El filòleg Ricard Chulià Peris (Torrent, Horta Sud, 1983) forma part de la candidatura de Reviscola al congrés de Més, que se celebrarà el pròxim cap de setmana. Aquest 2024 ha publicat un assaig que ja va per la segona edició: País Valencià, eixida d’emergència, que està fent parlar molt i que reflecteix l’aposta estratègica que Chulià proposa per al conjunt del valencianisme.
El seu llibre pretén ser un full de ruta per al valencianisme?
No el vaig escriure amb aquesta intenció, però entenc que hi haja qui el veja així. Vull dir, la meua intenció a l’hora d’escriure el llibre era fer un balanç dels quaranta anys d’autonomia que es complien llavors –aquella campanya de “40 anys fent país”– i mostrar com l’autonomia ha sigut i és insuficient per a resoldre els problemes que tenim com a societat. En aquest sentit, la primera meitat del llibre és una descripció de com la condició colonial del País Valencià respecte a Espanya ens perjudica en tots els àmbits i com, a més a més, si fórem un estat independent, si els valencians tinguérem el nostre estat a favor i no depenguérem d’un estat que està en contra dels nostres interessos, viuríem millor. Així de simple. I així de contundent, vaja.
Després de constatar que aquest paper que tenim els valencians dins del sistema nacional espanyol –el de ser els cambrers dels madrilenys i els geriatres dels nord-europeus, com a metàfora provocadora– és irreformable, perquè Espanya és una nació plenament establida i, a més, els valencians –i els altres pobles no-espanyols– sempre hi serem una minoria estructural, propose, en la segona meitat del llibre, una reflexió política al respecte, que es pot veure com aquest full de ruta.
En aquest sentit, el meu és un assaig polític; no en un sentit partidista, que és com se sol entendre aquest qualificatiu moltes vegades, sinó que té una voluntat de combat, d’intervenció, de canviar les coses o de provocar reaccions.
Curiosament, el seu llibre no se centra en qüestions com la de la llengua, que acostumen a ser centrals en aquest tipus d’assaigs.
Així és. I està fet totalment a posta. En un primer esborrany, sí que dedicava moltes pàgines a analitzar temes de llengua i de cultura, però el bon olfacte del meu editor –Vicent Olmos, a qui no puc estar més agraït!, que va veure que aquesta part —i d’altres— allargava massa el text, i la constatació que, al remat, per a mi és una evidència innegable que la nostra llengua i la nostra cultura no tenen futur a Espanya, em va convéncer de deixar aquests papers per a un altre tipus de text.
La paradoxa sobre la qual vull fer incidència és que, per molt ben integrats que estiguem els valencians en el sistema nacional espanyol —que, així i tot, cal dir que ho estem molt menys del que sempre ens flagel·lem els valencianistes dient que ho estem—, Espanya no és el nostre país; Espanya ens veu —i ens tracta— com el que som: com un territori colonitzat. En aquest sentit, el valencià més espanyolista està perdent les mateixes oportunitats de construir una vida millor que el valencià més valencianista.
Se centra molt en qüestions econòmiques i de vertebració territorial. És una orientació que ja va explorar Esquerra Republicana a Catalunya en el seu moment, quan va reforçar el seu discurs de “catalanisme no nacionalista”.
Alerta! No es pot ser “no nacionalista”. El nacionalisme és la ideologia que construeix el món modern. És a dir, és la ideologia que divideix el món en estats nació. Per tant, ací tots som nacionalistes. Almenys a Europa; Aràbia Saudita, propietat de la família Saüd, potser no és nacionalista, certament. Però, a casa nostra, o s’és nacionalista valencià o s’és nacionalista espanyol. Ho lamente, però la tria és dicotòmica: o la sobirania és del poble valencià o és del poble espanyol. Per tant, no pot existir un catalanisme —o un valencianisme— “no nacionalista”: o és nacionalista català —o valencià— o és nacionalista espanyol.
A partir d’ací, el teu nacionalisme es pot construir de moltes maneres. I n’hi ha de més obertes o de més tancades. El procés pel qual s’ha construït històricament el nacionalisme valencià no podria ser més obert: tothom s’hi pot sumar. Al contrari que el nacionalisme espanyol, a propòsit, per al qual tots hem de passar per l’adreçador i, així i tot, hi haurà sempre qui serà espanyol de veres i els qui serem espanyols conquerits. El País Valencià és un subjecte polític configurat i consolidat històricament, i és valencià tothom qui habita aquesta terra i ho vol ser, així com els valencians de la diàspora.
Cal entendre això, perquè, ara com ara, políticament, els valencians no existim: som només els ciutadans espanyols —si no en tens la ciutadania, no ho ets— que estem censats en una de les tres províncies espanyoles que configuren la comunitat autònoma valenciana. Per tant, si ets nacionalista valencià, si penses que el País Valencià és el teu projecte polític, t’estàs situant en col·lisió directa contra el projecte espanyol.
