Els creadors de cançons fan literatura. Això no és cap novetat, des de les civilitzacions orientals més antigues, o Grècia o Roma, la poesia era concebuda per a ser cantada o recitada amb acompanyament d’algun instrument, com ara la lira. La tradició continua a l’edat mitjana amb els trobadors i joglars i, fins i tot, la poesia urbana actual també se serveix de la música com a suport per expressar el seu contingut. El fet és tan reconegut que s’ha atorgat un Premi Nobel de Literatura a un cantant, Bob Dylan. Entre uns i altres, i si reduïm el marc geogràfic i cultural, trobem en les manifestacions pròpies cantants lletristes que han bastit i renovat tot un repertori.
Un d’aquests escriptors cantadors, un dels principals en el nostre cas, és, sense dubte, Vicent Torrent. Ha inventat o reinventat lletres que ara es recullen en un llibre, Totes les cançons. Lletres que han configurat bona part dels discs d’Al Tall i algun en solitari. Lletres on ens ha adaptat des de cobletes ja ràncies de l’antigor fins al mateix Ausiàs March. Un exercici d’enginy, o gosadia en algun moment, que agraïm profundament.
Al remat, heu sigut una mica els nous trobadors, no?
Sí… Més o menys.
Jo crec que l’espenta de tirar-se a fer cançons, a cantar-les i a moure el cotarro ve un poc del trauma positiu que vam patir quan érem joves. En l’època dels 70, hi va haver una revolució cultural en aquest país. Hi va haver tota la moguda en tot el món occidental de canvi de valors, canvi de sistema. I en l’estat espanyol, anava la cosa per allà, tota aquella revolta venia per l’antifranquisme final.
En el cas valencià venia per la necessitat de recuperació, d’assassinar l’autoodi que tota la vida teníem contra la manera com parlàvem, la manera com cantàvem, la manera com menjàvem… Tota la nostra cultura, diguem.
Va ser una cosa molt forta per a la gent jove i nosaltres anàvem al·lucinats, en el bon sentit de la paraula, trencant totes les convencions i el cap se’ns n’anava en com recuperar una sèrie de valors, no només políticament, sinó dins de la família, dins de les relacions interpersonals. Estàvem, almenys en alguns sectors, molt motivats.
Una cultura vinculada a una llengua.
Ací al País Valencià, en la qüestió de la llengua sobretot, estàvem molt deixats.
Jo crec que som més activistes que altra cosa. El que passa és que ens agradava la guitarra, ens agradava cantar, fer cançons, i després hem descobert també un altre llenguatge a recuperar.
Era un llenguatge musical que estava també molt humiliat, la forma de cantar de la gent major, rescatar per a la cultura la manera tradicional de fer música, que té coses pròpies, però moltes coses són compartides en un àmbit més gran. Totes aquestes coses les anàrem integrant, el gust per la música, el gust per escriure, el gust per conquistar els llenguatges i registres de la llengua.
En aquesta idea de recuperar la manera de fer d’abans, o de cantar d’abans, però renovada, vol dir que fa 50 anys ja us semblava que s’havia perdut aquesta transmissió oral, fa 50 anys ja ho trobàvem a faltar?
Sí, la veritat és que la meua generació som fills de la ràdio. La ràdio el que vomitava era el rock més o menys incipient, i el pop, els primeres enviaments de música provinent de la cultura afroamericana. I tot això entrava com l’alternativa moderna enfront de la manera de cantar i de fer música de la gent. Això era una cosa a superar.
La modernitat sempre es representa com un abandonament. La ràdio també ocupava un espai de cant. Si no sonava la ràdio, la gent cantava, però si hi ha una ràdio sonant, la gent no canta.
Exactament. Als magatzems de taronja o de fruita on treballaven moltes dones, sobretot, hi havia costum de cantar. Treballaven més a gust. I en un moment donat, apareix la ràdio, es començava a parar l’orella i a tancar la boqueta.
