És un assolellat i fresc matí, les franges de boira s’acomoden per on repta la “sargantana d’aigua”, com diria Estellés, és a dir, el riu Vinalopó. Remunte des de Petrer cap a les terres castellanes de Villena, en paral·lel al camí del Valencians, per la autovia que constantment ens aboca milers de mesetaris al sud del nostres país.
El castell de Vilian, com diria Enric Valor, m’invita a abandonar el camí que ens du allà d’on ve el mal que a tots alcança i, després de travessar un túnel, pegue cap a l’Alcoià, la plana meridional que anuncia la Mariola: la Canyada de Biar —l’antic Benisamaio— i devers llevant el tossal on es troben les restes del castell d’Almisrà. Trenque cap a la dreta i arribe al municipi del Camp de Mirra.
Aparque sense cap problema a la plaça d’Espanya, enfront de l’església de Sant Bertomeu, ben a prop de l’ajuntament, i faig sonar el timbre de ca Romà Francés. Cap sorpresa, Romà des d’ahir sap que hi arribaria a l’hora indicada.
Natural de la petita població de les terres de l’Alcoià, allà a l’àmplia plana mariolenca emmarcada per Banyeres, Biar, Beneixama, la Canyada de Biar i el mateix Camp de Mirra, ben a la vora de la frontera històrica amb Villena, Romà continua sent president de l’Associació del Tractat d’Almisrà. De fet és un activista cultural del seu poble –banda de música i festa de moros i cristians– i de la comarca –President de l’Institut d’Estudis de les Valls de la Mariola (IEVM).
En saludem, comentem l’oratge, fem cap al bar del poble, on esmorzem suaument, a la valenciana, enfront del monument al Tractat d’Almisrà que des de 1976 presideix la plaça ajardinada de Jaume I. Retornem cap a sa casa. Avui toca entrevista per a La veu dels llibres.
Romà Francés és un referent personal imprescindible del sud del país, i fins i tot del nord, de terra endins i de mar enllà. Aquest veí del Camp de Mirra, de 1976 al 1981, va fer el paper de lloctinent del rei Jaume, Ximén Peres d’Arenós, en el drama històric d’El Tractat d’Almisrà, que es representa tots els 25 d’agost al petit municipi de l’Alcoià —435 habitants— i, partir del 1982, de manera ininterrompuda, ha interpretat el de Jaume I el Conqueridor.
Per això, afectuosament i popularment, Romà Francés Berbegal, és conegut com el Rei Jaume del Camp de Mirra. Francés, però, és molt més que l’encarnació tots els anys, a final d’agost, de l’important personatge històric, és l’alma mater que, junt a uns quants veïns del petit poble i d’altres compromesos col·laboradors de la contornada, ha fet possible la representació del drama històric des d’aquell llunyà 1976 fins als nostres dies.
El passat agost, Romà Francés es mirava l’obra, per primera vegada com a espectador. Com un espectador excepcional, naturalment. És un bon moment de fer balanç de tota una vida almirrana, cultural i jaumina que, per altra banda, el nostre entrevistat encara viu intensament, apassionadament, “al cent per cent”!
Qui és Romà Francés des dels seus orígens?
Vaig nàixer a la postguerra, l’any quarant-sis. En la casa pairal dels Francés i Berbegal, al costat de la que estem ara, que és on visc, en la plaça d’Espanya. La nostra casa va ser sempre també la tenda del Rull, la botiga d’ultramarins del poble. La tenda la vaig heretar dels pares i la vaig continuar fins que em vaig jubilar fa deu anys. Em vaig criar al poble, que tenia pràcticament els mateixos habitants que ara.
Mon pare volia que hagués fet carrera, com ma germana, que va ser mestra. Jo, però, sempre vaig mostrar més inclinació cap al món del comerç. Vaig fer el batxillerat estudiant-lo en acadèmies de Beneixama, primer, i de Villena, després. Sempre anant a examinar-me a Alcoi.
Als setze anys vaig iniciar la meua activitat comercial dedicant-me a la tenda i amb mon pare, molt especialment, a la comercialització dels formatges de cabra dels molts ramats que hi havia a l’entorn. Feiem mercat a Elda, Alacant, Ibi, Castalla, Onil, Ontinyent; portàvem també una finca d’arbres fruiters. Jo cada volta assumia més responsabilitats. Teníem carro i mula. Recorde haver llaurat amb forcat i mula, mula mecànica —una Pascali— i, finalment, tractor.
