Els primers llibres que van entrar a la meva biblioteca tenien tres procedències diferents. En primer lloc, els llibres per a infants o per a joves que em regalaven la meva germana i el meu cunyat o que jo em comprava a les paradetes de llibres de vell de la Fira de Xàtiva: algun còmic —pocs—, llibres de Jules Verne o d’Enid Blyton… En segon lloc, les lectures obligatòries de l’institut. Finalment, algunes col·leccions de quiosc. Tots eres llibres de factura molt econòmica, independentment de la qualitat literària que poguessin tenir.
Ben probablement, doncs, els primers llibres d’alta qualitat que vaig adquirir, ja com a estudiant universitari, pertanyien a la mítica Fundació Bernat Metge. Certament, només em podia permetre uns pocs exemplars de la col·lecció en enquadernació rústica, la més barata de les tres que feien i que fan, però destacaven per damunt de tots els altres.
Seguint el model de les grans col·leccions clàssiques europees, com ara l’alemanya de Teubner, les angleses d’Oxford i de la Loeb Classical Library o la francesa de l’Associació Guillaume Budé, la Bernat Metge ha esdevingut una de les col·leccions de clàssics grecs i llatins més completes i antigues del món. Amb més de 450 volums, és, sens dubte, un dels projectes més importants de la cultura catalana de tots els temps.
Roger Aluja (Barcelona, 1985), llicenciat en filologia clàssica i filologia catalana per la Universitat de Barcelona i doctor en filologia grega per la mateixa universitat, fa deu anys que és l’editor de la col·lecció. Em rep molt amablement a la seu, ben funcional, que La Casa dels Clàssics té al Raval de Barcelona.
Roger parla amb entusiasme d’un tema que, sens dubte, l’apassiona, fins al punt que pràcticament no em cal fer-li preguntes. Suposo que hauríem de començar per parlar de la història de la Fundació Bernat Metge, em diu ell mateix.
La Bernat Metge era el somni de Francesc Cambó. Es conta com a anècdota que Cambó havia dit una vegada a Josep Maria de Sagarra que, quan fos milionari, crearia una col·lecció de clàssics grecs i llatins traduïts al català. Durant la Primera Guerra Mundial Cambó va fer fortuna i el 1922 va crear la col·lecció de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge, en un moment en què van néixer a Europa un gran nombre d’iniciatives similars, de projectes pensats per refer i estrènyer els llaços entre els diferents pobles del continent a través del passat clàssic, de l’herència comuna.
El primer director —i veritable ideòleg— del projecte va ser Joan Estelrich, que hi va estar al capdavant fins que va morir el 1958. El primer llibre que s’hi va editar, el 1923, va ser De la natura, de Lucreci, amb traducció de Joaquim Balcells, un dels principals col·laboradors d’aquells anys inicials, al costat de Joan Crexells, Llorenç Riber, Manuel de Montoliu, Joan Petit i, sobretot, Carles Riba.
I quin caràcter tenia la col·lecció inicialment?
La voluntat de Francesc Cambó era afavorir la normalització de la llengua i promoure’n la normativització. De fet, Fabra va ser un dels primers col·laboradors del projecte. D’alguna manera, la col·lecció es va convertir en una mena de banc de proves: els traductors hi assajaven les propostes lingüístiques de Fabra. També va servir, és clar, per a fer difusió d’aquesta proposta normativa.
És per això que, inicialment, la col·lecció tenia una vocació popular, d’arribar a tothom. Durant els anys vint i els anys trenta del segle passat, de fet, sortien ressenyes als diaris i a les revistes dels llibres que publicava la Fundació Bernat Metge i, durant la Guerra Civil Espanyola, els llibres arribaven al front, amb els bibliobusos del Servei de Biblioteques Populars de la Generalitat de Catalunya.
Suposo que hi ha un abans i un després de la Guerra Civil?
En certa manera, sí. Francesc Cambó va donar suport als insurrectes però la major part dels traductors van romandre fidels a la República. Durant la guerra, la Generalitat de Catalunya va intervenir la Fundació Bernat Metge i hi va posar al capdavant Carles Riba.
Quan acaba la guerra, l’entitat queda entre dos mons: d’una banda, la propietat, en mans dels vencedors; de l’altra, els col·laboradors, la majoria dels quals són republicans i han perdut la guerra.
