Vicenç Llorca (1965), poeta i novel·lista d’una destacada obra, ha treballat en l’ensenyament i en la gestió cultural. Recentment, ha publicat dos llibres de poesia: La llum mirada, distingit amb el IX Premi Manel Garcia Grau i el Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia (Perifèric Edicions, 2023), i el seu recull Cent poemes. Antologia poètica (1984-2023) (Editorial Base, 2023).
És doctor en Comunicació Social i catedràtic de llengua catalana i literatura. Continua col·laborant de forma activa en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Aelc). És un dels crítics de capçalera de Serra d’Or i ha participat com a jurat en diversos premis literaris. Ha publicat més de deu llibres de poesia, destacant, entre d’altres, L’amic desert (Edicions 62, 1992), que va merèixer el premi Ausiàs March, o Calendari d’instints (Tres i Quatre, 2014). La seva obra ha estat recollida en diverses antologies. Ha escrit tres novel·les molt ben acollides: Tot el soroll del món (Columna, 2011), Aquell antic missatge de l’amor (Columna, 2018) i Simfonia de tardor (Columna, 2021). També ha fet destacats treballs d’assaig literari sobre Màrius Sampere o Miquel Àngel Riera.
El teu darrer llibre de poesia, La llum mirada, ha rebut el Premi de la Crítica Serra d’Or, com a millor llibre de poesia publicat l’any passat. Tot un aval, un gran aval.
I tant! Representa un gran estímul perquè un grup de crítics ha decidit dipositar la seva confiança en la teva obra i, a més, perquè dona visibilitat a una obra poètica realitzada laboriosament al llarg dels anys. Cal sumar que, en aquest cas, el premi ha estat per a un llibre publicat en una editorial de l’Horta Sud de València. Aquest fet representa també un reconeixement cap a la feina que es fa arreu del territori de la llengua catalana, com és el cas de Perifèric Edicions.
Canvia molt rebre un premi per obra ja publicada que no pas per obra que s’ha de publicar?
Personalment, he sentit la mateixa alegria. En els dos casos, hi ha la mirada crítica d’un jurat d’especialistes que decideixen fixar-se en els teus versos. Ara bé, en el cas del premi de la crítica, és cert que no hi concurses voluntàriament i, per tant, té un valor afegit. Sigui com sigui, em sento molt honorat i aquest fet em proporciona molta energia per continuar endavant amb els meus projectes literaris.
En el pròleg, Miquel-Lluís Muntané, et defineix com un poeta de raça.
Miquel-Lluís Muntané ha fet un pròleg extraordinari. D’una banda, duu a terme una lectura profunda de La llum mirada i, d’una altra, emmarca l’obra en una reflexió més àmplia sobre la creació poètica i el seu paper en el món. Li estic agraït pel que diu. Vaig començar a escriure poesia als catorze anys i, des de llavors, no he parat. Segurament això vol dir que la meva passió per la poesia és total i constant. Si per poeta de raça s’entén que, per a mi, la vida és viure en un estat poètic, llegint i escrivint poesia cada dia, doncs sí, soc un poeta de raça. Tinc la ferma convicció que seguiré vivint líricament fent versos mentre les forces m’acompanyin.
Hi ha un poema a destacar, que adreces al teu fill quan fa divuit anys. Utilitzes la poesia de forma útil, comunicativa, de pare a fill, amb indicacions i guiatge, com si fos un mestratge.
Em preocupa el diàleg amb les generacions més joves. Crec que, tal com va el món, cal recuperar un fil de memòria i humanisme entre la força de la joventut i l’experiència acumulada de la maduresa. Per això vaig decidir dedicar tres himnes al meu fill amb motiu del seu divuitè aniversari, un per cada part del llibre. El model me’l va proporcionar Kipling quan es va adreçar al seu fill en el cèlebre poema “If”.
“Només sabem que avancem pel fràgil volum de l’univers entre l’esperança i la confusió”.
