“He contat els records del temps, de les coses; eixos records que em pugen a la gola com un glop de vi torbador. He llançat crits de protesta i de rebel·lió —com a Món rebel i a Conjugació en primera persona…”
La seua definició ja mostra una potent veu poètica. Tot i ser coneguda per la narrativa, la poesia de Sánchez-Cutillas abraça tants aspectes com la seua curiositat i ens presenta una qualitat comparable a la de les primeres figures del seu temps.
Tanmateix, l’art d’Èrato no li va reportar les satisfaccions que esperava. D’aquestes aventures i desventures editorials, de premis i consolacions en parlem en una conversa a tres bandes amb l’editor de LVL, Víctor Labrado, i el fill de l’escriptora, Luís del Romero; testimoni, hereu i coneixedor de l’obra de sa mare i autor del llibre La meva cambra més estimada, on narra alguns d’aquests records.
Carmelina es definia més com a poeta que narradora; en canvi, ara mateix és molt difícil trobar a les llibreries cap poemari seu, llevat de l’Obra completa. Com s’explica aquesta diferència entre producció i difusió de la seva obra?
No va aconseguir publicar mai cap llibre, llevat de l’últim, Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, i no va tindre cap ressò. Fins fa poc, encara quedaven exemplars de l’edició dels anys setanta, de Tres i quatre.
La resta els va editar mon pare i els tenia i n’enviava als amics, als altres escriptors, però no tingué cap ressò. La van conéixer per Matèria de Bretanya, que és el gran èxit, no sols de Carmelina, sinó de tota la literatura valenciana del segle passat.
Però sí, ella estava molt, molt afectada, sempre es va considerar poeta. Matèria de Bretanya era un llibre de records i els records s’esgoten i ja no tenia més prosa, llevat de la investigació històrica o de la Carta apòcrifa de de sor Isabel de Villena.
En canvi, la seua poesia no desmereix gens de la seva prosa. És una bona poeta també i sí que, en algunes intervencions, o fins i tot en algun poema, es veu que està un poc dolguda per falta de reconeixement. A què pensava que es devia això?
No sabia per què, però estava dolgudíssima. Ella va començar com a investigadora, com a historiadora de la mà del seu avi, Francesc Martínez, i després va començar a escriure poesia. Tenia un parell de llibres en castellà i després va escriure en valencià, fracassà en l’intent de guanyar el Premi València enfront de Xavier Casp.
Se’n cansà i l’únic que continuà escrivint eren les nadaletes que feia tots els anys, l’última va ser mesos abans de faltar i perquè li insistíem la família: “Ja has fet la nadaleta?” “És que me costa molt”. I al final, en una vesprada l’escrivia.
Víctor Labrado: Dius que els records s’acaben. Jo crec que en Matèria de Bretanya no s’exhaureixen tots els records de Carmelina. De fet, hi ha una narració breu, “El llamp i la sageta dels records”, que es va publicar al número 1 de L’Espill (1979): hi havia en aquell número el text de Carmelina i uns poemes d’Estellés. Com si Joan Fuster i Eliseu Climent –director i editor de la revista– apostaren per dos grans noms, dels quals esperaven molt en el futur.
Allò a mi em fa sospitar que hi havia en projecte una continuació de Matèria de Bretanya: a “El llamp” hi ha la mateixa temàtica, el mateix estil, el mateix procediment narratiu…
Per què allò no es va realitzar? Ella, que sí que tenia motius per a desanimar-se en la poesia, però no en tenia gens per a desanimar-se en la narrativa.
Jo sempre he dit que Carmelina és una narradora oral. He repetit moltes vegades que els fills hem escoltat Matèria de Bretanya abans de llegir-la perquè totes les imatges, els records de la guerra, de Miquel el Pelut…, ho havíem sentit, però jo crec que la qüestió és que Matèria de Bretanya està vinculada als anys de la infància en Altea. Els records que tenim de la infància arriba un moment en què s’esgoten o els repeteixes.