Però la tasca editorial continua durant la guerra i fins i tot després…
Efectivament. Durant la guerra va baixar el ritme de publicació. Si els primers anys de la dècada dels trenta s’havien publicat entre cinc i vuit llibres a l’any, el 1936 se’n publiquen tres, el 1937 i el 1938, només un, i el 1939, cap.
Després, entra en vigor la prohibició d’editar en català, però malgrat això, Joan Estelrich va ser molt hàbil i va aconseguir el permís perquè els permetessin de publicar fins que completessin la col·lecció. Òbviament, era una argúcia molt intel·ligent, perquè quin límit té una col·lecció de clàssics grecs i llatins? De fet, encara avui no hem acabat aquesta tasca, continuem publicant algunes obres cabdals del pensament o de la literatura clàssiques al català, com ara la Metafísica d’Aristòtil.
Interessant…
És simptomàtic que el primer llibre que es publica després de la guerra, el 1942, és La vida d’Alexandre i Cèsar, que correspon al tom IX de Vides paral·leles, de Plutarc. La traducció era de Carles Riba, però el llibre surt sense el nom del traductor. Riba havia estat represaliat i s’havia exiliat.
Malgrat això, Riba és un dels traductors més prolífics de la Bernat Metge durant aquells anys i hi fa una feina indispensable com a editor. De fet, juntament amb Estelrich, és l’ànima de la col·lecció. Tanmateix, si Estelrich mor l’any 1958, Riba mor l’any següent.
Però el mercat editorial català estava pràcticament destruït…
És cert. Després de la Guerra Civil, el mercat editorial català va desaparèixer completament: editorials tancades, confiscació de béns, absència de llibres en català a les llibreries. La col·lecció va poder sobreviure perquè la major part dels seus llibres es distribuïen per subscripció, sense passar per llibreria.
Les noves circumstàncies polítiques i socials forcen un canvi de paradigma. Després de la mort de Riba, es constitueix un Consell de Direcció, del qual formen part, entre altres, Miquel Dolç i Josep Vergés, que enfoquen la producció més als subscriptors. Les edicions cada vegada es fan més tècniques, més acadèmiques, més pensades en la gent de clàssiques.
Es consolida un ritme de producció de sis volums a l’any.
Quines característiques tenen les edicions?
Són edicions bilingües, acarades, amb el text original grec o llatí a la pàgina esquerra i la traducció catalana a la pàgina dreta, i crítiques, amb les variants dels manuscrits i dels editors. Van acompanyades d’una introducció i d’un conjunt de notes a peu de pàgina.
La voluntat és la d’oferir els clàssics traduïts de la manera més completa possible, amb edicions fetes amb molta cura. És per això que tenen un prestigi més que consolidat.
I feu tres edicions diferents de cada llibre que publiqueu…
Així és. Ha estat així des de l’inici. En primer lloc, en tenim una de relligada en rústica, que inicialment es venia sense desbarbar, perquè els compradors se la poguessin enquadernar als seu gust. Aquesta és la més econòmica de les tres.
Després, hi ha l’edició en tela –que és la nostra tapa dura, perquè ens entenguem– i, finalment, una altra d’impresa en paper de fil, amb tiratge reduït, que podríem considerar de luxe perquè s’imprimeix amb un paper de fil d’alta qualitat. No són llibres barats de fer, però procurem que tinguin un preu ajustat a la qualitat que oferim. El text de les tres edicions és el mateix.
A més a més, la col·lecció Fundació Bernat Metge és completament viva. És a dir, si algú vol adquirir-la completa, ho pot fer, perquè en reeditem tots els números en el format en rústica.
I quina és la situació actual de la col·lecció?
El 1999 la filla de Francesc Cambó, Helena Cambó, i el seu marit, Ramon Guardans, creen l’Institut Cambó, la fundació que gestionarà i donarà continuïtat a la col·lecció Bernat Metge a partir d’aquell moment. Quan mor Ramon Guardans, Helena Cambó, passa a ser presidenta de l’Institut Cambó i el seu fill, Francesc Guardans, n’és nomenat vicepresident executiu.
Arriba un moment, però, que la família Guardans Cambó cerca una fórmula per a donar continuïtat a la col·lecció deslligant-se de la propietat, amb la voluntat d’assegurar-se, si més no, que la col·lecció arribés al centenari, que es va commemorar el 2023.
Així, l’any 2017, l’adquireix Som, un grup cooperatiu molt actiu i amb molta experiència que publica, entre altres, les revistes Sàpiens, Cuina i Descobrir Catalunya i també en formen part l’editorial Ara Llibres, la productora audiovisual Batabat, etc.