Als catorze anys em fique en un grup de de teatre del poble. Féiem sainets de Bernat i Baldoví, clàssics com ara El medico a palos, de Molier, Muñoz Seca, Sastre. En aquell grupet local encarrilem la nostra afició d’actors i serà, a partir d’aquí, quan ens plantejarem representar el Tractat.
En quin moment preneu consciència, el grup de joves almirrencs que féieu teatre, del fet històric que es va esdevenir ací mateix el 26 de març de 1244? Que ací va estar el rei Jaume?
La gent del poble ho sabíem perfectament gràcies a un mestre que hi va haver als anys vint, mon pare va ser deixeble d’ell, li deien Joaquín Cartagena Aldeguer i procedia del Baix Segura.
Ell va ser el primer que va il·lustrar els seus alumnes sobre el fets històrics i de més a més va fer un llibre que es diu Notas del Campo de Mirra. Així que al grup de teatre, de tant en tant, en parlàvem. En eixes que un senyor de Biar, Francisco Gonzàlez Mollà, comenta el 1973 o 1974 a algú del Camp que ell mateix havia escrit una obreta sobre el Tractat pensant que la representàrem nosaltres.
Total, que el biarut va acomboiar l’alcalde del nostre poble, la Junta de Festes de Moros i Cristians, constituïda l’any 1973, i a nosaltres mateixos, però el projecte no quallava…
Jo, com a bon lector de premsa, sabia que l’any 1976 se celebraria el set-cents aniversari del traspàs del Jaume I. Sabíem que s’hi implicaria la Diputació d’Alacant. Així que férem una comissioneta, parlàrem amb Adrià Espí, un diputat provincial d’Alcoi, professor universitari, i amb el president de la Diputació, el també alcoià Jordi Silvestre. Tots mostraren un gran interés i sensibilitat per la representació.
Quan t’adones, amb plena consciència, de la importància de la representació?
Et seré sincer. Això va ser alguns anys després. La nostra preocupació central era la posada en escena d’aquell primer text. Per a nosaltres, més enllà de la representació, va ser una descoberta de la història que ens havien amagat en els estudis, explicada tota com això de “la reconquista cristiana, don Pelayo, Covadonga, etc.”. A través de la Societat Cultural Amics de Sant Bertomeu demanem la subvenció a la Diputació, que arriba puntualíssima.
Comencem a assajar només passar les festes de sant Bertomeu, a finals d’agost, i l’onze de novembre de 1976 representem El Tractat d’Almisrà per primera vegada: una vintena d’actors i actrius. Malgrat la “geloreta”, les tardors llavors eren més fredes que les d’ara, vam tenir un gran èxit de públic i l’obra va ser molt ben acollida.
I la representació, aquell 1976, va agafar el camí de la consolidació…
No sense problemes, perquè ben prompte les rivalitats polítiques partidistes van arribar al poble i, encara que parega mentida, van interferir en la continuïtat de la representació.
Jo acabava de ser elegit president de la Societat Cultural Amics de Sant Bertomeu, molt vinculada a la renovació de la festa de moros i cristians. Així que vaig aprofitar la meua doble condició de fester fundador de la filà dels Cristians i president de la Societat Cultural, a més de secretari de la comissió de festes, i propose que el Tractat es faça dins de la festa, vinculat a les celebracions de finals d’agost i la cosa va quallar i va servir per superar la crisi.
Parlem del primer text teatral que vau representar en la primera etapa (1976-1981)
Va estar escrit per un bon biarut, amb molt bona voluntat, però sense la preparació acadèmica adequada per abordar un text de l’envergadura històrica i teatral que es pretenia. Va fer un gran servici en els inicis, no cal dir-ho. Adrià Espí, diputat provincial i historiador, el va valorar positivament per a començar.
Tenia moltes llacunes. Però com que no teníem altra cosa, vam tirar avant, sense massa convicció des d’un principi, vaja. I així vam arribar a 1981. La mateixa gent que ens va ajudar a posar l’obra en escena, es queixava també de les limitacions: ni trama, ni moviment escènic. Finalment, jo mateix, dic que cal fer un text nou, una obra nova. Un senyor de Villena bastant il·lustrat, Alfredo Rojas, em posa en contacte amb Salvador Domènech –autor de les ambaixades d’Elx, Crevillent, l’Olleria… on introdueix el valencià per primera vegada–, d’Alcoi, que jo ja coneixia per l’ambaixada de moros i cristians que ens havia fet per a la nostra festa, per cert, molt ben documentada històricament.