Tenia molta més història perquè hi ha un altre univers de les altres possessions que tenia la família en Utiel. Allí hi havia moltíssims records, en castellà perquè els protagonistes parlaven castellà, contava històries dels que treballaven allí, eren molt gracioses i ens divertien moltíssim. Però eren d’un altre univers.
El d’Altea estava vinculat als anys que estiuejava la família. És un món sencer, podia haver-lo reescrit, haver-lo ampliat, perquè tenia la capacitat, però no n’hi ha més.
Es dedicava a una feina en aquell moment molt més complicada per a mi, que era la dels jeroglífics, una obra tremenda, monumental, complexíssima. Jo vaig assistir també a aquell procés, perquè quan estudiàvem la carrera amb la meua núvia, eixia del despatx i ens llegia un fragment: “Què vos sembla?” Quedàvem bocabadats!
No es considerava una narradora, es considerava una poeta i tenia aquella capacitat d’oralitat. El món d’Altea era un món tancat i la construcció de Matèria de Bretanya és perfecta, és preciosa, és poesia pura.
V. L.: Allà hi ha una poeta. Hi ha una combinació magnífica de lirisme i realisme. Dius que el de l’Altea era un món en valencià, supose que vos les contava en castellà, les històries de l’Altea.
La narració, la feina seua, en valencià; les anècdotes, la conversa o les frases, en valencià, però ella sempre ens ha parlat, igual que mon pare, en castellà. En principi, mon pare parlava més el català, perquè havia viscut a Barcelona i a Menorca molts anys. El parlava millor que ma mare, però en el domicili familiar sempre les relacions han estat en castellà. Només ens deia en valencià: “Estic més farta de vosaltres que Mahoma de la cansalà”
V. L.: (riu) És una frase cèlebre.
Contradiu un poc alguna frase seua, com aquella de “Pregue, somnie i fins i tot maldic en valencià”, o el poema “Bilingüisme”. Potser per això aquest poema reflecteix el conflicte, no?: “A quin dels dos mons he traït?”. És ací on es veu la diferència Carmelina mare / Carmelina escriptora, perquè a l’hora d’educar els fills ho fa en castellà, mentre que a l’hora d’escriure decideix fer-ho en valencià.
No, no és sols a l’hora de criar, és la vida. Mos pares es casaren a principis dels anys quaranta, imagina’t com estava tot. Els quatre fills vingueren molt seguits, els quatre anaven a col·legis en castellà, no hi havia una altra cosa.
Nosaltres no hem sentit parlar valencià mai de xiquets. Després, de major, d’acompanyar-la a molts actes, sí. Però l’ambient que es vivia en una família dels anys cinquanta, que és quan jo vaig nàixer, el cinquanta-u, i els col·legis, el de Loreto, el Colegio del Pilar, les coses de la Setmana Santa… És que era impensable.
Llavors, també tenia un altre món, que era el de sa mare, “la abuela Elisa” era castellana absolutament.
Filla de Francesc Martínez.
I això que era filla del primer traductor del Quixot al valencià, Francesc Martínez, escriptor en valencià com ara de Coses de la meua terra. Però no, la iaia Elisa mai l’he sentida parlar en valencià, llevat de quan es dirigia als treballadors i ni tan sols; per a nosaltres era una dona castellanoparlant.
V.L.: Luís, saps parlar valencià, com l’has aprés?
Llegint. M’he dedicat a l’ensenyament, és un àmbit en el qual s’emprava més que en altres, tinc el diploma de Mestre en valencià. En casa, no. Al final, amb ma mare alguna volta parlàvem valencià, però sobretot, llegint.
D’Altea en parla vosté en l’article “Voldria dir-me Altaia” com del paradís perdut. Enric Balaguer també diu que és la seua “magdalena de Proust”, però hi ha els altres espais com ara la Casa Doñana, que és on Francesc Martínez fa la traducció del Quixot, veritat? També són espais de la infantesa i espais literaris, però en canvi, només són anomenats de pas.
