s’interessen per un sol gènere. Els gèneres artístics signifiquen mitjans diferents d’expressar una realitat idèntica. Són els costats d’una mateixa piràmide que coincideixen en el punt més alt.” I afegia: “Si no podia escriure, als moments d’eufòria seria guerriller, als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses” –“Fases”. Entrevista d’A. Molina al diari Baleares, Palma de Mallorca, 1 de desembre de 1968. Per això, tot és poesia i tot es barreja. El que sempre trobarem és aquest intercanvi amb el lector, al qual s’adreça constantment.
Si va revolucionar la forma i el fons, per què es va lligar tant a la tradició? Podríem considerar que hi ha dos Brosses?
Ell partia d’una tradició i la té en compte gairebé des del principi. Encara que comencés amb les imatges hipnagògiques, ell buscava orientació i de seguida la trobà. Li mostrà el que escrivia a Foix i aquest li va dir que allò estava molt bé, però que escrivís sonets, que allò l’ajudaria. L’hi feu cas i se n’atipà d’escriure’n. Els primers sonets partien d’imatges hipnagògiques, però poc a poc les anà deixant per buscar altres camins.
També s’introduí en les odes sàfiques i no parà. Ell admirava Costa i Llobera, Guimerà i sobretot Verdaguer. Només cal mirar la seva biblioteca –amb molts poemaris– i els poemes. Sobre aquest tema vaig exposar –i escriure després– una ponència per al primer simposi dedicat a Brossa. Era l’any 2001. Després es publicà en paper, però hi col·laborava la UOC i la pàgina web encara és consultable. Pots llegir la meva ponència “Tradició i avantguarda en l’obra de Joan Brossa” a la web de la UOC.
Va dedicar nombrosos poemes a amics, artistes, poetes, pintors, músics, mags, il·lusionistes…
Els seus interessos eren molt amplis i la seva manera de ser i les ganes d’aprendre li van fer conèixer molta gent, tant del mon de la faràndula, com del teatre, la música, el circ, la poesia… A més, Brossa era divertit, explicava acudits, era crític, i sobretot no feia distincions entre els amics, i tant li feia que fossin gent coneguda, artistes, poetes o barbers, sastres, etc. De fet, la gent gaudia tenint-lo a la seva taula.
D’on treia l’energia a l’hora d’escriure, d’escriure tant?
Ell tenia clar que era poeta i dedicà tota la vida a escriure o realitzar poemes visuals, o objectes. Tenia clar que aquesta era la seva missió i, si alguna vegada buscà alguna feina, havia de ser relacionada amb el que feia –de fet, durant una època venia llibres prohibits i Pedrolo li passà contactes; també per les cartes, vam saber que estava en relació amb algú de Madrid, per passar unes enquestes.
Era una persona plenament creativa i tenia clar que la seva missió en aquest món era la de fer pensar els altres a través dels seus poemes. És clar que al final de la seva vida, quan tingué ja el que ell anomenava “avaries”, deixà de tenir aquesta energia creadora i el darrer any gairebé no creà res.
Un llibre que marca la seva evolució va ser Em va fer Joan Brossa (1950). Va trencar totalment amb la seva escriptura, que havia anat fent. Poemes realistes, de crònica urbana, quotidiana, sobre els moviments humans, amb una gran posada en escena.
Efectivament, la coneixença de Cabral de Melo fou decisiva per tocar de peus a terra. No trencà amb les formes usades –sonets, odes sàfiques, etc.– però el dia a dia s’imposà, la realitat del que passava al carrer i al món entrà a formar part dels poemes i ell acabà sent un “poeta civil”, que volia ajudar a la gent a treure’s el jou que portava.
Un poema que sempre m’ha agradat molt és “La raó dels fets”, el darrer poema de Poemes entre el zero i la terra (Poesia completa I, p. 512-514), escrit el 14 d’abril de 1951 –i sempre que el llegeixo em sembla sentir el Carles Rebassa dient-lo amb tota la força de què és capaç al saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.
La revolta poètica és present en la seva actitud, en la seva voluntat de canvi.
Efectivament. La seva actitud sempre fou la de canvi, un canvi polític i social necessari, una revolta que només podia fer a través de la poesia.
Quina influència va rebre a l’hora d’escriure? Els seus poemes més celebrats, més directes i efectius, més realistes, no partien de la poesia catalana.