Doménech assumeix el repte, no sense dubtes, i tira avant. Ens fa una consueta molt més rica i complexa que l’anterior. Per altra banda, va haver-hi una certa deserció dels actors del primer text.
A mi em toca assumir el paper principal, de Jaume I, que en el text de González tenia molt poca importància, però que en el de Doménech es converteix en el principal protagonista, amb diferència.
Als cinc anys de posar en marxa el Tractat, pel que expliques, teniu una crisi d’actors important. La cosa, en un poble tan menut com el vostre, pintava malament. Com ho resoleu?
Busquem jóvens que no arriben als vint anys. Quedem dos veterans, Vicent Guillem, amb més de quaranta, i jo, que ja estava en la trentena. Podem dir que hi ha un petit canvi generacional. Així que no vaig poder fer altra cosa que assumir jo el paper del rei Jaume.
Em fa l’efecte que feu un salt qualitatiu important. No només pel text sinó per les moltes necessitats que sorgeixen per fer una posada en escena seriosa. Quin passos vau seguir?
El primer que fem és comptar amb un equip de directors aficionats, però experimentats, procedents de Villena. A primers d’estiu de 1982 comencem els primers assajos del nou text per a representar-la a finals d’agost, en les festes de sant Bertomeu.
Hi havia una gran expectació per la nova representació i jo, aprofitant la meua condició de regidor de Cultura del poble –ho vaig ser des de 1979 fins a 1987–, entre en contacte amb Mario Candela, diputat provincial que coneixia les representacions que havíem fet fins aquell moment i el vaig convéncer perquè la institució destinara una subvenció important, quasi dos milions de pessetes dels inicis dels vuitanta, per a la representació.
A nivell personal es va implicar per als assumptes artístics i plàstics de l’obra Josep Navarro Ferrero, professor de l’institut de Villena, tot i que originari de Beneixama, ja traspassat també. Així mateix incorporem la música en directe amb la colla de dolçainers i tabaleters del Terròs, de Petrer.
De la mateixa manera que introduïm les danses, gràcies a diversos grups que hi han anat intervenint: de Villena, de Beneixama i, darrerament, de Biar. La proposta teatral de Doménech funcionà sense cap modificació durant dotze anys, fins a 1994.
Segons em vas explicar fa un dies, el professor de la Universitat d’Alacant, Brauli Montoya, molt amablement et va fer una carta crítica sobre la versió de Domènech, que ell va veure a primera representació.
Sí, precisament, li la vaig dur copiada el passat novembre en un sopar homenatge que li feren al seu poble i la vam comentar. El professor Montoya pensava que en el text de Domènech es donava molta importància a l’Infant Alfons –el futur Alfons X el Savi–, valorant-lo molt com a gran intel·lectual, i en aquest aspecte el perfil del rei Jaume quedava mot diluït. També remarcava en aquella carta que en els textos en valencià –ja sabeu que l’obra és bilingüe, segons la parla dels personatges– hi havia castellanismes innecessaris.
Sembla ser que després d’una llarga dècada de funcionar de manera molt acceptable pel que fa a la posada en escena amb el text de Domènech valoreu la necessitat d’actualitzar-lo i millorar-lo. Els diversos suggeriments de gent solvent i competent com ara el senyor Montoya o els vostres il·lustres veïns de Beneixama i professors de la Universitat de València, Maria Conca i Josep Guia, us animen a fer aquella operació de millora del text.
Efectivament, es van adequar algunes frases i paraules, que van millora molt la qualitat del text, introduïm l’escena on el Conqueridor comença a dictar a l’escrivà el que avui diríem les seues memòries, que no són altra cosa que el Llibre dels Feits.
És una important modificació de l’escena III dins la Jornada 3a. Això ho van fer directament Conca i Guia. D’aquesta manera, es reforça molt més la vàlua intel·lectual i d’“home d’estat” del nostre rei. Podem dir que, des de llavors, és un text dramàtic que, sense perdre l’encant popular originari, compta amb l’aval universitari. De fet, va ser editat per la mateixa Universitat de València dins la col·lecció Acadèmia dels Nocturns (1994) i amb la col·laboració de la Diputació d’Alacant.
El text teatral es va tornar a editar el 2008, per celebrar el vuit-cents aniversari del naixement de Jaume I. No hi va haver, però, cap modificació.