Un valencianisme no nacionalista, per tant, és una contradicció. O no és valencianisme o és nacionalista espanyol. I hi ha qui diu “obertura” quan vol dir “espanyolització”, que són dues coses molt diferents. Una cosa és sumar gent diversa al teu projecte, vinga d’on vinga, i una altra és que la teua papereta electoral tinga com a logo la cara d’una ministra del govern espanyol que es presenta per Madrid i estiga encapçalada per un cunero madrileny. I aquesta diferència crec que s’entén perfectament. L’espanyolització de Compromís perjudica les expectatives de benestar del poble valencià.
Vostè sí que és nacionalista. Tot i que el seu llibre va molt més enllà dels plantejaments tradicionals del nacionalisme valencià, tem que aquest moviment no aconseguisca la transversalitat necessària per a créixer?
Si hi ha un moviment capaç d’articular majories de manera transversal ací i ara és precisament el valencianisme. És a dir, el nacionalisme valencià. Més nacionalista no és qui se’n diu, sinó qui hi actua. En 2015, per exemple, Compromís va aconseguir uns resultats electorals notables amb una candidatura netament valenciana i amb un programa polític ambiciós en termes sobiranistes. El problema de l’infrafinançament estava en la primera línia, per exemple, i reivindicat en clau de concert econòmic —amb aquest mateix terme i tot.
Aquesta denúncia d’una situació injusta va seduir molts valencians que prèviament havien votat fins i tot el PP. Sobretot en les comarques centrals, però no només. En aquell moment, vàrem estudiar —dins de Compromís— que un de cada deu vots venien del PP. Té la seua lògica. En la legislatura 2011-15 vàrem veure com es trencava un mur inexpugnable: fins llavors, les enquestes eren inapel·lables: el partit que millor defensava els interessos dels valencians era el PP. Era fals, òbviament, però era com ho percebien els valencians.
A poc a poc, es va girar la truita. En 2015, les enquestes ja assenyalaven Compromís com a líder en aquest àmbit. Uns anys abans, el PP, que superava la meitat dels vots vàlids en les urnes, havia aconseguit associar ser valencià amb ser del PP. Ara aquella associació es trencava i es començava a construir al voltant de Compromís, tot i que en termes no hegemònics, òbviament.
Ací hi havia molta gent no massa polititzada que votava el PP perquè els associava amb els seus interessos, però que, amb la combinació de l’esclat de la crisi i de la corrupció, es va sentir estafada. I va buscar un “antiPP”, que era Compromís. Pactant amb Podemos i més tard integrant-se en Sumar, però, Compromís va expulsar tots aquests votants, perquè ara els parlava des d’un eix ideològic espanyol.
Ací ja no estàvem parlant del mateix. I això és un problema, perquè, si seduïes tu eixa capa, els portaves cap al bloc progressista, però, si se’ls quedava el PP, es quedaven també en el bloc reaccionari i espanyolista. Això explica també els canvis de 2015 i de 2023, en un sentit i en un altre, i es pot veure també molt bé en les eleccions valencianes de 2019, quan Ximo Puig les espanyolitza, en fer-les coincidir amb les eleccions espanyoles, i a punt està d’enviar a fer la mà la renovació d’un govern que estava molt més que segura.
L’objectiu de Ximo Puig no era continuar en el poder, sinó parar en sec l’evolució de Compromís. El PSOE valencià està manat des del carrer madrileny de Ferraz, i les prioritats d’allà són les que apliquen ací.
En tot cas, en 2015, en les eleccions valencianes, es va donar el resultat més favorable al bloc progressista de tota l’autonomia; per contra, uns mesos més tard, quan Compromís va integrar-se en la candidatura de Podemos i va entrar en una dinàmica electoral espanyola, si en comptes d’eleccions espanyoles, haguessen sigut valencianes, no hi hauria hagut canvi ni en la Generalitat ni en l’Ajuntament de València —ni Alacant, Castelló, etc.
Poca broma! El sostre electoral d’una esquerra valenciana és molt més alt que no el d’una esquerra espanyola. Això ens diuen les dades, si més no. I, a més, és més útil per al país i per a les persones que l’habitem. El full de ruta sembla clar, doncs.
El cas és que els valencians, com a tal, tenen una situació totalment adversa dins l’Estat espanyol. Vostè ho detalla amb molta exhaustivitat. Però, com conscienciar els valencians que no són conscients d’aquesta realitat?
No és gens fàcil, òbviament. Una part important d’aquesta partida la juguen els mitjans de comunicació, és clar. I ací no hem avançat gens durant els anys del Botànic. Però la pregunta clau, a parer meu, és si el valencianisme polític —fins ara representat majoritàriament per Compromís— vol jugar aquesta partida.
Si votes a favor pressupostos generals de l’estat que situen la circumscripció d’Alacant com la 51, de 51, en inversions per habitant i, a més, ho fas un parell de vegades —de manera que eixos pressupostos són els que encara hi ha vigents!—, després no et pots lamentar que l’electorat valencià vote en clau espanyola. Si els demanes que voten un cunero madrileny com a cap de llista, com et pots estranyar que en acabant els valencians voten massivament opcions espanyoles? Quina alternativa els estàs oferint?