En efecte, Kipling s’adreça al seu fill des de l’ètica estoica en un món on encara hi ha una consciència sòlida de la realitat. Jo ho faig des de la consciència d’un món fluid, amb sensació de col·lapse i caos. Em preocupa situar una actitud humanista positiva en el segle XXI. Per això, goso recuperar el mot esperança. Segurament és el que més necessitem en aquests moments com a humanitat.
El teu testimoni d’experiència s’encadena en un altre poema meritori. “Son tantes les criatures i les formes creades amb la bellesa que caldria una eternitat de vides per gaudir-les”.
Si la primera part de La llum mirada s’inicia amb el poema que has citat, la segona part ho fa amb un himne en què plantejo el diàleg amb el meu fill des de la perspectiva de la creació artística. La creació de bellesa és una facultat humana que ens enlaira, que ens duu al misteri mateix de la creació del cosmos. Hem de viure èticament, com afirmo en el primer himne, però també amb plenitud estètica.
Dones una història de vida, però el que realment ofereixes és la bellesa del llenguatge.
Perquè en aquesta defensa de la dimensió creativa de la humanitat, la poesia se situa en un lloc central: l’art de la paraula que permet la bellesa del llenguatge. Si el llenguatge ens distingeix de la resta dels éssers vivents del planeta, la literatura ens projecta al nostre grau màxim de divinitat. L’experiència vital flueix més rica i ens proporciona un nou valor: el de la convivència lectora, que trenca les barreres del temps i de l’espai. En la tercera part, tanco amb un altre himne que posa l’accent en la confiança envers els que venen darrere nostre com a nous protagonistes de l’esperança humana.
Escrius amb sensualitat i suavitat.
Sí, m’agrada unir la reflexió amb la sensualitat. No m’ho proposo, és el meu estil. Soc així. Segurament perquè aquest equilibri el cerco sempre amb exigència en la meva vida i el trasllado als meus versos. Pel que fa a la suavitat, hi ha lectores i lectors que m’han dit que es troben molt bé en braços dels meus versos. Això m’agrada molt. Com també intentar escriure amb profunditat però amb transparència. Que el vers no tan sols parli de la llum, sinó que sigui llum ell mateix. Jo substituiria la frase de Diderot, “poetes, sigueu obscurs”, per una altra que digués: poetes, sigueu lluminosos!
En la teva poesia hi ha recerca de la realitat i també de l’ideal?
Sempre m’he regit per uns ideals que he anat mantenint al llarg dels anys: l’amor a la humanitat, el compromís amb la bellesa i amb el desenvolupament educatiu i cultural, la defensa de la llengua i la cultura catalanes… Les bases d’aquesta actitud es troben en el meu assaig, L’entusiasme reflexiu, on parlo d’aquesta dialèctica entre el real i l’irreal, la raó i la follia… La poesia per a mi és un pacte entre la nostra necessitat de comprendre el real i la nostra capacitat infinita de somni.
El mar pren un protagonisme central en els teus poemes.
Soc un home mediterrani: de cabell fosc –ara blanc, ha, ha! de vegades no me’n recordo!–, de pell bruna i de sensualitat marítima. Soc feliç al costat del mar. M’agrada haver nascut en una ciutat de mar com és Barcelona i viure en una població marítima del Maresme com és el Masnou. La meva poesia recull la simfonia de colors que és la realitat canviant de l’aigua, els seus sons, la seva olor que impregna carrers i places… I tot el que representa el mar en la terra: la platja, el port, el far… Realitats que esdevenen símbols en la meva poesia.
“El món no hauria de ser més bell sense nosaltres, sense el nostre amor”.
Aquest vers pertany al poema “Un món sense nosaltres”. El vaig escriure un diumenge a la tarda en ple confinament. Vaig sortir a la terrassa. No hi havia rastre de l’activitat humana i tot, tanmateix, era perfecte: els ocells cantaven com mai, la llum acariciava totes les coses, el mar es bellugava tranquil, i vaig pensar: no, no pot ser que el món pugui ser més bell sense la nostra presència, la nostra mirada, el nostre amor. Per aquest motiu, és tan important emfasitzar tot el que de bo aporta la humanitat en el món.