I ja que parlem de 2008, convé remarcar que aquell any, l’Associació del Tractat d’Almisrà vàreu fer un doble esforç en representar una altra obra jaumina intitulada El naixement del rei Jaume, escrita per l’historiador i col·laborador vostre, David Garrido.
Efectivament, David ens comunica que està fent una obra teatral sobre el naixement del rei i ens l’ofereix per a representar-la el mateix any del vuit-cents aniversari del natalici del monarca. Jo li dic, inicialment, “això és molt difícil perquè ja ens costa molt posar en marxa tot els anys el Tractat i tu vols que enguany, en dos mesos, representem dos obres històriques, el mateix Tractat i El naixement…”.
David hi insisteix. La famosa frase, “El miracle s’ha produït”, que es diu tots els anys, és a dir, el fet de representar el Tractat, Garrido volia que es pronunciara per partida doble aquell 2008.
David ens engresca, jo “tire del carro”, com quasi sempre, i l’expectació d’estrenar una obra nova desperta la il·lusió en el quadre d’actrius i actors. Des d’un primer moment veiem que l’escenificació, pel que fa al papers i a la trama és bastant més complexa que el Tractat.
Garrido introdueix molta referència històrica. A Jaume I li atorga un paper exclusivament de narrador, i jo soc qui l’assumeix: faig de cronista autobiogràfic. Però, i el rei Pere el Catòlic, el pare de l’infant Jaume? Dels d’ací ningú vol assumir el paper per difícil. Jo convenç Joan Lluís Escoda, de Biar, perquè faça l’important paper, protagonista junt a la mare, Maria de Montpeller, representada per Rosanna Martínez, que ja havia fet de Violant d’Hongria en el Tractat anteriorment.
Sempre he bregat molt a la recerca d’actors i actrius. Ha sigut una funció que no he abandonat mai i que, malauradament, sospite que hauré de continuar fent en els propers anys.
Finalment, la representació fa camí. Estreneu El naixement de Jaume I la nit de Sant Pere de l’any…, al juny, al Camp de Mirra, amb èxit de públic, com sempre en tot el que feu, i la vàreu tornar a fer dos vegades més…
Exactament, la vam dur a Cocentaina i al Teatre Micalet, de València. No tinc cap dubte, va ser un èxit cultural i artístic, a l’altura de la celebració, vuit segles de naixement del rei, però un desastre econòmic, perquè la Generalitat, malgrat que la nostra petició de subvenció, ben duta a terme en temps i forma, no va ser atesa, no ens van donar ni un cèntim.
De tot allò ha quedat la satisfacció de l’associació, de Garrido i meua, no cal dir-ho, però també una enorme fallida econòmica que vam arrossegar dos o tres anys.
I, per descomptat, el text teatral editat en llibre per l’Institut d’Estudis Catalans, gràcies a les bones gestions de Brauli Montoya, llavors delegat de la institució a Alacant.
Cosa que ens enorgulleix moltíssim, no tingues cap dubte. L’obra, de gran valor històric, va ser criticada per una part del públic, per la densitat del text. Alguns experts en teatre van considerar que s’hauria d’haver fet una adequació del ritme dramàtic que li hauria donat més agilitat escènica i d’acció. Pel que entenc jo d’aquestes coses, és molt probable que així fora.
Consideres que s’ha consolidat la representació anual del Tractat d’Almisrà?
Francament, no ho sé. És cert que hem tingut molts anys de brega per mantenir la representació, alguns i algunes paisans. Jo sempre, constantment. Amb recursos escassos, depenent dels “altres”. Hem viscut d’allò que hem arreplegat dels organismes, entitats bancàries.
La veritat és que Vicent Guillem, Navarro Ferrero i jo mateix formàvem un bon equip de gestió i manteniment del Tractat. Ara ells dos malauradament ja no estan. És la vida. Normalment, qui presentava els projectes era jo, el manifasser, vaja, però mai no posaven pegues a res. Diners? Els justos o faltes, dèficits per a eixugar.
Et seré sincer, veig que al poble falta molt de sentiment per tot el que representa el Tractat i no ho acabem d’assumir col·lectivament i, per tant, no som capaços de projectar-ho cap a les institucions i organismes exteriors. No s’acaba d’entendre el potencial cultural, artístic, dramàtic, històric i lingüístic de la representació.
