Xavier Pla ha publicat una monumental “vida” –en paraules del mateix autor– de Josep Pla, una obra magna de més de 1500 pàgines que es posa el repte de reconstruir les peripècies del genial escriptor de l’Empordà, malgrat l’escriptor de l’Empordà. Parlem amb Pla –Xavier, no Josep– aprofitant una visita seua a València. Ens trobem a la llibreria Fan set.
Josep Pla és com un superescriptor, d’aquell que es diuen cabdals de la literatura catalana del segle XX, però jo tinc la sensació que és més citat que llegit. Pense en Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Rodoreda… i pràcticament tothom ha llegit alguna cosa, eren obligatoris a l’escola, també, però Pla…
Hi ha una qüestió que va a la contra de Pla. Bé, una de moltes, i és que no fa ficció. No és un novel·lista. És una literatura més de pensament o d’assaig, que potser no és gaire adequada a la secundària, on és més fàcil agafar un Bearn o un Mirall Trencat, que és una obra tancada en si mateixa. Però alhora, al segle XXI s’ha revaloritzat la no ficció i cada vegada llegim més no ficció: autobiografies, autoficcions, reportatges periodístics, cròniques judicials, etc.
Llavors Pla necessita un tipus de lector amb una certa experiència. No perquè sigui difícil, perquè és fàcil de llegir, però sí que cal una certa experiència vital. Llavors, potser al 15 anys llegim més, no sé, Conrad o Albert Camus, no?
Però Pla té molts lectors, milers. Aquests mesos, amb la presentació de la biografia, m’estic adonant que vaig a les espatlles d’un gegant. Pla va morir fa 43 anys, gairebé mig segle, i el record de gent que l’ha llegit o que el continua llegint és constant. Ell diu en una frase, que la poso a la biografia, de l’any 66, quan publica el Quadern Gris, on li diu al seu editor Vergés, “no cal que facis propaganda dels meus llibres perquè es venen sols. Des dels anys 20, tinc 2.000 lectors de pedra picada que compren tot el que jo publico”. Uns lectors que s’han anat renovant des dels anys 20 fins al 60 i 70 i que crec que hi continuen sent, i a més han augmentat.
Això també el fa un escriptor atípic, no? En el sentit que en general els escriptors famosos són novel·listes o poetes.
Crec que a Pla li hem d’agrair, per dir-ho així, retrospectivament, que ell posa la no ficció al centre del cànon de la literatura catalana. Això passa en molt poques literatures. No passa a la literatura espanyola, per exemple. Aquí tenim un dietari, per exemple, el Quadern Gris, que és un clàssic de la literatura catalana.
I després hi ha el periodisme…
Sí, clar. Pla és el renovador del periodisme literari català i té una visió molt moderna al periodisme. Per ell el periodisme és un gènere literari. Un gènere que es faria massiu molts anys després, amb Truman Capote…
Als anys 30 ja hi ha un gran planter de periodistes catalans que fan aquesta aproximació al periodisme com a gènere literari, com ara Josep Maria Planes o Sebastià Gas. I després els anys 50 i 60, Joan Fuster és un home que no és un periodista, és un escriptor de diaris. I això jo crec que dona a la literatura catalana, que té un dèficit de ficció i de novel·la, uns espais d’amenitat, d’humor, d’ironia, de versemblança, que avui a milers de lectors els interessa, aquest tipus de literatures. Que potser també van a parar a Capote o Kapuściński, però que els tenim aquí.
A banda de l’escriptura hi ha la figura de Pla com a personatge, molt important per a la literatura, més enllà del que va escriure, no sé si m’explique…
És que Pla, des dels anys 20 fins a l’any 81 quan mor, Pla està present en la premsa com a periodista, com a corresponsal, com a entrevistador… Està present a les polèmiques, polítiques, literàries… Durant 60 anys! I això el converteix en una figura molt central. Connecta amb tota la generació del noucentisme dels anys 20 i 30, i després també als anys 50 i 60, amb Joan Fuster, amb el Terenci Moix i molts altres. Per tant, realment té una presència enorme. No és com Rodoreda, per exemple, que està a l’exili i que té una presència més limitada als llibres.
Moltes voltes, aquest paper de periodista polític, de polemista, va agafar un caire extraliterari. Hi ha un Pla conspirador però molt contradictori, perquè podia ser espia franquista durant la guerra i activista catalanista durant la dictadura… No sé si ha resultat fàcil d’explicar.