Jo ho vincule al paisatge, la llum, els olors… Matèria de Bretanya és molt càlida en aquest sentit i en canvi el paisatge d’Utiel, les vinyes, és més dur.
El millor poble del món? Allí té uns records que superen els dels altres llocs. I ens contava moltes anècdotes d’Utiel, però amb més distancia, com si no les haguera sentit com les d’Altea.
De fet, jo tinc un record molt curiós i preciós. Mira el que conserve: el quadern d’exercicis de Carmelina en Altea.
(Ens mostra un quadern infantil amb data de 30-6-1930).
De l’escola de la mestra Cantarrana?
En Altea, mil nou-cents trenta: hi té uns dibuixos preciosos, però en compte de pintar indios i vaqueros, feia dibuixos de la reconquesta, influïda pel seu avi… unes coses que per a una xiqueta és curiosíssim, és una meravella… Jaume I, el seu enamorat…
Una xiqueta de nou anys en 1930.
De fet, ella començà a fer estudis d’història sense anar a la facultat. Potser hi aniria a unes quantes classes, però no res, ni tan sols es devia matricular.
I al principi era la que mecanografiava els treballs del seu avi i, fins i tot, va conéixer mon pare en un acte a la Llotja, quan llegia un treball de Francesc Martínez, i ell coneixia mon pare i va començar la relació. Va ser ben bé filla de l’avi, de son pare també, que l’estimava moltíssim, era molt ocurrent. Però, sobretot, de les ensenyances del seu avi, i per això la vinculació afectiva és molt més forta amb Altea que amb Calderón o amb Casa Doñana
Quan parla d’Altea és la llibertat del carrer i el descobriment de la fantasia. Els imaginem, com conta ella: agafats del bracet passejant com si foren dos reis. Quan parla del paisatge, ella parla d’Aitana i de Puig Campana des del mapa, o era una coneixedora del paisatge perquè també el seu avi li feia recórrer la petita pàtria?
Sí, sí, a més hi ha unes fotos molt conegudes, que estan en el mirador de l’Albir del golf d’Altea i està el seu avi mostrant-li la costa. I tot això ho va aprendre de l’avi. A més, aquella trajectòria entre la casa de dalt, entre Mar i cel i la casa d’Altea, feia que tinguera més relació amb els camins, amb els horts, amb els camps, amb la gent i, per tant, ho vivia. No, no vivien aïllats en una casa com en Utiel o en Casa Doñana, sinó que hi havia relació amb la gent, amb el port, les Comandantes, l’església, amb tot allò que conta en Matèria de Bretanya.
V. L.:Per a tu Matèria de Bretanya és part viva, encara vas conéixer molts d’aquells personatges?
No, de personatges, no. En aquella època era complicadíssim, era molt més llarg el viatge i per a passar un dia…
Estiuejàrem un any en un hotel alemany, el Gasthof, i sí que vam poder travessar el poble, pujar a la casa del meu besavi, conèixer un poquet la gent, la família i alguns personatges també. D’això jo era molt xicotet i tenim uns records un poc esvaïts.
V. L. : Així, sí que vas conèixer l’àvia?
L’àvia Elisa era un personatge a qui volíem moltíssim perquè era una dona molt simpàtica amb els xiquets; per a la resta de la gent, diria que més complicada. Vivia prop de casa. Nosaltres vivíem en la Gran Via, i ella en Mestre Gozalbo, la visitàvem molt sovint.
Als estius anàvem a la finca de Calderón i teníem una relació molt intensa, era una dona molt agradable de tracte.
V.L.: A partir de la lectura Matèria de Bretanya sembla que era una dona de caràcter molt dominant.
I tant que era un caràcter molt dominat. Jo encara tinc açò, com recordava l’episodi d’El llamp i la sageta dels records, és el rosari amb què feia resar les pobres dones en plena Guerra Civil.
V.L.: Es veu que qui manava en casa era ella, en Matèria de Bretanya: el caràcter d’ella i el del seu marit s’expressen pel partit polític a què s’afilien; el partit polític d’ella és la la Dreta Regional Valenciana.