Sostenir el projecte en tota la seua dimensió ha sigut una cosa molt personal, molt meua. Em sap greu dir-ho així. És cert que hi ha un grup que fa la seua aportació, però amb un nivell de compromís molt justet, com si fora una rutina. Jo m’he passat anys i panys dient-me a mi mateix això de “si no hi ha més sentiment, pel temps, no podrà mantindre’s”. Em diràs pessimista, però no veig canvi generacional que garantisca la continuïtat.
És evident que el Camp de Mirra és un poble menut i això limita en termes numèrics, poques persones. La meua pregunta és: quin paper poden jugar en un futur els altres pobles de la comarca, és a dir, Beneixama, Biar, Banyeres…, en la consolidació del Tractat?
Fins ara només hi ha hagut una participació ocasional, esporàdica. Gent que ha assumit personatges durant un temps i coses així. En l’organització i el manteniment del projecte no ha existit mai cap compromís de fora del poble, en honor a la veritat.
I com s’ha comportat al llarg d’aquest quasi mig segle la institució municipal, l’ajuntament del Camp?
Hi ha hagut èpoques millors i pitjors. En els moments més positius, allò de la despesa menor del Tractat –convits, petites aportacions econòmiques, etc.– funcionava prou bé. En altres moments, no tant. I és una pena perquè amb un ajuntament fermament compromés podríem dir que garantiríem moltíssim la projecció de futur de la representació històrica.
Un ajuntament depén de la política, de la ideologia de qui governa, però també del tarannà personal del petit equip municipal i del mateix alcalde. En aquest sentit no estem mai tranquils.
Estimat Romà, per què no s’ha aconseguit un marc de protecció i garantia de continuïtat que vaja més enllà de la localitat? Per què no es fan les passes oportunes per tenir un patronat participat per entitats, institucions i personalitats que li donen viabilitat econòmica i organitzativa, com a tradició consolidada i històricament significativa per als valencians i fins i tot per a tota la ciutadania d’un entorn nacional molt més ampli?
Tu ho saps perfectament. Jo he fet eixa tasca, tant amb persones concretes rellevants com amb entitats i institucions. De fet continue fent-la, dia a dia. La faena, en bona part està feta. El problema està ací, en el mateix poble, que veïnatge i ajuntament ho vegen tan clar com ho veig jo i alguns “companys de viatge” en l’aventura que és, com ja hem dit, “el miracle del Tractat”.
No t’enganyaré, hi han hagut tensions, fins i tot dins de l’organització, especialment en els últims tres o quatre anys. De fet he estat al punt de llançar la tovallola. Per exemple, les dificultats per a accedir a les subvencions, quan vaig tenir la sensació que fins i tot l’ajuntament no s’hi implicava prou.
Cada vegada és tot més complicat: ens van posar a la vora del penya-segat de deixar de representar el Tractat. De fet, el 2024 no es va poder escenificar en no tenir garantit un mecanisme financer per avançar allò que després se’ns retornaria amb la subvenció.
Mentrestant, però, vosaltres aneu fent i, per què no dir-ho, millorant en diversos aspectes la posada en escena del Tractat, no?
Des dels orígens de la representació, però sobretot a partir de 1982, vam estar funcionant amb el mateix muntatge escènic: un torn giratori que canviava les dos escenes principals: Els escenògrafs estaven un temps dient-nos que amb les tecnologies informàtiques i visuals es podia fer molt millor i més fàcilment, sense tanta faena mecànica. Així que vam aprofitar la invitació que ens va fer Xàtiva per representar allí el Tractat, al teatre, el 2023 per buscar una via de finançament al projecte tecnològic per l’escenografia.
La corporació de Xàtiva, de la qual és alcalde el senyor Roger Cerdà, va aprovar un pressupost per finançar la representació: quasi vuit mil euros, més de tres mil per a l’acte en si i quatre mil per a fer-nos “el regal” de l’escenografia informatitzada i projecta en pantalla. Allí, a la ciutat de Xàtiva, la vam estrenar al febrer del 2023 i l’agost del mateix any la vam poder usar per primera vegada al Camp de Mirra.
És evident que els espectadors gaudim i aprenem, perquè és important no oblidar el sentit didàctic i conscienciador de l’obra, de l’escenificació, però hi ha un senyor, el presentador, que intervé al principi i al final de l’obra que té un paper important. Parla-nos-en.