També hi ha una recerca a l’essència del sentit, al coneixement que ens dona la llum.
Perquè la llum és també coneixement: il·lumina la realitat i el seu trànsit. Tota la meva poesia, des que vaig publicar La pèrdua, és una recerca del sentit de la vida humana en el cosmos. La poesia és un mitjà de coneixement que completa el coneixement racional de la ciència i de la filosofia.
M’ha captivat en un poema l’ús del terme “immanència”.
La paraula “immanència” és màgica. Té una arrel filosòfica extraordinària. Un dels seus pares és Spinoza. A Calendari d’instints tancava amb un pensament seu: “Sentim i experimentem que som eterns”. En certa mesura, la immanència ens parla de l’ésser en el seu propi interior i, per tant, de la presència del transcendent en nosaltres mateixos. Convoca un fons ocult del real que la poesia és capaç d’extreure i compartir a través de la paraula. Així se’m va acudir crear una metàfora amb aquesta paraula: “Tantes metàfores han expressat la vida / en la immanència de la paraula!”.
Hi ha uns homenatges a Màrius Sampere i Salvador Espriu, poetes que admires profundament.
Vaig conèixer en Màrius de jove, quan començava a escriure i ell era un poeta madur, però amb escàs reconeixement. No ho acabava d’entendre: tot el que llegia d’ell i ell mateix com a persona em semblava d’una autenticitat poètica colpidora. Tant, que li vaig dedicar un assaig l’any 1989, Màrius Sampere. Assaig de revisió del realisme històric. Amb els anys, i gràcies a l’aportació crítica de moltes persones, es va capgirar la situació del poeta fins a ocupar un lloc central en la poesia catalana contemporània. El poema que li dedico és una experiència forta: l’escric després d’acomiadar-me d’ell a l’hospital abans de morir i el titulo amb una frase que em va dir com un regal: “Això és només una estrofa”.
Pel que fa a l’Espriu, sempre m’ha acompanyat. L’he rellegit molt i he vist representat el seu teatre en diverses ocasions. Em sembla immens. Un poeta que té la capacitat de situar la poesia en el centre de la reflexió ètica i estètica de la vida i la societat humanes. De fet, el títol del llibre, La llum mirada, és un sintagma que prenc del poema “Oliverar prop de S. Chiara”. Escriu el poeta després d’una experiència epifànica contemplant l’església una tarda de 1954 a Assisi: “Oh bellesa que tanco al lentíssim esguard,/com empresono als ulls tota la llum mirada!”
Has publicat la teva nova antologia, a través de l’editorial Base, que estrena una col·lecció de poesia.
Sí, és tot un honor inaugurar una col·lecció de poesia catalana. Cal agrair a l’editorial Base, especialitzada en història, aquesta aposta. Vaig decidir fer una tria de cent poemes a través de la qual el lector pot recórrer cronològicament quatre dècades de dedicació poètica. És preciosa la casualitat que aparegués l’antologia en el mateix moment en què apareixia La llum mirada. Tot un símbol del meu compromís passat, present i futur amb la poesia catalana.
La poesia catalana viu un bon moment?
Des de Verdaguer, la poesia catalana viu un moment d’esplendor constant. Les diverses generacions que s’han succeït han aportat noms extraordinaris. En els darrers temps, s’ha normalitzat, a més, l’autoria de dona, de manera que encara s’ha enriquit més el panorama poètic català. La llàstima és que les lectores i lectors no s’animen prou a comprar llibres de poesia. En canvi, s’ha consolidat un públic fidel als recitals poètics.
L’antologia comença amb els teus primers poemes, que vas publicar a Miscel·lània-6 (Laertes, 1984). Et vas estrenar amb dinou anys.