Sí, va ser membre i dirigent de la Dreta Regional.
V. L.: Mentre que el partit del pare era un partit de gent de poca decisió, un partit que no semblava un partit. I és curiós com es retrata a l’un i a l’altre.
Jo no el vaig conèixer perquè va morir al quaranta-tres o quaranta-cinc. L’abuela Elisa va quedar viuda i després portava els camps, la verema i els negocis ruïnosos, perquè va anar perdent camps i venent totes les propietats, però sempre amb mando en tropa, un personatge. La relació entre mare i filla era una relació un poc difícil i estranya, s’estimaven molt, però està clar que eren dos dones d’autèntica categoria.
Quan Carmelina conta la venda de Mar i cel, diu que va ser sa mare i va anar a València i li va dir al marit: “Carlos, he vendido Mar i cel”. I això en l’any quaranta-u que ho fera una dona, una decisió així…
Tinc algun document en què sembla que la decisió va ser d’ella. A ma mare la va desfer, és com si vengueren el paradís perdut.
V. L: És la primera venda que fan de patrimoni després de la guerra. Jo hi apuntaria una possible causa: el començament de la guerra, la teua àvia Elisa el va viure allí i van passar coses molt desagradables, amb alguna gent del poble que potser no tenia ganes de tornar a veure.
Jo crec que sí, perquè es van salvar de miracle, gràcies a Miquel el Pelut, i després es van refugiar a València amb dificultats. Però no tornà moltes voltes a Altea. Després es comprà, ja en els anys seixanta, un apartament en primera línia de platja, quan encara no havien venut la casa de son pare i no passaven pràcticament pel poble. O siga, que no volia saber molt de tot allò.
V. L.: Carmelina insinua que sa mare és una integrista…
És que ho era, del pare Peyton, quan estiuejàvem en Calderón mos feia resar el rosari totes les vesprades en el jardí. Dona de missa, rebien en casa els frares, les monges de no sé on i sempre estava en aquell tipus d’ambient. I son pare, res amb l’església i ma mare, tampoc.
En el llamp i la sageta ella diu això que que sa mare no s’avenia a sentir que els seus fills deien “los nuestros” als republicans, per a ella eren…
Sí, era cosa de xiquets però en efecte, no li feia cap gràcia.
Els xiquets se sentien del poble, com crec que el poble sentia també l’avi.
Sí.
Tot i que en Matèria de Bretanya no esmenta la guerra, sí que l’esmenta en El llamp i la sageta dels records o en poemes com ara “Exercici a quatre mans” o “Eren anys aspres”. És un moment que la marca: “a l’igual dels altres xiquets de la guerra, els meus germans i jo mai més no tornaríem a tindre joguets.” Ella es reconeix i s’ubica en aquesta generació, és una cosa que li marca la seua trajectòria literària.
Sí, el que passa és que la guerra acabà i començà la postguerra, uns anys de plom o pitjor. I això afecta també la família, ha d’oblidar-se absolutament d’aquelles vel·leïtats, diguem-ne pro-republicanes, i entrar en la senda del catolicisme, l’església, el col·legi de Loreto, els ambients que s’imposaven.
I això que mon pare, i això és un misteri familiar, va ser comissari de guerra, republicà. No va estar empresonat, el van empresonar al final de la guerra, però jo crec que mogueren Roma i Santiago i les influències, tant de la família de ma mare com la família d’ell perquè no tinguera repercussió.
Això continua sent un secret que mon pare s’emportà a la tomba. Com és possible que sent comissari de guerra poguera tornar a València al final de la guerra? Havia planejat fugir en avió amb seu germà aviador republicà per a anar-se’n a Orà, que és on anà mon tio. Després no el trobà i això va portar també una discussió en la família.
Per a esborrar els pecats, diguem, hagueren tota la família d’adaptar-se a les condicions duríssimes de la postguerra. En ma casa no s’ha parlat de la guerra fins que ja érem majors, que és quan sabérem que mon pare havia sigut comissari de guerra en l’exercit republicà.