Josep Miquel Francés va ser el primer presentador, un home d’ací, del Camp de Mirra, que sempre va fer eixe paper de manera extraordinària, tant en la seua etapa de periodista com posteriorment quan es va fer sacerdot. El 2008, per un seguit de discrepàncies amb la línia de l’Associació, s’hi va desvincular, i va assumir el paper Josep Ferrándiz Lozano, natural també del Camp de Mirra i professor de la Universitat d’Alacant, que és qui des de fa setze anys fa l’obertura i la cloenda. Tots dos, Francés en la primera etapa i Ferrándiz en l’actualitat, emmarquen perfectament amb les seues paraules el sentit que té el Tractat.
Com a expert d’aquest tipus de recreacions històriques medievals, especialment les relacionades amb el passat històric dels valencians, hi ha més representacions al llarg de la nostra geografia semblants al Tractat?
D’aquest tipus, cap. La que més se li aproxima és la de Petrer, que es basa en un passatge de la Crònica de Jaume I. Es diu La Rendició i es representada tots els anys a mitjan mes de novembre. Els fets del Camp de Mirra i els de Petrer tingueren lloc en la biografia del rei Jaume amb una diferència de vint anys, primer el Tractat i després la Rendició.
Un aspecte important del nostre Tractat és la continuïtat any rere any. Així ho han interpretat sempre els nostres col·laboradors i experts.
Parles de col·laboradors i col·laboradores. En quin sentit ho dius?
Ens referim a moltes personalitats del món universitari, la historiografia, el periodisme, la política, l’art, el teatre, la festa de moros i cristians, l’associacionisme cultural, etc., que han estat invitats a assistir al Tractat i que, d’una forma o una altra, s’han vinculat a l’acte i ens fan d’“ambaixadors”. És una tasca que en bona mesura he fet jo directament, a través de contactes personals, creant xarxa d’amistats personals i mitjançant la correspondència epistolar. Són moltes les persones rellevants que han posat en valor la nostra representació anual i ho segueixen fent.
El Tractat d’Almisrà ha rebut molts reconeixements oficials i d’altres entitats?
Sí, nombrosos. Des d’Escola Valenciana al diari Información, la Societat Cultural El Micalet, etc. La llista es faria ben llarga i, per què no dir-ho, prestigiosa, cosa que ens honora. Tots aquests reconeixements estan sistemàticament ordenats, recollits i exposat al públic en el nostre Centre d’Interpretació que en acabar l’entrevista tindràs ocasió de veure.
El 2023 interpretes en l’escenari de la portalada de l’església de Sant Bertomeu el rei Jaume per última vegada, el 2024 participes amb el mateix paper en la breu lectura que feu a la Casa de Cultura del Camp de Mirra perquè tinguéreu problemes econòmics, com ja has explicat, per a representar el Tractat com sempre havíeu fet, i el 2025 hi ha un nou actor per al paper de Jaume I, després del teus quaranta-nou anys de participació, dels quals quaranta-tres fent el paper del monarca. Com va ser prendre la decisió, el procés?
El mateix 2024 ja dic que com a actor no seguiria en el Tractat. Només dir-ho, jo mateix, em pose a buscar alternativa per al paper en l’entorn comarcal. S’acostava l’estiu del 2025 i encara tenia el dubte si hi hauria algú disposat, em deia a mi mateix “serà possible, encara em tocarà eixir a mi de nou”. Finalment es fa avant Vicent Castelló, d’ací, del mateix poble.
Castelló és un home molt vinculat a l’Associació, va ser dotze anys secretari, del dotze al vint-i-tres, i ha estat capaç d’interpretar perfectament el complex, llarg i intens paper de Jaume I. La meua esperança és que siga Jaume I per molt anys.
Romà continua sentint un fort compromís i, per què no dir-ho, una intensa inquietud per tot el projecte que significa el Tractat. El preocupa el present i el futur immediat, però encara el preocupa més el futur a llarg termini.
Tot i això, aprofitant que la representació ja ha estat declarada Patrimoni d’Interés Local fa algun temps, van començar per crear una infraestructura física per al Tractat: van adquirir un maset del segle XVIII a l’eixida del poble i, amb fons de les ajudes europees, van abordar una primera restauració que va servir per obrir-lo al públic per primera vegada el 22 de març de 2022. És el Centre d’Interpretació del Tractat d’Almisrà.
Romà, Parla’ns una miqueta del projecte portat a terme des de fa més de tres anys, el Centre d’Interpretació del Tractat.
