L’any passat, el congrés anual de l’Anglo-Catalan Society va tenir lloc a Glasgow, del 8 al 10 de novembre. Aquest congrés sempre inclou un acte cultural, que pot ser una lectura poètica, una performance, un concert…
No havien passat ni una dotzena de dies des que la dana havia destrossat el cor del País Valencià i, quan faltaven uns minuts per a dos quarts de tres, Pau Alabajos afinava la guitarra en un espai gairebé improvisat del Lord Hope Building, de la Universitat de Strathclyde. La sala que havíem previst des de l’organització se’ns havia quedat inesperadament petita.
Era l’acte de cloenda de la trobada i, sincerament, patíem per si érem quatre gats al concert. Aquestes coses solen passar quan un congrés s’acaba diumenge i tothom ha de sortir escopetejat cap als aeroports per tornar a casa.
Les experiències de convocatòries anteriors ens ho confirmen, i per això ja fa anys que solem encabir aquest tipus d’activitats el dissabte abans del sopar de gala, però Alabajos només podia actuar diumenge. La nit anterior havia tingut un concert a Arenys de Mar i la de divendres a Ripollet. Havia agafat l’avió a les sis de la matinada des de l’Aeroport del Prat i tot d’una, un taxi fins a la universitat.
No devia haver dormit gaire, però tenia el somriure amable que defineix les bones persones. Només patia una mica per si la veu se li havia ressentit amb els concerts i els quilòmetres acumulats, però quan va començar a cantar, amb l’ajuda d’un equip de so ben senzill, vaig comprovar que les seves paraules ens arribaven netes i clares.
Va cantar versos de Vicent Andrés Estellés, ens va explicar les cançons, ens va contar anècdotes… El públic, acadèmics i estudiants interessats en la llengua i la cultura catalanes, l’escoltava atentament. A mi, que no canto ni a la dutxa i que soc incapaç de recordar la lletra d’una cançó, em va sorprendre que molts seguien Pau quan volia que l’acompanyéssim…
Han passat uns quants mesos des d’aquella actuació i pràcticament un any des que el vaig conèixer. Dominic Keown, president honorífic de l’Anglo-Catalan Society —i de ben segur el màxim especialista internacional en l’obra de Vicent Andrés Estellés—, i jo mateix vam gestionar els detalls de l’actuació a Glasgow. Per part d’Alabajos tot van ser facilitats.
Ara ens trobem als Jardins del Real de València, fem una passejada tranquil·la i després seiem en una terrassa. Duu la guitarra i la seva darrera publicació sota el braç: Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista.
Pau, venies pràcticament de treure fang dels carrers de Torrent. Et va sorprendre la recepció a Glasgow?
La veritat és que vaig viatjar cap a Glasgow amb el cor en un puny. Els concerts que férem a Ripollet i Arenys de Mar foren la primera vegada que pujàvem a l’escenari després de la catàstrofe i resultava complicadíssim cantar segons quins versos, que em recordaven tot allò que havíem viscut la setmana anterior i que la veu no se’m trencara.
Un parell de cançons, no vaig poder ni acabar-les. Per això desplaçar-me fins a Glasgow, a tants quilòmetres de casa, i que es guardara aquell minut de silenci tan solemne i reparador, em va fer sentir acompanyat i, al mateix temps, vaig entendre l’impacte internacional que havia tingut aquella gota freda. Allà hi havia alumnat i professorat de molts països i tothom et preguntava com estaves i et feia arribar paraules de solidaritat.
L’endemà vam estar al Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge, amb Dominic Keown com a amfitrió i els professors Enric Bou i Irene Mira…
Poca broma! L’il·lustríssim Dominic Keown com a mestre de cerimònies i les vitalistes i engrescadores intervencions d’Enric Bou i Irene Mira-Navarro, que van ser molt inspiradores per a mi: després de les ponències de tres persones que saben tantíssim sobre Vicent Andrés Estellés, la veritat és que fa una miqueta de respecte acostar-te al micròfon! I per si fora poc, a Cambridge, en una de les universitats més prestigioses del món!
Era la segona vegada que hi actuava i la sensació va ser la mateixa. Hi havia uns trenta o quaranta estudiants al pati de butaques i, per les preguntes que feren després de les intervencions, tenien un nivell altíssim i estaven absolutament enamorats de la llengua i de la cultura catalanes!
I després la festa estellesiana va continuar a The Grove, l’edifici central del Fitwilliam College, on va viure la vídua de Charles Darwin des de 1883 fins a 1896. Entre pizzes i gots de vi, vam llegir poemes i vam parlar de Vicent Andrés Estellés. Jo em vaig sentir com si estigués a Burjassot o en qualsevol dels pobles del país que celebren un sopar Estellés.