V. L.: Comissari amb quin grau militar?
Comissari… Quan van fer, ja en democràcia, la recuperació dels càrrecs de la República, era l’equivalent a tinent coronel. Però ell no era ni oficial, se va fer amic d’un amic d’un mando anarquista en la caserna de Sant Andreu en Barcelona i estaven en la unitat d’artilleria i el van nomenar comissari de batalló, o de la companyia, i allí va estar, però sense càrrec.
V. L: Però era comissari en el front, en les trinxeres?
Sí, sí, en la bateria. De fet, ell va sol·licitar que un germà seu estiguera en l’observatori, en Fuendetodos, el poble de Goya. I allí van començar l’ofensiva que va trencar el front de l’Ebre, una bomba va matar el seu germà i això el va destrossar. Quan s’acabà la guerra estava en Extremadura, en Fuenteovejuna, i amb un company vingué a València en un camió i gràcies a sa mare, que era també molt religiosa, i els amics i probablement amb ajuda de ma mare i de la seva família, aconseguí que no tinguera repercussions.
Diu que sos pares es van conéixer en un acte públic.
En una conferència.
No en sabem molt d’ell. Sí que diu Carmelina que, tot i que no deixa clar si l’entusiasma molt que ella es dedique a l’escriptura o no, és el qui li publicà els llibres; quan ha d’anar fora, com ara a Nàpols o Porto, és ell qui s’encarrega de buscar-li els hotels, d’organitzar-li el viatge i tot això. Però, per una qüestió del temps en què vivien i que una dona escriptora tampoc era el més habitual, no deixa clar si li agrada del tot o no.
Va tindre ma mare el suport absolut per part de mon pare, no sols perquè li publicà els dos llibres de poesia, sinó, com tu has dit, quan anava a congressos, li organitzava el viatge, feia que li entregaren un ramell de flors quan arribava… i a més, li deia darling, en anglès, en aquest sentit, mon pare sempre li va donar suport.
Però una certa gelosia, d’alguna manera, sí que hi havia. Sobretot a partir de l’any setanta-cinc en avant, quan a ma mare la rebien en tots el llocs i la convidaven. Mon pare va escriure els records de l’època de la guerra. Va escriure un llibre que jo li vaig revisar i el presentà a un premi, quedà finalista i el va publicar pel seu compte.
Eren les memòries seues com a comissari de guerra i jo el vaig titular: De Fuendetodos a Fuenteovejuna, memorias de un comisario de guerra. Això va fer que continuara escrivint memòries, històries de la seva infància i de Barcelona.
Al final de la vida, ma mare ja havia deixat d’escriure; mon pare estava en plena producció i els últims anys cadascú seguia el seu camí al seu àmbit i un poc de gelosia n’hi havia. Evidentment, l’obra de mon pare no tenia el ressò que tenia l’obra de ma mare.
Gelosia de l’èxit d’ella.
Del que suposava, perquè com deia ma mare, la passejaven com a la Mare de Déu d’Agres. Sempre anava a un jurat, a un acte i sempre estava, no demanant permís al seu home, però organitzant els viatges a Nàpols, el viatge a Toledo, també va estar a Porto… No hi havia un enfrontament… Era una relació curiosa.
El conflicte que poguera tindre ella pot portar-nos a un personatge que és el que més curiositat desperta, que és la figura de Guillem de Berguedà.
La calavera! Això és un record que tenim gravat. En casa, ho he contat moltes voltes, ma mare ens va curar del masclisme, el despatx no era de l’home, el despatx era de la dona i estàvem acostumats que ma mare tinguera un despatx. Mon pare tenia un despatx professional al carrer de Sant Vicent, però ma mare tenia l’única habitació lliure de la casa, sempre tancada, amb unes prestatgeries plenes de llibres, d’objectes meravellosos, del quadre de Cervantes, i la calavera de Guillem de Berguedà que ens feia por i ens entusiasmava.
