Pep Valsalobre Palacios (Girona, 1956) fa més de 30 anys que es dedica a l’ensenyament de la literatura catalana a la Universitat de Girona. Especialista en l’època moderna, ha centrat els seus esforços en el Barroc, fins al punt de ser l’artífex de la recuperació de l’obra d’Agustí Eura, i un dels principals impulsors de la de Francesc Fontanella, un dels grans poetes del període.
Valsalobre és autor d’una extensa bibliografia en el món de la història literària, on compta amb més d’un centenar de publicacions en forma d’articles acadèmics i llibres, i per això és notícia el fet que darrerament hagi fet la seva primera incursió en el món de la creació literària amb la publicació d’Àlbum del naufragi (Afers).
Es tracta d’un recull de divuit narracions d’extensions diverses i que transiten per una sorprenent quantitat de mons reals i imaginats, poblats per personatges de tota mena i de situacions sorprenents. En totes hi plana la idea del fracàs i hi compareix, sovint, la mort, però l’autor sap acostar-se a aquestes qüestions amb unes bones dosis d’ironia que permeten entendre-les des d’angles inesperats i que conviden a la reflexió.
Parlem amb Valsalobre perquè ens expliqui el procés de creació del llibre, les idees i els problemes que hi elabora des de la seva visió de la ficció, rica i polièdrica.
Després de més de 30 anys de dedicar-se a la literatura des d’un vessant teòric, què l’ha dut, ara, a endinsar-se en el món de la creació literària?
De fet no ve d’ara, sinó que embrutar papers em ve de lluny, empès per la lectura. En paral·lel a la meva dedicació a la història de la literatura, sempre he anat escrivint, privadament, mil notes i retalls de relats, però fins ara, la meva dedicació acadèmica m’impedia desenvolupar-los. Per tant, el que és nou és haver gosat publicar-ne ara alguna cosa.
Creu que hi ha coses que es poden explicar millor des de la ficció literària que no des de la recerca i l’escriptura acadèmica?
Em semblen compartiments separats. En ocasions, potser la ficció permet atreviments que la recerca no admetria. Però no explica res “millor”.
Creu que el relat breu i el conte tenen ja la presència i l’acceptació del públic que mereixerien, dins l’àmbit català?
Aviam, la tradició catalana té una nòmina de contistes excepcional: des dels quadres de costums d’Emili Vilanova o l’Oller, fins a Pàmies, passant per Albert, Ruyra, Calders, Espriu, Rodoreda, Moncada, Monzó i tants d’altres. Ara bé, la lectura de relats breus o de contes és molt diferent de la de la novel·la, molt.
Hi has d’esmerçar tota l’atenció des de la primera paraula. I de sobte, la narració s’ha acabat. I has d’encetar-ne una altra que sovint no hi té cap relació. Així doncs, d’una banda, compta amb l’avantatge “social” de ser breu, que requereix un esforç intel·lectual curt, però, d’altra banda, requereix una atenció intensa. I això avui va molt car, perquè demana concentració i voluntat. I no tothom està disposat a invertir-n’hi.
Amb tot, jo soc dels que penso que el relat breu constitueix l’essència de la narrativa.
On creu que caldria situar la seva proposta dins el panorama literari català actual?
No en tinc ni idea, perquè desconec el fenomen “panorama literari català actual”. I no em preocupa pas ben gens. La proposta recollida a Àlbum del naufragi té força components metaliteraris perquè prové de personatges i situacions de la literatura universal que goso manipular per oferir-ne el vessant desconegut, misteriós o impensat. No estic al cas si hi ha algú més fent coses similars ara mateix.
Quins autors, catalans i estrangers, té com a referents? N’hi ha algun que se li fes especialment present durant l’escriptura dels relats que conformen el llibre?
No soc conscient de tenir referents concrets. Escric el que de manera peremptòria se m’imposa a la consciència. I prou. És cert que he llegit força i no sé què em pot haver influït d’alguna manera inconscient.
Arran d’Àlbum del naufragi hi ha qui hi ha vist Calders. Seria meravellós, però fa molts anys que el vaig llegir. Podria ser. I hi detecto alguns punts de contacte, sí: l’absurd, l’humor. Insisteixo, però: escric altres coses ben diferents. M’interessa la narrativa, curta o llarga, amb una elaboració lingüística conscienciosa, digues-li estil si vols, amb una certa exigència estructural, amb una veu personal, amb voluntat moral i poc convencionalisme, lluny de l’entreteniment.
Entre les disset històries que recull el volum, no n’hi ha cap que relati un naufragi en un sentit literal. Però la idea del naufragi sembla referir-se a la d’un fracàs inevitable, que es manifesta, d’una o altra forma, en la major part de les històries. És potser aquest, el fill que relliga tots els contes?
Exacte: ben definit, remet al “fracàs inevitable”, consubstancial a tota pretensió humana. Tot partint sempre de pretensions més o menys “elevades”.
No és un punt de vista una mica fatalista?
Fixi’s que parlo de pretensions. A més, la pàtina irònica i l’humor permeten l’exageració “fatalista” per advertir sobre un comportament humà lamentable. En tot cas, no em faig gaires il·lusions sobre el gènere humà i la seva tendència al domini en termes generals i al desvari en les individuals. Un exemple: inventa una quimera colossal per mirar d’esquivar la por a morir i desaparèixer, i després en deriva un sofriment atroç; parlo de la divinitat, esclar.
El recull conté ficcions de naturalesa força diferent. Hi ha històries manifestament inventades, i d’altres que podrien passar per certes. Amb quin criteri les ha seleccionat i les ha agrupat dins el llibre?