Jo explico que per entendre Pla s’ha de pensar que ell és un home que si cal pactar amb el diable, està disposat a pactar amb el diable per tal de ser el gran escriptor que vol ser. Això, des d’un punt de vista diguéssim moralista és inassumible. Jo no hi entro ni surto. Pla és algú que plagia articles sense cap problema, capaç de pactar amb els franquistes i amb els antifranquistes al mateix moment. Algú que durant la guerra pacta amb Cambó, però també pacta amb Joan March i amb els antifranquistes.
Pla és un amoral. Com a escriptor és un moralista, però jo he fet una biografia de la persona. Llavors, tot això no són giragonses ideològiques sinó que és una manera que té ell d’entendre el món.
I als anys 50 els franquistes es pensen que està amb ells i en Tarradellas es pensa que està amb ell. Però no només en la política. Arriba un moment als anys 40 que es vol guanyar la vida fent contraban a la frontera i hi va ell, en una barca. I després hi ha tota una sèrie de múltiples negocis clandestins i marginals que jo he pogut explicar fins allà on he pogut.
Però si que tenia el país al cap…
No és un Joan Fuster, que és un teòric, que teoritza els Països Catalans. Pla és un home pragmàtic per a qui els Països Catalans són una realitat. Quan va a Mallorca, o a Perpinyà o València, ell està a casa. I sí que fa una feina de recuperació de l’autoestima, promovent escriptors joves com el mateix Fuster, Terenci Moix, Baltasar Porcel…
Fins i tot a través de la cuina, reivindicant una cuina casolana i local, que pot ser motiu més o menys de burla, però quan Pla parla de cuina està parlant de moltes altres coses. De la cultura, de la societat, de la civilització. És un home que està sempre amb el motor engegat i sempre en acció, amb una vida molt activa, on la literatura només és una part. És un home excessiu en tot. Una follia total.
Però mai es casa amb ningú. Ni amb Cambó, ni amb Franco ni amb Pujol.
És un home lliure, independent. Per a ell el més important és conservar la llibertat. Pot col·laborar amb molta gent però mai identificar-se ni amb un partit, ni amb una ideologia ni amb una capelleta.
Té una manera de pensar la literatura, la llengua, el país, etc. Però al mateix temps és un egoista. Clar, que pensa en la col·lectivitat, però primer en ell. Hi ha aquesta carta on li diu a Montserrat Roig: “hem de salvar aquesta literatura”. Però vol salvar la literatura catalana perquè així en podrà ser el màxim exponent.
Però catalana, vull dir, en un temps que potser era més fructífer passar-se’n al castellà.
No, la catalanitat del Pla és indestructible. No té res a veure amb Eugeni d’Ors, Carles Sentís o Ignasi Agustí, que se’n van passar al castellà i ja està. Si fos una qüestió purament egocèntrica, Pla hauria pogut fer el mateix, però cada vegada que deien que era un escriptor bilingüe, ell responia que no era bilingüe, que era un escriptor català que escrivia també en castellà. Fins i tot va rebutjar entrar a la Reial Acadèmia Espanyola.
Llavors, encara que col·laborés amb el franquisme, això és el que fa Pla interessant i fascinant. Si poguéssim entrar en la seva ment, què devia pensar l’any 39? Això és ficció, clar, però crec que m’hi he acostat. L’any 39, Pla és un vencedor de la guerra però al mateix temps ha donat suport als que han prohibit la llengua catalana i per tant li impedeixen ser allò que ell volia ser des dels 15 anys: el millor escriptor del món català.
És un vencedor ideològic, però és un vençut en allò a què ell dona més importància: és un escriptor derrotat. En èpoques molt importants de la seva vida, Pla estava alcoholitzat, i jo em pregunto si als anys 40 l’alcoholisme té a veure amb aquesta ferida… perquè és segur que està derrotat.
I en aquell moment, l’insulten a les revistes de l’exili, que diuen que és un borratxo, un saltimbanqui i un col·laboracionista. I l’insulten les revistes falangistes de Barcelona, sobretot Solidaridad Nacional, que també li diuen borratxo i separatista. No se’n fien.
Pla és capaç de fer enfadar tothom i d’agradar a tothom.