Quin va ser el punt definitiu per donar-li empenta al naixement del grup ara fa 50 anys? Com va anar allò?
Allò va ser… Jo no tinc totalment present la imatge. Miquel devia tindre, segurament, 16 anys. Ell estava en la primera fase, en la primera fase som home i guitarra, per totes les bandes vas amb la guitarra i quan hi ha oportunitat et poses a cantar.
Miquel estava per allà i vinga a cantar, jo estava per allí també: jo soc de Catarroja…, jo soc de Torrent, estem a prop. Ja parlarem, a vore si podem quedar alguna vegada per assajar alguna cosa. I això va ser allà, a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu.
Allà estàveu Manolo i…?
Jo recorde a Manolo a Prada l’any següent, després. Dormíem en habitacions amb més gent. I allà, clar, per allà hi havia moguda, moguda sentimental. I recorde a Manolo, que estava allà, ja no podia més: és que aquells d’allà darrere, estava per dir-los que jo també en vull. (riu)
Però us coneixíeu?
Sí, sí, ens coneixíem perquè alguna volta coincidíem en algun concertet, d’això que féiem.
El primer contacte, a Prada i després ja, també vingué a casa, a Torrent i ja quedàrem directament el dissabte següent.
Provàvem cançons d’ell, que portava ell, cançons que portava jo. I després, crec que va ser Lledó, que és el fantasma d’Al Tall, perquè sempre es diu que Al Tall comença amb Vicent Torrent, Miquel Gil, Manolo Miralles i Manolo Lledó, de Sueca. I Lledó vingué a un assaig.
I així vau fer el primer disc.
Ja hi havia hagut molta activitat i en un moment donat, Edigsa, l’editora que tenia la major part de les coses de la nova cançó, envia ací un sondejador a buscar una sèrie de grups i cantants: una maqueta, un casset… I una de les coses que van triar va ser la nostra.
Anàvem assajant i a la maqueta posàvem coses d’un i coses de l’altre. La línia que teníem era una cançó tradicional, cançó popular amb cançons noves, una cosa que no s’havia fet. Vaig preparar un repertori, devia ser a la primavera.
Després de l’estiu, anàrem a Barcelona. Jo vaig aprofitar diverses cançons de l’equip València folk, algunes reformades; “La mel” de Ievtuixenko o “La collita dels tarongerars”. Cançons que no eren com les vàrem gravar abans, eren un poc més a contratemps, un poquet americanitzat perquè estigués més modern. Vam fer algunes cançons més i vam completar un repertori a Barcelona.
Al mateix temps, anàveu aprenent també tècnica musical? Teníeu formació?
Havia estudiat 8 anys de solfeig. Manolo, que havia tocat la doble corda en la rondalla del tio Pinolón de Xàtiva, es defenia amb la bandúrria i el llaüt. Els altres, cantar, cantar i el baix. Després, un poquet també la bateria. I jo cantar i també acompanyar i fer cançons.
En els primers discs, pensàveu una línia temàtica i buscàveu repertori per a completar-ho o a l’inrevés?
Era anar cantant les coses que estàvem vivint, estàvem canviant els xips de moltíssimes coses. “Mare, Mare, vinga” és una cançó tradicional i i a partir d’allí vam prendre una cobleta: “la mare que té filles, que se les sàpia guardar, que són com les peladilles, que tots les volen tastar.” I vam fer: “la mare que tinga filles, que no es guarde en excés, que són com les peladilles, que ràncies es poden fer.” És un exemple d’aquest rotllo que portàvem de subvertir la tradició carca dins la tradició estètica.
Era la llibertat afectiva i sexual dels xicones, perquè allò era molt delicat en aquell moment.
I qui les feia, sobretot, les cançons?
Jo en feia més. Manolo feia alguna cosa. Miquel, en aquesta època, com diu ell —Miquel s’està escrivint unes memòries i me n’ha passat alguns trossos. Per mi, almenys, és deliciós, perquè recorda moltes coses. Miquel hi explica que els primers primers anys era el més jovenet, estava entrant en l’aventura.