Era el 1984 i va sorgir la idea de fer una antologia a la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet. Hi vam participar sis poetes, entre ells Màrius Sampere, que en va fer el pròleg. El llibre va representar la voluntat de creació poètica en llengua catalana en una ciutat metropolitana com és Santa Coloma. Avui dia, la ciutat té una nòmina d’escriptores i escriptors extraordinària, encara que molta gent no ho sàpiga.
Com van ser els teus inicis poètics?
Vaig començar a publicar als catorze anys en una revista escolar que tenia un nom molt suggeridor: “Skyphos” que és un tipus d’àmfora grega. A partir d’aquí, vaig guanyar un premi literari de narrativa –amb Vázquez Moltalbán en el jurat– que em va fer posicionar com a escriptor per primera vegada. Tenia llavors quinze anys. Des d’aquell moment, vaig començar a escriure en revistes, etc., i a participar en diverses iniciatives literàries. La més important, potser, va ser la meva aportació a la creació d’un grup de joves poetes a la mítica Cova del Drac de Barcelona. Vam aconseguir que es coneguessin entre sí molts joves escriptors, alguns dels quals després han destacat en el camp de les lletres. Aquella etapa en la Cova del Drac va ser màgica i em va proporcionar algunes de les amistats més importants de la meva vida.
“I el vent bufa i el cel és ampli i tot et reclama: el dol, les ombres, el vent, les roses, el temps, l’amor”. Ho vas deixar ben clar des del principi. Un poema datat de l’any 1982.
Cent poemes comença amb el primer poema que vaig publicar en llibre. La meva sorpresa és que encara emociona quan el llegeixo, fins al punt que ha estat musicat per Salvador Pané. El millor que et pot passar com a escriptor és això: que les lectores i els lectors es reconeguin en la teva obra anys més tard d’haver-la escrit. Tenia disset anys quan vaig escriure aquest poema.
La teva expressió es dirigeix a l’expressió més despullada, més senzilla, més efectiva.
A mesura que ha anat avançant la meva obra, he anat substituint un model més simbolista, més abstracte, per un altre en què el mateix símbol es conté en la recerca d’una transparència expressiva. Crec que l’experiència creativa ha de servir per expressar la complexitat mitjançant una metàfora que, sense renunciar ni a la investigació ni a l’abstracció, condueixi a una expressió més directa i colpidora.
Els temps també ho estan demanant. Cal una poesia que parli del que ens preocupa com a humanitat, que cerqui el cos a cos amb el lector, que s’encarni en el dolor i en les esperances de la nostra època. No proposo un retorn al realisme històric, però sí que, des de la consciència simbòlica del llenguatge, apel·lo al compromís cívic i a la reflexió ètica. Aquest és un dels missatges centrals de La llum mirada.
Ets un poeta del desig?
En bona mesura, sí. Si t’hi fixes, la poesia és una història de l’expressió del desig del jo poètic. Diu Ausiàs March: “Alt e amor, d’on gran desig s’engendra”, i Carles Riba: “el cor vol més, vol en excés”. El poeta capta aquesta definició de l’ésser humà com un ésser que desitja l’amor ple, anar més enllà del propi jo, aconseguir l’eternitat… I jo he parlat d’aquest anhel però també des de la consciència que, en un moment determinat, hem d’acceptar serenament que tot té un límit. Es tracta d’evitar ser devorat per un viure extrem que duu a la infelicitat permanent.
Dius: “Demanes i no tens”.
Perquè la vida ens ho dona tot i, de vegades ens ho pren tot. I si has desitjat molt una cosa i no l’has aconseguida, pateixes. I, d’aquí, neix un to elegíac al voltant no ja del que has perdut, sinó del que mai no ha vingut: un vers, un amor, una amistat… És un dels temes centrals del meu poemari De les criatures més belles.
“Mira’ls, son els nostres cossos nus, simple pols dins de l’aigua que els atorga la radical puixança de la sal”.