Abans he contestat dient-te els seus referents literaris catalans: Verdaguer, Guimerà, etc. Evidentment ell n’agafà l’essència i alguna cosa de la forma i ho adequà a la seva manera de ser i de fer. I no només tingué referents literaris, sinó també populars. Les rondalles o algunes llegendes catalanes són presents en els seus poemes. Un cas és el Comte Arnau –tant en teatre com en poema (p. 896, Poesia completa I). El que passa és que tot ho porta cap a casa seva i, fins i tot, parla de tu a tu amb Verdaguer i li retreu el seu lligam amb l’Església i la seva manca de compromís amb la terra que tant estimà (p. 309 Poesia completa I).
Pel que fa als poemes més directes –tipus Em va fer Joan Brossa, o el que es produeix als anys setanta amb Els entra-i-surts del poeta– pot tenir-hi uns referents –com ara Cabral de Melo–, però són més referents d’intencions que no pas formals, perquè tampoc la poesia visual de Brossa s’assembla a la poesia concreta. Fins i tot, podríem dir que ha fet escola amb la poesia visual, però que ell se n’ha acabat allunyant.
Per llegir-lo, s’ha de tenir agilitat i tolerància lectora? Quina influència pot tenir la seva lectura?
No sé si s’ha de tenir agilitat o tolerància lectora. He llegit massa Brossa, crec, per poder respondre aquesta pregunta. A mi de seguida em va agradar perquè deia les coses d’una altra manera i perquè estava més proper a la realitat. Almenys això és el que em semblava, i sobretot m’agradava perquè no s’assemblava a res que hagués llegit.
Pel que fa a la influència, crec que encara és poc conegut per poder parlar d’això. En alguns poetes s’hi pot veure un ressò, però, fora d’alguns de ja fa temps, en els actuals és com una herència que corre per sota i que, em sembla, no es veu d’una manera clara.
Joan Brossa era un prestidigitador?
Evidentment ho era, perquè era capaç de transformar la realitat sense que el lector ho acabés de veure clarament.
Hi ha poemes molt especials en els llibres Cant (1954) i Festa (1955), quan ens parla de la seva passió romàntica.
Sí, va ser una “fogarada” amorosa desbordada, sense que la receptora –la Julieta Serrano– se n’adonés de res –almenys és el que ella diu, transcorreguts molts anys. Com que ella no li va correspondre, després la va matar –metafòricament. Però ens va deixar unes mostres de creativitat meravelloses. Parlant de poemaris amorosos, molt després n’escriví un altre, Sonets a Gofredina, el 1967, però el llenguatge és tot un altre i ja no és una explosió de la passió, sinó un amor més madur.
A partir de Poemes irregulars (1957-1958) es percep una evolució destacada, una forma de jugar amb els poemes, plantejant noves situacions amb el lector. La sorpresa, el cop d’efecte, la clavada, l’entrada i sortida de personatges, el concepte del poema…
Efectivament. Aquest joc amb el lector ja hi era abans, però a partir d’aquí, cada vegada el té més en compte.
Als anys 1960 escriu una poesia de vers lliure, més breu, més crítica, amb la incorporació de poemes visuals, ja integrats en els seus llibres.
Efectivament. Poemes civils és el punt d’inflexió, tant per la presència de poemes civils, com per la publicació que en va fer en el seu moment i la divulgació que va fer dels poemes. Es van publicar en moltes revistes i, com que això coincidia amb la divulgació mundial de la poesia concreta, en Brossa va començar a ser conegut tant a casa nostra com a l’estranger.
Si haguessin de parlar de la seva obra visual, necessitaríem una altra entrevista.
Hi estic d’acord. N’he parlat molt, sobre això, i també n’han parlat molts altres en els catàlegs de les exposicions que Brossa començà a fer a partir de 1983, coincidint amb la seva entrada al món de les galeries d’art.
També va publicar una sèrie de poemes visuals en seriografia, de tirada molt limitada. Com funcionava aquell sistema d’edició i de circuit?
Les carpetes o poemes es venien a les galeries que s’encarregaren de començar a editar l’obra visual de Brossa: la Galeria Prats, després la Taché, i molt després (als noranta), el Miguel Marcos. Això donà diners a Brossa per primera vegada, però al final en quedà ben tip.
