Raquel Casas (1974), de Vilanova i la Geltrú, és una poeta i narradora multipremiada, amb una gran varietat de registres. Ha rebut el prestigiós Premi València de Poesia 2023 amb el seu recull: Contracció (Bromera, 2023), que convoca la Institució Alfons el Magnànim. També ha merescut el Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil, durant la darrera edició de la Nit de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural, per la seva obra, Ferida. És llicenciada en Filologia Hispànica i doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. Treballa per la difusió de la literatura, destacant el projecte de videopòdcast i videopoesia “geMMinades”, que comparteix amb la poeta Lídia Gázquez.
Es publica el teu últim llibre, Ferida, adreçat al públic juvenil. La història parla d’una reclusió, d’una crisi sobre salut mental.
Vaig escriure la novel·la amb la idea del fil conductor de la salut mental. La pandèmia ha augmentat i agreujat tot tipus de problemes psicològics en el joves i els recursos són els mateixos. Com a docent no dono l’abast a ajudar-los. Ells són el futur, no ens podem permetre l’error de tenir una societat tan malalta, hem de posar-hi remei i això vol dir dedicar-hi molts més recursos.
“Vull que passi el temps. Vull parlar sobre la culpa que ho podreix tot. Vull sortir d’aquí. No vull fer pena.”
El tema principal de la història és la culpa, els remordiments. Em sembla un tema interessantíssim, que tots hem patit més o menys vegades. La protagonista de la novel·la, la Regina, entra en una espiral destructora que culmina en un fet que l’omple d’aquests sentiments que la fereixen.
La protagonista ens parla en primera persona de patiment, de dolor, dels fets que li han passat, dels pensaments que té.
Sí, em sembla que quan escrius narrativa per a joves la primera persona funciona millor. Si no se senten identificats amb els personatges o amb tot allò que els mou o els passa, no connecten amb la història. L’adolescència és una etapa importantíssima, però molta gent pateix i no hauria de ser així.
A la terapeuta de la clínica li explica alguns records que exploren una part de la seva situació personal, angoixant.
El paper dels terapeutes és essencial, no podia faltar en aquesta història. Sense teràpia no hi ha recuperació, però sense recursos no hi ha teràpia. És així de senzill.
Un dels grans temes és la solitud.
Quan algú es troba fotut tendeix a l’aïllament, segurament per por o per vergonya. Aquest aïllament no fa més que agreujar la situació o el problema. Per a mi, és un tema que va lligat al de la salut mental, el sentiment profund de soledat, d’abandonament.
T’has marcat algunes línies vermells a l’hora d’escriure una història per a joves?
No, no ho faig mai. Si a l’hora d’escriure ens autocensurem abans de començar, estem fotuts. Sempre he escrit sobre allò que m’ha vingut de gust, i quan he tocat temes delicats ho he fet amb tot el respecte.
Has publicat sis llibres de poesia. És un gran reconeixement haver obtingut el Premi València de Poesia 2023.
Sí, rebre el Magnànim em va fer moltíssima il·lusió. La meva família materna és valenciana, d’un poble que es diu Olocau, per tant anar a València a recollir un premi és un orgull i una festa. Estic orgullosíssima de tots els premis rebuts, tot i que n’hi ha alguns que em fan una il·lusió especial, com ara aquest. A més, en poesia, si no fos pels premis molts poetes no tindrien accés a publicar l’obra.
Hi ha contraposicions diverses en els teus poemes i això dona molt de joc en el lector. Per exemple, el primer poema és molt metafòric i molt potent, l’intent de picar contra un mur.
Per a mi la metàfora és essencial en poesia i intento construir-ne de potents i originals. La imatge de colpejar-se contra un mur és molt clara i a més transmet incomoditat, una sensació que busco quan escric poemes. Per altra banda, el fil conductor del llibre és la contradicció, perquè les persones som éssers contradictoris per naturalesa. L’altre gran tema del llibre és la decepció. Em venia molt de gust tractar aquests temes.
Ens parles de les dificultats de viure “com si no hi hagués cap més camí, com si no existís la fi del món”.
Sí, és una altra idea incòmoda i clara. De vegades ens capfiquem i només veiem un camí, una opció de vida i ens hi aboquem com si tinguéssim tot el temps del món. Però no és així; el temps corre de pressa.
Els sentits foscos són o no són el que semblen?
Hi ha versos, o poemes sencers, amb un sentit fosc, dur, negatiu, pessimista fins i tot. Són versos construïts expressament de forma punyent perquè els lectors s’hi aturin i reflexionin sobre la idea o el punt de vista que estic proposant.
Tens por de tornar sola a casa, descrius en un poema.
És trist però totes les dones tenim por quan tornem soles a casa de nit, sobretot quan sentim passos i veiem que hi ha un home que ens segueix. No ho feu això, fa moltíssima por. No costa gens canviar de vorera o desaccelerar el pas.