Aquest vers el vaig escriure a Cadaqués fa molts anys. Portava Riba al cap i Dalí als ulls. De cop, a Port Lligat, vaig imaginar-me la fusió dels cossos enamorats, nus, amb la mar i el seu sabor de sal. Va ser una epifania arran de mar i a posta de sol.
De la teva poesia també destacaria el tracte i el tacte amb els altres.
Perquè els altres són el sentit del jo. A Calendari d’instints escric en un poema recollit a Cent poemes: “Mai no podràs dir jo sense nosaltres”. I, des d’aquesta consciència, afegeixo anys més tard a La llum mirada: “volem solidaris / des de nosaltres als altres, / i des dels altres al tot.” En una societat en què l’individualisme provoca tant fracàs social i soledat personal, crec que hem de compartir un missatge de confiança en els altres per tornar a creure en la humanitat.
Fas notables descripcions de l’espai incommensurable, del cel, del mar, dels horitzons que disposem per veure les coses. “Miro el cel, que no para de néixer”.
L’espai és molt important en la meva poesia. Segurament un dels símbols més potents és el de la plaça, compresa com a símbol natural de la trobada. Però també em fascinen els elements. Per això, llibres com ara Atles d’aigua o Cel subtil parlen d’aquesta experiència que sentim amb els espais oberts, infinits. Aquest vers és de Cel subtil i parla d’aquesta capacitat d’invenció constant que té el cel, amb la seva simfonia de colors i formes de núvols… En certa mesura, és un mirall del que voldria per a nosaltres: la capacitat de la humanitat de néixer constantment.
A la vegada, la teva poesia desprèn una calma persistent i conscient.
És això que t’explicava de l’entusiame reflexiu. “Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”, ens diu l’Eclesiastès. Som passió i raó, lluita i serenitat… Crec que la saviesa és comprendre aquesta contradicció i, alhora, saber-la plasmar.
“Jo torno a tu, cercant en tu prodigis de clams antics, misteris dins la son”.
Aquest poema pertany a L’amic desert i el vaig escriure en un moment en què ningú diria que es pogués fer un poema. Estava sol, mentre feia guàrdia en una torre de vigilància durant el servei militar a Ceuta. De cop, en plena nit, vaig alçar la mirada: tenia al meu damunt la visió portentosa de la lluna i el cosmos. Això és el que fa gran la mirada poètica: que no importa com sigui de dura la situació en què et trobis. Sempre ets lliure, sempre pots volar i explicar-ho als altres. Perquè el teu cor i la teva consciència et pertanyen i tens la paraula per expressar-ho. La soledat del cosmos es va fondre amb la meva soledat i així va néixer un diàleg amb la lluna en el poema “La bella soledat de l’estructura”.
Ens parles de la partença, del buit que genera, de la solitud.
La vida és un joc constant d’arribades i partences. Arribem als llocs, ens n’anem… Metafòricament, això passa també amb els nostres éssers estimats, i amb nosaltres mateixos. Ara som aquí, però un dia partirem. Com ho afrontem això? Per a mi, és una de les preguntes més profundes de la poesia. Com abordem la nostra soledat present i futura? Això ho tracto en el poema “El moviment de la partença” de L’Amic desert: “Un dia marxaràs i acceptaré que el sol / gira just sense mi. No intuiré la terra, / ans la terra em durà tot nu davant el temps.”
“No moriré mai més”. Té un gran significat i un gran sentit poètic.
M’emociona que rescatis aquest vers. Dic en el mateix poema: “No moriré mai més. Aprendré que la vida / és aturar la mort en l’instant pur d’uns ulls.” Aquest poema està impregnat de visió, de revelació en sentit pur. M’he sentit immortal quan la meva mirada s’ha trobat amb la d’algú altre. Des d’aquell moment de suspensió temporal, he tingut la convicció que la meva ànima ja no morirà mai més.