La del Tio Canya, una cançó que vaig fer jo, quan la vaig acabar de fer, vaig pensar: com no havia fet ningú encara aquesta cançó? O “Quan el Moreno dona la força”, el Tio Palero de Montaverner ens cantà aquella cobla i a partir d’allí: “no cal que diguen els de la Sarga, p’a teixidores Montaverner.” Jo me muntí una història a partir d’ell: dels treballadors, la justícia, l’explotació, la fàbrica…
En “Nuclears no, gràcies», l’estructura musical és tradicional, però quan la vau fer s’estava parlant d’implantar energia nuclear, era molt actual quan estàveu cantant-ho i això era l’essència de la riproposta.
Hi ha una reivindicació molt popular, ecològica. També hi havia l’especulació aquella que es carregava el Saler i el llit del Túria. Anàvem soltant, tirant pedrades.
Això dins de Quan el mal ve d’Almansa, d’una banda perquè volíeu explicar la història, però de l’altra també per advertir dels perills moderns que venien, com ara els nuclears, els fantasmes que van sense llençol… Ha marcat una fita històrica per al coneixement. Molta gent ha sabut què va passar en la guerra de Successió i per als grups moderns “el cap per avall” és un símbol que potser han heretat de les vostres cançons. Com vau decidir la temàtica d’aquest disc?
Va tindre influència Enric Ortega, que ja havia entrat al grup des del segon disc i fins i tot va fer algunes cançons; la lletra d’“En Casa del Dimoni”, alguna de Posa vi, va fer la lletra de Miquel Grau sobre la petenera de Sant Roc que canten a la Vilavella…
Després del tercer disc, vam pensar que podíem fer un pas més, un repertori de cançons independents que tingueren una relació entre elles. Que tingueren una dinàmica, un tema, que explicaren alguna cosa. I sobre què ho farem? Una de les idees era el tema dels nuclears, fer una cantata. I una altra crec que va ser a partir d’un pamfletet d’un 25 d’abril de la taula de forces polítiques i sindicals del País Valencià i un paperet que explicava el que va ser.
I Enric Ortega diu, anem a casa Pep Tomàs, del Verger, que havia sigut professor d’història en l’institut. I anàrem a sa casa i ens va parlar del mal d’Almansa, pas per pas. Vam prendre apunts i bibliografia i ja ens hi posàrem. Enric va faltar en l’entretant, no vam poder començar a fer les cançons i la cantata amb Enric.
Ha quedat per a molts artistes i, sobretot, la simbologia de Xàtiva, la crema, Almansa, Felip V… Tot això és d’aquest disc. Molta gent ho sap perquè ha escoltat aquestes cançons.
És que també hi ha una de les frases d’una cançó que diu: “no s’ensenya a les escoles com van esclafar un país perquè d’aquella sembrada continuen collint fruits.”
Són paraules molt ben trobades.
Sí, sí, sí. Va anar bé perquè era un tema que podia ajudar a canviar la mentalitat i a obrir els ulls amb coses elementals que no se saben.
I després d’això, ve Som de la Pelitrúmpeli, imagine que té molt a veure el fet que fores mestre per a trobar aquest buit que n’hi havia en el sector infantil.
També és un disc amb què estàvem tots contents perquè va estar ben planificat, ben premeditat i ben resolt. Jo vaig ser el que va confeccionar el repertori. Me’n recorde, d’un cap de setmana llarg que se n’anàrem a la caseta d’una cosina de Maite, a la platja del Verger, amb els xiquets nostres que eren xicotets.
Jo em tanquí allà i comencí a a fer un muntó de cançons, de fitxes de cançonetes tradicionals i intentar traure una selecció de cançons amb algun fil. Allí mateix, vaig imaginar la historieta. Els xiquets rars que parlen rar que venen i comencen d’ací cap a allà a trobar-se gent rara.