No teníem entrada lliure al despatx. Havíem d’entrar amb permís; això era com una cova de les meravelles.
Perquè, com eren aquells anatemes que feia servir com a amenaces de protecció?
Estava ple pertot, les prestatgeries estàvem plenes. N’hi ha algun en castellà: “Controladas todas les existencias de este cajón…” Perquè no li l’escorcollaren. Fa unes inscripcions en llatí, llatí del que aprenia quan anava a l’arxiu. És una cosa rara, perquè a ningú li interessava registrar-la, però era molt gelosa de la seua privacitat i quan érem menuts estava tancat.
V. L.: Tancat amb pany i clau, el despatx?
Sí, a més estava allí a l’armari dels joguets bons dels reis i quan ja no ens podíem aguantar, obria i ens deixava les nines o el tren i encara era un doble paradís. Perquè tenia la calavera, tenia els llibres, objectes i a més tenia allí les joguines bones. Era un univers curiós i quan vam canviar de casa, a Cronista Carreres, mon pare li va fer un despatx preciós, on tenia la fotracada de llibres, els sis mil llibres que donàrem a la Biblioteca Valenciana.
V. L.: Perquè, de quin carrer i de quin any parlem?
Ells quan es casaren vivien al carrer de Cavallers i després canviaren a la Gran Via Marqués del Túria, enfront dels Dominics. Allí vaig nàixer jo, tots els germans vam nàixer en casa. I allí estiguérem fins al seixanta-cinc, que passàrem ja a Cronista Carreres.
Centre de València. Barris cèntrics, burgesos. De casa bona.
I al col·legi Loreto, les xiques i al Pilar, els xics.
V. L.: Llocs on l’hostilitat contra el valencià devia ser absoluta.
Més que hostilitat, desconeixement absolut.
V. L.: El desconeixement dels xiquets, perquè els grans el sabien parlar tots.
El valencià no l’hem conegut en casa mai els fills i, si hem parlat amb la mare el valencià, ha sigut en acte públic.
V. L.: Era coneguda com a escriptora en valencià en aquells medis. Això podia despertar una certa hostilitat?
Ho rebien com una cosa rara, estranya; com que era molt original, doncs això, com si li pegara per jo què sé…
I, disculpes per tornar, però és que la calavera desperta moltes curiositats. L’origen d’aquest element té alguna relació amb la seva passió per la història?
Jo d’això n’he parlat amb la meua germana, jo crec que l’origen de la calavera és Porta Coeli. Nosaltres durant dos estius estiuejàrem a Campolivar, en un xalet. Mon pare tenia amistat amb el prior de Porta Coeli i el meu germà i jo hi anàvem amb ell alguna volta. Allí no podien entrar les dones, entràvem nosaltres.
Jo estic convençut que aquella calavera era de l’ossari de Porta Coeli, d’algun frare. A ma mare li la devia oferir el prior i se la quedà, després la posaria damunt la taula, però era una calavera original.
En l’última casa ja no la recorde.
Allò de la biblioteca pròpia també era un poc pel regust amarg que li havia quedat per la biblioteca de l’avi, que s’havia desmembrat. Ella va ser també una bibliòfila, veritat? I sembla que és una passió que s’hereta.
Això jo crec que està en la sang de la família. Va començar amb el meu besavi i ella ens ho va passar a nosaltres, als meus fills també, perquè jo tinc un fill que és aficionadíssim als llibres antics i s’ha comprat un Escolano, un Beuter…
V. L.: Canviant totalment: a Matèria de Bretanya hi ha aquella referència a un taxista que els estima i que els salva. Com va anar la història?
Miquel el Pelut.
No recorde exactament. Havien detingut el seu pare, que estigué pres.
V. L.: El van detindre a València o el van detindre a Alacant?
A Altea, era a Altea perquè el portaren a Alacant. Després, no sé si eixí de la presó quan se n’anaren a València tota la família, o primer se n’anaren la mare amb els tres fills. Se n’anaren gràcies a la intervenció de Miquel el Pelut.