En tot cas, aquesta partida s’ha de jugar des de tots els actors polítics, cosa que vol dir molt més enllà dels partits polítics i de les seues expressions electorals. Són molt importants i construeixen la nació políticament, sí, però no en són els únics. La partida s’ha de jugar des de tots els àmbits, perquè ens afecta a tots. Sense excepció. Fins i tot a les bandes de música, per posar-ne un exemple. Sindicats, associacions ecologistes, associacions culturals, de dependència, de mobilitat sostenible, clubs de pilota… Tots. Tot espai col·lectiu que tinga un horitzó que vaja més enllà de ser una colònia turística per a l’extracció de rendes està interpel·lat per aquest sistema que no els fa justícia.
Insisteix que “paguem per ser espanyols”, tot i que molts valencians ho continuarien fent encantats si un dia s’adonen d’aquesta contrarietat.
Molts, sí. Però tots? Fins i tot la majoria? Jo no me n’amague i pose en el llibre les cartes damunt la taula. Jo soc independentista des que tinc ús de raó. Si a mi em dius que serem independents, però tindrem uns 3.000 € menys de renda per càpita, jo pague ben a gust el preu. Com jo, però en l’extrem oposat, n’hi ha molts. Moltíssims més. Que paguen molt a gust per ser espanyols i encara pagarien més. Però les dades són les que són i, ara com ara, simplement des d’un punt de vista diguem-ne pràctic, per a proporcionar un benestar just, és a dir, que corresponga al que els valencians generem per nosaltres mateixos, ens convé ser políticament valencians i no ens convé ser espanyols.
La paradoxa és que, si el projecte de república valenciana és utòpic, més utòpic encara és un projecte d’Espanya que ens proporcione les mateixes ferramentes. Utopia per utopia, fins i tot per pragmatisme, cal triar la utopia útil. Per això he titulat un capítol del llibre com “Una utopia pragmàtica”.
Eduardo Galeano deia que la utopia serveix per a caminar. No hi arribarem demà ni despús-demà, qui sap si hi arribarem mai, tot i que això mateix pensaven els moviments polítics de la meitat dels estats que actualment formen la Unió Europea, que només existeixen com a estats independents des de fa poc més d’un segle. Ara bé: ens convé caminar-la, aquesta utopia.
Vostè és militant de Compromís. Com han rebut, al si de la coalició, un assaig tan crític amb la coalició?
Humilment, he de dir que trobe que amb molta expectació i molt d’interés. He fet moltes presentacions per tot arreu del país des que es va publicar el llibre, en febrer, i en una gran part, hi he anat convidat pel col·lectiu local de Compromís corresponent.
En aquest sentit, vull matisar que el meu assaig no és crític amb Compromís. De fet, fins i tot es podria dir que exculpe Compromís, sobretot de les mancances que haja pogut tindre en la seua acció de govern. Per exemple, personalment, pense que s’ha fet una molt bona faena en l’àmbit de la dependència, però no s’ha pogut arribar a més perquè la llosa de l’infrafinançament és impossible d’alçar.
El que hauríem d’haver fet és recordar-ho cada dia: hem duplicat o triplicat o quadruplicat o… l’abast del sistema de la dependència, i no hem arribat a més perquè patim una espoliació colonial. Amb els nostres recursos, hauríem fet açò i X més. Cada dia i en cada roda de premsa sobre cada tema. L’autonomia no pot resoldre el problema de la dependència: només ho pot fer la independència. Sembla un joc de paraules, però és una realitat. És literal.
El mateix amb l’aposta per la industrialització del país: estem de mans i peus lligats. Què podem fer des d’una autonomia que ja ni tan sols ho és perquè no té maniobra econòmica, que està ofegada fiscalment, contra tot un estat que té el poder de decidir i els mecanismes per a executar? Fins i tot en un àmbit en què sí que crec que les coses s’han fet molt malament, com és la política lingüística, la realitat és que, mentre formem part d’Espanya, el valencià no tindrà futur. Més enllà que Compromís haja contribuït a limitar-li’l amb el nefast PEPLI, per exemple.
D’acord, però en les imatges de les presentacions no hem vist massa càrrecs de Compromís o personalitats rellevants de la direcció actual.
Qui pregunta ja respon, no?
Vostè a més forma part del corrent Bloc i País i fa costat a la candidatura Reviscola per al congrés de Més. El seu llibre pot servir com una guia si la seua candidatura aconsegueix guanyar?
L’anàlisi que faig en País Valencià. Eixida d’emergència està obert a tothom. Podria servir per a qualsevol actor polític, siga de partit o sindical o com siga, que vulga repensar el nostre paper com a subjecte col·lectiu. Quan u fa públic un text, llança una botella a la mar. I l’objectiu sempre és que algú la trobe, no?