Això és el que jo hi vaig aportar i després es posaren el Ximo –Caffarena–, el Pep Gómez, l’Enric Esteve i Manolo i tots. Férem uns arranjaments que no foren “tontos”, perquè amb les cançons infantils es feien uns arranjaments bovets, com si els xiquets foren faves. Eren uns arranjaments atrevits. Va tindre èxit perquè era una historieta i el grup ja estava un poquet de moda.
La cançó inicial quasi himne és una cançó del iaio de Maite, que cantava el “Patilles Tòrtiques”. Això és el que et va fer crear la llengua?
Exactament. Eren frases sense sentit, nosaltres li preguntàvem: “I això, per a què ho cantaven?” “Per a riure’ns.”
Molts anys després, vaig sentir una cançó que és com el “Patilles Tòrtiques” d’un poble de Catalunya, que comença d’una forma pareguda i s’allarga més. Però l’auelo Vicent només cantava el tros aquell.
I després, tornes a treballar amb xiquets, però en un treball que alhora els junta amb els majors. Com va sortir aquesta idea?
La idea, diguem, va eixir quan jo vaig estar treballant en Benifaió. Vaig estar tres anys a Benifaió treballant al col·legi Santa Bàrbara. Donava socials i donava valencià, perquè el director, que era de Motilla del Palancar, em va dir: “Vostè els donaria valencià als nens?” Clar, clar que sí. I música els en donava també.
Vaig fer que comprarem instruments de percussió, vam fer-ne un cor i tot i quan va arribar l’avaluació, vaig fer una mostra als xiquets del que són les cançons tradicionals. Abans, la gent cantava per a treballar, per a dormir els xiquets, quan venia la festa, esta tocata, esta cançó… I els ho vaig explicar: ara amb la ràdio i les modes, la gent se n’oblida. Farem equips per a aquesta avaluació, cada equip té un casset, una cinta de casset… Cada equip ha de gravar tres o quatre cançonetes, a l’auelo o l’auela, al veí, a la gent major, que són els que en saben i ho comentàrem en classe.
I, collons!, s’enrossinaren i no portaren cada equip tres o quatre cançons, en portaren una animalada. Cada equip, tota la cinta plena, s’embolicaren a gravar. Jo vaig sentir tot allò i dic, la mare que va! La música folklòrica ja me l’havia papat i també algun cançoner, com ara el de Salvador Seguí. I jo dic: ací hi ha material que no està en les recopilacions que jo m’he mirat, que no està. Algunes coses sí, però moltes, no.
Si això ho he fet en aquesta escola, si això se fera en un muntó d’escoles durant uns anys, doncs podria ser la bomba! Perquè hi hauria molta palla, però hi hauria molta cosa interessant. Vaig pegar-li voltes i fins que li ho vaig comentar a Carme Miquel. Saps qui és Carme Miquel?
Una gran mestra referent.
Carme Miquel era companya quan érem joves. I ella estava treballant en la Conselleria de València i agafà el Director General de Centres, que era Baltasar Vives i li digué: mira, aquest té una idea que podria estar bé.
Aquell tenia ganes de fer coses interessants a l’escola, integrals. Jo li vaig explicar la qüestió i de seguida li va agradar. Baltasar Vives em va dir: mira, ara hi ha un lloc, perquè estàs un poc desconnectat, ja que li havia demanat l’excedència, i feia ja un any que no estava a l’escola. Diu: demanes d’això i en aquests tres mesos agarres un poquet de contacte a l’escola, no? I el curs que ve fem la primera campanya. I així, la qüestió va ser així.
Jo també m’adonava que era molt diferent. Hi ha hagut alguna partitura de les cançons que sentia a un home i una dona cantant una cançó. La partitura et traspassava el 3% de la informació que dona la senyora o el cavaller cantant.
Sí, Almudena Francés, la contacontes, diu just això. Els contes i les rondalles estan vius quan els contes. Les biblioteques ja són cementeris, perquè en el llibre ja estan mortes fins que no les agafes i les contes, perquè no es transformen i no continuen vius. Amb les cançons passa un poc el mateix. Això que dius, que en la partitura es queda una part de la informació, es queda ancorada en una determinada forma.