En el moment de la publicació, per exemple, de Matèria de Bretanya, parla d’algunes figures que l’empenyen, que l’animen. Ara coneixem escriptores, veus femenines del seu temps i ella diu que les coneix, no té massa tracte amb elles, però sí que n’hi ha una que, tot i ser un poc major, sembla que té relació amb ella, no? Amb Roser Matheu.
Roser Matheu va ser la impulsora del projecte de ma mare perquè ma mare tenia la mar de fulls solts, les imatges o estampetes que feia sense ordre. Les va enviar a Sanchis Guarner quan ho titulava Un passeig per la memòria, encara no havia escrit l’escena final de Matèria de Bretanya, que és la que dona la força al llibre. Ella mostrava aquelles imatges a alguns amics, al que li va fer el pròleg de Matèria de Bretanya…
Pere Maria Orts i Bosch.
I sobretot a Roser Matheu. Jo tinc la còpia de les cartes, perquè la correspondència està en la Biblioteca Valenciana. Roser Matheu, meravellada, l’anima, és el gran impuls perquè ma mare fera un llibre i el presentara. En una carta li comentava que els ho havia presentat a dos persones, una no va estar molt entusiasmada, que era…
Sanchis Guarner.
Les cartes, si no recorde malament, eren de principis dels setanta, fins al setanta-cinc, que el va presentar.
El problema de la relació amb altres escriptors és que va estar aïllada de les dones de la seva generació i els homes la menyspreaven. Té un article dient, “estava jo rodejada d’homes i estava molt pagada”, perquè era la primera volta que li fan cas els homes, o siga, que ho va tindre en contra.
V. L.: Hi havia hòmens intel·ligents que la van valorar molt: apareix en L’Espill, en el número 1, li donen el premi Octubre… Això no és maltractar-la!
Era molt valenta, es dedicava a enviar a revistes, com ara Serra d’or o a Barcelona, a concursos. Al premi Ausiàs March de Gandia, que no la premiaren. Ella feia esforços per introduir-se. Quan publicava un llibre, li l’enviava a tothom que coneixia. Tinc el sobre del llibre de poemes Conjugació en primera persona que li havia enviat a Espriu, sense conèixer-lo. El sobre amb la indicació del carter de no rebut, la direcció era correcta, però Espriu no sabia qui era i no li va fer cas.
De fet, l’edició que li va fer mon pare de Conjugació i Un món rebel la va distribuir entre totes les persones que podia del país o dels països, i alguns li contestaven i altres l’animaven. Però això era la minoria, es va passar la vida intentant obrir-se camí, i arriba un moment en què s’esgotà i, curiosament, s’esgotà quan ja havia triomfat entre cometes.
V. L.: No hi poses cometes, havia triomfat, havia triomfat.
Jo crec que li aplegà massa tard o massa cansada. A banda que les circumstàncies familiars, la malaltia de sa mare, el seu germà, mon pare, li deixava poc de temps. Però, sobretot, de cansar-se molts anys de tractar d’obrir-se camí.
V. L.: Ella abandona després de l’any 79: el mal ambient i la violència d’allò que es va dir “la batalla de València” no va tindre molt a veure?
No, jo crec que hi va haver de tot; el fracàs, entre cometes, dels Jeroglífics, va fer un esforç enorme per escriure’l, és un llibre molt complex, molt difícil, molt erudit, i que li costava. Li costava més que Matèria de Bretanya, que és posar el records d’aquella època. L’altre és un fum d’històries, de mitologia, d’astronomia, d’arqueologia i això és molt complicat. Li feia moltíssima il·lusió aquell llibre i va fer moltes voltes comentaris: “Si alguna volta he escrit alguna cosa que està bé és els Jeroglífics i mira com m’ho han pagat”.
L’absència de ressò o el fracàs dels Jeroglífics li va llevar les ganes de continuar escrivint.
Alguna volta també deia que potser el problema no era el llibre, sinó que és d’un nivell que hi ha molt pocs lectors que puguen arribar a entendre’l. Té uns referents i un imaginari d’un nivell que tothom no coneix.