Que puguin passar per certes n’hi veig més aviat poques, per bé que algunes parteixin d’alguna anècdota personal: quan es construeix després el relat, l’excusa inicial pot quedar-ne ben lluny o fins i tot desaparèixer. Tant, que sovint l’he oblidada.
La tria s’ha basat en aquells textos que tenia ja acabats, bàsicament, i, per tant, que jo havia acaronat amb més intensitat que altres, més precaris de realització. N’han quedat molts fora, esclar, i per tant podem dir que aquí hi ha actuat el simple gust personal.
Un altre tret que crida fortament l’atenció és la gran varietat de gèneres literaris i de registres presents en el llibre: hi podem trobar relats que van des del terror a la novel·la negra, el relat eròtic, la crònica periodística o la ciència ficció. Què li aporta el fet de prendre aquests gèneres com a models de referència? Va ser una tria conscient i deliberada, o s’hi va anar trobant?
Gairebé sempre, la història em ve ja donada amb el format narratiu que usaré com a vehicle per conformar el relat. Poques vegades l’he hagut de modificar radicalment. Això pel que fa a aquest Àlbum del naufragi.
Pel que fa al gènere, com em demanes, és una aplicació crítica, no pas meva. Jo vull explicar una cosa i el motlle formal em ve donat, adequat, esclar, a allò que pretenc exposar. Si és terror o ciència ficció són etiquetes crítiques.
Vostè és un expert en la literatura barroca. Creu que això es reflecteix, d’alguna forma, en els relats?
No sé si dir-ne expert, però m’hi he dedicat, sí, a aquesta parcel·la, com a d’altres de la nostra tradició literària fins al segle XIX. Jo no n’era conscient, però un lector perspicaç m’ha fet veure que, efectivament, el fet que un relat acabi frustrant les expectatives del lector o que hi trobi una sorpresa inesperada, cosa que passa molt sovint en aquest recull, és una constant de la literatura barroca.
M’havia passat per alt, la qual cosa deu voler dir que, segurament, un mateix no sap avaluar de manera adequada la seva pròpia creació.
La major part dels contes tenen la mort com a tema central. De quina forma creu que la ficció ens ajuda a pensar la mort?
No en tinc ni idea. De fet, en el meu cas diria que és a l’inrevés, que és la mort, la seva presència conscient o inconscient, la que m’empeny a la ficció. Se m’esmuny arreu, sense adonar-me’n.
Quan ja havia enllestit el recull, quan ja estava publicat i tot, em vaig adonar que tres quartes parts del conjunt tenien a veure, d’una manera o altra, amb la mort. No en vaig ser conscient fins aleshores. Fa de mal creure, ho sé. Però va ser exactament així.
Això no vol dir que sigui un recull fúnebre, una cosa trista i luctuosa. Més aviat al contrari: és un acostament irrespectuós a la mort. L’aplec ja comença amb un suïcida, ni que sigui un suïcida recurrent. El suïcidi, la reanimació, la dificultat de morir o la immortalitat són presents en molts relats. El necroerotisme, el traginer de morts, la mort imminent, el resurrecte, el missatger de la mort… Però vistos des d’una aproximació amable, per bé que alguna vegada pot prendre un caràcter més inquietant.
Tendim a témer la mort, però, curiosament, entre els seus relats hi ha casos —penso especialment en “Reincident”, “Hematòfag” i “Betània”— en què la impossibilitat de morir es converteix en una condemna per als personatges —una condemna pitjor que la mort mateixa.
En una condemna o en una rutina. En tot cas, una catàstrofe. No morir mai i envellir any rere any, durant segles i mil·lennis, no sembla una perspectiva gaire atractiva. O viure eternament jove però ple de xacres, tampoc.
Dins el llibre es desplega un ventall amplíssim d’opcions estilístiques i línies estètiques. Fins i tot s’hi fa palès un diàleg amb d’altres disciplines artístiques com ara la pintura i el cinema. Resulta certament eclèctic.
En efecte. A Àlbum del naufragi hi ha moltes picades d’ullet cinematogràfiques, altres que provenen dels mites clàssics, o de les narracions bíbliques i les llegendes de sants, homenatges a la narrativa negra o a la kafkiana, als contes infantils o a tradicions ben catalanes, fins i tot a l’art de la pintura. Sense que em pugui estar de les ironies antireligioses, sarcasmes, més aviat.
Hi ha, per tant, eclecticisme formal, com vostè diu, però crec que, tot i això, el concepte de naufragi, de desencant, de desfeta, que enfila el recull hi és present gairebé arreu. Per aquesta banda, doncs, és un aplec unitari, homogeni.
Té pensat continuar endinsant-se en el món de la ficció i, si és així, ho faria mantenint aquest eclecticisme, o optaria específicament per alguna de les línies que s’enceten a l’Àlbum del naufragi?
Tinc encara força relats breus en estats d’elaboració molt diversos, des d’acabats fins a idees que vagaregen pel cap, sense cap plasmació. La línia de continuïtat amb els publicats, penso, és total. Podria fer una Enciclopèdia del desencís en diversos volums.
I li interessa el gènere de la novel·la o les narracions de més extensió?
Sí. De fet, ara, també tinc gairebé enllestida una mena de novel·la breu en què una dona descriu en primera persona el que en podríem dir l’experiència d’una generació de postguerra. És una veu feta sobretot de silenci. I prenc notes per a una novel·la que agermana i enfronta dos individus, dos refugiats de les guerres europees. Molt incipient encara.
D’altra banda, m’interessa investigar en l’ús del narrador com els del segle XVIII, que s’entremeten en el relat, hi fiquen cullerada, que problematitzen el pacte narratiu i la versemblança, amb un registre proper a l’oral.