El poema “Odissea” del llibre Atles d’aigua (Tres i Quatre, 1995), Premi Vicent Andrés Estellés, és un petit prodigi. Ens parla de situacions atzaroses, abstractes, amb un gran treball lingüístic, rítmic.
És un doble homenatge a l’Odissea i a la traducció que en va fer Carles Riba. La composició es fonamenta en el mateix univers verbal creat per Homer i recreat per Riba. Adapto i juxtaposo sintagmes significatius per aconseguir un ritme sintàctic i metafòric molt intens. Tot l’atzar i la lluita pel destí és en el poema que actua com un tornaveu del poema homèric.
“Què em clama que no sigui jo? Per què sóc tant la teva absència? No podria dir el cel sense tu?”
Aquest vers pertany al poema que dona títol al poemari Cel subtil. En els versos, expresso creativament la nostra relació amb el cel com a metàfora de l’ideal, de l’absolut, del més enllà. I incloc una referència als cels creats per artistes i poetes, especialment els humanistes italians, com ara Dante o Petrarca, Leonardo o Ghirlandaio… Més tard, el músic Xavier Baulies va musicar diversos poemes del llibre i va dur a terme un vibrant espectacle de poesia i música al claustre de sant Cugat i al Convent de Sant Agustí dins el Festival Grec de Barcelona. Tot, pura energia lírica des de l’origen a l’actuació musical…
Ens parles del desig, del somni, i també de l’absència, de la confusió, del silenci.
Perquè la vida és també pèrdua, estranyesa, tristesa. Els meus versos no defugen el dolor ni les contradiccions humanes. Tanmateix, intento expressar l’ànima humana des d’uns ulls d’esperança. Recorda que el meu primer poemari es titula La pèrdua. Si llavors parlava de la necessitat de la recerca de sentit individual i col·lectiu, ara, amb La llum mirada, he volgut evidenciar un efecte pertorbador que ens afecta: la percepció de la confusió i la sensació de col·lapse.
Què cerques en la teva poesia, quins elements t’activen?
Potser, si ho intento sintetitzar, et diria que l’expressió bella de l’ésser humà. M’importa la humanitat i m’apassiona la bellesa. M’activa tant la naturalesa com l’art, l’experiència de la vida i el pensament. Inclòs el somni. La poesia no té límits. Pots crear des de l’observació del detall al lliurament còsmic.
Del teu llibre Cel subtil (La Magrana, 1999) ens desvetlles aquesta revelació: “¿Potser no creus que darrere l’onada que mor contra la roca està naixent la forma d’una platja, una badia, un port?”
En certa mesura, tot és un renéixer. L’onada s’acaba quan topa amb la roca, i d’aquesta trobada s’esmicolen partícules que acaben essent platja… Tot està connectat. La màgia és ser conscient que formem part d’aquesta connexió. I que podem fer la vida més bella.
A Calendari d’instints (Tres i Quatre, 2014) hi ha uns versos definitius: “Cerca l’amor. No hi ha res més al món que et pugui compensar la teva mort.”
Al final, hi ha el gran misteri: la mort. No estic en una relació massa bona amb ella. Més aviat em sento rebel davant d’ella. Sigui com sigui, només l’experiència de l’amor ens compensa d’aquest gran misteri que és la desaparició. Per aquest motiu, m’aferro a l’amor com la gran força de sentit humà. Perquè l’amor convoca la pura presència de l’altre i d’allò altre. I, juntament amb l’amor, disposem també de la lluita per la bellesa, d’optar per la construcció i no la destrucció, pel bé i no pel mal. En el poema que li dedico a l’Espriu a La llum mirada, “Ronda d’amor a Sinera”, escric: “sempre t’evitaré amb l’arma que ignores (…) La bellesa ens allunya de la mort”. Per això, lectora, lector que em llegiu digueu amb mi: siguem amorosos!”
Quins llibres estàs llegint?
Actualment estic llegint el llibre de relats, Elionor de Josep Sol.