Has fet una biografia d’un autor que, en certa manera s’ha autobiografat en vida. Complica la feina de fer llibre?
Home, era un dels reptes! Escriure la vida d’un escriptor que es passa tota la seva carrera explicant la seva vida! Això em va obligar a prendre algunes decisions una mica radicals a l’hora d’estructurar el llibre. Vaig optar per fer una biografia molt documentada, totes les fonts estan justificades, però que fos també un acte d’escriptura i d’interpretació de la vida de Josep Pla. Per això he intentat utilitzar estratègies narratives o de narrativització de moltes escenes per tal que el llibre fos un acte d’escriptura.
No volia fer un llibre acadèmic, no hi ha notes a peu de pàgina, sinó que estan totes al final. La segona decisió va ser aprofitar el tresor que és el seu arxiu personal i que fins ara no havia pogut consultar ningú i que m’ha donat tota la matèria documental per explicar les coses més enllà de la versió que ell donava. Perquè Josep Pla, a partir dels 15 o 16 anys, comença a guardar qualsevol document relacionat amb la seva vida. Fa un acte de projecció cap al futur. Ell vol ser un gran escriptor, es considera un geni i decideix conservar qualsevol testimoni escrit a la seva vida.
Manuscrits, poemes, esborranys, començaments de novel·les… Però també vol dir bitllets de tren, d’avió, de vaixell, rebuts de taxi, factures d’hotels… I les cartes! Va rebre 35.000 cartes entre 1907 i 1981. Jo he fet un tast d’unes 4.000 cartes i d’uns 1.800 documents inèdits, cosa que vol dir que moltes de les coses que explico són totalment noves, Pla no les havia explicat mai. Hi ha episodis sencers de la seva vida que havia silenciat o maquillat. Aquesta és la base de la piràmide i és el que provoca que el llibre tingui 1.500 pàgines. Però bé, molts lectors em diuen que “se m’ha fet curt” [riu].
El que expliques de la personalitat de Pla, em recorda força la de Dalí. És la Tramuntana o l’aigua de l’Empordà?
[Riu] El cas de Dalí és més espectacular, amb l’èxit mundial i els bigotis, però sí que és cert que coincideixen que tots dos es creen un personatge. Una cosa és el Pla públic, quan tenia una càmera o un entrevistador, i l’altra és el Pla privat, són totalment diferents. I el seu és un ego desmesurat que als 16 anys ja pensava que en el futur algú escriuria la seua biografia. Com a detall és significatiu.
Per acabar, hi ha un capítol que no puc evitar preguntar, i és la famosa entrevista que Pla i Eugeni Xammar li van fer a Hitler. Va ser real o se la van inventar? Perquè tota la història em sembla fascinant.
Doncs la resposta és que no ho sé [riu]. He intentat reconstruir amb tot detall possible el dia 7, el 8 i el 9 de novembre de 1923 per saber que va passar i t’he de dir que no arribo a cap conclusió.
Per una banda, Adolf Hitler, l’any 23, no era ningú. Per un lector de Barcelona o de València era totalment desconegut. Llavors, quin sentit té inventar-se això? Quina medalla et poses?
D’altra banda, resseguit tot el dia 8 de març, és una mica estrany que el dia que Hitler fa un cop d’Estat, a la nit perdi una estona per parlar amb dos corresponsals catalans.
Però ells eren a la cerveseria, la descripció que fan dels personatges panxuts bevent cervesa, l’entrada de Hitler amb tot el seu seguici, dels dos trets a l’aire… Crec que ells eren allà davant.
Això com és? Hi ha gent que diu que no pot ser, però qui ho sap? I el cas és que en l’entrevista Hitler els diu que els espanyols van fer molt malament expulsant els jueus, que amb això no n’hi ha prou. I segons els historiadors, aquesta seria la primera vegada que Hitler anuncia públicament la solució final. Pensa que llavors no estava escrit ni el Mein Kampf! Això no s’ho poden inventar.
Però finalment, com pot ser que l’any 45, quan Hitler se suïcida, ells no li treguin rèdit? Mai més esmenten aquell capítol. Xammar parlar del Berlín dels anys 20 i dicta unes memòries que són d’una memòria elefantesca, recorda noms i dates i com pot ser que no parli d’això? És un dels misteris del periodisme català.