Hi ha composicions d’auto-cura, d’auto-defensa, d’auto-alliberació, d’auto-solució. La poesia potser ja és això, un mateix, una forma prefixada, d’una realitat pròpia.
La poesia és tot això i més. Jo n’escric perquè em dona gust fer-ho, com menjar, cantar, ballar, per exemple. L’impuls que té cada escriptor/a deu ser diferent, potser alguns són més profunds o transcendentals; el meu és absolutament per plaer, no en tinc cap necessitat vital. No passaria res si no escrivís ni un vers més. De fet, el dia que ja no em produeixi plaer, no escriuré més.
Explores les repeticions, els sons, la solidesa d’un discurs.
M’encanta explorar els límits del llenguatge quan escric poesia, sobretot. La prosa no m’ho permet tant. Crec que la llengua està a la nostra disposició i hem de jugar-hi, explorar, experimentar, tant amb el ritme com amb els significats.
Voldria destacar la teva vitalitat expressiva, la teva duresa viscuda, i també la teva tristesa d’equilibri.
Quan escric ho faig d’una manera molt intensa. No soc així d’intensa a la meva vida; he tingut una vida fàcil i soc molt més amable i senzilla que tot el que mostro literàriament, però els poemes em surten així.
Ens parles d’una caiguda, com et cau el cel a sobre i “trec la llengua i potser el llepo, fulminada”. Quina imatge.
Gràcies! Crec que és evident que el que més m’agrada és construir imatges precises, potents; és el que més treballo, el que em costa més temps de construir. Soc molt exigent amb la meva escriptura.
Els teus poemes d’amor, de fusió sexual, són ben explícits. No és un fet gaire habitual en la poesia catalana.
Tot el que escric és directe i explícit. M’agrada escriure així, igual com parlo. De fet, sempre recomano que si s’ha de dir alguna cosa es digui, res de fer tombs, res de maquillar els discurs, de posar-se màscares. Si vols demanar, demana, si et vols queixar, queixa’t, però no siguis ambigu. Es pot parlar, i escriure, sobre qualsevol tema.
“Si no em moc, soc invisible”.
Com diuen, el moviment és vida. Fa referència a aquesta idea, el vers. Si no ens movem, desapareixem. El tema de la transparència i la invisibilitat també és recorrent als meus llibres. Soc insistent i repetitiva amb allò que m’interessa.
També ens parles del què significa escriure. “Mira aquest poema, mira’l com imita la forma del meu cor”.
M’agrada pensar en el fet d’escriure, en la poesia i en les altres formes. En tots els poemaris hi ha algun vers o poema on m’ho plantejo. Em sembla interessant reflexionar i escriure sobre el mateix fet d’escriure. És un exercici molt útil.
L’amor és una necessitat natural, i també és una dificultat social. “Aviat et necessitaré. Aviat et. Aviat”.
L’amor, en totes les seves formes i variants, és el tema principal de la majoria de llibres de tots els temps. És el motor de la vida, allò que ens fa moure. Als meus llibres també és un dels temes principals, i el més important aquí.
“L’amor és aquell cop contra les roques que et parteix pel mig”.
Aquest vers defineix molt bé el sentiment amorós, és una metàfora evidentíssima. Prefereixo tractar el tema des del fracàs, la majoria de vegades, des del descobriment o des de l’estranyament. Al llibre Estimar Nick Kamen, premi Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia, m’hi centrava en l’amor des de múltiples perspectives.
En altres moments, ens parles de solitud. Hi ha moltes formes de solitud, com també hi ha moltes formes de plenitud.
Sí, la solitud és un altre dels grans temes, juntament amb l’amor, la mort i la memòria –o el pas del temps, que és el mateix. M’agrada reflexionar i explorar aquests temes, sobretot el de la solitud perquè en una societat hiperconnectada com la nostra, les persones ens sentim més soles que mai, com pot ser això? Quina gran contradicció!
Descrius el dolor que existeix a dins i que es va fent. Hi ha dolors que tenim i que potser ni coneixem?
Podria ser. Per a mi el dolor és l’altra cara de l’amor, són termes oposats i que alhora estan lligats. L’amor el podríem definir com l’absència de dolor, en canvi, molts altres sentiments van estretament lligats al dolor: la pèrdua, les decepcions, la mort, el pas del temps… El dolor es va construint dins nostre, es va fent una bola i quan és massa gran, l’expulsem.
Un dels textos del llibre més meritoris, entre d’altres, és la narració de l’home mort que truca a casa teva. “Els morts arriben sense memòria”.
El tema de la mort hi apareix a través d’aquest poema en prosa, i també d’altres. És un poema molt més metafòric que els altres, però també molt suggeridor. Vaig imaginar un mort com un nadó perquè ambdós comencen de zero, d’alguna manera. Tots dos s’estrenen en quelcom que els és nou, la vida i la mort.
En el teu anterior llibre, Vessar el càntir, ens trobem amb poemes contundents, demolidors. “He tornat a llepar la fredor del mosaic ple d’inscripcions”.