Des del grup cooperatiu no sols adquireixen la col·lecció amb el compromís de donar-hi continuïtat, sinó que creen tot un projecte cultural que acompanyi i impulsi la col·lecció. És per això que neix La Casa dels Clàssics.
I quines implicacions té això?
En primer lloc, hem reduït les publicacions de la Bernat Metge de sis a quatre volums a l’any, cosa que ens permet treballar amb més temps i triar millor els llibres que publiquem. Si abans eren els traductors els que ens presentaven propostes que el Consell de Direcció de la col·lecció validava, avui seguim una política més reflexionada. És clar que escoltem les propostes que ens fan, com qualsevol editorial, però seguim una política més dirigida, amb la voluntat de completar els buits clamorosos que presentava la col·lecció.
Un bon exemple és l’obra d’Eurípides: el primer volum de les tragèdies d’Eurípides es va publicar el 1966 i fins gairebé cinquanta anys més tard, el 2015, no se’n va fer cap altre. Ara ja el tenim complet. I això és gràcies al fet d’haver creat un equip de treball, amb diferents traductors i especialistes, que hi han treballat durant aquests anys. Estem fent el mateix amb Aristòtil. Entre el 2018 i el 2019 vam publicar els dos volums de la Metafísica. I aviat sortirà Del cel, la seva obra cosmològica, que mostra la visió del món que es va tenir fins als treballs de Copèrnic i Newton. De Plató, en canvi, ens queden per publicar només l’últim volum de Les lleis i algunes obres d’autoria dubtosa.
Però La Casa dels Clàssics té altres projectes, oi?
Sí. Podríem dir que té cinc potes. La primera, òbviament, la Col·lecció Bernat Metge, que continua essent el nostre pal de paller. En segon lloc, hem creat la Bernat Metge Essencial, que podríem considerar que és la col·lecció de butxaca de la Bernat Metge.
Els llibres d’aquesta col·lecció també són bilingües, però no tenen aparat crític. Els pròlegs són nous i estan pensats per a un públic més general, entre el qual pot haver-hi l’estudiantat d’institut o universitari no especialitzat. Si cal, les traduccions es modifiquen per a ajustar-se a aquest públic. De vegades, responen a peticions d’alguna universitat o a les lectures obligatòries de batxillerat.
La nostra voluntat és fer accessibles els clàssics essencials de la literatura i el pensament antics, amb textos ben editats i preus que oscil·len entre els deu i els setze euros.
Roger Aluja em mostra, entre la vintena llarga de llibres editats en aquesta col·lecció, La república, de Ciceró, les Poesies, de Catul, l’Odissea, d’Homer, les Metamorfosis d’Ovidi o la Poètica, d’Aristòtil. I continua…
Un altre dels nous projectes és la Bernat Metge Universal, pensada per a publicar-hi els clàssics universals incontestables, que formen part del cànon, en noves traduccions. En publiquem dos cada any i la veritat és que, comercialment, ens han funcionat molt bé fins ara, gràcies a la complicitat dels lectors i de les llibreries. Per exemple, de la Ilíada, d’Homer, amb traducció de Pau Sabaté i pròleg d’Enric Casasses, o de Crim i càstig, traduït per Miquel Cabal Guarro i prologat per Francesc Serés, ja n’hem venut més de cinc mil exemplars!
També han tingut molt bona acollida entre la crítica. De les dotze obres que hem editat fins ara en aquesta col·lecció, quatre han rebut premis de traducció. Això és un reconeixement que ens fa pensar que, d’alguna manera, fem les coses bé.
De fet, per a nosaltres, trobar el traductor idoni per a cada llibre és molt important. Tot i que rebem i podem acollir propostes de traducció que ens facin, en general, la direcció és nostra: decidim el llibre que volem editar i busquem el traductor que considerem més adequat. També encarreguem pròlegs a escriptors, pensadors, poetes o creadors de prestigi, que pensem que poden tenir coses interessants a dir sobre el llibre que editem.
I un altre element clau dels volums és que oferim al traductor un espai al final, en forma d’epíleg, en què pot donar explicacions tècniques sobre la seva tasca o qualsevol altra consideració que vulgui fer. Com veus, tenim voluntat de reivindicar la feina dels traductors, de prestigiar-la, no només fent-ne constar el nom en la coberta, sinó fent-ne visible la tasca en l’epíleg.
Havies parlat de cinc potes. Quines són les altres dues?