Com es transformen? Quan contàvem un conte, anàvem canviant cosetes i anàvem… I en les cançons passa amb les variants… Tenim una mateixa cançó que canta aquesta dona; l’altra dona, un cant un poc diferent; l’altre poble, un cant un poc diferent… Les variants donen també compte de la conducta musical que té la gent. En comptes d’aixina, fan aixana. I això és una riquesa brutal.
Una altra cosa que crida molt l’atenció i és molt bonica del vostre treball és l’embolcall de les portades de Manolo Boix. No sé si heu sabut dir-li molt bé el que volíeu o va saber ell copsar molt bé el que volíeu dir.
Jo crec que, d’alguna manera, aquestes generacions estàvem un poc tocats de l’ala per pegar-li la volta a tot. I aquests pintors, el Manolo, l’Armengol de Benimodo, l’Heras de Xàtiva, o els que formen l’Equip Crònica, tota aquesta gent anaven amb una destral trencant-ho tot i feien unes propostes que, en l’època, la gent bienpensante del arte deia: Estos de què van? Obrint camí.
I després, el Manolo ens entenia perquè ell anava buscant i sempre ens demanava una maqueta, un casset. Se les aprenia de memòria. I llavors ell ja se soltava en algun moment amb uns pinzells i sabia gràficament expressar el missatge de trencament.
Aquella revolució va ser molt bèstia, entrar a la modernitat. Va ser l’inici de totes les línies de progrés que en la política encara s’estaven pensant. Al País Valencià vam entrar en la modernitat a base de recuperar la tradició cultural i lingüística.
Diuen que va ser Manolo Boix que li va demanar a Estellés la lletra del bolero de l’Alcúdia, la va fer per al vostre disc, que vau fer amb Maria del Mar Bonet. O ja la tenia d’abans?
Ja estava. Supose que devia ser per al grup de danses de l’Alcúdia, hi ballava la cunyada de Manolo i era molt activa culturalment, segur que Manolo li la devia demanar per al grup de danses.
Després, agafeu textos de poetes andalusís per a Xarq al-Andalus. Però llevat d’algunes excepcions, normalment les lletres són vostres o també heu fet cançons d’altres poetes?
Hi ha una xicoteta secció de cançons de poetes. Està, per exemple, “A una oreneta que em desvetllà a trenc d’alba”, que és de Marià Manent, “La Mel” de Ievtutxenco i unes quantes.
En una taula redona a Móra d’Ebre, al Litterarum, que dirigeix Lluís Flores, contava que no tenim moltes cançons de poetes perquè teníem moltes coses a dir i les volíem dir a la nostra manera. Musicàrem algun poeta perquè també al·lucinàvem de la tradició literària que tenia aquest país i que descobríem.
Acabeu la vostra trajectòria amb un disc sobre fets històrics, de nou, o no sé si havíeu previst que era el disc amb què acabàveu. Quin dels dos discs d’història vos defineix més: la conquesta del rei Jaume, que també és una derrota per als que estaven abans, o la derrota de 1707?
Són dos cares de la mateixa moneda. Almansa va ser el cop de gràcia a l’obra de Jaume I, l’obra de Jaume I va ser la sobirania d’un poble, de les seves institucions polítiques, una societat que controla el seu poder i que no depén d’una altra.
Almansa s’entén per referència al llegat de Jaume I, de cara al que és la nostra societat. Musicalment són diferents. Almansa és una sèrie de compactes tradicionals: una dansà, una marxa mora, una per la de l’u, unes albades, encara que siguen de composició pròpia, són vares tradicionals.
En Vergonya ja vam prescindir d’envans i ens vam volar un poquet. Fa també molt bon efecte no estar mirant una vara, soltar-se, soltar-te a la teua sensació. Això és arribar a una certa maduresa en el control del llenguatge musical.