Està clar, però hi ha molta poesia que també és més o menys críptica i té un ressò. Potser també faltà d’esforç de l’editorial, són qüestions empresarials, editorials. Efectivament, el públic que llegia Matèria no podia llegir els Jeroglífics i el públic que s’interessaria pels Jeroglífics, potser no li interessava Matèria.
V. L.: Matèria de Bretanya va agradar a molta gent culta. Com us va donar la notícia que havia guanyat el premi, com recordes aquell moment? Devia ser una festa, no?
Nerviosisme absolut, ja teníem els precedents d’haver quedat finalista. Jo en aquell moment treballava a Mallorca, no estava present, però estaven tots encantats, va ser una festa… No només per haver guanyat, sinó per la repercussió i la quantitat de reedicions que es van fer al llarg dels anys. La primera sorpresa era pel fet que la conegueren en tots els llocs, la invitaven a tot tipus d’actes i de premis i celebracions.
Ella no es declara feminista, però sí que es declara antimasclista. Veritat?
Sí, sí, el feminisme del contrafur, com diu en aquella conferència: “no volem ser menys que els homes…” com dirien en les Corts del Regne de València. Era un feminisme especial. Si mirem la seua vida personal i familiar, ma mare va tindre també la sort de no haver de treballar fora. Va tindre el treball de mestressa de casa, però no va guanyar diners més que d’algun premi. Vivia perfectament, tenia dos xiques en casa que l’ajudaven: tenia un estatus social benestant que li permetia escriure.
V. L.: Exactament, i m’alegre per ella, era una privilegiada.
I tant que era una privilegiada.
Creu que l’afectava això de no tindre títol universitari? Quan diu en la seva autobiografia: “abat el meu orgull”. Realment era així? És una persona considerada i valorada que conviden a participar en congressos.
És difícil d’afrontar la mancança de reconeixement i, sobretot, vore la mirada de les persones que pensen: “aquesta dona, que no té ni una llicenciatura ni res, què pretén?”
Però sabia més que molts altres.
I tant que en sabia! El problema és que va ser autodidacta, ella va aprendre sola, havia fet un curs de llatí per correspondència i el valencià amb els llibres de Carles Salvador. Clar que estudiava, però li provocava una sensació d’inferioritat davant la gent que tenia un títol, encara que tenia amistats amb investigadors i era molt amiga de la directora de l’Arxiu del Regne, on anava molts matins a investigar per als articles.
Però, fins i tot Joan Fuster la consulta, sobre alguns personatges medievals.
Amb Joan Fuster tenia molt bona relació. A banda de la llengua i que ell la impulsara en tot allò de Cairell, es reconeixien com a personatges molt afins. Joan Fuster era un poquet difícil de tracte, en canvi amb ma mare sempre havia tingut una bona relació.
En podríem parlar molt de temps de les peculiaritats de la nostra personatge, per afecte familiar i acadèmic, descobrir noves dades de Carmelina Sánchez-Cutillas mai deixa indiferents. Una persona particular que va ser una veu d’excel·lència en el seu temps. És un goig parlar d’ella i donaria per a passar-nos moltes estones, però és cert que estem quasi dues hores i…
El tema dona per a molt i com que el conec, no tinc problemes. He estat molt a gust.
V. L.: Jo sí que tinc una pregunta última, però la faig perquè crec que l’he de fer jo. Què t’ha semblat l’antologia que li ha fet editorial Andana, de poesia per a infants?
M’ha agradat molt i fins i tot la qüestió gràfica està més ben aconseguida que en altres anteriors.
V. L.: La tria és de P. Cano Server, ara i ací present com a entrevistadora. Per si algú no ho sap…
La tria està molt encertada.
Molt agraït.
Agraïts del goig de la paraula de Carmelina Sánchez-Cutillas i de la sort de conéixer, com els seus versos, tantes històries en primera persona de la mà d’un hereu d’una tradició literària excepcional.