Sí, sí, la veritat és que va ser una cosa bastant inesperada: poder passar una estoneta tan entranyable amb un bon grapat d’alumnes de Fitzwilliam, escoltar recitar versos d’Estellés a Isaias Fanlo, a Enric Bou, a Irene Mira, a Dominic Keown, a tu mateix! Però també escoltar alguns dels textos més emblemàtics del poeta de Burjassot amb un cert accent britànic: la veritat és que l’alumnat va llegir superbé. Es van posar en el paper.
Van fer seus alguns dels poemes del Llibre de meravelles. Com tu dius, era com estar a boqueta nit, al mes de setembre, en algun dels sopars Estellés que s’organitzen en milanta pobles del País Valencià, però canviant els cacaus, els tramussos i les olives per porcions de pizza i unes copetes de vi!
Durant el 2024, amb motiu de l’Any Estellés, vas fer molts concerts amb el teu espectacle sobre el burjassoter. Quin balanç personal en fas?
Ha sigut un any increïble! Quan va començar el 2024 amb aquelles paraules grotesques del desaparegut conseller Barrera, que declarava la guerra a Vicent Andrés Estellés i a la cultura, proclamant que no invertiria ni un cèntim per a la càtedra, i després de la votació en contra, de PP i Vox, de la commemoració institucional del centenari a les Corts Valencianes, es va produir una reacció en cadena, un efecte Streisand, que va mobilitzar associacions culturals, entitats sense ànim de lucre, universitats, ajuntaments, mancomunitats comarcals, cantants, dramaturgs, artistes plàstics que s’han bolcat a celebrar l’efemèride, des de la base, fent feina de formigueta.
Hem passejat els versos d’Estellés per una barbaritat de pobles valencians, però també de Catalunya i les Illes Balears, i fins i tot hem fet alguna incursió internacional, com ara, a banda de les que ja hem comentat, les universitats de Zadar, Zúric, Giessen i Londres, l’Institut Cervantes de Brussel·les i la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, a Mèxic.
Ha sigut un any molt intens, però ben encoratjador: és emocionant veure tantíssima gent col·laborant i treballant, braç a braç, amb l’impuls de la Plataforma Cívica Cent d’Estellés, perquè la commemoració del centenari fora l’èxit aclaparador que ha sigut.
Vau preparar un videoclip impressionant amb Assumiràs la veu d’un poble. Dubto que la taula de Vicent Andrés Estellés, amb la seva màquina d’escriure i els diferents estris que l’acompanyaven en l’escriptura hagi viatjat mai tant. Fins i tot al cim de Penyagolosa…
Sí, estem molt contents amb el videoclip d’Assumiràs la veu d’un poble. Fou una idea de Barret, la cooperativa audiovisual amb què he treballat en els darrers projectes: emportar-nos l’essència de Vicent Andrés Estellés, que és el seu escriptori, la seua cadira i la seua màquina d’escriure, a diferents llocs simbòlics del País Valencià, un poc seguint la línia del Mural del País Valencià, que és un homenatge al país i al paisatge que ell tant s’estimava.
Això implicava transportar físicament la taula, la cadira i els estris d’escriptura del poeta fins a llocs de vegades bastant inaccessibles, com ara, per exemple, la Foradada o el cim de Penyagolosa, però la veritat és que el resultat és impressionant, amb aquelles imatges espectaculars a vista de dron. Molta gent ens pregunta si era un croma, la tècnica aquella que permet substituir un fons monocrom per unes altres imatges: vos promet que no, que carregàrem el pes de l’escriptori fins als 1.813 metres per damunt del nivell del mar!
I des d’un punt de vista més ampli. Com vas veure l’actuació de les diferents institucions?
Bé, ja hem comentat el paper impresentable de PP i Vox a les Corts Valencianes, però va ser contradictori amb el posicionament de les diputacions de València i Alacant, que sí que van trobar el consens democràtic per tal de commemorar l’efemèride i que, fins i tot, van invertir una miqueta de pressupost per a impulsar activitats d’homenatge a Estellés.
Sembla mentida que, trenta-dos anys després de la seua mort, els poemes del fill del forner siguen tan controvertits i s’hagen convertit en matèria de debat en ple segle XXI: diria que alguns vicis del règim franquista que denunciava Estellés no estan superats si encara fiquen el dit a la nafra després de mig segle de la mort del dictador. Com a mostra, un botó: les lamentables declaracions plenes d’odi de la regidora de l’Ajuntament de Godella.
Potser es va corregir especialment amb la resposta cívica…
I tant, crec que la implicació de la societat civil organitzada ha sigut indispensable perquè aquesta commemoració haja tingut l’impacte brutal que ha tingut! Crec que hem de felicitar-nos, podem traure’n pit!