En els llibres, has sigut subjecte i objecte perquè el primer llibre que fas és el 1990, el de La música popular, que després es reedita el 2019. Que és el que volies contar? Perquè en aquell llibre sí que parles de gèneres.
La proposta va ser de Toni Torregrossa, treballava en la Diputació i me’l va proposar per a la col·lecció de Descobrim el País Valencià, sobre el tema de la música popular.
Jo vaig entendre-ho com una sèrie de reflexions, com les del principi i del final, més teòriques. El que marquen els capítols són experiències que passen als pobles i a partir d’allí es coneixen manifestacions concretes en la música tradicional: l’Aurora de Torrent, un bureo en un mas de Morella… Hi ha una segona part que és estirar el fil i ampliar com passen aquestes manifestacions.
El 2022 publiques Sobirania musical, un recull de textos que tenies escrits, un testimoni històric per a recuperar la memòria del procés de recuperació, dels aplecs, de tantes coses.
Ha sigut una vegada jubilat que dic: el meu estudi està tot ple de papers que no s’hi pot ni entrar. Soc molt desordenat, tenia molts articles, alguna xerrada, algun parlament, no tire moltes coses.
Vaig anar ordenant, hi havia coses en l’ordinador i, d’altres, l’únic que tenia era un tros mecanografiat o un retall de diari. Li ho vaig dur a Josep Forcadell, en principi tot, les cançons també. Vam fer una selecció dels escrits on es vegeren reflectides les idees i, de la resta, férem un llibre digital que està en la biblioteca virtual de la Universitat d’Alacant (https://www.cervantesvirtual.com/obra/el-llenguatge-musical-de-la-tradicio-valenciana-escrits-textos-conferencies-i-parlaments-1216259/ ).
I ara s’han publicat Totes les cançons.
Ara ha estat “per culpa” de Sole, la governanta d’ Al Tall dels últims 15-20 anys. Ella ja fa anys que té la idea i jo no volia saber res de cançons ni romanços. I quan vaig fer els 80 anys, vaig fer una festeta i em va fer un regal, era un llibre que havia fet amb el seu nebot. Va fer 5 o 6 exemplars i vàrem comentar la possibilitat de fer una edició, es va treballar més el disseny i ha fabricat unes quantes caixetes. L’ha editat i publicat Sole Desfilis amb la col·laboració de l’editorial Afers.
I fa dos anys, Josep Vicent Frechina, l’home que més sap de música ara mateix d’aquest país, et va fer una biografia. Si van pensar que calia un llibre sobre Vicent Torrent és perquè tenies coses a contar.
(Riu) Sí, sí. El de Frechina està molt bé, ordena un poc el caos de l’acció, de l’activisme i va explicant el procés de les idees com s’han anat responent i plasmant. Si alguna cosa he de deixar, com que no seran diners, almenys que siguen idees i algunes aportacions.
Algunes idees amb les quals vam obrir camí tenen més trajecte culturalment, poden ajudar o ser productives, el mediterranisme sonor. Camins encetats que tenen futur.
Hi ha alguna cosa que creus que us haguera agradat fer o que ha quedat per fer?
Mira, discs per a nanos, discs per a xiquets, sempre ho hem pensat, però no ho hem fet. Una altra cosa que m’haguera d’agradar és fer un disc de Nadales. Encara tinc en casa una caixa de cançons de Nadal perquè no se me n’ha anat la idea.
Com veus el futur?
Bé, com que pitjors temps hem viscut, amb el general Franco, amb les matances i les massacres que hi ha hagut, jo sí que tinc esperança i tinc esperança que hi pot haver un bon futur.
Tant de bo, Vicent. Siga com siga, el llegat que ens deixa és impagable. Una tasca per la música tradicional del país que mai agrairem prou. Podríem contar i no acabar, però, com diu una de les seues lletres: “Senyors i senyores, de la història us hem fet el recompte; si voleu seguir, en els llibres està tot escrit.”