En aquest llibre hi ha dues parts oposades, la primera descriu el desig i la plenitud d’una relació amorosa. En canvi, la segona representa el final d’aquesta relació i el rebuig que provoca l’altre quan desapareix el desig. Per a mostrar aquests moments calen versos demolidors.
“Ics” és potser un dels poemes eròtics catalans que he llegit en els darrers anys i que m’ha agradat més.
Moltes gràcies! Volia escriure un llibre de poemes amorosos a l’estil del meu poeta preferit, Vicent Andrés Estellés, però des del punt de vista femení i anant una mica més enllà. M’ho vaig passar molt bé escrivint-lo. A més, és l’únic poema que em van incloure a l’antologia de poesia catalana feminista Flamarades sortiran.
Voldria destacar un altre dels teus primers llibres, La dona bilingüe, on s’hi pot trobar un dels teus grans temes. L’amor, com una forma de lluita, dolor, superació o desintegració.
Sí, l’amor té aquestes característiques, l’amor és lluita, supervivència, de vegades és dolor, desintegració i sempre és superació. Si no és així, quin tipus d’amor estem vivint?
La dona bilingüe ens parla de dues ciutats, Barcelona i Tòquio, d’una història doble: “Té una llengua per a mi i una altra per al seu marit”.
Amb aquest llibre volia explorar i jugar amb les dualitats, les bifurcacions i els dobles significats, per això el títol, les ciutats tan diferents i allunyades i els punts de vista. Tot té un doble sentit.
“Avui faig l’últim passeig amb el teu nom als llavis, el cor podrit i l’uniforme estripat”.
És una altra imatge punyent i directa del final de l’amor. Així ens quedem, no se’m va acudir millor manera de reflectir-ho.
“Jo soc el meu enemic”. És tota una extenuació existencial.
La idea que l’enemic som nosaltres mateixos i que ens autoboicotegem la plantejo en més d’un llibre. És una idea sobre la qual vaig fent tombs per matisar-la i compartir-la.
Hi ha confessions dures en els teus poemes. Hem de madurar per no tenir il·lusions?
Hem de ser realistes, les nostres il·lusions també. Cal tenir-ne, evidentment, perquè ens fan moure i tirar endavant. Tanmateix, cal diferenciar entre il·lusions i fantasies.
No tens prejudicis a l’hora de definir-te, de qualificar-te o desqualificar-te.
No, i sobretot intento ser justa. Quan escric invento, canvio el punt de vista i no parlo de mi mateixa. Són experiències vistes o imaginades més que viscudes. Ja m’agradaria tenir una vida tan intensa com la dels personatges dels meus poemes! Per altra banda, sempre tracto temes universals; estic cansada que diguin que les dones escrivim sobre temes que només interessen a les dones. Tota la vida que lluito contra les etiquetes ridícules, i ja fa més de vint anys que m’hi dedico.
La vida és una espera?
Sí, i sovint no arriba allò que estem esperant, però ens queda l’esperança. Jo soc una persona amb moltíssima paciència.
No acostumes a fer moltes presentacions dels teus llibres, ni a fer gaires recitals, ni a formar part dels ambients poètics o literaris barcelonins. Com veus aquest món? Mantens contacte amb altres poetes del teu entorn?
Jo vaig allà on em conviden. Ens els darrers mesos he participat a diversos festivals: a Sòria, a Luxemburg, a Sant Sadurní d’Anoia. Si no soc als que es fan a Barcelona és perquè no m’ho han demanat. Per tant, els festivals es mouen per afinitats electives i amistats. Tinc contacte amb diversos poetes i narradors, més amb els del meu entorn, sí, és més fàcil coincidir.
Coneixes el món dels premis, de les editorials, del sistema encarat. Què es podria fer per aconseguir més lectors de poesia?
Que perdin la por als poemes, que deixin de pensar que la poesia és allò clàssic i ranci; hi ha de tot. Com a docent, com a mare, faig una bona feina en aquest sentit, però ens cal l’ajuda des dels mitjans: els poetes som els grans oblidats. Que la literatura catalana sigui de qualitat i reeixida depèn de tots.
Ets professora d’un institut de Vilanova i la Geltrú. Per a un adolescent, amb tants impulsos externs i digitals que l’envolten, no ha de ser fàcil entrar en el món del llibre i de la lectura?
No és fàcil actualment. Els adolescents tenen un munt d’estímuls i d’ofertes que els allunyen de la lectura: la vida social, les xarxes, les plataformes de cine, sèries, música… Quan són nens llegeixen molt més; així doncs, és feina nostra, i de les famílies, que no perdin l’hàbit. Els hem d’acompanyar en les lectures i sobretot ens han de veure llegir; hem de ser l’exemple. Malgrat tot, afortunadament hi ha nois i noies que llegeixen moltíssim i fins i tot n’hi ha que escriuen.
Quins llibres estàs llegint?
Ara mateix estic llegint El crit de Susana Lliberós i Lo que sabe la señorita Kim de Cho Nam-joo.