A banda de l’espectacle que vas fer córrer pel país, també vas escriure una biografia ben peculiar: Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble.
Sí, va ser un encàrrec de la Cooperativa Editorial Sembra: la idea era fer un recorregut emocional pels capítols més importants de la vida de Vicent Andrés Estellés i connectar-los amb els seus poemes més autobiogràfics.
Es tracta d’un projecte de divulgació, que té un peu a les aules dels instituts, per tal d’acostar la seua poesia a l’alumnat de secundària i batxillerat, i l’altre peu a les biblioteques i a les llibreries, amb la qual cosa es pretén que aquelles persones que estan més familiaritzades amb la literatura del burjassoter puguen conèixer l’ésser humà que hi ha darrere de l’escriptor.
Mentre conversem, Pau no perd de vista la seva guitarra. Jo no puc evitar mirar-la amb indissimulada enveja. Ell se n’adona…
La vaig comprar als Estats Units el 2009. Tenia una gira de concerts a Nova York, Missouri, Chicago, San Diego i Montreal i era més barat comprar-la allà que emportar-me l’instrument des de València, perquè havia de pagar el seient extra d’un vol intercontinental d’anada i tornada: no m’atrevisc a facturar la meua guitarra sabent el tracte que li solen donar els llançaequipatges —el nom ho diu tot! I després les companyies no es fan càrrec dels desperfectes.
De manera que quan vaig arribar a Nova York, vaig entrar en una botiga d’instruments i la vaig triar entre una barbaritat de marques i models, i després de fer no sé quants milers de quilòmetres i cantar ací i allà, la vaig facturar per tornar cap a casa, creuant els dits perquè no li passara res durant el vol.
Finalment, va arribar a Manises en perfecte estat. I la que havia de ser una guitarra de recanvi s’ha convertit en l’instrument que utilitze sempre, perquè m’agrada molt la calidesa del so i perquè té aquest forat en la vora de la tapadora que és com una mena de monitor acústic: quan estàs tocant a casa, sense amplificar, t’arriben millor les vibracions a l’orella, perceps una miqueta més de referència. No ho he vist en cap altra guitarra, només en aquest model de Breedlove.
Crec que si et despistes, te la furtaré…
Sé on vius. (Riu.)
Ja ben entrat el 2025, em sembla que tens altres projectes. Has publicat Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista…
Sí, no fa molt que l’hem tret del forn: tenim entre mans un projecte 360 graus, perquè és un llibre, però també és un disc, un espectacle pensat per a teatres i auditoris, i un taller didàctic dirigit a les aules dels instituts i les biblioteques.
Es tracta d’un assaig, d’una crònica d’aquells anys convulsos de la dictadura franquista i la tímida transició democràtica, quan els mecanismes de la censura funcionaven a ple rendiment i, per tant, els treballadors de la cultura que es mostraven crítics amb els abusos del règim havien de tirar mà de les vietnamites, aquelles copiadores artesanals que permetien imprimir d’urgència pasquins, revistes, diaris i llibres clandestins que circulaven secretament i “de mà en mà”, com diria el mestre!, entre els sectors més militants de la resistència antifeixistes.
Però també és una petita antologia de poemes antifranquistes de Joan Margarit, Maria Mercè Marçal, Salvador Espriu, Marc Granell, Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés convertits en cançó.
El llibre es publica en Rebel Edicions. Com és que has decidit embarcar-te en el món de l’edició, una altra professió de risc?
Som uns amics que hem compartit mil batalles i hem coincidit en moltíssimes trinxeres: Ricard Chulià, Òscar Peris, David Vila i jo mateix. Ara hem creat una nova editorial a Torrent, amb denominació d’origen de l’Horta Sud.
La nostra intenció és publicar assaig polític i generar consciència crítica, aportar arguments per al debat a través de la pàgina impresa, oferir un altaveu per a l’anàlisi de la realitat que ens envolta, plantejant alternatives al soroll i la immediatesa de les xarxes socials.
Sabem que això implica anar una miqueta contra corrent, per això crec que hem encertat amb el nom de l’editorial! A banda del meu, ja tenim un segon llibre a la venda: En defensa de València. Toponímia i dominació nacional, de Ricard Chulià. Com veus, un tema malauradament molt actual.
Ens hem acabat les aigües minerals que havíem demanat. Pau em dedica Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista amb uns mots que em guardo per a mi. Ja tinc ganes de veure’l dalt de l’escenari: m’ha agradat el disc, però l’espai natural d’un cantautor és el directe, sia al Teatre Principal de València, al Palau de la Música Catalana, a l’Olympia de París, en una aula universitària o a la plaça d’un poble.