D’una banda, l’edició de l’Aurea dicta, un llibre de bibliofília en què Miquel Barceló ha seleccionat 562 aforismes clàssics i els ha interpretats gràficament. El volum es compon d’un total de 228 pàgines, amb més de 120 intervencions pictòriques de Barceló que manifesten tota la seva riquesa vital.
És una edició limitada i numerada de 1.298 exemplars signats individualment per l’artista, que el Ministeri de Cultura va guardonar com a llibre millor editat de 2018 en la categoria de bibliofília.
La venda d’aquests exemplars ens permet de finançar nous projectes. En certa manera, ha estat com substituir el mecenatge dels Guardans Cambó pel de cadascun dels compradors d’aquest llibre d’artista. Encara en queden alguns exemplars, poquets, per si algú en volgués adquirir.
Finalment, fora de l’àmbit editorial, que és el que porto jo, tenim tota una àrea dedicada a promoure activitats culturals relacionades amb els clàssics.
De què es tracten?
Hi ha els passejos peripatètics, en què, a la manera dels seguidors d’Aristòtil que conversaven i reflexionaven tot caminant, recorrem la ciutat i n’aprofitem els espais per a reflexionar sobre temes que han preocupat la humanitat des dels orígens, com ara l’amor, la bellesa, la por, el gènere, la justícia o la democràcia. També preparem seminaris, cicles de conferències, tallers, xerrades.
El projecte cultural més important que impulsem, però, més enllà de la publicació dels llibres, és el Festival Clàssics, un festival d’arts contemporànies i pensament, dirigit per la filòsofa Sira Abenoza, que va néixer amb la voluntat de posar els clàssics al centre de les energies creatives d’avui, d’oferir l’oportunitat a creadors i pensadors contemporanis de pensar, reflexionar i crear a partir dels clàssics de tots els temps.
Fa set anys que el fem i cada any l’hem dedicat a un tema: la bellesa, el reset –és a dir, el “tornar a començar”, l’edició de l’any de la pandèmia–, la ira, la metamorfosi –o identitat–, la immortalitat, la natura i, enguany, el desig. Hi acollim moltes propostes diferents, sempre vinculades als clàssics.
Sovint tenen formats híbrids, amb taules rodones, conferències performatives, concerts, converses o lectures dramatitzades, concebudes com un espectacle, que habitualment organitzem conjuntament amb altres institucions, festival o entitats, com ara el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Temporada Alta, el festival Dansàneu, les Joventuts Musicals de Catalunya, la Institució de les Lletres Catalanes, la Sala Beckett o el CaixaForum, entre altres.
Per exemple, hem fet una lectura de De profundis, d’Oscar Wilde, a l’antiga presó Model de Barcelona, amb l’actor David Verdaguer; conferències sobre la relació de Pier Paolo Pasolini o de Virginia Woolf amb el desig a la Sala Beckett, o un cicle sobre clàssics universals i desig al CaixaForum, en què hem parlat de Madame Bovary, de Les afinitats electives o de la poesia d’Emily Dickinson…
A més, cada any organitzem un concert de música clàssica i lectura de textos literaris conjuntament amb les Joventuts Musicals de Catalunya i col·laborem amb la Institució de les Lletres Catalanes, amb qui hem organitzat un concert recital de la poesia d’Ausiàs Marc amb Lluís Homar i Sandra Monfort.
Tot això no sembla barat…
Funcionem amb subvencions públiques i amb coproduccions amb altres institucions o festivals. També intentem establir aliances amb actors culturals de l’àmbit del Principat perquè les produccions puguin sortir de Barcelona.
I penseu sortir del Principat?
Efectivament, la nostra voluntat és portar els espectacles arreu dels Països Catalans. El fet, per exemple, que CaixaForum tingui seu tant a Palma com a València, ho podria facilitar.
Surto de l’entrevista amarat de clàssics i convençut que n’he de llegir molts més dels que he llegit fins ara. Potser hauria d’haver perseverat en la idea inicial de llicenciar-me també en clàssiques, com va fer Roger Aluja. Em va durar uns pocs mesos, fins que vaig decidir canviar la matrícula de l’assignatura de grec per la d’italià. Algú em dirà que sempre s’hi està a temps, però, sincerament, crec que ja no tinc edat per a plantejar-m’ho. Això sí, localitzo a la meva biblioteca els exemplars que tinc de la Bernat Metge i em ve una sensació de goig insuperable.