Això començà de la manera següent –et llegeixo un fragment de la meva introducció a l’obra “Poemes visuals”, que Enciclopèdia Catalana edità ja fa uns anys–:
“Les edicions múltiples s’iniciaren el mateix any que tingué lloc la primera exposició de poesia visual a Catalunya, la que amb el nom “Poesia concreta” aplegà Joan Brossa, Josep Iglésias del Marquet i Guillem Viladot a la Petite Galerie de Lleida del 23 de gener al 7 de febrer de 1971, poc després que tant Brossa com Viladot es donessin a conèixer mitjançant dues publicacions d’aquest tipus de poesia, Poemes per a una oda i Poemes de la incomunicació.
L’exposició permeté, però, anar més enllà del llibre i facilitar la visió d’alguns dels poemes més coneguts de Brossa: l’“Elegia al Che”, “Espanya” o la S amb un cap i cua de peix.
A partir d’aquí, i després d’alguna edició aïllada de molts exemplars –com la del poema “Desmuntatge” del 1974, que tingué una tirada de 300–, les edicions foren ja més acurades –serigrafies– i el tiratge oscil·là entre els 70 i els 90 exemplars. L’any 1975, coincidint amb l’edició de Poemes visuals i l’exposició de Brossa en diferents mostres col·lectives a Catalunya, s’editaren dues carpetes: Tres pòsters poema, a càrrec de Bo Quinze, i Quatre Pòsters poema, de CAIAC (Centre d’Activitats i Investigacions Artístiques Corberó).
I el 1978 es publicà una de les carpetes més arrodonides de Brossa, Septet visual, impresa al Taller Vallirana, com d’altres anteriors. Hi reedità alguns dels poemes que havien format part dels Vuit pòsters poema, n’introduí de nous, com aquell tan cèlebre en què un revòlver es transforma en les lletres el mot Poema, i n’incorporà d’altres fets a partir de collage. La nitidesa de la reproducció gràfica del paper d’una novel·la de fulletó filtrat per un embut o d’unes il·lustracions científiques d’una boca acompanyades d’un tiquet d’un bar permetia captar millor la ironia del poeta.”
La seva adhesió a Catalunya i els Països Catalans va ser absoluta.
Totalment. Et remeto a un exemple: el 2014 la Institució de les Lletres Catalanes edità un llibret per a la Setmana del Llibre en Català, en què vaig recopilar poemes escrits i visuals sobre el tema, per la commemoració del 1714. Això em va ser relativament fàcil perquè anteriorment en Marc Audí i jo mateixa havíem elaborat dues ponències per un acte que es va fer al Centre d’Études Catalanes, de París on trobareu moltes coses sobre la seva catalanitat. [Ponència 1, ponència 2.]
Quins projectes tens, ara mateix?
En primer lloc acabar el quart i darrer volum de la Poesia Completa, que no sortirà fins l’any que ve –aquest any s’ha fet un parèntesi a causa dels problemes que ha tingut Enciclopèdia–, que és potser el més complicat –per les dues antologies que Brossa va fer de la seva obra, per la quantitat de llibres d’artista amb poemes que estan publicats en algun llibre i d’altres que no– i per un inèdit que he de revisar a fons.
Quins llibres estàs llegint?
Ara n’estic llegint més d’un. Començo pel darrer: com que la setmana passada a la llibreria d’Alins es va parlar de Verdaguer i una dels ponents ens va parlar de Brins d’espígol vaig recordar una lectura d’aquest text de feia molt anys, però l’edició de què parlava la ponent era més recent (Estudis Verdaguerians, 1990) i tenia fitxa botànica i dibuix.
També, abans d’anar a Farrera, vaig anar a Puigcerdà amb la meva filla i la neta –que té ja 19 anys–, com fem cada any –perquè els meus pares hi anaven cada estiu i és una manera de recordar-los–, i vam fer una sortida a Tuixén per anar a veure el Museu de les Trementinaires. I allà em vaig comprar un llibre sobre Dones catalanes llegendàries. Fa ja anys que m’interesso per les rondalles i les llegendes –i faig encara una assignatura per als futurs mestres sobre aquest tipus de relats orals, de manera que contribueixo que no siguin tan ignorants sobre la nostra tradició oral.
I, per acabar –tot i que encara n’havia deixat algun per acabar a la tauleta de nit–, a Farrera la meva amiga em va deixar la Trilogia de Nova York, de Paul Auster, perquè no me’n recordava d’haver-lo llegit. I ara l’estic llegint.
En resum, no soc persona de llegir un sol llibre. I m’he deixat el que estava llegint a la cuina a l’hora d’esmorzar i que he hagut d’interrompre durant els dies que he estat al Pirineu.