Ha estat un altre somni fet realitat. Adquirim el mas el 2004 i inaugurem el centre el 26 de març de 2022. La Generalitat ha aportat 40.000 € en tot el procés. Avui dia està pendent de moltes petites obres rehabilitadores encara, però ja el tenim obert al públic. És magatzem del Tractat, hemeroteca, exposició permanent, espai divulgatiu i històric, etc. Tot ha estat molt problemàtic, però s’ha aconseguit. I seguim treballant.
Hi participen molts col·laborador que no són del poble, fins i tot, el Museu Etnogràfic de València està fent gestions amb nosaltres perquè encara que el mas no pot ser museu per dèficits infraestructurals pot acabar sent, com a mínim, una Col·lecció Etnogràfica Permanent vinculada a ells. Serà una altra fita important més quan ho aconseguim.
Per acabar, com sintetizaries l’enorme tasca que has fet entorn al Tractat d’Almisrà des de mitjan anys setanta fins als nostres dies?
M’agrada pensar que el Tractat està salvat, tant com a patrimoni no-material, és a dir, la representació tots els 25 d’agost, com en la seua condició de patrimoni material: el centre d’interpretació.
He rebut, i he resistit, no sense moments de defalliment, crítiques personals: unes constructives, que he acceptat molt gustosament, i d’altres destructives i poc productives, que he obviat perquè eren paralitzants i no aportàvem camins per a seguir avançant.
Esperança en el futur?
En tinc, sí, però carregada de dubtes i preocupacions. M’agradaria que al poble s’abandonara el “politiqueig” amb el Tractat. Ara, al 2026, en l’any del Cinquanté Aniversari del Tractat d’Almisrà, vull llançar una crida de futur optimista: que la gent ho valore tot, l’entorn geogràfic, l’espai històric que ocupem com a comunitat humana, el que costa posar en marxa l’obra tots els anys des de la posta del sol fins a mitjanit.
Tem pel futur de la representació, em fa l’efecte que d’un any per a l’altre està en l’aire. Malde perquè es mantinga, com siga, perquè continue produint-se “el miracle del Tractat d’Almisrà”, com va dir tan encertament el nostre presentador Josep Miquel Francés fa molts anys. I això del miracle no és una metàfora, compte.
Sé que la meua constància personal no es tornarà a repetir; jo ja soc major, i ho seré més, inevitablement, però espere que al poble, a l’entorn comarcal i a les institucions entenguen que s’ha d’espentar com a suma d’esforços individuals i col·lectius, com a equip de persones compromeses. El Tractat, ara per ara, no està garantit. Si això no s’entén de manera realista i racional és molt probable que es deixe de fer: és un malson que m’assalta sovint. Sent acabar així.
Són les paraules d’un home generós i fort que al llarg de cinquanta anys ha fet tots els possibles per fer allò impossible. I, efectivament, amb quatre col·laboradors i col·laboradores, com qui diu, i un sentit pragmàtic de suma d’esforços, on tota aportació humana, econòmica, institucional compta, des d’una encaixada de mans i un somriure de complicitat fins a un grapat de centenars d’euros —ai, tan imprescindibles!— han fet el pes, han possibilitat la “xamba teatral” del Tractat o, com els agrada dir a ells i elles, el “miracle” anual.
Apostem per l’esperança, apel·lem a això tan difícil en aquest país —pensant en l’Ajuntament, la Diputació, la Generalitat, l’Estat, la Unió Europea; les iniciatives privades de mecenatge—, la dignitat institucional i econòmica.
Permeteu-me que plagie amb una miqueta de trampa el nostre bon rei de grata memòria: “Vergonya, dames i cavallers, vergonya, perquè qui el Tractat vulga oblidar per damunt de Nós haurà de passar”. Aquest “Nós” és la immensa tasca personal de Romà Francés Berbegal, mig segle sumant tota mena de petits esforços per a bastir l’obra colossal d’un petit poble, quasi un llogaret, el Camp de Mirra, allà on l’Alcoià adopta el nom territorial d’una bella serra, la vall de Mariola. És allí on pren cos, per la capacitat d’un home per a unir esforços, allò que ell mateix em va explicar que li va dir un altre gran valencià, Alfons Llorenç, “el que no fa el cavall ho ha de fer la puça”.
Gràcies, Romà, pel teu Jaume I, pel teu noble compromís amb la història i l’esdevenidor.
